Tema 8. Els mercats de factors productius i la distribució de l'excedent

Ja sabem que les empreses necessiten factors productius per fabricar els béns i serveis i que els economistes els agrupen en tres tipus: recursos naturals (o factor terra), capital i treball.

Si recordem el model del flux circular de la renda que vam veure al Tema 3 on es representaven el conjunt de relacions i corrents entre els diferents agents econòmics, mentre que al Tema 6 vam analitzar el funcionament dels mercats de béns i serveis, ara analitzarem les característiques i el comportament dels mercats de factors.

Les empreses, que actuen com a oferents en els mercats de béns i serveis, actuen com a demandants en els mercats de factors productius. En aquests mercats les famílies ofereixen aquests factors productius, a canvi d'una remuneració que rep el nom genèric de renda.

La renda representa doncs, el valor o el preu d'un factor productiu en un període de temps determinat.

La renda rep una denominació diferent en funció del factor productiu que la genera. Així:

factor productiu

nom de la seva renda

factor terra

lloguer o renda de la terra

factor capital

interès

factor treball

salari

En economia també es fa servir la paraula terra per referir-se al conjunt de recursos naturals (primeres matèries, minerals, energia solar, aigua, etc...) que es poden utilitzar en la producció dels béns i serveis.

Una de les característiques de l'oferta de recursos naturals, és que la quantitat disponible de qualsevol recurs natural és limitada. En termes econòmics, això suposa que l'oferta de recursos naturals és molt rígida.

A diferència de l'oferta de qualsevol bé que augmenta més o menys a mesura que variï el preu, la quantitat oferta de recursos naturals és pràcticament fixa: la que existeixi en la naturalesa en un moment donat.

Ara bé, convé fer alguna precisió al respecte:

• l'oferta de terra per a un ús concret no és fixa, ja que per exemple l’oferta de terra dedicada a la producció de cotó es pot ampliar reduint la destinada a altres productes.

• de vegades l'oferta d'un factor és fixa perquè als preus existents no compensa obtenir-ne i portar-ne al mercat més quantitat. Això passa, per exemple, amb jaciments petrolífers on l'extracció és tan costosa que no compensa explotar-la als preus actual.

A més, cal distingir els casos en que els recursos naturals siguin renovables o no renovables.

• Recursos naturals renovables: en aquest cas, s'ha de tenir en compte que encara que els recursos siguin renovables, com molts recursos forestals, s'ha de vetllar perquè el ritme d'explotació no sigui superior al de renovació natural per no esgotar la dotació existent.
  
  En altres paraules, la seva utilització hauria de ser compatible amb el que s'anomena rendiment sostenible: quantitat que es pot utilitzar d'un recurs renovable sense que se'n vagi reduint la dotació existent.
  
  En aquest sentit, els governs haurien d'establir normes per prohibir que es superi el llindar de sostenibilitat d'un recurs.

• Recursos naturals no renovables: en aquest altre cas, la problemàtica és més complicada. Hi ha recursos, com el petroli, que s'esgoten sense possibilitat de obtenir-ne més. Es pot dir que la seva participació en la producció de béns i serveis té els dies comptats.
  
  Per a aquests recursos no renovables, les alternatives són molt poques, per exemple:
  
  
  • substituir la utilització del recurs no renovable per algun altre recurs que compleixi una funció similar i que sigui renovable. Per exemple, substituir el petroli per altres fonts d'energia com la solar, eòlica...
  • desenvolupar innovacions per implementar nous procediments o recursos per substituir els que s'esgoten
  • lògicament, allargar el màxim possible l'existència del recurs no renovable, cosa que passa per disminuir-ne el consum

La demanda de recursos naturals, i també la dels altres factors productius, és una demanda derivada.

Això vol dir que les empreses demandaran més o menys factors productius depenent de la demanda que en els mercats de béns finals tinguin els béns que es produeixin amb aquests factors.

En particular la demanda de recursos naturals depèn fonamentalment de dues variables, el preu del factor i la seva productivitat.

► El preu dels recursos naturals: generalment la quantitat demandada d'un factor serà més elevada com més baix sigui el seu preu i serà més reduïda com més alt sigui. És a dir, opera la mateixa llei de la demanda que veiem per als béns i serveis

També la demanda d'un recurs podrà ser més o menys elàstica, depenent de com sigui la reacció de la quantitat demandada davant de variacions del preu.

En aquest sentit, l'elasticitat dependrà de que la participació d'un factor en el cost total del bé per a la producció del qual s'utilitza:

• si el pes que té un factor en la producció d'un bé és petit, la seva demanda serà força rígida perquè es continuarà demandant encara que el seu preu augmenti.

• ara bé, si un recurs representa una part important del cost total d'un bé, aleshores el productor serà molt més sensible a les variacions del seu preu. En altres paraules, la demanda del factor serà més elàstica.

► Productivitat dels recursos naturals: de la mateixa manera, la demanda d'un recurs dependrà de la seva productivitat:

• si un recurs té una productivitat molt alta, és a dir, si gràcies a ell es pot augmentar molt la producció d'un bé, la demanda del recurs serà més gran, i viceversa quan la productivitat sigui més baixa.

Quan parlem de factor productiu capital, fem referència al conjunt de béns com màquines, instal·lacions, edificis, eines, etc... que fan servir les empreses per a produir, és a dir el capital físic.

Ara bé, les empreses obtenen els diners necessaris per adquirir aquests béns de les famílies que les presten diners a canvi d’una remuneració. Evidentment, en una economia tan complexa com l'actual aquests préstecs es fan indirectament mitjançant la intervenció d'institucions financeres, especialment els bancs.

Per aquests motius apareix el concepte de capital financer (els diners que les famílies presten a les empreses) que no és altra cosa que una forma indirecta de proveir les empreses de capital físic.

La retribució del factor capital (en sentit financer) s’anomena interès i sol determinar-se com un percentatge de la quantitat prestada. L'interès és, doncs, el preu del capital financer.

El tipus d’interès d’un préstec (l'observable al mercat, el que figura als documents) té tres components:

• el tipus pur, que és la remuneració exigida per les famílies per renunciar al seu propi consum i deixar els diners a les empreses
• una prima de risc, que s’afegeix al tipus pur per compensar el risc que comporta el préstec
• una prima d’inflació, per assegurar-se que la rendibilitat en termes reals cobreix el tipus pur i la prima de risc

Respecte a l’últim punt, cal assenyalar que degut a l’existència d’inflació es distingeix entre tipus d’interès real i tipus d’interès nominal.

L'interès nominal és l'interès pactat, el que figura als documents relatius a l'operació. Ara bé, si existeix inflació durant el període de vigència del préstec, a l'hora de ser retornat el préstec i abonats els interessos resultarà que els diners hauran sofert una pèrdua de valor equivalent a la inflació, de manera que l'interès real obtingut serà menor al nominal pactat.

Per exemple, si prestem a un 5 % i la inflació durant el període del préstec és del 2 %, l'interès real que obtindrem serà del 3 %

L’oferta de capital financer prové bàsicament de l’estalvi dels agents econòmics:

► l'estalvi de l'Estat. L'Estat estalvia quan els seus ingressos per impostos superen les seves despeses. No és freqüent, però quan es dóna aquesta situació es diu que l'Estat té un superàvit pressupostari.

► l'estalvi de les empreses. Quan les empreses tenen beneficis, després de pagar els impostos corresponents, poden distribuir-los entre els seus propietaris ja que aquests volen obtenir una rendibilitat dels diners que tenen invertits en les seves empreses. Ara bé, també és possible que les empreses decideixin no distribuir part dels beneficis entre els propietaris, sinó reinvertir-los en la pròpia empresa adquirint, per exemple, maquinària nova.

Així, l'estalvi de les empreses és precisament el benefici no distribuït forma de beneficis no distribuïts

► l'estalvi de les famílies. L’estalvi de les famílies depèn fonamentalment de dos factors:

• del nivell de renda que tinguin: Les famílies dediquen una part de la seva renda disponible al consum i la resta a l’estalvi que pot ser prestat a les empreses.

RENDA DISPONIBLE DE LES FAMÍLIES = CONSUM + ESTALVI

Quan més alta sigui la renda disponible, més excedent sobre el consum i per tant més quantitat dedicada a l'estalvi

• del tipus d'interès: Quan més alta sigui la remuneració que poden obtenir dels seus estalvis, més impulsades es veuran per a renunciar a part del seu consum present i per tant més augmentarà l'estalvi i per tant l'oferta de capital (i viceversa)

La demanda de capital per part de les empreses depèn fonamentalment del preu del capital (l’interès) i de la productivitat mateixa del capital.

La productivitat o rendiment del capital pot expressar-se en termes de beneficis nets que s’espera obtenir al llarg de la vida de les inversions fetes amb aquest capital.

Per exemple, si una empresa espera obtenir d’una nova màquina que costa 6.000 € un increment dels beneficis de 600 € a l’any, es pot dir que el rendiment o productivitat del capital és del 10 %

Lògicament, si pot aconseguir els diners mitjançant un préstec al 8 % portarà a terme la inversió en la màquina nova. Però si el tipus d’interès del préstec és del 13 % , no ho farà.

En conclusió, l’empresa només durà a terme noves inversions i per tant demandarà més capital si la rendibilitat esperada del nou capital és superior al seu cost, és a dir, al tipus d’interès.

És clar doncs, que la demanda de capital serà més alta quan més baix sigui el tipus d’interès i viceversa.

Podem representar el mercat de capital com vam fer amb els mercats de béns i serveis:

• la corba de demanda de capitals té pendent negativa, ja que a mesura que baixa l'interès (el preu del capital) les empreses demandaran més capitals per fer les seves inversions (i viceversa)

• la corba d'oferta de capitals té pendent positiva perquè a mesura que la retribució del capital (l'interès) és major , més incentivades estaran les famílies a prestar els seus capitals a les empreses (i viceversa)

L'equilibri del mercat queda representat al punt de tall entre les dues corbes que determina el tipus d'interès (I_e) que iguala les quantitats demandades i ofertes de capital (Q_e)

Si l'interès del mercat (I₁) és superior al d'equilibri (I_e) les famílies es veuran atretes a prestar els seus estalvis ja que la remuneració és alta, mentre que per a les empreses aquest cost de finançament és massa alt per demandar capital per a fer inversions.

Això es tradueix en que la quantitat oferta és superior a la quantitat demandada.

Q_o1 > Q_d1

Hi haurà excedent de capital al mercat.

Si l'interès del mercat (I₂) és inferior al d'equilibri (I_e) les famílies no es veuran incentivades a prestar els seus estalvis ja que la remuneració és baixa, mentre que a aquest cost baix les empreses estaran interessades en demandar capital per a fer inversions.

Això es tradueix en que la quantitat demandada és superior a la quantitat oferta.

Q_d2 > Q_o2

Hi haurà escassetat de capital al mercat.

En aquest mercat, els oferents són les economies domèstiques, que ofereixen el seu treball a canvi d’un salari.

En la part de la demanda trobem les empreses, que fan servir el treball de les famílies en el seu procés de producció. A canvi d’això, els paguen un sou.

És per tant una idea equivocada que les empreses ofereixen treball (el que ofereixen les empreses són llocs de treball), ja que els propietaris del factor són els propis treballadors.

En el mercat de treball, o mercat laboral, les relacions entre l'oferta i la demanda funcionen igual que en qualsevol altre mercat. De la seva interrelació sorgeix un preu (el salari) que serà més o menys elevat segons sigui en cada moment la situació de l'oferta i la demanda.

Ara bé, hem de tenir en compte que en realitat no hi ha un únic mercat, sinó molts mercats laborals que acostumen a tenir poc a veure entre si. El mercat de professors és independent del mercat de futbolistes per exemple, i per tant, el salari que es fixa en un és diferent del que es fixa a l'altre.

Malgrat aquesta heterogeneïtat, hi ha una sèrie de característiques més o menys comunes a tots els mercats laborals:

► Desigualtat en les condicions de participació: en general, els treballadors es troben en condicions més desfavorables que les empreses a l'hora de fer valer la seva posició.

► Forta regulació del mercat: donat que el que es compra i es ven té a veure directament amb la condició humana, els estats estableixen per llei molts condicionants del funcionament del mercat laboral: horaris, períodes de vacances, seguretat i higiene, salaris mínims.

Evidentment, els diferents països han legislat de manera diferent en matèria laboral. Els països socialment més avançats acostumen a tenir una legislació que garanteixi uns mínims de qualitat i benestar en el lloc de treball.

Remarcar la tendència actual a retallar aquestes condicions protectores que donen lloc a situacions com horaris abusius, salaris de subsistència, precarietat laboral etc...

► Participació d'agents representatius: en aquests mercats no acostumen a actuar les parts de manera individualitzada sinó a través de sindicats i d'organitzacions patronals.

Aquests agents col·lectius negocien els salaris en funció del poder que tinguin en cada moment. La tendència actual de debilitar el paper dels sindicats perjudica els treballadors ja que perden força quan negocien individualment.

► Relativa mobilitat laboral: mentre que en els mercats de béns i serveis les mercaderies es desplacen fàcilment d'un lloc a un altre, en el mercat laboral la mobilitat està limitada pel fet que estem tractant d'éssers humans amb condicionants no només econòmics sinó també familiars...

Novament les tendències actuals són a acceptar un grau de mobilitat cada vegada major a canvi d'augmentar les possibilitats d'aconseguir un lloc de treball.

L'oferta de treball és la formulada per les famílies, més concretament pels treballadors. La quantitat de treball oferta depèn fonamentalment del següents factors:

► El nivell dels salaris (el preu del treball): sembla lògic pensar que, a mesura que el salari augmenta, els treballadors estan disposats a oferir més treball, i viceversa si el salari baixa. Anàlogament a la llei de l'oferta de béns i serveis podem pensar en una corba d’oferta normal, amb pendent creixent.

► Del nivell de formació i capacitació professional dels treballadors:  si la capacitat professional és molt baixa hi haurà una part dels treballadors que no podrà ser contractada de facto, perquè, malgrat que estigui disposada a treballar per un salari molt baix, la seva productivitat serà tan petita que les empreses no la reconeixeran com a oferta real de treball.

► Del volum de la població del país: sembla lògic pensar que un país tindrà una oferta de treball major que un altre si la seva població total és també major. Però està afirmació no és absoluta, perquè també s’ha de considerar altres característiques de la població, ja que no tota la població participa de la mateixa manera en els processos productius. Així, en aquest sentit podem fer els següents grups homogenis de la població:

• Població en edat de treballar: evidentment no es pot considerar oferta de treball a un nen de 5 anys. Les lleis solen establir una escolarització obligatòria, la finalització de la qual marca el límit mínim de la població en edat de treballar.
• Població activa: inclou les persones en edat de treballar tant les que estan treballant com les que desitgen treballar però no troben feina. Dintre de la població activa distingim doncs:
  • Població ocupada: persones que treballen per compte aliè (assalariats) o per compte propi (autònoms)
  • Població desocupada: persones que estan en edat de treballar i busquen activament feina però no en troben, tant fa que sigui la seva primera feina o que en tenien una i l'ha perdut.
• Població inactiva: persones en edat de treballar que ni busquen ni desitgen treballar, com podrien ser estudiants, jubilats, amos o mestresses de casa, invàlids incapacitats per treballar...

Per mesurar la situació del mercat laboral, s'utilitzen uns indicadors específics o taxes a partir d'aquests grups en que hem dividit la població:

Taxa d'activitat: es defineix com la relació entre la població activa i la població en edat de treballar.

Ens diu el percentatge de la població sobre el que recau el pes laboral d'un país.

Taxa de desocupació o taxa d'atur: relació existent entre el nombre de desocupats i la població activa total.

Mesura el percentatge de desocupació entre la població activa, és a dir, quantes persones de cada cent volen treballar i no poden.

Taxa d'ocupació: relació existent entre la població ocupada i la població activa total.

Mesura el percentatge d'ocupació entre la població activa, és a dir, quantes persones de cada cent volen treballar i ho fan.

Les empreses contracten treballadors a canvi d’un salari. La demanda total de treball dependrà d'una sèrie de factors com:

► El nivell de salaris: quan el salari és relativament alt, la quantitat que els empresaris estan disposats a contractar no és gaire elevada. A mesura que el salari baixa, els empresaris tenen més incentius per contractar treballadors i n’augmentaran la demanda.

Anàlogament al que passava als mercats de béns i serveis tenim una funció de demanda normal, amb pendent decreixent.

► El preu dels béns o serveis produïts amb el treball: no hem d’oblidar que la demanda de treball és una demanda derivada i, per tant, malgrat que els salaris siguin relativament baixos, si el preu del bé disminueix significativament, la demanda de treball no reaccionarà a l’alça amb la mateixa intensitat que si el preu del bé augmentés o es mantingués constant.

► La productivitat dels treballadors: la demanda és molt sensible a la productivitat del factor treball. Si la productivitat augmenta, les empreses estan disposades a acceptar augments en el salari sense que això impliqui una disminució en la quantitat demandada de treball.

En aquest quadre es posa de manifest com el treballador amb el sou diari més alt representa un cost laboral menor per unitat de producte, donat que té una major productivitat.

► El grau en què es pot substituir el factor treball pel factor capital: en una indústria on sigui fàcil substituir treballadors adquirint noves màquines, un augment de salaris no tindrà massa influència sobre el cost final del producte. Per tant la demanda de treball disminuirà molt més que en el cas d’una indústria on resulti difícil substituir el factor treball pel factor capital.

Podem representar el mercat de treball com vam fer amb els mercats de béns i serveis:

• la corba de demanda de treball té pendent negativa, ja que a mesura que el salari baixa (el preu del treball) les empreses demandaran més treballadors (i viceversa)

• la corba d'oferta de treball té pendent positiva perquè a mesura que el nivell de salaris és major, més incentivades estaran les famílies a cedir la seva força de treball a les empreses (i viceversa)

L'equilibri del mercat queda representat al punt de tall entre les dues corbes que determina el nivell de salari (S_e) que iguala les quantitats demandades i ofertes de treball (Q_e)

Si el salari del mercat (imaginem que és un salari mínim interprofessional, SMI, fixat pel govern) és superior al d'equilibri (S_e) les famílies es veuran atretes a oferir la seva força de treball ja que la remuneració és alta, mentre que per a les empreses aquest cost laboral és massa alt per demandar més treballadors.

Això es tradueix en que la quantitat oferta és superior a la quantitat demandada.

QO_SMI > QD_SMI

Hi haurà excedent de treball al mercat, és a dir, atur.

Evidentment, perquè no hi hagués atur el nivell de salaris hauria de ser extremadament baix.

Si el nivell de salaris del mercat (SMI, fixat pel govern) és inferior al d'equilibri (S_e) les famílies no es veuran incentivades a prestar la seva força de treball ja que la remuneració és baixa, mentre que a aquest cost baix les empreses estaran interessades en demandar més treballadors.

Això es tradueix en que la quantitat demandada és superior a la quantitat oferta.

QD_SMI > QO_SMI

Hi haurà escassetat de treball al mercat.

Els mercats de factors productius són peça clau en l'anàlisi de les desigualtats socials, ja que les rendes que en ells s'obtenen constitueixen els ingressos de les famílies.

Les situacions en aquests mercats determinen com es reparteixen les rendes i generalment el que passa és que les rendes estan repartides de manera desigual i per tant hi ha una gran desigualtat en els ingressos que reben les persones i els grups socials.

A la següent gràfica veiem com en tots els països analitzats el 10 % més pobre de la població no arriba al 5 % de la riquesa mentre que el 10 % més ric ultrapassa el 20 % de la riquesa.

I, amb perspectiva temporal, segons informes de les Nacions Unides, la diferència que hi ha entre rics i pobres, lluny de reduir-se, es va ampliant.

Hi ha un gran consens entre els economistes sobre les principals causes de desigualtats socials:

► Les diferències salarials, ja que el salari acostuma a ser l'única font d'ingressos de la majoria de la població. D'aquí la importància de les situacions que es donen als mercats laborals que acabem d'estudiar.

► La distribució desigual de la riquesa. Les persones que tenen un origen familiar acomodat parteixen d'una situació privilegiada ja que els seus patrimonis els permeten gaudir de més oportunitats en la formació, l'accés a la informació i sobre tot en la obtenció d'altres rendes diferents de les salarials, com interessos dels seus capitals o rendes de la terra de la seva propietat.

► Els obstacles en l'accés a l'educació i la formació, factors essencials que fan que els individus progressin cap a millors condicions socials.

► El repartiment del poder. Les persones que tenen capacitat de decisió política i social les utilitzen per millorar la seva posició en el mercat i en el repartiment dels ingressos, fins i tot, moltes vegades de manera il·legal (us sona?)

► L'aplicació de polítiques econòmiques ultraliberals que han reduït els nivells de despesa social i que han deixat sense protecció precisament  a les persones que més la necessitaven (us sona també?)

► Altres causes fruit de la casualitat, difícils de preveure, com la sort, la salut incidents familiars o professionals....

Encara que hi ha veus que, amb certa part de raó, argumenten que l'existència de desigualtats incentiva a esforçar-se, a preparar-se millor, a fer tasques ingrates però necessàries... el que està clar es que no es poden admetre desigualtats com les existents avui en dia. S'ha d'aconseguir un equilibri entre l'eficiència dels mercats i la justícia i equitat que ha de presidir les relacions humanes.

En aquest sentit, les actuacions contra les desigualtats es centren fonamentalment en:

► Igualtat d'oportunitats. Afavorir una millor distribució inicial de la riquesa, de manera que les diferències de partida entre els individus no siguin insalvables.

► Ajudes governamentals. Cal que els governs, mitjançant polítiques redistribuïdores, afavoreixin els més perjudicats en el repartiment inicial de les rendes que fan els mercats.

► Sistemes de protecció social. Perquè les incidències casuals no signifiquin efectes insuperables per a tota la vida.

Com veiem a la gràfica del costat, l'impuls dels diferents governs, i per tant l'eficàcia de les actuacions, és diferent segons que els països siguin més o menys conscients de la recerca de la justícia i equitat de que parlàvem abans.