Tema 6. El funcionament del mercat: l'oferta i la demanda

El terme “mercat” ens indueix a pensar en un lloc concret on es realitzen intercanvis. Aquesta concepció tradicional ha estat superada pel desenvolupament de modernes tecnologies com el correu, el telèfon o internet.

Actualment, i de manera més encertada, es pot definir el mercat com el conjunt de relacions entre compradors i venedors d’un bé, d’un servei o d’un factor productiu, sense que sigui necessària l’existència del lloc físic.

Alguns estan molt organitzats (com la borsa de valors) i altres menys (com el mercat de pisos de lloguer) però la qüestió és que en els mercats es posen en contacte compradors i venedors per intercanviar béns, serveis o factors productius a canvi d'un preu

S'ha de dir també que aquests intercanvis es realitzen molt fàcilment degut a la utilització dels diners com a mitjà de pagament.

Per poder analitzar un mercat necessitem estudiar la demanda, l’oferta i la determinació del preu al que es realitzen els intercanvis i la quantitat que s’intercanvia.

La demanda d'un bé o servei és la quantitat que els consumidors d'aquest bé o servei es plantegen adquirir.

Sobre la demanda, analitzarem:

• Els seus factors determinants
• La taula i la corba de demanda
• Els canvis en la quantitat demandada i els canvis en la demanda, que són aspectes diferents de l'anàlisi dinàmic de la demanda

Evidentment, la demanda d’un bé depèn de molts factors, entre ells:

► El primer factor del que depèn la demanda d’un bé és, evidentment, el seu propi preu. Com més car sigui un producte, menor quantitat estarà disposat a adquirir-ne el demandant, i com més barat sigui més es plantejarà comprar.

► La demanda d’un bé també depèn dels preus d’altres béns que hi estan relacionats. En aquest sentit s’han de distingir dos tipus de relacions entre els béns: els béns substitutius i els béns complementaris.

Els béns normals són aquells la demanda dels quals varia en el mateix sentit que la renda dels consumidors: se’n demanda més quantitat si la renda augmenta i menys quantitat si la renda disminueix, com passa per exemple amb la demanda d’entrades de cine.

Dintre dels béns normals, cal diferenciar entre béns de primera necessitat (la demanda dels quals augmenta en menor proporció que l’increment de renda) i béns de luxe (la demanda dels quals augmenta en més proporció que l’increment de renda).

Exemples de béns de primera necessitat serien el consum de carn, els electrodomèstics, l’habitatge... La majoria dels béns entren dintre d’aquesta categoria. Els béns de luxe són, en general, béns que donen prestigi social a qui els consumeix, com les joies, els cotxes esportius, la demanda de creuers al Carib...

Els béns inferiors són aquells la demanda dels quals varia en sentit contrari a la variació de la renda dels consumidors. Així, se’n demanda menys quantitat si la renda augmenta i més quantitat si la renda disminueix.

El transport públic, el vi de taula i l’estada en un càmping són exemples de béns inferiors: si la renda dels consumidors augmenta la seva demanda disminueix, ja què els consumidors preferiran substituir-los per el vehicle privat, el vi de qualitat i l’estada en hotels, respectivament.

Tots aquests factors determinants permeten definir una funció de demanda que indica la relació entre la quantitat demanada d’un determinat bé i les variables de les quals depèn.

Així, si anomenem

Dx : quantitat que es demana del bé x

Px: preu del bé x (P1, P2 ... Pn ): preus d’altres béns relacionats

R: renda dels consumidors

G: gustos dels consumidors

es pot escriure una expressió matemàtica de la funció de demanda del bé x

Dx = f ( Px ; P1, P2 ... Pn ; R ; G )

Els que aneu bé en matemàtiques reconeixereu en aquesta expressió una dependència matemàtica funcional entre la demanda de un bé i els seus factors explicatius...

A l’hora d’analitzar la demanda d’un bé, es sol començar per aplicar una hipòtesi simplificadora molt utilitzada pels economistes: l’anomenada condició ceteris paribus.

Aquesta hipòtesis consisteix en suposar que el fenomen que volem estudiar depèn d’un únic factor i que tota la resta de factors explicatius romanen constants.

En el cas de la demanda, suposarem que l’únic factor explicatiu és el preu del propi bé i que la resta de factors explicatius (preus de béns relacionats, renda i preferències) romanen constants.

Aquesta petita trampa intel·lectual facilita la funció de demanda del bé X que queda reduïda a

Dx = f ( Px )

Sota aquesta simplificació podem parlar de l’anomenada “llei de la demanda” que expressa la relació inversa entre la quantitat demandada d'un bé i el seu preu, mantenint- se constants la resta de factors (condició ceteris paribus).

La raó d'aquesta relació inversa entre preu i quantitat demandada és fàcil d'entendre: davant de pujades del preu, alguns consumidors deixaran de demandar el bé. Al contrari, a mesura que el preu baixi, nous consumidors compraran el bé.

Hi ha dues raons per explicar per què quan el preu del bé X puja la quantitat demandada baixa (i viceversa).

Els economistes les anomenen efecte substitució i efecte renda:

• efecte substitució: d’una banda, quan el preu d’X augmenti, hi haurà alguns consumidors que deixaran de comprar X i passaran a comprar altres béns semblants o substitutius.
• efecte renda: d’altra banda, altres consumidors, sense deixar de comprar, demanaran menys quantitat d’X donat que l’elevació del preu ha reduït el poder adquisitiu de la seva renda.

A continuació analitzarem com a partir de la taula de demanda d’un bé (que mostra les quantitats que els consumidors volen comprar per a cada preu) obtenim la corba de demanda, que es la representació gràfica de la relació entre la quantitat demandada i el preu del bé.

Imaginem un mercat de pomes en què hi ha només tres demandants.

Podem representar les seves taules de demanda individuals que expressen les diferents quantitats de pomes que estan disposats a consumir per a diferents preus. Fixem-nos que malgrat que el preu fos 0 unitats monetàries tots ells estan disposats a consumir una quantitat limitada, encara que sigui perquè no poden transportar-ne més o perquè a casa no tenen més espai per emmagatzemar-les.

De la mateixa manera hi haurà un preu prou alt perquè cap d’ells estigui disposat a consumir ni tan sols una poma.

Mitjançant un procés d’agregació, podem obtenir la taula de demanda del mercat (última columna).

Per exemple, per a un preu de 25 u.m. la demanda del mercat és de 36 pomes quantitat obtinguda al sumar les quantitats que estan disposats a adquirir els demandants 1, 2 i 3 a aquest preu.

Si representem les dades en una gràfica

• eix horitzontal: quantitat demandada
• eix vertical: preu

les diferents quantitats que els consumidors estan disposats a comprar per a cada preu, obtenim la corba de demanda del mercat.

Lògicament aquesta corba té pendent negativa (descendent d’esquerra a dreta) degut a la relació inversa preu-quantitat demandada.

El model de la corba de demanda ens permet analitzar dos tipus possibles de canvis: canvis en la quantitat demandada i canvis en la demanda.

a) Canvis en la quantitat demandada

Aquests canvis esdevenen quan es produeixen variacions en el preu que van ocasionant canvis en la quantitat demandada.

Gràficament, es tracta de moviments al llarg de la corba de demanda.

A la gràfica, el moviment d’A a B ha estat originat pel descens del preu de 90 a 65 u.m. que fa que la quantitat demandada augmenti de 4 a 15 unitats.

Anàlogament el moviment de C a D ha estat originat per la pujada del preu de 25 a 35 u.m. que fa que la quantitat demandada disminueixi de 36 a 29 unitats.

b) canvis en la demanda

En aquest cas el que s’ha produït és un canvi en algun dels factors determinants de la demanda diferents del preu (preus de béns relacionats, renda i preferències).

Gràficament es tracta de desplaçaments de la corba de demanda a la dreta (augment de la demanda per a tots els preus) o a l’esquerra (disminució de la demanda per a tots els preus).

Els canvis que poden fer que la corba de demanda es desplaci a la dreta, és a dir que augmenti la demanda sense que variï el preu són:

- Augment del preu d’un bé substitutiu.

- Disminució del preu d’un bé complementari.

- Augment de la renda en el cas d’un bé normal.

- Disminució de la renda en el cas d’un bé inferior.

- Canvis en els gustos o la moda favorables al bé.

- Disminució del preu d’un bé substitutiu.

- Augment del preu d’un bé complementari.

- Disminució de la renda en el cas d’un bé normal.

- Augment de la renda en el cas d’un bé inferior.

- Canvis en els gustos o la moda desfavorables al bé.

En un mercat, la quantitat d’un bé o servei que els productors i distribuïdors volen produir i vendre constitueix l’oferta.

Sobre l'oferta, analitzarem:

• Els seus factors determinants
• La taula i la corba d'oferta
• Els canvis en la quantitat oferta i els canvis en l'oferta, que són aspectes diferents de l'anàlisi dinàmic de l'oferta

Igual que passava amb la demanda, l’oferta d’un bé o servei depèn de molts factors:

► L’oferta d’un bé depèn, en primer lloc, del seu propi preu: com més alt sigui el preu que les empreses puguin cobrar pels seus productes, major serà la quantitat que n’estaran disposats a produir, ja que les seves expectatives de benefici seran superiors.

► També depèn del cost dels factors productius que es fan servir en la seva producció, tals com els salaris dels treballadors, els interessos dels capitals que es demanen prestats o el cost de les matèries primeres i de l’energia consumida. Si el cost dels factors productius puja, els empresaris es veuran disposats a produir i a oferir una menor quantitat.

► Un altre factor determinant de l’oferta és la tecnologia que s’utilitza en el procés productiu, ja que una tecnologia moderna i eficient que permeti produir amb menys recursos incidirà favorablement en la reducció dels costos de producció, amb la qual cosa augmentarà la quantitat oferta.

► Finalment, l’oferta depèn també dels interessos o de les estratègies de les empreses, és a dir, de les expectatives empresarials. Així, per exemple, davant de les expectatives d’obtenir uns beneficis futurs, és possible que els productors limitin la quantitat oferta de manera artificial, per fer pujar els preus.

Tots aquests factors determinants permeten definir una funció d’oferta que indica la relació entre la quantitat oferta d’un determinat bé i les variables de les quals depèn.

Així, si anomenem

Ox: quantitat que s’oferta del bé x

Px: preu del bé x (C1, C2 ... Cn ): cost dels factors de producció

T: tecnologia existent

E: expectatives empresarials

es pot escriure una expressió matemàtica de la funció d’oferta del bé x

Ox = f ( Px ; C1, C2 ... Cn ; T ; E )

Com en el cas de la demanda, suposarem que l’únic factor explicatiu de l’oferta és el preu del propi bé i que la resta de factors explicatius (cost dels factors productius, tecnologia i expectatives empresarials) romanen constants (condició ceteris paribus).

Això facilita la funció d’oferta del bé x que queda reduïda a

Ox = f ( Px )

expressió de l’anomenada “llei de l’oferta” que estableix la relació directa entre la quantitat demanada d'un bé i el seu preu, mantenint-se constants la resta de factors.

La raó d’aquesta relació directa és que quan més alts siguin els preus més expectatives d’obtenir beneficis tindran els productors i per tant estaran interessats en produir i vendre més quantitat. El contrari passarà quan els preus siguin baixos.

Tornant a l’exemple del mercat de pomes, expressem les ofertes individuals de tres oferents per a diferents preus i, igual que amb la demanda, per agregació obtenim l’oferta global del mercat (última columna)

Si representem les dades en una gràfica

• eix horitzontal: quantitat oferta
• eix vertical: preu

les diferents quantitats que els productors estan disposats a vendre per a cada preu, obtenim la corba d’oferta del mercat.

Aquesta corba tindrà pendent positiva (ascendent d’esquerra a dreta) degut a la relació directa preu-quantitat oferta.

La corba d’oferta ens permet analitzar dos tipus possibles de canvis: canvis en la quantitat oferta i canvis en l’oferta.

a) canvis en la quantitat oferta

Són els deguts a variacions en el preu que van ocasionant canvis en la quantitat oferta.

Gràficament, es tracta de moviments al llarg de la corba d’oferta.

A la gràfica, el moviment d’A a B ha estat originat per la pujada del preu de 15 a 25 u.m. que fa que la quantitat oferta augmenti de 13 a 20 unitats.

Anàlogament el moviment de C a D ha estat originat per la baixada del preu de 90 a 65 u.m. que fa que la quantitat demanada disminueixi de 62 a 48 unitats.

b) canvis en l’oferta

Són deguts a un canvi en algun dels factors determinants de l’oferta diferents del preu.

Gràficament es tracta de desplaçaments de la corba d’oferta a la dreta (augment de l’oferta per a tots els preus) o a l’esquerra (disminució de l’oferta per a tots els preus).

Canvis que provoquen un desplaçament a la dreta:

- Disminució dels costos de producció

- Millores tecnològiques

- Bones expectatives empresarials

Canvis que provoquen un desplaçament a l’esquerra:

- Augment dels costos de producció

- Desastres naturals

- Expectatives empresarials desfavorables

Quan posem en contacte a consumidors i productors amb els respectius plans (corbes de demanda i d’oferta) es pot analitzar com es produeix la coordinació entre ells.

Seguint amb l’exemple del mercat de pomes, confrontem les taules de demanda i d’oferta del mercat

S’observa com, en general, un preu qualsevol no aconsegueix que els plans de demanda i oferta coincideixin. De fet això només passa pel preu de 35 unitats monetàries pel qual la quantitat demandada és igual a la quantitat oferta (29 unitats).

Gràficament aquest preu correspon al punt de tall d’ambdues corbes. Al preu corresponent l’anomenen preu d’equilibri i a la quantitat oferta i demandada, quantitat d’equilibri.

Per a un preu superior al d’equilibri la quantitat oferta és superior a la quantitat demandada.

Al mercat de pomes per a un preu de 65 u.m. (superior al d’equilibri) la quantitat oferta és de 48 unitats i la quantitat demandada de 15 unitats.

Existeix un excedent o excés d’oferta de (48-15) 33 unitats. L’acumulació d’existències no venudes farà que la competència entre venedors pressioni el preu a la baixa vers a la situació d’equilibri.

Per a un preu inferior al d’equilibri la quantitat demandada és superior a la quantitat oferta.

Al mercat de pomes per a un preu de 15 u.m. (inferior al d’equilibri) la quantitat oferta és de 13 unitats i la quantitat demanada de 43 unitats.

Es produeix una escassetat o excés de demanda de (43-13) 30 unitats.

Els compradors que no hagin pogut obtenir la quantitat desitjada, pressionaran el preu a l’alça cap al preu d’equilibri.

Indistintament que partim d’una situació amb un preu superior o inferior al d’equilibri, els mecanismes del mercat posaran el marxa un procediment de tempteig que aproximarà els uns i els altres fins arribar a un preu que satisfaci els compradors i els venedors:

Els preus són, doncs, la clau del funcionament dels mercats.

Que els mercats tendeixin a l’equilibri de manera automàtica no vol dir que sigui fàcil aconseguir-ne l’equilibri. Oferents i demandants actuen permanentment i els preus es mouen constantment. Cal tenir en compte que l’oferta i la demanda sempre estan canviant.

Com ja hem vist, quan es modifiquen les condicions diferents del preu que influeixen sobre l’oferta i la demanda es produeixen desplaçaments en cada una d’aquestes, la qual cosa dóna lloc a nous desequilibris i a nous processos d’ajust en recerca d’un nou equilibri.

Per exemple:

Imaginem el mercat d'un bé en equilibri al punt A d'intersecció de les corbes de demanda (D) i d'oferta (O). En aquest mercat el preu i la quantitat d'equilibri són p₁ i q₁ respectivament.

Si es produeix un desplaçament de la corba de demanda a la dreta fins a D^' (per exemple per un augment de la renda dels consumidors), el mercat tendirà cap a un nou equilibri al punt B d'intersecció de les corbes de demanda (D^') i d'oferta (O). Ara el preu i la quantitat d'equilibri són p₂ i q₂ respectivament.

Si observem, veiem que

p₂ > p₁

q₂ > q₁

El model prediu que en aquest mercat es tendirà a intercanviar més quantitat del bé i a un preu més alt.

Les situacions de desequilibri en els mercats no s’han de veure com alguna cosa anòmala: els canvis en la demanda i en l’oferta desequilibren els mercats, però els processos automàtics mitjançant l’ajust dels preus, fa que sempre estiguin tendint a l’equilibri.

Elasticitat preu de la demanda:

Quocient entre la variació percentual de la quantitat i la variació percentual del preu

 on p i q són el preu i la quantitat inicials i ∆p i ∆q són els increments o decrements del preu i de la quantitat

Si la taula de demanda d’un mercat és:

Interpretació:

El preu ha baixat un 25 % (5/20) i això ha fet que la quantitat demanada hagi pujat un 50 % (30/60). La variació percentual de la quantitat demanada ha estat el doble de la variació percentual del preu: per això el valor de l’elasticitat és 2.

Quan la variació percentual de la quantitat demanada és major que la variació percentual del preu, el valor de l’elasticitat és major que 1 i es diu que la demanda és elàstica.

A la gràfica (a) la quantitat tendeix a infinit per a un preu = 5, però si el preu canvia en qualsevol sentit la quantitat passa a ser 0.

L’elasticitat en aquest cas és infinita i la demanda perfectament elàstica.

A la gràfica (b) la quantitat demanada no varia sigui quina sigui la variació del preu. Si, per exemple, el preu baixa de 5 a 3, la quantitat demanada segueix sent 10, és a dir, no varia. L’elasticitat és 0 i la demanda és perfectament inelàstica.

A la gràfica (c), si el preu passa de 5 a 3, la quantitat demanada passa de 10 a 14. Si calculem l’elasticitat:

obtenim un valor igual a 1 el que vol dir que els percentatges de variació del preu i de la quantitat són iguals. La demanda és d’elasticitat unitària.

Aquests tres casos són extrems. Normalment l’elasticitat de la demanda es mou entre els tres valors

0 -->1 --> E -->∞

A la gràfica veiem que la mateixa disminució percentual del preu (33 %, de 6 a 4) origina diferents “reaccions” en la quantitat demanada:

En el primer cas, la quantitat demanada augmenta un 80 % (de 10 a 18), un percentatge més alt que el del preu. La demanda és molt elàstica i el valor de l’elasticitat és major que 1 (2,4)

En el segon cas, la quantitat demanada augmenta un 20 % (de 10 a 12), un percentatge més baix que el del preu. La demanda és inelàstica i el valor de l’elasticitat és menor que 1 (0,6)

► Suposem que una empresa vol augmentar el seu volum de vendes per incrementar els seus ingressos i amb aquest objectiu decideix abaixar els preus. En condicions normals, la llei de la demanda preveu que l’empresa vendrà més quantitat ja què la demanda pujarà com a conseqüència de la baixada de preus.

Ara bé, si la demanda és inelàstica resultarà que els consumidors no respondran amb moltes més compres a la reducció del preu i això farà que l’augment de les vendes no compensi, en termes d’ingressos, el fet de disminuir els preus.

En el cas de demandes inelàstiques, l’estratègia correcta per incrementar els ingressos és apujar els preus !! : l’explicació teòrica és que si la demanda és inelàstica, la pujada de preus originarà una baixada petita de la demanda i per tant la caiguda de les vendes es compensarà amb els preus més elevats. Es pot comprovar amb un senzill exemple:

Es tracta d’una demanda inelàstica (E=0,6). Si calculem els ingressos per vendes

veiem que l’augment de la quantitat demanada (de 10 a 12) no compensa la rebaixa dels preus (de 6 a 4) i per tant els ingressos han baixat de 60 a 48 unitats monetàries.

Si analitzem el mateix cas, però en sentit contrari

Es tracta d’una demanda inelàstica (E=0,34). Si calculem els ingressos per vendes

veiem que la disminució de la quantitat demanada (de 12 a 10) es veu compensada amb els preus més alts (de 4 a 6) i per tant els ingressos han pujat de 48 a 60 unitats monetàries.

►Imaginem que el govern d’un país vol fomentar que els joves vagin més al teatre i per això concedeix ajudes i subvencions a les empreses perquè puguin baixar els preu de les entrades i fer-les més econòmiques.
Si la demanda d’entrades de teatre és inelàstica (el que es pot interpretar com que els joves del país no estan massa disposats a anar més al teatre encara que baixin els preus) el govern no aconseguirà el seu propòsit amb aquesta estratègia de subvencions a empreses i preus més baixos.
Potser els joves del país haguessin estat més “sensibles” a una campanya de publicitat institucional sobre la conveniència d’una major formació cultural (recordem els gustos i preferències dels consumidors com a factor determinant de la demanda).