Tema 4. La producció

L’activitat econòmica consta, com ja sabem, de dos tipus de funcions:

• el consum, que determina la demanda de béns i serveis

• la producció, que determina l’oferta de béns i serveis

En el sector privat de l’economia, les unitats bàsiques de producció són les empreses.

Les empreses poden classificar-se segons molt diferents criteris:

► segons la mida: es parla d’empreses grans, mitjanes i petites,atenent a criteris tals com el nombre de treballadors, la facturació o xifra de vendes...

► segons el sector en que desenvolupen la seva activitat:

• empreses del sector primari (explotació dels recursos naturals)
• empreses del sector secundari (indústria i construcció)
• empreses del sector terciari (serveis)

► segons la titularitat de la propietat: empresa privada (els propietaris són particulars) i empresa pública (el propietari únic o majoritari és l’estat)

► segons la forma jurídica: empresa individual (un únic propietari) i empresa social o societat (propietat de més d’una persona). D’aquestes hi ha diferents tipus, com les societats col·lectives, les comanditàries, les de responsabilitat limitada, les anònimes i les cooperatives.

Independentment del tipus d’empresa, l’activitat de les mateixes consisteix en la producció de béns i serveis.

Aquesta producció comporta que les empreses hagin de contractar o comprar els factors productius necessaris i per tant incórrer en uns determinats costos. Per exemple, per produir taules l'empresa de mobles ha de comprar fusta i altres materials, contractar treballadors, consumir energia elèctrica...

D’altra banda, la venda de la producció en els mercats permetrà que les empreses obtinguin uns ingressos.

Més tècnicament, podem definir-los així:

Ingressos: rendiment monetari que una empresa obté de la venda de tots els béns i serveis produïts en un determinat temps.

Costos: valor monetari dels factors productius consumits en la producció durant el mateix període de temps.

Al respecte d'aquests dos conceptes, convé fer algunes puntualitzacions:

• Ingressos i costos són magnituds monetàries, s'expressen en unitats monetàries (euros o altres monedes)
• no s’han de confondre els ingressos amb els resultats: El resultat d’una empresa és la diferència entre els ingressos totals i els costos totals de la producció.

Tot això queda reflectit en aquest quadre de síntesi:

L'objectiu de qualsevol empresa privada serà la maximització dels beneficis, és a dir, fer el més gran possible la diferència entre els ingressos i els costos. Per aconseguir-lo actuarà sobre els dos components:

• fent els ingressos el més gran possible (maximització dels ingressos). Pensem per exemple en polítiques de màrqueting que facin augmentar les vendes...

• fent els costos el més petit possible (minimització de costos). Eliminant costos innecessaris, reduint costos d'adquisició de materials o costos laborals...

El procés mitjançant el qual l’empresa transforma recursos productius en productes finals, fent servir la tecnologia disponible, s’anomena genèricament procés productiu.

Els inputs (entrades) són els recursos productius utilitzats en la producció. Els outputs (sortides) els productes, béns o serveis, obtinguts.

Els economistes utilitzant sovint funcions matemàtiques per expressar numèricament la relació de dependència entre dues variables. En el cas de la producció, la funció de producció indica la quantitat màxima de producte que una empresa pot obtenir amb cada combinació de factors de producció.

En general, la funció de producció ve donada per l'expressió:

X = f (K, L, ...)

on:

X és la quantitat màxima de producte obtingut

K i L ... són les quantitats de factor capital (K) i de factor treball (L) utilitzats

f   indica el tipus de relació matemàtica que s'estableix

A l'esquerra teniu un full de càlcul amb una funció de producció d'una empresa imaginària.

La funció ens diu que l'empresa obtindrà 5 unitats de producte per cada unitat de factor capital utilitzada i 2 unitats de producte per cada unitat de treball utilitzada.

Quina quantitat de producte obtindrà amb 3 màquines (factor capital) i 4 treballadors (factor treball)?

Només hem de fer l'operació:

(5x3) + (2x4)

Comproveu la resposta posant 3 i 4 a les caselles blaves.

Canvieu les quantitats de factors i veureu com la funció ens proporciona la quantitat produïda corresponent a les diferents combinacions.

La funció de producció indica la quantitat màxima de producte que una empresa pot obtenir amb cada combinació de factors de producció. Aquesta relació està condicionada per l’estat de la tecnologia en cada moment.

La tecnologia és el conjunt de procediments que, en un moment donat, determinen com combinar diferents factors productius amb la finalitat de produir un bé o un servei.

Una empresa pot utilitzar diferents tecnologies per elaborar un bé. Cadascuna implica una determinada combinació de factors. Penseu per exemple en una catifa feta a mà o de manera industrial...

Ara bé, la tecnologia utilitzada en la producció, a més d’obtenir un bé o servei que satisfaci les exigències de qualitat previstes per l’empresa i demandades pel client, ha de complir l’exigència econòmica d’obtenir el major nombre de productes amb una determinada dotació de factors productius.

Aquesta exigència econòmica rep el nom d’eficiència.

El nivell d’eficiència s’obté relacionant la quantitat produïda i els recursos emprats. Aquesta relació es pot fer en unitats físiques o en unitats monetàries. Per això es parla d’eficiència tècnica i d’eficiència econòmica respectivament.

La funció de producció d’una empresa és tècnicament eficient si obté el nombre màxim de productes amb els factors de producció i els recursos de què disposa. Si una empresa pogués obtenir una producció major amb els mateixos recursos, o la mateixa producció amb menys recursos, el seu sistema productiu seria ineficient perquè estaria malbaratant recursos.

Exemple:

En el següent quadre hi ha 4 mètodes per produir la mateixa quantitat de patates amb diferents combinacions de factors de producció. Quina és la tecnologia  tècnicament eficient ?

SOLUCIÓ: La manera més senzilla de resoldre aquest tipus de qüestió és anar descartant tots aquells mètodes que es revelen com a ineficients quan els comparem amb un altre.

Per exemple, si comparem els mètodes A i B veiem que l’A utilitza menys unitats que B de treball i de terra, però més unitats que B de tractors i d’adob. Per tant, no podem descartar cap de les dues en aquesta comparació.

Plantejament equivocat: A utilitza 10+5+2+24= 41 unitats i

B utilitza 20+1+3+19= 43 unitats, per tant B és ineficient respecte d’A.

Aquest plantejament és erroni perquè parteix de la suma d’unitats heterogènies. No té cap sentit sumar dies de treball amb tones d’adob, per exemple.

Tanmateix, si comparem els mètodes A i C veiem que A utilitza els mateixos dies de treball que C i menys unitats de tractors, terra i adob. Clarament C es revela com mètode tècnicament ineficient i, per tant, el descartem.

Anàlogament, la comparació entre B i D revela el mètode D com a tècnicament ineficient.

Finalment, trobem que no hi ha cap comparació que permeti revelar la ineficiència tècnica dels mètodes A i B per tant declarem els dos com a tècnicament eficients.

Quan ens trobem amb més d’un sistema productiu tècnicament eficient, l’elecció del més adequat requereix introduir en l’anàlisi els costos de producció donat que l’empresa persegueix maximitzar els beneficis minimitzant els costos. Això dóna lloc al concepte d’eficiència econòmica: entre diverses combinacions de factors tècnicament eficients, definim com a econòmicament eficient la que té associat un cost menor.

Quan una empresa vol augmentar la quantitat produïda, lògicament ha de modificar les quantitats de factors utilitzades.

La modificació d’un factor a vegades resulta senzill i altres no tant. Per exemple, si una empresa vol servir una comanda inesperada pot resoldre-ho pagant hores extres als treballadors (augmentant la utilització del factor treball). Però si es tracta de modificar la plantilla d’una central nuclear es requerirà més temps perquè els treballadors han de tenir una preparació molt específica i exigent.

Això fa que parlem de:

Factors variables: aquells que poden ser variats amb facilitat

Factors fixos: aquells la modificació dels quals requereix un cert temps

Normalment els factors fixos acostumen a ser els edificis, la maquinària, certs tipus de treballadors especialitzats, etc...

I els factors variables, les matèries primeres, l’energia, el treball etc...

Ara bé, la consideració de si un factor és fix o variable dependrà finalment del tipus de producte que estem fabricant i de la tecnologia emprada.

D’aquesta diferenciació sorgeix en l’anàlisi de la producció els conceptes de curt i llarg termini

Curt termini: un període de temps prou curt perquè existeixi algun factor fix

Llarg termini: un període de temps prou llarg perquè tots els factors siguin variables

Entenem per producció a curt termini aquell període de temps en què hi ha factors productius fixos, que no podem variar, mentre que els altres, els anomenats factors variables, es poden modificar amb la finalitat de produir més o menys quantitat de productes.

La base de l'anàlisi a curt termini és que, donada una determinada dotació de factors fixos (màquines, instal·lacions...) la quantitat produïda només pot incrementar-se a base d'augmentar la utilització de factors variables (treballadors, matèries primeres...)

Per a desenvolupar l’anàlisi de la producció a curt termini, construirem un model amb l’empresa LA SIRENITA SA que es dedica a la producció de llaunes de sardines en escabetx.

Ara definirem la funció de producció de l’empresa. En lloc de donar una funció matemàtica, expressem la funció en forma de taula: Li suposarem una certa dotació de factors fixos (1 local i 2 màquines, per exemple) i considerarem el treball com a únic factor variable. D’aquesta manera la funció de producció ens dóna la quantitat de llaunes que podem produir segons el nombre de treballadors que emprem:

Si representem les dades de la taula en una una gràfica, (eix horitzontal: nombre de treballadors; eix vertical: unitats produïdes) obtenim la corba de producte total de LA SIRENITA.

La forma d'aquesta corba no és casual. És la forma que la microeconomia descriu com a representativa de la productivitat total de les empreses:

• La producció augmenta inicialment a un ritme molt elevat conforme augmenta inicialment el nombre de treballadors, cosa que sembla lògica (trams A-B i B-C)
• Però després aquest ritme d’augment es modera, creix, però cada vegada a un ritme més lent (trams C-D al F-G)
• Fins i tot el producte total pot arribar a ser decreixent a l'afegir més treballadors (tram G-H)

Les causes d'aquest comportament les analitzarem al següent apartat, on introduirem el concepte de productivitat.

La productivitat mesura la quantitat de béns produïts per treballador. Hi ha dues maneres de definir la productivitat: la productivitat mitjana i la productivitat marginal.

La productivitat mitjana és la quantitat de producte que, de mitjana, produeix cada treballador. S’obté dividint la quantitat de producte entre el nombre de treballadors.

La productivitat marginal és la quantitat de producte obtinguda per l’últim treballador incorporat al procés productiu. S’obté dividint l’increment de la quantitat produïda entre l’increment de treballadors emprats.

Calculem les productivitats mitjana i marginal dels treballadors de LA SIRENITA SA

Com ho hem fet?

Podeu comprovar els valors de La Sirenita amb el full de càlcul següent:

• trieu un determinat nombre de treballadors (cel·la blava) i automàticament apareixerà el següent treballador a la casella del costat.
• introduïu les unitats produïdes corresponents a cada nombre de treballadors (cel·les blaves) i automàticament es faran els càlculs de les productivitats mitjanes i marginal.

També podeu utilitzar el full de càlcul per practicar altres casos, sempre que el nombre de treballadors s'incrementi d'un en un.

Suggeriment:

Observeu el valor de la productivitat marginal quan:

• el nombre d'unitats produïdes que introduïu és el mateix a les dues cel·les.
• el nombre d'unitats produïdes que introduïu és menor en la segona cel·la.

Reflexioneu una mica sobre aquests valors...

A la gràfica estan representades les productivitats mitjana i marginal (eix horitzontal: treballadors ; eix vertical: productivitats)

Les dues corbes de productivitats segueixen un comportament similar: comencen sent creixents i tenen un màxim a partir del qual decreixen.

Si observem la funció de productivitat marginal veiem que va augmentant fins a arribar a un màxim quan el nombre de treballadors és 2.

A partir d’aquest punt, la PMa decreix fins a arribar a tenir un valor que, fins i tot, pot ser negatiu.

Aquest fenòmen és força habitual en Economia i es coneix amb el nom de llei de rendiments decreixents.

Aquesta llei diu que, a partir d’un cert nivell d’utilització de factor variable, el producte que s’obté per cada unitat addicional de factor es redueix.

Això s’explica intuïtivament per dues raons:

► els factors fixos (per exemple el local, les màquines...) tenen un límit físic que no es pot sobrepassar per més unitats de factor variable (treballadors, per exemple) que afegim al procés.

► la sobreutilització de factor variable (els treballadors) originarà una disminució de la producció total, encara que només sigui perquè es fan nosa els uns als altres.

A llarg termini tots els factors de producció són variables. Aquest fet fa que es pugui augmentar la utilització de qualsevol factor (els locals, les màquines, els treballadors...) i que per tant no tingui perquè actuar la llei de rendiments decreixents, donat que sempre es pot replicar el que ja s’està fent.

El llarg termini té a veure, doncs, amb l'augment de la dimensió de l'empresa.

Quan s’analitza la producció a llarg termini s'utilitza el concepte de rendiments d’escala. Els rendiments d'escala mesuren la variació de la producció total quan s'augmenten proporcionalment tots els factors.

Es trcata de respondre, per exemple, a una pregunta com aquesta: Si una empresa duplica el nombre de tots els factors que està utilitzant, la producció augmentarà el doble, més del doble o menys del doble?

Segons la resposta es parla de rendiments d'escala constants, creixents o decreixents.

► rendiments d’escala constants: es diu que una empresa presenta rendiments d’escala constants si la producció s’incrementa en la mateixa proporció en què ho fan els factors productius. Seria el compliment de la hipòtesi de replicació.

► rendiments d’escala creixents: si la producció s’incrementa en major proporció en què ho fan els factors, degut a un millor aprofitament de l’organització d’aquests.

► rendiments d’escala decreixents: si la producció s’incrementa en menor proporció en què ho fan els factors. Acostumen a aparèixer en empreses de grans dimensions que comporten greus problemes de coordinació entre les parts que la formen

Situació inicial

Increment utilització factors

Producció obtinguda

Tipus de rendiment d'escala

Rendiments d'escala constants:

Dupliquem la utilització de factors i es duplica la producció

Rendiments d'escala creixents:

Dupliquem la utilització de factors i es triplica la producció

Rendiments d'escala decreixents:

Tripliquem la utilització de factors i la producció només es duplica