Tema 3. L'organització de l'activitat econòmica

La satisfacció de les necessitats humanes obliga als membres de la societat a organitzar el que s’anomena l’activitat econòmica.

Aquesta activitat econòmica es pot dividir en dues parts: la producció i el consum.

• la producció és la part de l’activitat econòmica dirigida a generar béns i serveis

• el consum és l’ús que es fa d’aquests béns i serveis

De cada part de l’activitat econòmica s’encarrega un agent econòmic. Aquests agents econòmics són:

Les economies domèstiques: també anomenades famílies, són l’agent econòmic que du a terme la funció de consum dels béns i serveis produïts.

Les famílies han de decidir com distribuiran els seus ingressos entre els diversos béns i serveis que se li ofereixen per satisfer les seves necessitats.

D’altra banda, ofereixen els seus recursos productius (terra, capital, i sobretot treball) a les empreses.

Les empreses: s’encarreguen de portar a terme la producció de béns i serveis.

Les empreses han de decidir quins béns elaboraran i quins mitjans utilitzaran per produir-los. Amb aquesta finalitat contracten treball a les famílies i compren altres factors com terra i capital.

Hi ha molts tipus d’empreses i molt diferents entre sí. Una de les possibles classificacions de les empreses fa referència al sector econòmic al que pertanyen:

• empreses del sector primari: s’hi troben les empreses més relacionades amb el factor terra (agricultura, ramaderia, pesca, mineria, silvicultura...)
• empreses del sector secundari: les més relacionades amb el factor capital (indústries de transformació i la construcció)
• empreses del sector terciari: encarregades de oferir serveis a la societat, són les més relacionades amb el factor treball 

L’estat o sector públic: per estat hem d’entendre totes les administracions públiques (administració central, comunitats autònomes, ajuntaments) i els organismes que, dependents d’aquestes, realitzen les tasques que els són pròpies (empreses públiques i organismes autònoms).

Les funcions que du a terme l’estat com a agent econòmic no estan clarament definides ja que depenen de:

• el tipus de sistema econòmic (economia planificada o economia de mercat)
• el sistema polític del país o la ideologia del partit que en determinat moment governi

Malgrat això, hi ha un cert consens entre els economistes en el sentit que l’estat ha de complir funcions com:

• establir el marc jurídic i institucional en què es desenvolupa l’activitat econòmica
• establir la política econòmica del país
• proveir de béns públics la societat

La interacció de les famílies i de les empreses permet representar de manera simplificada i gràfica l’activitat econòmica d’un país en conjunt. Aquest model econòmic rep el nom de model del flux circular de la renda.

► D’una banda, les famílies ofereixen a les empreses factors de producció com recursos productius i sobretot treball, sense els quals les empreses no poden produir. A canvi, les famílies reben de les empreses una remuneració monetària pels factors cedits anomenada genèricament renda.

Aquests acords es produeixen als mercats de factors productius.

• RENDES dels factors productius:
  • renda del factor treball SALARI
  • renda del factor capital INTERÈS
  • renda del factor terra LLOGUERS

► D’altra banda, les empreses subministren a les famílies els béns i serveis que han produït. D’aquesta manera, les famílies satisfan, mitjançant el consum, les seves necessitats.

A canvi, les empreses reben de les famílies el pagament del preu dels béns i serveis, obtenint uns ingressos que les permeten d’obtenir uns beneficis que les incentiva a continuar produint.

Aquestes relacions s’estableixen als mercats de béns i serveis.

Resumint, entre empreses i famílies s’estableixen dos corrents o fluxos, un real (és a dir, de coses: béns, serveis i factors productius) i una altre monetari (és a dir, de diners)

Aquest esquema representa una economia molt simple en què només intervenen economies domèstiques i empreses (l'anomenat sector privat de l'economia). La realitat és molt més complexa ja que s’haurien d’incloure altres agents econòmics:

l’estat: hi ha béns i serveis (ensenyament públic, sanitat...) que no són produïts per les empreses privades sinó pel sector públic (ajuntaments, comunitats autònomes..).

Per finançar aquests béns i serveis les economies domèstiques i les empreses paguen impostos.

Al mateix temps el sector públic és també un consumidor que adquireix béns i serveis de les empreses privades (mobiliari per les escoles, material mèdic pels hospitals..)

el sector exterior: s’ha de considerar que part del que consumeixen les economies domèstiques o part dels factors de producció que utilitzen les empreses provenen de l’estranger.

Alhora les economies domèstiques poden subministrar factors de producció a l’exterior i les empreses poden vendre part de la seva producció també a l’exterior.

D'altra banda, també s'han de considerar les interaccions que es produeixen entre els mateixos agents econòmics:

• els béns i serveis produïts per moltes empreses són adquirits per altres empreses que els incorporen als seus propis processos productius. És tracta del béns de capital estudiats en el Tema 1.
• els particulars també interaccionen entre ells en els mercats de béns i serveis de segona mà.

• també es produeixen interaccions entre les diferents parts del sector públic: part de la producció de les empreses públiques és adquirida pel propi estat i fins i tot aquestes empreses públiques han de pagar impostos.

Un sistema econòmic és la forma en què una societat (un país, una economia...) organitza la seva activitat econòmica de manera que resulti la utilització més eficient possible dels recursos disponibles.

Al llarg de la història, les societats han adoptat diferents sistemes econòmics que responien a les característiques socials, culturals, polítiques… de cada època. Malgrat aquesta varietat de sistemes, tots ells han procurat donar resposta a les que es considera les decisions econòmiques bàsiques:

què produir?  Es tracta de respondre a preguntes com:

- quins béns i serveis es produiran i en quina quantitat?

- es produiran béns de consum (com vestits) o es donarà més importància a la producció de béns d’inversió (com màquines) que permetran incrementar el consum en el futur?

- es produiran béns materials (com aliments ) o es potenciarà la producció de serveis (com assistència sanitària)?

com produir? Es plantegen qüestions com:

- amb quins recursos i amb quina tècnica produiran les empreses?

- la producció serà artesana o molt mecanitzada?

- l’energia necessària per produir s’obtindrà de centrals hidràuliques, tèrmiques, nuclears o solars?

per a qui produir? S'ha de decidir sobre:

- qui consumirà els béns i serveis produïts? els que puguin pagar-los?

- com es distribuirà el total de la producció nacional entre els diversos individus i famílies? es repartiran a parts iguals entre la gent?

- es tendirà a que aquesta distribució sigui igualitària o es permetrà que es produeixin diferències de renda molt acusades?

Les dues primeres preguntes es refereixen al problema de la utilització eficient dels recursos, mentre que la tercera es refereix a la distribució del valor de la producció i per tant s’emmarca dintre del problema de l’equitat i la justícia social.

Encara que el segon bloc de preguntes té un fort component tècnic (com produir depèn en gran mesura de la tecnologia disponible), les tres preguntes bàsiques tenen respostes fonamentalment polítiques, és a dir, resultat de preferències socials. Les societats són lliures de decidir sobre com volen organitzar la satisfacció de les seves necessitats.

Això és absolutament cert, en teoria. El que passa en realitat és que no tots els individus tenen la mateixa capacitat de decisió...uns tenen més poder, més recursos, més influència que altres...Cada un intenta que les preguntes es resolguin de la manera més propera als seus interessos, però no tots ho aconsegueixen. Això genera un inevitable conflicte d'interessos que malauradament ha sigut l'origen de moltes guerres al llarg de la Història. És per això que una economia justa que vetlli fonamentalment per la justícia social i per la distribució equitativa de la riquesa és una de les principals condicions per a una pau duradora al món.

D’una manera o d’altre tots els sistemes econòmics donen resposta a les qüestions que planteja l’activitat econòmica.

Imaginem, per exemple, un sistema econòmic primitiu corresponent als pobles preromans que habitaven la península ibèrica:

Què produïen?

Béns agrícoles i ramaders, caça i pesca, tot fonamentalment dirigit a la satisfacció de les necessitats més bàsiques (menjar, vestit..)

Com produïen?

Terres comunals, arada de dues rodes, arcs, fletxes, eines bàsiques…

Per a qui produïen?

Per a la pròpia comunitat: posaven en comú les collites i repartien els béns.

D'entre tots els sistemes econòmics que han existit, ens limitarem a estudiar els sistemes predominants en els últims segles: el sistema d’economia de mercat, inspirat en el capitalisme, el sistema de planificació central, propiciat pel comunisme, i el sistema mixt o economia social de mercat.

Es pot considerar que el sistema d’economia de mercat en un sentit ple neix amb l’escola clàssica d’economistes anglesos (segle XVIII) representats per Adam Smith i les seves teories, encara que el terme “capitalisme” és posterior (segle XIX) i correspon a Karl Marx.

En una economia de mercat el funcionament descansa en un conjunt de mercats on es compren i venen tant els béns i els serveis, com els factors productius.

Són els milions de decisions que prenen els agents participants en els mercats (famílies i empreses) els que determinen què, com i per a qui produir.

El mecanisme pel qual es coordinen les diferents decisions és el sistema de preus i els intercanvis es produeixen amb molta facilitat gràcies a la utilització dels diners.

ASPECTES ESSENCIALS

Les empreses actuen racionalment. No produeixen rentadores, per exemple, perquè n'hi hagi a les tendes, sinó perquè

1. hi ha gent que demanda rentadores
2. els resulta rendible produir-les, és a dir, obtenen un benefici particular

Els consumidors també actuen racionalment. Distribueixen la seva renda en la adquisició dels béns el consum dels quals els proporcionin la màxima satisfacció de les seves necessitats. Amb aquest comportament estan marcant a les empreses el que aquestes han i no han de produir.

Qualsevol individu, dintre de les seves capacitats materials i intel·lectuals, pot adquirir o llogar factors productius i dedicar-se a la producció de béns i serveis apropiant-se els beneficis que obtingui d'aquesta activitat empresarial. L'estat garanteix amb lleis aquest dret.

El sistema de preus regula el mercat:

- en un mercat on hi hagi excedent de productes (l'oferta sigui major que la demanda) els preus tendiran a baixar perquè les empreses veuen que els seus productes s'acumulen als magatzems. Per donar-los sortida abaixaran els preus. Aquest preus més baixos atrauran més demandants, de manera que l'excedent desapareixerà.

El sistema d’economia de mercat gaudeix d’una evident capacitat per a generar riquesa, però alhora és font de greus inconvenients, de manera que al llarg de la història s’ha vist fortament qüestionat. Veiem els seus principals avantatges i inconvenients

• la gent és lliure de produir i/o consumir segons les seves preferències i disponibilitats

• el sistema de preus fa que excedents i les escassetats en els mercats no durin gaire

• no és necessària la intervenció de l’estat per a prendre les decisions econòmiques

• els individus tenen incentius per produir, ja que poden obtenir un benefici privat d’aquesta activitat

• la renda no es distribueix de manera equitativa entre la població. La renda es reparteix en funció de com està distribuïda la propietat dels recursos i en funció dels salaris vigents. El resultat és que hi ha diferències de renda molt grans (rics i pobres)

• existeixen “fallades del mercat” que en algunes ocasions fan que els mercats no funcionin tal i com està previst. Algunes d'aquestes fallades són:
  • l’existència de monopolis i altres formes de competència imperfecta
  • els efectes externs de la producció i el consum (com la contaminació) que el mercat no contempla
  • l’existència de béns públics, necessaris socialment però la producció dels quals no resulta rendible per a les empreses
  • la publicitat que pot emprar-se per manipular al consumidor
  • la inestabilitat pròpia del sistema que el porta periòdicament a situacions de crisis

La crítica contra el capitalisme va venir justament per les grans desigualtats que generava, de la mà de les idees d’un filòsof, sociòleg i economista alemany anomenat Karl Marx.

A la seva obra El capital (publicada en 1885), Marx descriu el funcionament del capitalisme i explica com les seves contradiccions internes portaran a la seva desaparició i substitució pel comunisme.

Després de la revolució russa (1917) i de la creació de la URSS, Lenin va implantar un nou sistema econòmic d’acord amb la ideologia marxista: el sistema de planificació central.

Aquest sistema econòmic ha estat el sistema dels països del bloc comunista durant gran part del segle XX (URSS, països d’Europa de l’est, Cuba, Xina...) i va respondre al seu moment a la voluntat de crear una alternativa a l’economia de mercat o capitalista.

Les característiques més destacables d’aquest sistema són les següents:

1. L’estat és el propietari de tots els mitjans de producció. No existeix la iniciativa privada en l’activitat econòmica, per evitar l’explotació de l’home per l’home.

2. No existeix el mercat tal i com el coneixem en l’actualitat. És l’estat qui assumeix el paper de distribuir els recursos, decideix què produir i fixa els preus dels béns.

3. L’organització de la producció es du a terme a través d’un Òrgan de Planificació Central que fixa els plans de producció (de caràcter quinquennal a l’antiga URSS). Tot queda regulat en aquests plans.

En definitiva, és l’estat qui respon les qüestions del què, com i per a qui produir.

En l’actualitat el sistema de planificació central s’ha enfonsat a la majoria dels països que el feien servir degut a la acumulació en el temps dels problemes derivats d’alguns aspectes negatius entre els quals destaquen:

Degut als inconvenients de les economies capitalistes i a la vista de la ineficiència de les economies de planificació central, la majoria de països han adoptat sistemes intermedis que es solen anomenar economies mixtes o economies socials de mercat en les quals si bé l’organització de l’activitat econòmica es basa en els mecanismes dels mercats, l’Estat porta a terme accions planificadores en determinats sectors i intervé en l’economia regulant determinats mercats i fomentant amb la seva actuació una més equitativa distribució de la renda.

El fonament ideològic de les economies mixtes es troba en les idees de l’economista britànic John Maynard Keynes. Les seves teories van ser la base de la política econòmica del president americà Roosevelt (el New Deal) i van ser la clau per a la superació de la crisi de 1929 i fins i tot per a la construcció de l’ordre econòmic dels països occidentals després de la segona guerra mundial.

Cal dir que, a partir de la dècada dels 70 del segle XX, el keynesianisme va començar a ser qüestionat i en l’actualitat es dóna una tendència a retornar a posicions més clàssiques de capitalisme, tendència coneguda com a neoliberalisme.

De qualsevol manera, la majoria dels països capitalistes han adoptat un sistema mixt, encara que amb diferents intensitats en la intervenció de l'Estat en l'economia. En definitiva, en una economia mixta:

• participen en l'economia el sector privat i el sector públic: encara que la major part de l'activitat econòmica es desenvolupada pel sector privat, el sector públic participa en la producció de béns i serveis en sectors estratègics mitjançant les empreses públiques (propietat de l'estat) i ofereix a la societat determinats béns públics (sanitat, educació, cultura...) dels quals, sense aquesta oferta, no podrien gaudir tots els individus.
• hi ha aspectes que escapen a l'àmbit del mercat: aquests aspectes estan relacionats amb l'anomenat Estat del benestar, concepte que es concreta en actuacions relacionades amb un sistema impositiu que tendeixi a la redistribució de la renda, en la cobertura i la previsió social i, com dèiem abans, en la provisió de serveis públics essencials (com la sanitat i l'educació).

Aspectes diferenciadors dels sistemes econòmics