Tema 1. Introducció a l'economia

Quan parlem d'economia ens solem referir a dues qüestions que s'acostumen a confondre:

• la ciència econòmica
• la realitat econòmica

Quan algú afirma que la inflació és un problema que l'economia encara no ha aconseguit resoldre, està fent servir l'accepció de ciència econòmica. I si sentim algú dient que l'economia va molt malament, al que es refereix és que la realitat econòmica és dolenta.

Considerada com a ciència, la podem definir així:

2.1 La ciència econòmica

La ciència econòmica s’ocupa de l’estudi de la realitat econòmica. Es pot dividir en dues grans branques: l’economia positiva i l’economia normativa.

L’economia positiva (o economia teòrica) descriu, explica i prediu els fenòmens econòmics de l’individu i de la societat.

Té a veure amb el que és independentment de les posicions ètiques i dels judicis de valor. Qüestions com per què els metges guanyen més que els cambrers o com afecten les màquines a la productivitat són de l’àmbit de l’economia positiva: encara que siguin preguntes difícils de respondre poden ser contestades per mitjà de l’anàlisi i de l’evidència empírica.

Dintre de l’economia positiva trobem com a branques principals la teoria econòmica i l’economia aplicada.

• La teoria econòmica és un conjunt de lleis generals que pretenen reproduir aspectes de la realitat econòmica. Presenta un elevat grau d’abstracció i de generalització.

Es divideix en microeconomia (estudia el comportament individual de les unitats econòmiques i les seves connexions) i macroeconomia (estudia la realitat econòmica general d’un país)

• L’economia aplicada és menys abstracta i hi trobem branques com l’estructura econòmica (descriu la realitat present) o la història econòmica (s’encarrega de la realitat passada)

L’economia normativa, en canvi, té a veure no amb el que és sinó amb el que ha de ser o el que ha de fer-se.

Això té naturalment una subjectivitat que no té l’economia positiva, donat que implica judicis de valor. Qüestions com si s’ha de fixar un subsidi d’atur, o si s’han de pujar els impostos per a les rendes més altes són de l’àmbit de l’economia normativa: no poden ser resoltes només amb l’anàlisi econòmic, sinó també per mitjà de debats i de decisions de caràcter polític.

La branca més representativa de l’economia normativa és la política econòmica que s’encarrega de valorar la situació econòmica actual i recomanar actuacions per a millorar-la en el futur.

Podem estudiar economia des de diversos punts de vista: així, podem parlar d’economia regional, d’economia laboral, d’economia financera, d’economia de Catalunya, d’economia mundial .....

Estudia el comportament individual dels diferents agents econòmics: famílies, empreses i estat, i analitza els mercats com a exemples de la distribució dels recursos escassos

Estudia els problemes de l’economia en la seva totalitat.

Es centra en l’anàlisi de diverses variables bàsiques (Producte Interior Brut, tipus d’interès, taxa d’inflació...) per poder tenir una visió global dels problemes econòmics i, d’aquesta forma, mirar de trobar-hi solucions

Les persones tenen unes necessitats tant individuals (alimentar-se, vestir-se...) com col·lectives (comunicacions, defensa, justícia...). Algunes són bàsiques o primàries (com els aliments) i altres són secundàries (com les necessitats d’oci)

Ara bé, no totes les necessitats humanes són objecte d’anàlisi econòmica. Només ho són aquelles necessitats que, per satisfer-les, fan ús de recursos escassos.

Un recurs és el mitjà disponible per a produir béns. Com que els recursos solen ser escassos, ens enfrontem al problema de com utilitzar-los o assignar-los. Els recursos s'han d'emprar, doncs, de manera plena i eficient:

• S'ha d'assegurar que els recursos escassos siguin plenament utilitzats. En cas contrari les necessitats estarien menys satisfetes del que podrien estar-ho i es produiria un malbaratament.
• Aquests recursos s'han d'emprar eficientment, és a dir, sense que es puguin utilitzar d'una altra manera que satisfaci millor les necessitats. Si existís aquesta altra manera es produiria també un malbaratament.

Les necessitats humanes es satisfan mitjançant els béns que es produeixen amb els recursos escassos.

Però també en aquest cas només interessen a l’economia aquells que es troben en quantitats limitades, és a dir, els que s’han produït amb recursos escassos.

Hem de distingir, doncs, entre béns lliures i béns econòmics.

Béns lliures: aquells que es troben en quantitats il·limitades o en quantitats molt abundants en relació a les necessitats que han de cobrir.

És difícil trobar exemples de béns lliures en l’actualitat: fruits silvestres en zones rurals, l’aire.... El mateix concepte de bé lliure és relatiu perquè, segons l’ús que se li doni, un mateix bé pot ser considerat com a lliure o com a econòmic (aigua dolça: per a regar els conreus o per a consum domèstic).

Una característica significativa dels béns lliures és que no hem de deixar de produir res per elaborar-los i per tant tindran un cost d’oportunitat zero i, en condicions normals, un preu també zero.

 Cost d'oportunitat ?

Béns econòmics: aquells que, encara que siguin molt abundants, són escassos en relació amb els desitjos o necessitats que les persones tenen d’ells i són apropiables (propietat d’algú).

Els béns econòmics són escassos i útils. Per això, és clar que els béns econòmics han de ser aprofitats per qui els valora més. Normalment aquesta valoració es posa de manifest mitjançant el preu del bé (qui està disposat a pagar el preu d’un bé, en gaudeix).

Altres vegades la valoració implica destinar diners i, a més, temps (per exemple, fer cua per anar al cine)

Hi ha tal varietat de béns econòmics que es poden fer nombroses classificacions seguint criteris molt diversos. Les principals són:

Béns materials: es parla de béns materials quan fem referència a les coses materials que ofereixen utilitat (una ampolla d’aigua, un ordinador, un tomàquet....)

Béns immaterials o Serveis: es parla de serveis quan fem referència a activitats immaterials que ofereixen a qui les rep utilitat (una consulta mèdica, una classe d’economia, un viatge, un espectacle...)

Béns de consum: els que satisfan directament necessitats dels individus. Poden ser d’un sol ús (com els aliments en general) o d’ús durador (com una nevera)

Béns de capital: els que satisfan indirectament necessitats humanes ja que possibiliten la producció de béns de consum (màquines, eines, edificis i instal·lacions). Per això se’ls denomina també béns de producció

1. La distinció entre béns de consum i béns de capital no sempre és clara: depèn de l'ús que se li doni al bé. Un automòbil pot estar dedicat a un ús particular (consum) o a un ús industrial (un taxi, per exemple) 2. Els diners són un tipus especial de bé de capital que funciona com a mitjà de pagament i permet adquirir la resta de béns, tant de consum com de producció.

Béns finals: els que estan preparats per ser utilitzats o consumits (els aliments elaborats, la nevera)

Béns intermedis: aquells que malgrat estar parcialment elaborats, encara han de passar per alguna transformació per ser capaços de satisfer la necessitat per la qual van ser creats (fil, blat)

No sempre és fàcil determinar la frontera entre béns finals i béns intermedis: Per a un molí, la farina és un bé final. Per al forn que fa pa, la farina és un bé intermedi que encara ha de ser transformat en bé final.

Béns públics: tothom en pot gaudir del seu consum, fins i tot els que no estan disposats a pagar per ells. No es pot privar ningú del seu consum (l’enllumenat dels carrers, una carretera, un far de mar, la defensa nacional...)

Béns privats: es pot privar del consum d’aquests béns a totes aquelles persones que no estan disposades a pagar el preu mesurat en diners d’utilitzar-los o consumir-los (una autopista de peatge, el cine.....la majoria dels béns que consumim)

Els elements necessaris per produir els béns s’anomenen factors o recursos productius. Tradicionalment, els economistes han classificat els recursos productius en tres grups anomenats recursos productius bàsics que són: la terra, el treball i el capital.

Molts economistes afegeixen a aquesta llista un quart factor productiu que anomenen la iniciativa empresarial.

El factor terra: també anomenat recursos naturals, està format per la superfície terrestre pròpiament dita, els recursos minerals, l’aigua dels rius, els peixos, els arbres...Es poden definir com els recursos que estan a la naturalesa sense cap transformació anterior.

Com ja s’ha dit abans, en economia només interessen els recursos que es troben limitats en relació a l’ús que se’n vol fer. Així mentre una parcel·la del desert no es considera un recurs productiu, la terra urbanitzable és un recurs escàs, ja que la seva quantitat està limitada per factors físics (l’extensió de les ciutats) i per factors legals (necessitats de plans d’urbanització)

El factor treball: el conjunt de recursos humans que es poden utilitzar en la producció de béns.

Es refereix a tota activitat humana física o intel·lectual que intervé en el procés productiu.

El factor capital: com a tal s’entén el conjunt de béns que s’han produït i que es fan servir per a produir altres béns.

El capital pot adoptar dues formes: d’una banda el capital financer (els diners), i d’altra el capital físic (les fàbriques amb les seves màquines, les eines, les matèries primeres, els productes intermedis, els vehicles que s’utilitzen per al transport de productes….). Com veiem, es tracta dels béns de capital o béns de producció estudiats a l’apartat anterior.

La iniciativa empresarial: perquè l’activitat econòmica funcioni no n’hi ha prou amb reunir recursos naturals, treball i capital, sinó que també és necessari saber organitzar els factors productius, dirigir-los i coordinar-los, funció que recau en la figura de l’empresari.

Per a altres autors, la iniciativa empresarial és un cas de factor treball, encara que en aquest cas es tracti de treball per compte propi.

El problema per excel·lència de l’economia sorgeix de la confrontació entre els recursos escassos i les necessitats virtualment il·limitades de les persones. Aquest problema econòmic és l’escassetat. Ara bé, no ens referim a l’escassetat física o pobresa, que és la carència de recursos, sinó al fet que aquests, per molt nombrosos que siguin, resulten insuficients per cobrir totes les necessitats.

Tenim doncs que l’escassetat econòmica es caracteritza per:

• és RELATIVA: no és que no hi hagi recursos, és que no n’hi ha prou en relació a les il·limitades necessitats de les persones.
• és UNIVERSAL: afecta a totes les societats i a tots els països. No és, com l'escassetat física, un problema exclusiu dels països pobres.

Aquest desequilibri entre els nostres desitjos i els recursos existents ens obliga a prendre decisions econòmiques, a escollir entre diverses alternatives.

Pensem en l’estudiant que ha de distribuir el seu temps entre dormir, estudiar, fer esport o temps d’oci. El temps és un recurs escàs: ha de prendre la decisió econòmica de com distribuir-lo.

El temps que dediqui a estudiar deixa menys temps disponible per a altres activitats...

O en els pares que han de decidir en distribuir la seva renda (recurs escàs) entre alimentació, vestits, estudis dels fills, vacances i estalvi per a la jubilació.

Les decisions econòmiques obliguen a escollir.

Escollir implica un cost que els economistes anomenen cost d’oportunitat.

Cada vegada que decidim utilitzar els recursos escassos d’una determinada manera, renunciem a l’oportunitat d’utilitzar-los d’una altra.

Els economistes utilitzen freqüentment simplificacions de la realitat per representar situacions molt més complexes. Ho fan per poder descriure amb senzillesa el funcionament d’un fenomen econòmic sense necessitat de reproduir la realitat plena, cosa que, d’altra banda, resulta impossible.

Aquestes simplificacions reben el nom de models econòmics.

En relació a l’escassetat, la necessitat de triar i el cost d’oportunitat, un model econòmic molt útil és el de la frontera de possibilitats de producció (FPP)

Veiem en què consisteix amb un exemple:

Imaginem un país que produeix només dos tipus de béns: aliments i ordinadors

Cada punt de la frontera de possibilitats de producció representa qualsevol de les combinacions possibles dels béns que es poden produir amb els recursos disponibles (factors productius) en cada moment.

El punt A representa que es destinen tots els factors de producció a la producció d’ordinadors.

El punt D representa el mateix, però amb els aliments.

Els altres punts sobre la corba (B, C) representen combinacions en què hi ha part dels factors destinats a produir aliments i la resta a produir ordinadors.

Concretament el punt C representa que el país pot produir alhora 25 unitats d’aliments i 6 ordinadors.

Però és una producció conjunta màxima: si es vol produir més ordinadors, necessàriament s’haurà de renunciar a una part de les unitats d’aliments: hi haurà, doncs, un cost d’oportunitat.

Tots els punts sobre la frontera de possibilitats de producció representen situacions eficients: són combinacions de producció d’aliments i ordinadors que s’obtenen utilitzant tots els recursos disponibles.

El punt F és una combinació de producció d’aliments i ordinadors que no es pot aconseguir amb els recursos disponibles actuals. És una situació inassolible o inabastable.

El punt E representa un ús ineficient dels recursos disponibles. El país pot produir més ordinadors, més aliments o més d’ambdós béns. Està desaprofitant recursos disponibles, de manera que es tracta d’una situació ineficient.

El model de la frontera de possibilitats de producció il·lustra, entre d’altres, dos principis essencials estudiats en aquest tema:

• els recursos escassos: la quantitat que podem produir en un determinat període de temps amb els recursos i la tecnologia disponibles és limitada
• els costos d’oportunitat: només podem obtenir quantitats addicionals de qualsevol bé que desitgem reduint la producció d’un altre

La frontera de possibilitats de producció d’una economia no és fixa i invariable.

El fet que un nivell de producció sigui inassolible en l’actualitat no vol dir que no pugui ser assolible en el futur.

Quan això passa és diu que l’economia ha experimentat un creixement econòmic.

Gràficament, el creixement econòmic es pot representar mitjançant un desplaçament cap a la dreta de l’FPP.

A la gràfica del costat, el punt F, abans inassolible, s'ha convertit en una situació possible i eficient.

El creixement econòmic es pot aconseguir de dues maneres:

• augmentant el nombre de factors productius disponibles: més treballadors i més terres conreables permetran produir més aliments i més ordinadors, desplaçant l'FPP cap a la dreta. Es tracta d’un canvi quantitatiu (en la quantitat dels factors disponibles)

• millorant la productivitat dels factors productius disponibles, sense incrementar-ne el nombre. Si de cada treballador (mitjançant una millora en la seva formació) o de cada hectàrea de terra conreable (mitjançant l’aplicació de millores tecnològiques) aconseguim una producció major, també s’assoliran nivells de producció superiors d’ordinadors i d’aliments. En aquest cas, el canvi és qualitatiu (en la qualitat dels factors disponibles)

Evidentment, es poden donar ambdós tipus de canvis alhora, amplificant-ne els efectes.

Els canvis també poden afectar només a la producció d’un dels béns:

En aquests casos, la implicació gràfica és un desplaçament de l’FPP en la direcció marcada per l’eix en què es representa el bé que ha experimentat el canvi quantitatiu o qualitatiu.