Procés publicitari / Producció i Guions

lloc:	Cursos IOC - Batxillerat
Curs:	Cultura audiovisual II (Bloc 1) ~ gener 2020
Llibre:	Procés publicitari / Producció i Guions

Imprès per:	Usuari convidat
Data:	dimecres, 8 de maig 2024, 23:20

Descripció

Taula de continguts

El procés publicitari: elements en joc
Producció audiovisual
El guió. Definició i tipus

El procés publicitari: elements en joc

1. L’agència de publicitat

L'agència publicitària és una organització empresarial dedicada a oferir serveis professionals de comunicació publicitària a aquells anunciants que els sol·licitin.

Els departaments principals d’una agència de publicitat són els següents:

El departament de comptes analitza la informació que l'anunciant ha facilitat (el brífing) i projecta l'estratègia per aconseguir els objectius assignats a la publicitat.

El departament de mitjans planifica en quins mitjans s'ha d'emetre el missatge publicitari i fa la compra dels espais per divulgar-los.

El departament creatiu és l'encarregat d'elaborar el missatge pròpiament dit amb l'ús dels textos i les imatges corresponents.

2. El mercat

El mercat és el conjunt d'individus que consumeixen o poden consumir un producte, una marca o un servei. És, per tant, un conjunt de consumidors.

Els consumidors es poden classificar en tres grups:

Consumidors actuals. Són els que ja utilitzen el producte de manera regular o esporàdica. Formen el mercat real.
Consumidors potencials. Són els individus que no consumeixen el producte però ho podrien fer, ja que tenint en compte les característiques, no hi ha res que els ho impedeixi. Formen el mercat potencial.
No consumidors. Són els individus que no consumeixen el producte, no el poden consumir o no ho han de fer.

Els consumidors actuals i potencials que reben la publicitat constitueixen el públic objectiu d'una campanya publicitària. Amb tot, hem de diferenciar entre comprador i consumidor.

El comprador és aquell que compra el producte per a ell mateix o per a un altre.

El consumidor és aquell individu que consumeix personalment el producte encara que no l'hagi comprat.

3. La segmentació del mercat: criteris

Segmentar el mercat és el procés de classificació dels consumidors en grups formats per individus que presenten aspectes en comú, com poden ser les característiques, les necessitats o els comportaments.

Criteris sociodemogràgics. Característiques demogràfiques i socials.

Sexe
Edat
Hàbitat
Professió
Educació
Classe social
Nivell d'ingressos

Criteris sociopsicogràfics. Tenen en compte els aspectes psicològics del consumidor, l'estil de vida i els hàbits de consum. Per exemple, persones que tenen una preocupació especial per l'aspecte corporal.

El mercat és el conjunt d’individus que consumeix o pot consumir un producte, marca o servei.

Segmentar el mercat significa classificar els consumidors segons uns criteris determinats (sociodemogràfics o sociopsicogràfics).

4. Les necessitats i motivacions del consumidor

Les necessitats són els factors que impulsen l'individu a convertir-se en consumidor. El 1943 Abraham Maslow va formular una classificació de les necessitats humanes que encara té una influència capital en la publicitat:

5. Necessitats d'autorealització: Desenvolupament de la personalitat. (impuls de les capacitats individuals, realitzaci )

4. Necessitats d'estima (respecte, prestigi, reconeixement social, xit)

3. Necessitats de pertinen a i amor (afecte, amistat, integraci social)

2. Necessitats de seguretat (protecció , ordre, estabilitat)

1. Necessitats fisiològiques (fam, set, calor, fred)

Maslow deia que l'individu ha de tenir satisfetes les necessitats d'un nivell inferior per passar a les d'un nivell superior, de manera que, per exemple, un consumidor no accedirà a un automòbil que li aporti prestigi (4) si no ha aconseguit un nivell d'estabilitat econòmica (2).

Les necessitats són els factors que impulsen l’individu a convertir-se en consumidor.

5. Les actituds i la publicitat

En el camp de la publicitat s'entén per actitud el conjunt d'avaluacions racionals i emocionals que els individus fan d'un producte. La publicitat pretén influir sobre aquestes avaluacions.

Entre els objectius més clars que persegueix la publicitat trobem:

Crear en el consumidor una actitud positiva i favorable envers una marca o un producte.

Modificar les actituds d'un consumidor sobre un producte o una marca, de manera que els elements negatius que té sobre aquest disminueixi o desaparegui.

Reforçar les actituds positives que el consumidor té sobre una marca o un producte, destacant-ne els atributs favorables.

Informar sobre les opcions de compra i afavorir el dret a escollir.

La publicitat vol influir en l’avaluació que l’individu fa d’un producte.

6. Els receptors de la campanya publicitària o públic objectiu

La publicitat actua només sobre la part del mercat que està definida prèviament com a receptora de la campanya de publicitat.

El públic objectiu és el conjunt d'individus als quals s'adreça un missatge publicitari. És a dir, és la població designada com a receptora de la campanya de publicitat.

7. Els principis legals de la publicitat

La pràctica publicitària està basada en quatre principis legals:

Principi de legalitat. Que compleixi la normativa legal establerta.

Principi de veracitat. Que no indueixi a error.

Principi d'autenticitat. Que s'identifiqui com a tal en els mitjans de difusió.

Principi de lliure competència. Que orienti la llibertat d'elecció dels consumidors. Vegeu la Llei general de publicitat.

Enllaç a l'autoria d'aquesta informació.

Fer un anunci publicitari

1. Creativitat condicionada

Per fer un anunci hem de tenir en compte que cal passar per un procés creatiu. Per això hem de tenir en compte que el creatiu publicitari no treballa amb una total llibertat creativa, com ho fan, per exemple, els artistes. La creativitat lliure té una inclinació més artística mentre que el treball de creativitat condicionada busca equilibrar originalitat i bellesa amb funcionalitat. En creativitat publicitària, els condicionaments més importants vénen imposats pel posicionament i pel brífing.

Els creatius publicitaris no treballen amb una llibertat creativa total, sinó que estan condicionats pel posicionament i el brífing.

1.2. El posicionament i el brífing

El posicionament és el lloc que el producte ocupa en el mercat en relació amb els productes de la competència. El posicionament es defineix a través d'elements físics (aspecte, durada, qualitat), psicològics (satisfacció, autorealització, il·lusió) i socials (estatus, imatge, reconeixement social).

Una estratègia de posicionament és una estratègia de màrqueting que té l'objectiu de dotar un producte o una marca d'un posicionament determinat enfront dels seus competidors.

El brífing és el document que elabora l'anunciant i que conté tota la informació que l'agència necessita abans d'elaborar una campanya de publicitat. No es considera professional elaborar una campanya de publicitat sense un brífing mínim, ja que es considera el punt de partida de tota campanya publicitària.

El posicionament és el lloc que ocupa el producte en el mercat en relació amb altres productes de la competència.

El brífing recull la informació que necessita l’agència de publicitat per elaborar la seva campanya.

El següent quadre resumeix tota la informació que ha de contenir un brífing:

Empresa anunciant	Història i productes.
Producte	Característiques, composició, preu, benefici que aporta al consumidor, entre d'altres dades significatives.
Competència	Si és que en té. Avantatges i desavantatges del producte respecte als de la competència.
Mercat	Descripció del lloc on ha de competir el producte protagonista. Mercat real i mercat potencial, segmentació de mercat (si ve al cas).
Consumidor	Característiques, costums, estils de vida, motivacions de compra o d'ús.
Objectiu de màrqueting	Què vol aconseguir l’empresa?
Objectiu de la publicitat	Informació concreta sobre el que ha d'aconseguir la publicitat.
Públic objectiu	Informació sociodemogràfica i sociopsicogràfica sobre el grup d'individus al qual s'adreça el missatge publicitari.
Terminis, pressupost i altres recomanacions especials de l'anunciant	Aspectes que sempre inclouen els brífings publicitaris, ja que aquests poden condicionar de forma important la planificació del treball.

Publicitat televisiva

Fins fa poc, la publicitat a la televisió era indiscutiblement la més poderosa forma de publicitat. Anunciar-se a la televisió, implica arribar a centenars de milers i milions de persones al mateix temps, i fer-ho a través del mitjà publicitari més rellevant i prestigiós. La publicitat a la televisió aporta credibilitat i, ajuda a aconseguir el propòsit desitjat.

Conjugant adequadament imatges en moviment, so, efectes i color, la publicitat a la televisió permet als anunciants realitzar campanyes amb molta creativitat i expressió artística.

Des de fa un temps es qüestiona la eficàcia de la publicitat a la televisió, degut a la saturació i al zapping. Els dos factors produeixen sorolls al canal i han fet que s’hagin d’invertir quantitats més grans en el mitjà per aconseguir ser efectius en ell. Així, un anunci ha de ser insertat moltes vegades per aconseguir ser recordat i, això implica una gran inversió.

1. Avantatges i desavantatges

La televisió ofereix una sèrie d'avantatges a l'hora de donar a donar a conèixer un producte com ara:

1. La televisió ofereix totes les alternatives visuals, de so, moviment, color i efectes especials. És un mitjà poderós amb gran impacte visual

2. Amb la televisió es pot seleccionar el grup d’enfocament basat en la geografia, l’hora, la programació i les cadenes.

3. El prestigi i el glamour de la TV poden realçar el seu missatge. Alguns la consideren la gran lliga de la publicitat.

4. La televisió es veu a les cases, que es el lloc on les persones se senten segures i no estan exposades al que puguin pensar els demés. Si l’espectador té, per exemple, algun tipus de dolor i veu un missatge a la televisió sobre com curar-lo, l’espectador estarà atent i serà un possible client.

5. Els anuncis poden crear emocions i empatia als consumidors.

6. La publicitat a la televisió pot ser molt efectiva en ajudar a crear una imatge per a un producte o empresa.

Tot i així, no s’han d’oblidar les desavantatges que té aquest tipus de publicitat:

1. Per a molts anunciants, els costos solen ser alts.

2. Els missatges poden ser tallats per l’espectador, ja sigui perquè canvia de canal o perquè baixa el volum.

3. Els espais per a la col·locació dels anuncis dins de la programació estan cada vegada mes plens, el que pot afectar a l’atenció de l’espectador.

4. La naturalesa tan ràpida del missatge, dificulta la repercussió.

5. Els anuncis realitzats amb un baix pressupost de producció segurament no llueixen tant com els de gran pressupost.

6. Es produeixen constants canvis d’horari que es generen a la franja més vista.

2. La publicitat, de ser una convidada a "tallar el bacallà"...

La publicitat va aparèixer als mitjans de comunicació omplint les pauses, com una font d’ingressos afegida per a finançar els programes. Però avui dia la truita s’ha girat del tot i la publicitat és el motor i el mitjà de vida de les cadenes de televisió. I per això provoca les lluites per l’audiència: com més audiència tingui una cadena, més espais de publicitat podrà vendre i, sobretot, la podrà vendre a un preu més car.

En aquest gran negoci televisiu, al contrari del que podria semblar, els clients de les cadenes no són pas els espectadors sinó que són els anunciants, és a dir, les marques. I el producte que venen no són programes: són els espectadors. El que ofereixen les cadenes al millor postor són les xifres d'audiència i els clients a qui han de cuidar són les marques. I la prova més clara d’això l'hem tingut quan en temps de crisi econòmica hem vist alguns mitjans utilitzant el seu espai per fer campanya oberta i indissimulada a favor de les marques (els seus clients) i en contra de les marques blanques (Per què? Què tenen les cadenes contra les marques blanques? Doncs que normalment no gasten res en publicitat).

Entendre aquesta realitat ens permetrà entendre quins són els criteris que regeixen la programació de les cadenes: si en un primer moment, els diners de la publicitat eren els recursos utilitzats per poder fer els programes que les cadenes desitjaven, avui, les cadenes de televisió fan la seva programació per poder mantenir els ingressos publicitaris i per tant la programació s’organitza en funció dels interessos dels anunciants i no dels interessos dels telespectadors. És per això que es prioritzen els programes que tenen més audiència, encara que siguin “dolents” o èticament reprovables.

3. Les estratègies i el funcionament

Els anuncis que veiem als mitjans són el resultat d’una feina d’equip que suposa un procés que té diferents fases des que el client arriba a l’agència fins que l’espectador veu un anunci a la televisió. En aquest procés hi trobarem moltes tasques diferents com la de director d’estratègia, director de comptes, creatiu, productor, dissenyador gràfic...

I aquests professionals utilitzaran estratègies com dividir la població en segments per tal de trobar quin és el públic objectiu al qual caldrà que vagi dirigit l’anunci; oclassificar-la entre consumidors i consumidors potencials; o trobar el concepte, la “personalitat” que s’intentarà atribuir al producte per diferenciar-lo dels de la competència; o buscar la música adequada que vagi amb consonància amb el missatge que es vol transmetre.

La publicitat apareix com un món molt dinàmic, que té al darrere multitud de gent buscant constantment noves idees, noves estratègies, noves creativitats... Però, tanmateix, si s’analitza detingudament, l’essència de la gran majoria d’anuncis en realitat és sempre la mateixa des de fa anys. Hi ha tota una sèrie d’estratègies, mecanismes i conceptes que es repeteixen constantment en la majoria d’anuncis des de fa anys.

4. Els valors i la mirada crítica

Ha de valdre tot a l’hora de vendre un producte? Sembla que quasi tothom, sigui quin sigui el seu paper en la cadena publicitària, respon que no, que hi ha una línia que no s’ha de traspassar.

Però quan cal definir on és aquesta línia i què vol dir traspassar-la és quan apareix tot un ventall de matisos i punts de vista diferents. Si preguntem si els anuncis ens enganyen trobarem versions diferents sobre què és un engany i què és simplement “llenguatge metafòric”, sobre què és ocultar dades o què és ressaltar la part bona d’un producte. La interpretació del que hi ha o no al darrere d’un anunci i de si és criticable, perillós o innocent variarà en cada persona; davant d’un mateix anunci trobarem des d’aquells a qui fa gràcia fins aquells que el troben tan ofensiu com per presentar una denúncia.

I els anuncis, transmeten valors? Com qualsevol altra narració, els anuncis també transmeten valors: s’hi expressa una idea del que és dolent i del que és bo, del que és l’èxit i del que és el fracàs, del que és atractiu i del que és lleig, de quina ha de ser la funció de l’home i quina la funció de la dona o de què és important en una relació personal i què no ho és. Quan parlem de valors ens movem en un terreny vague perquè hi ha molts valors possibles i encara més punts de vista des d’on jutjar-los. En tot cas, el que és innegable és que la publicitat transmet valors i que aquests valors de vegades poden ser bons i de vegades no tant (sexisme, materialisme...) i alguns fins i tot poden arribar a ser perjudicials per al mateix espectador.

Publicitat i drets dels consumidors

L'article 20 de la Constitució Espanyola estableix el dret dels ciutadans a "rebre informació veraç per qualsevol mitjà de difusió".
La primera llei que inclou referències a la publicitat és la Llei General 26/1984 per a la defensa de Consumidors i Usuaris.
L'objectiu fonamental és protegir els drets dels consumidors i usuaris.
Estableix el dret a participar a través de les associacions de consumidors en l'elaboració de les pròpies lleiS.
Determina la informació i especificacions que han de recollir les etiquetes i la publicitat (art. 4).
Les possibilitats de reclamació en el cas de publicitat enganyosa dels productes (art. 8).
El dret dels consumidors a rebre una informació "certa, veraç i objectiva" en l'etiquetatge i la publicitat (art. 13).
Inclou el compromís dels mitjans de titularitat pública amb l'educació dels consumidors i usuaris (art. 17).
Planteja els objectius que es persegueixen amb l'educació dels consumidors: la formació de consumidors crítics i racionals (art. 18).
Reconeix el paper prioritari que el sistema educatiu ha d'assumir en l'educació per al consum (art. 18).
Dóna suport a la constitució d'associacions de consumidors.
Indica com suplir les situacions d'inferioritat del consumidor, les garanties i compensacions a què tenen dret els ciutadans i sancions per als casos d'incompliment de les normes.

La dificultat consisteix a fer efectius aquests drets en la pràctica, per la complexitat que sempre presenta la interpretació de la llei, i la situació de desigualtat d'un sol ciutadà davant les empreses poderoses.

El panorama audiovisual espanyol ha sofert canvis profunds passant, del monopoli estatal de televisió, a un sistema plural altament competitiu, en el qual prevalen els criteris econòmics. El vell concepte de la televisió com a servei públic que va dominar a la vella Europa va sucumbir davant del criteri econòmic, que considera el mitjà televisiu com un àmbit més d'activitat empresarial.

L'estat de les autonomies va trobar en la televisió un mitjà òptim per a la difusió de la llengua, la cultura i fins als postulats polítics dominants en cada comunitat autònoma. Va sorgir així un complex entramat de televisions autonòmiques, locals privades que s'ha anat complicant amb l'arribada de la televisió per cable, satèl·lit, les plataformes digitals i més recentment la difusió a través d'ADSL.

Canvis tan importants van necessitar un procés legislatiu que regulés l'activitat televisiva. Aquesta complexitat normativa no sempre ha permès defensar els interessos dels espectadors i les cadenes de televisió. Els anunciants han utilitzat certes ambigüitats de la llei per evitar un control efectiu de les pràctiques i els continguts.

Has de saber:

La Directiva 89/552 CEE sobre Radiodifusió Televisiva o de Televisió sense Fronteres (TSF) pretenia regular el mercat de les comunicacions audiovisuals a la Unió Europea.

Proposa la lliure circulació de programes audiovisuals dins dels països membres i intenta protegir la creació audiovisual europea.
Es proposen restriccions en els continguts per protegir els consumidors i de manera especial a lainfància.
Posa límits a la quantitat de publicitat que es pot emetre, impedeix els continguts que puguin atemptar contra la dignitat de la persona i prohibeix la publicitat encoberta.

La Llei 25/1994 de 12 de juliol adaptava al cas espanyol la citada normativa europea.
La Llei 22/1999 de 7 de juny, que va modificar la de l'94, va substituir el concepte de servei públic pel d'operadors de televisió, d'acord amb la societat de mercat.
El capítol III està referit a la publicitat i el patrocini televisiu:

Es prohibeix la publicitat que atempti contra la dignitat de la persona o la seva seguretat, el medi ambient, la publicitat enganyosa i la publicitat subliminal.
Prohibició de publicitat directa i indirecta de tabac, medicaments i de contingut polític.
La publicitat de begudes alcohòliques es limita a les de menys de 20º.
Els espais publicitaris han de ser clarament identificats per mitjans òptics o acústics i han d'inserir entre els programes o en les interrupcions naturals.
Les interrupcions d'espais publicitaris successius han d'estar separades per períodes de temps de vint minuts, com a mínim (nombroses excepcions).
Els programes informatius, religiosos i infantils no poden ser interromputs si duren menys de 30 minuts.
El temps dedicat a la publicitat en totes les seves formes (exclosa televenda) no pot excedir del 20% diari (15% d'anuncis publicitaris). 17 min. / Hora.
El patrocini de programes podrà aparèixer al principi i final del programa i durant les interrupcions. No patrocinen notícies (excepte temps i esports).
Es crea un espai de protecció a la infància, entre les 6 hores i les 22 hores. Els espais prohibits han advertir a més per mitjans gràfics o acústics.
Es prohibeix la contraprogramació o canvi de continguts programats.Les empreses de televisió sempre han manifestat resistència a les restriccions legals i en molts casos funcionen a la vora de la legalitat, pel que fa a la quantitat de publicitat o els continguts inadequats de les autopromocions.

Producció audiovisual

Elements a destacar:

A-Fases de producció:

1. Preproducció. En qualsevol producció audiovisual en la fase de preproducció es fa la planificació del guió (del guió literari al guió tècnic). Es busquen les localitzacions, es porta a terme el càsting, i es prepara tota la infraestructura tècnica de llum i el so i els paraments escenogràfics. Finalment es determinen les pautes de treball i d'organització per a dura a terme la producció: escaleta, pla de rodatge, disponibilitat d'infraestructures.

2. Producció. La producció és la fase de rodatge. És el moment de la posada en escena, de la direcció i intervenció dels actors. Durant la producció es segueixen totes les pautes determinades en la preproducció (el guió, el pla de rodatge)

3. Postproducció. La postproducció és el moment de l'edició de les imatges. A partir del material enregistrat durant la producció es determina el muntatge. És també el moment de la sonorització.

B-Professionals:

Detallats en el capítol posterior.

Fases de producció

Fases de producció:

1. Preproducció. En qualsevol producció audiovisual en la fase de preproducció es fa la planificació del guió (del guió literari al guió tècnic). Es buquen les localitzacions, es porta a terme el càsting, i es prepara tota la infraestructura tècnica de llum i el so i els paraments escenogràfics. Finalment es determinen les pautes de treball i d'organització per a dura a terme la producció: escaleta, pla de rodatge, disponibilitat d'infraestructures.

En l'àmbit professional de la producció audiovisual de ficció les tres fases s'estructurarien de la següent manera:

1-Fase de Preproducció:

La preparació és la fase més important dins de tot el procés i comprèn des de la concepció de la idea fins que comença l'enregistrament. L'èxit d'aquesta organització prèvia determinarà, en gran manera, el desenvolupament de les fases posteriors. En la preproducció s'efectua un gran esforç de planificació i organització, que afectarà tant l'execució com l'economia de l'obra. D'una banda, s'ha de realitzar una anàlisi dels requeriments de la gravació i la postproducció, a més d'una coordinació de mitjans, temps, personal i obligacions. El resultat de totes aquestes tasques és el pla de treball, que marca la línia d'acció a seguir durant tota la producció i que permet rendibilitzar la feina, atenent totes les necessitats i les dificultats del rodatge.

El pla de treball, però, és el punt final de tot un procés complex portat a terme principalment per l'equip de producció amb la resta d'integrants del projecte. En primer lloc, s'han de distribuir còpies del guió tècnic a tots els membres, tant artístics com tècnics, inclosos els que es van incorporant a mesura que avança la producció. S'ha de tenir en compte que alguns, com els personatges secundaris, només necessitaran còpies parcials, que afecten directament la seva intervenció.

A partir de l'anàlisi del guió tècnic, l'equip de producció, en col·laboració amb realització, ja pot començar a efectuar els desglossaments previs, és a dir, els llistats, a manera d'inventari, relatius a tots els efectius necessaris per portar a terme la producció en les formes i els llocs previstos, segons la idea del realitzador o la realitzadora i l'aprovació econòmica del productor o la productora. Un dels primers desglossaments és el de decorats i localitzacions. Una vegada s'han extret les necessitats concretes a partir de la supervisió del guió tècnic, comença la recerca dels escenaris naturals exteriors i interiors on es desenvoluparà l'acció. Això suposa, a més del consegüent desplaçament de l'equip de rodatge, una sèrie de tràmits burocràtics per tal que no hi hagi problemes durant la gravació, a més de la previsió de necessitats materials i infraestructurals condicionades tant pel projecte com per les característiques de l'emplaçament. Per efectuar un enregistrament al carrer o a qualsevol entitat pública o privada, és necessari demanar el permís de gravació corresponent a l'entitat o particular que n'ostenta la titularitat. L'equip de producció és l'encarregat de solucionar aquests tràmits, que, en cas de no realitzar-se, poden paralitzar la producció. Però les llistes de desglossaments també preveuen altres necessitats de producció.

D'aquesta manera, producció i realització fan llistes d'atrezzo, mobiliari, vestuari, personatges, càmeres i equips de gravació, i material elèctric i maquinista, agrupats per seqüències de producció (o per localitzacions molt concretes). Cal remarcar que els inventaris de requeriments són més diversos i abundants com més complexa és la producció.

També durant aquesta fase s'ha de preveure la contractació dels equips tècnics i artístics, com els ajudants i les ajudants de realització, la direcció artística, els tècnics i les tècniques de càmera, la il·luminació, l'escenografia i decoració, el so, els papers protagonistes i secundaris, la figuració, els especialistes i les especialistes, etc. Així mateix, hem de negociar els acords amb les diferents empreses auxiliars i de serveis a la producció, com els estudis d'edició i sonorització, els efectes especials, el lloguer d'equips, els grups electrògens i el material elèctric i el maquinista, entre d'altres.

Amb tota aquesta informació a les mans, ja es pot abordar la confecció del pla de treball. Normalment, el pla de treball és una taula, a manera de plantilla, amb dues variables, una de temporal (en el pla vertical) i una altra de relativa als recursos i les necessitats pròpies del rodatge (en el pla horitzontal). S'ha de fer constar l'ordre d'enregistrament de les preses i una previsió del temps que s'hi haurà de destinar. Els recursos faran referència a elements diversos, com equipament tècnic i d'enregistrament, il·luminació, localitzacions i decorats, utensilis, vestuari i maquillatge, actors i actrius, etc. També ha d'incloure el nom de les persones responsables de cadascuna de les funcions. Abans de sortir a gravar, l'equip de producció ha de fer una comprovació exhaustiva del pla de treball, revisant que tots els elements necessaris siguin a punt. Disposar d'aquest document permet ajustar molt el pressupost, ja que al pla de treball, i a tots els formularis associats, es preveuen pràcticament totes les necessitats de producció.

El pla de treball està condicionat pel sistema d'enregistrament. Si no hi ha edició posterior, l'enregistrament s'haurà de fer en l'ordre imposat pel guió. Si es pensa postproduir, la gravació es podrà fer en un ordre més racional, en funció de les exigències del decorat, dels actors i actrius, i del material disponible. S'ha de considerar també la possibilitat de fer tasques paral·leles. Per exemple, la confecció de rètols o gràfics pot fer-se durant l'enregistrament d'algunes preses. D'aquesta manera s'optimitza el temps i es diversifica la feina.

2-Fase de producció:

En la fase de gravació ja s'han incorporat tots els components dels diferents equips necessaris per tirar endavant el projecte. Des del punt de vista de producció, aquesta és l'etapa on es comprovarà l'eficàcia de tota la planificació prèvia que s'ha dut a terme en la fase anterior. Durant l'enregistrament, es produeix la màxima confluència d'equips, persones i recursos tècnics i humans. El director/realitzador o la directora/realitzadora té la màxima responsabilitat, mentre que l'equip de producció passa a un segon pla i es limita a efectuar un seguiment de contrast amb el pla de treball, ajustar les hores de treball, guardar el material gravat, controlar les despeses i preparar la fase de postproducció següent.

El treball diari es recull en un formulari anomenat ordre de treball diària, on es fa constar el treball diari de gravació segons el pla de treball i els llistats de desglossament. Els diferents equips arribaran a l'estudi o la localització segons les convocatòries o citacions emeses per l'equip de producció, en col·laboració amb l'ajudant de realització. Han d'estar tots preparats a l'hora exacta marcada a l'ordre de treball. L'ordre de treball, prèvia a la gravació, i que es realitza en la fase de preparació, es materialitza en el part de producció, on es reflecteixen les dades de tot el material enregistrat. El dia de treball finalitza amb el visionat i l'anàlisi del material gravat, i amb la preparació de l'endemà, fins a obtenir totes les preses necessàries per al muntatge, la postproducció i la sonorització del programa.

El so requereix una atenció especial, atès que segons el mètode de gravació podem incrementar les hores de registre. Si treballem amb so directe, és molt possible que les dificultats per controlar les condicions acústiques del recinte incrementin el temps de registre. És per aquest motiu que convé utilitzar so de referència, que serà de gran utilitat en el doblatge posterior i la postsincronització.

3-Fase de postproducció:

En aquesta fase, el personal es redueix al mínim necessari per satisfer les necessitats que planteja el muntatge de les imatges i els sons. Es comença amb una selecció del material gravat per tal de triar les preses vàlides per a l'edició. Aquesta última etapa inclou tota la feina de postproducció fins a l'obtenció del màster final. L'equip de producció s'encarrega del compliment de tots els terminis de postproducció, de controlar el lloguer de les sales d'edició i sonorització, d'assegurar el treball de doblatge i de supervisar el grafisme electrònic. És a dir, s'encarrega de totes les tasques que garanteixen l'obtenció del producte final.

Al mateix temps, el productor executiu o la productora executiva tanca els comptes i comprova el resultat de tota la planificació prèvia de l'equip de producció, segons una sèrie de paràmetres com la qualitat del programa final, l'ajust al pressupost i el compliment dels terminis previstos. Cal identificar les desviacions respecte als marges establerts, controlar el pla de pagaments i determinar les causes de les desviacions per procedir-ne a la solució.

Amb el màster definitiu, només resta fer els duplicats corresponents i lliurar el producte al client que ha fet l'encàrrec. De vegades, és el mateix equip de producció qui s'encarrega de l'explotació i la comercialització del producte, així com de la integració en els canals de distribució videogràfica. Altres vegades, en funció de la inversió inicial i de la necessitat d'amortitzar el capital, aquesta projecció comercial es deixa a les mans de distribuïdors especialitzats, que treballen segons un percentatge sobre els beneficis, pactat prèviament amb producció.

Professionals

Equip de professionals que intervenen en cada una de les fases:

En la realització de programes audiovisuals es treballa en equip i intervé sempre un gran nombre de professionals. Les dimensions de l'entitat productora determinen la complexitat de l'organigrama del personal.

De forma sintètica les funcions dels professionals que intervenen en la construcció del programes de vídeo i televisió es divideixen diverses fases, a la primera fase del projecte i direcció es desenvolupa el principal esforç de planificació i s'ha de diferenciar entre aquells que treballen en relació amb la concepció creativa del programa i aquells que coordinen els mitjans precisos per a la seva realització executiva.

En una cadena de televisió, la responsabilitat de posar en marxa un projecte recau sobre el cap de producció d'àrea: d'informatius, de dramàtics, d'educatius, d'esportius, d'entreteniment, etc. Aquest responsable tria un director sobre qui delega l'execució del projecte, el qual decideix sobre els continguts, intèrprets, presentadors i és la figura que coordina les diferents aportacions convergents per al disseny i realització del programa.

L'entitat productora assigna un realitzador sobre el qual recauran les decisions tècniques i de llenguatge. És el responsable final de la transformació d'un guió en un programa.

El director artístic o escenògraf crea, en estreta relació amb el director, realitzador i productor, la posada en escena d'un programa.

El guionista o l'equip de guionistes, a partir d'una idea, original o adaptada d'una obra ja existent, elabora un text que serà la base principal per a la seva transformació en guió tècnic abans de la seva realització definitiva. En ocasions precisen de l'ajut de persones especialitzades en la construcció de diàlegs: els dialoguistes.

La coordinació de mitjans humans i materials recau sobre l'equip de producció. La direcció d'aquesta tasca la porta un productor que amb la col·laboració de l'ajudant de producció i d'altres auxiliars de producció, confecciona el desglossament del guió, busca localitzacions, negocia el repartiment i els contractes, gestiona materials i serveis i fa el pla de treball juntament amb el director i realitzador del programa.

L'ajudant del realitzador coordina el treball de l'equip tècnic i artístic descarregant al realitzador de la preocupació que tots aquests equips estiguin preparats abans de l'enregistrament. Segons el volum de la producció comparteix la seva feina amb un segon ajudant de realització.

El regidor és el responsable de la disciplina i organització en el plató mentre s'assaja o grava un programa.

Durant la fase d'enregistrament intervé el màxim número de professionals, fonamentalment l'equip tècnic i artístic, coordinats pels responsables de la direcció, realització i producció, que contrasten en la realitat, el funcionament de tot el que s'ha planejat en la fase anterior.

El càmera o l'equip de càmeres s'encarrega de la presa d'imatges amb la càmera a l'esquena, sobre pedestals o sobre altres tipus de grues o travellings, segons les instruccions que rep del realitzador. Altres professionals, com el maquinista, s'encarreguen dels moviments de les grues o dels dispositius sobre els quals es col·loca el càmera. També cal destacar en cinema el foquista, que cuida el focus precís de cada pla. Els il·luminadors, amb l'ajut dels elèctrics, dirigeixen, controlen i distribueixen la llum per tal d'obtenir la màxima qualitat tècnica i expressiva en el programa.

A l'estudi de televisió, el tècnic de control d'imatge s'ocupa d'igualar i corregir el color i les característiques de les imatges que capten les diferents càmeres situades al plató, imatges que són seleccionades pel mesclador. El so, captat directament pels tècnics de presa de so, a vegades mitjançant la intervenció de les girafes o perxes, al final de les quals es col·loca el micròfon, entra a la sala de control on és tractat pels enginyers de so que regulen, ajusten i mesclen les diferents fonts de so que conformen la banda sonora del programa.

La realització pràctica de la posada en escena recau sobre el decorador i el seu equip d'ajudants: ambientadors de decorat, maquetistes, forillistes, etc. Altres professionals s'encarreguen de la conformació dels actors: vestuari, maquillatge i caracterització, perruqueria, etc.

Els actors es classifiquen en categories diferents segons el seu grau de protagonisme en el conjunt de l'obra. Hi ha protagonistes o principals, secundaris, episòdics, col·laboracions especials, figurants, invitats a programes de televisió, i també el públic assistent a les gravacions, el qual pot ser objecte d'un cert protagonisme en el desenvolupament del programa.

La base electrònica del vídeo i la televisió obliga a disposar d'un equip de professionals de disseny i manteniment tècnic on treballen especialistes en telecomunicació i electrònica, tècnics informàtics, especialistes i auxiliars.

A la fase d'acabat l'equip es redueix al mínim i la feina se centra especialment en el muntatge del qual s'ocupa l'encarregat de muntatge o tècnic de postproducció. Pel que fa al vessant sonor, la responsabilitat de l'execució recau sobre el tècnic de postproducció de so, que comptarà sovint amb l'ajuda d'un ambientador musical i, si es precisa, de locutors i actors de doblatge, per tal de construir una banda sonora definitiva. La infografia o imatge sintètica per ordinador està cada dia més present en les produccions audiovisuals, per la qual cosa es compta amb la col·laboració de grafistes, dibuixants i tècnics infogràfics que apliquen tot un ventall de tècniques informàtiques, cada vegada més freqüents en les produccions actuals.

Textos extrets del material Realització de vídeo a l'escola. Jordi Navarro Gavaldà, José Martinez Abadía, Nico Torres Castro, Albert Alfonso Moreno, Enric Masdeu Claraco. Departament d'Ensenyament. Subdirecció General de Tecnologies de la Informació, setembre 2003. Codi del material: M334

Documents de treball

Ja coneixem la documentació que s'elabora en la fase de preproducció d'una producció audiovisual.

Consulteu ara els diferents documents que es mostren en format de plantilla a l'apartat de Documentación de PROA proyectos audiovisuales (URJC), i l'exemple de llibre de rodatge que ofereixen amb Libro de Rodaje MHDEC, sovint, exemples ho mostren millor que extenses definicions.

El guió. Definició i tipus

El guió, dit també guió cinematogràfic

Per tal de poder organitzar com cal una producció audiovisual, el més important és tenir un bon guió. El guió no és res més que el tractament cinematogràfic de l'argument, es a dir, es tracta de transformar allò que succeirà en la història en imatges i sons.

Existeixen dos tipus de guions: el guió literari i el guió tècnic, amb la seva corresponent versió il·lustrada. Però abans d'arribar a desenvolupar aquests dos productes, necessitem treballar els següents elements:

1. IDEA: Tots els guions comencen a partir d'una idea. Respondria a la pregunta: de què tracta?

2. STORYLINE: La història explicada en un parell o tres de línies.

3. SINOPSI: Breu resum de la història. Acostuma a acotar-se a unes 100-150 paraules, on es parla del protagonista, del seu context i del conflicte principal de la història. Si la sinopsi és un treball propi del guionista i destinat a ser llegit per l'equip humà, productors, distribuidors, etc. s'especifica el final de la història. Per altra banda, quan escribim una sinopsi per ser llegida per l'espectador (premsa, dvd, etc) no s'especifica el final.

4. ESCALETA: Divisió del guió per blocs coincidint amb les seqüències. Es poden enumerar i afegir un títol a cada seqüència, o fins i tot, incloure una breu explicació del que passa.

5. TRACTAMENT: El primer esbós del guió. No és obligatori, però si recomanable.

6. GUIÓ LITERARI: És el primer element per poder començar a treballar en la preproducció de l'audiovisual. En aquest document s'especifica tot el necessari per entendre la història: diàlegs, personatges, localitzacions, efectes sonors, etc.

7. GUIÓ TÈCNIC: És el pas previ a començar a rodar. Surt del guió literari però s'estructura de tal manera que se li dona molta més importància a la part tècnica.

8. STORYBOARD: Conjunt d'il·lustracions creades a partir del guió tècnic, on podem veure pràcticament tal qual serà la nostra producció audiovisual un cop finalitzada.

El guió literari

Per a desenvolupar qualsevol producció audiovisual de ficció es parteix d'un guió. El guió no és res més que el tractament cinematogràfic, tractament audiovisual, de l'argument. Hem de transformar allò que succeirà en la història en imatges i sons. El guió literari és el primer element de treball de qualsevol producció. Aquest ens explica què succeeix, com és allò que veiem, com se'ns mostra i què podem escoltar. Com ja hem esmentat, allò que puguem llegir en un guió ja ens descriu, poc o molt, quina forma tindrà la narració audiovisual.

El guió literari dóna forma a l'argument, configura el contingut de la pel·lícula i en determina bastant l'estètica. A partir d'aquest, es pot començar a organitzar tota la fase de preproducció.

El guió literari s'estructura per seqüències, convenientment numerades i col·locades una al darrera de l'altra en ordre temporal. A l'inici de cada seqüència s'indica on succeeix l'acció, si és un espai interior o exterior i també es pot especificar el moment del dia. De cada seqüència es descriu allò que succeeix i allò que podem escoltar.

Aquesta informació pot presentar-se de diverses formes. De manera genèrica, es fa una distinció entre el model nord-americà, que presenta acció i so en una sola columna, i l'europeu, que separa en dues columnes la informació referent a la imatge (l'acció, la descripció de llocs o personatges) i la referent al so (diàlegs, música, efectes i silenci).

Tot i aquestes especificacions, poden ser moltes les formes d'escriptura a través de les quals un guió ens expliqui el que succeeix en una història. A vegades les descripcions dels plans que anirem veient en la pel·lícula són molt precises. En d'altres es detalla molt més l'acció que els personatges desenvolupen o es descriuen les característiques dels espais. En tots els casos, però, la narració ens ha de permetre imaginar la història en imatges i sons. Per veure una mica les formes narratives que s'empren en un guió, aquí teniu fragments d'alguns guions. Llegiu-los i observeu com, en cada un d'ells, s'explica allò que succeeix ja determinant com ho veurem i què és el que sentirem.

Exemples de guió literari:

JACKIE BROWN. Quentin Tarantino. 1997

Jackie Brown és una hostessa molt atractiva que es fa un sobresou entrant diners il·legals als Estat Units per a un traficant d'armes, fins el dia que els agents federals l'enxampen. L'única manera que té de salvar-se d'anar a la presó és organitzar un pla per entrar al país mig milió de dòlars i lliurar el traficant a la policia. En aquest entramat de personatges perillosos, ella s'hauria de preocupar de sobreviure, però només té una cosa al cap: ¿com es pot fer amb els diners? Jackie Brown és segurament el millor personatge que ha creat mai Quentin Tarantino; una dona llesta, ràpida i irresistible que sedueix i enganya a tots els homes del món.

INTERIOR. AEROPORT INTERNACIONAL DE LOS ANGELES. DIA.

Sentim el ritme d'una MÚSICA SOUL funky dels anys 70. Llavors ELLA entra en ESCENA. Ella és la JACKIE BROWN, una hostessa que porta l'uniforme de la CABO AIR. (Una companyia petita que fa el pont aeri entre Los Angeles i Cabo San Lucas. 'Temps aproximat de vol: dues hores). La Jackie s'està dreta, quieta, mentre una cinta transportadora la desplaça a poc a poc per l'aeroport. Els CRÈDITS APAREIXEN/DESAPAREIXEN davant seu.

La Jackie Brown és una dona negra molt atractiva d'uns quaranta-cinc anys, encara que sembla que en tingui trenta-cinc. La cinta arriba al final, ella en surt. Passa despreocupadament pel control de duanes i nosaltres la seguim amb l'STEADYCAM mentre travessa l'aeroport a grans passos...

Arriba a la porta d'embarcament... desapareix un moment dins l'avió... surt sense la bossa de mà... agafa el micròfon... JACKIE (Al micro): Vol 710 a Cabo San Lucas embarcant per la porta 12. Només passatgers de primera classe. ...Somrient, recull les targes d'embarcament dels passatgers abans que pugin a l'avió.

FONDRE A NEGRE

LULU ON THE BRIDGE. Paul Auster. 1998

1. INTERIOR: NIT. CLUB DE JAZZ DE NOVA YORK. LAVABO D'HOMES.

A fora, cridòria de gent. 200 persones que piquen rítmicament de mans, demanant que el grup anunciat surti a l'escenari. Criden: Kat-man-du. Kat-man-du.

IZZY MAURER, un veterà del jazz que volta la cinquantena, pixa en un dels urinaris. El veiem des de darrere. Es un lloc vell, l'enguixat de les parets s'escrostona i la pintura se'n desprèn. A la paret que hi ha just al seu davant, enganxades amb cel·lo sobre els urinaris, a l'atzar, hi ha fotografies de diverses actrius retallades de diaris i revistes: Louise Brooks, Íngrid Bergman, Jean Harlow, Ava Gardner, Grace Kelly, Vanessa Redgrave, Isabella Rossellini, Mira Sorvino i d'altres. La càmera es fixa en les cares de les estrelles cinematogràfiques. Primer pla de la cara d'IZZY examinant les fotos mentre pixa.

DAVE REILLY, un component del grup, obre la porta i treu el cap al lavabo d'homes. Una mica neguitós.

DAVE: Ah, ets aquí... Vinga, Izzy, som-hi. Ens estan esperant.

IZZY: (continua pixant) Un moment. No puc pas sortir amb la cigala a fora, ¿oi? Acaba. S'apuja la cremallera dels pantalons.

2. INTERIOR: NIT. CLUB DE JAZZ DE NOVA YORK. PASSADÍS.

IZZY surt del lavabo d'homes i camina pel passadís. La cridòria de la gent augmenta. Dos clients del club -un NOI i una NOIA- passen per allà. L'espai és tan estret que IZZY no els pot avançar. Un moment difícil, d'indecisió: el noi topa sense voler amb IZZY.

IZZY: (Enfadat) Vés amb compte.

NOI: Perdó. (S'adona de qui és) Déu meu, vostè és Izzy Maurer, ¿no?

IZZY: Aparta't del mig, imbècil, que he de sortir. (La cridòria de la gent augmenta) ¿Ets sord o què?

NOI: Només vull que sàpiga que sóc un gran admirador seu. Fa anys que segueixo tot el que fa.

NOIA: (Igualment impressionada) És veritat. Aquest és... és un moment important per ell, ¿sap?

IZZY: Doncs per a mi no ho és, un gran moment.

Tots dos, tant el NOI com la NOIA, reaccionen contra la crueltat d'IZZY amb una mirada ofesa, de perplexitat. IZZY s'obre pas. Com que s'adona que la NOIA és atractiva, quan passa pel davant d'ella s'atura un moment per mirar-se-la de dalt a baix.

DAVE: (Des de l'altra punta del passadís) Vinga, Izzy!

Pla d'IZZY des de darrere caminant de pressa pel passadís, llarg i estret com un túnel, en direcció a DAVE, que s'espera al final, banyat de llum.

TODO SOBRE MI MADRE. Pedro Almodóvar. 1999

SEC.0-A / MADRID. UVI D'UN HOSPITAL. INTERIOR. DIA.

Només se sent el so d'un monitor, un xiulet intermitent, i el soroll del respirador, una espècie de manxa. El personal sanitari pertinent està fent un electroencefalograma a la víctima d'un accident mortal.

(Dues persones a més de Manuela.) El gràfic apareix a la pantalla d'un monitor, i s'imprimeix a la superfície d'un paper sense fi. Vàries línies paral·leles indiquen que el seu cervell està mort.

Manuela porta un pijama i una bata verda, esclops i els cabells els té recollits sobre l'espatlla. Sembla cansada. Agafa el paper amb el gràfic de l'electro i l'uneix a la 'gràfica especial' que està als peus del llit (en una safata plegable), li fa un gest mecànic a l'altre infermera (li indica que se'n va a trucar per telèfon) i surt de l'UVI. Una música recòndita i íntima suavitza els sons propis del lloc i crea una atmosfera tendra i misteriosa.

SEC.0-B / DESPATX ORGANITZACIÓ NACIONAL DE TRANSPLANTAMENTS.

Manuela entra al seu despatx. En la part superior de la porta hi ha una inscripció: Coordinació de Trasplantament. Posa els gràfics sobre una taula d'escriptori i truca per telèfon.

S'escolta la veu d'una Noia:

NOIA: Organització Nacional de Trasplantaments, digui.

MANUELA: Hola, sóc Manuela, del Ramón y Cajal.

NOIA: Digues Manuela.

MANUELA: tenim un possible donant. Ja s'ha fet el primer encefalograma i hi ha consentiment familiar. És un home, de 38 anys, grup

0+ i pesa al voltant de setanta quilos.

SEC.0-C / ORGANITZACIÓ NACIONAL DE TRANSPLANTAMENTS

La Noia pren les dades que Manuela li dóna el telèfon. És una noia jove amb un granet estil hindú entre cella i cella (el tercer ull).

Consulta unes llistes que hi ha dins de carpetes el contingut de les quals està dividit per pestanyes sobresortint, amb els nombres dels diversos hospitals i òrgans: cors, ronyons, pulmons, etc. A Vitòria, Màlaga, A Corunya, etc. busca un receptor compatible amb les dades que li ha donat Manuela i el lloc d'Espanya on resideix. La música abriga fins al final les tres seqüències.

SEC.1 / MADRID. CASA MANUELA. SALÓ. INTERIOR. NIT.

Al saló, davant del televisor encès, Esteban escriu en el seu quadern de notes. Manuela, la seva mare, fa el sopar a la cuina. (És la infermera que hem vist en la seqüència 0-A). De 35 a 40 anys, Manuela és una dona rossa, atractiva. Posseeix aquesta classe de solidesa que proporciona l'haver-se fet a sí mateixa. Dolç accent argentí i immediat somriure trist. Salta a la vista que és una bona cuinera. El plat i l'aspecte de la cuina ho demostren. Prepara un plat típic argentí. Entre frase i frase, Esteban fa una ullada als anuncis televisius.

ESTEBAN: Mamà!... la pel·lícula és a punt de començar!

El guió tècnic

A partir del guió literari es pot definir el guió tècnic. El guió tècnic és la transcripció escrita de les imatges i dels sons tal com apareixeran després a la pantalla. Aquest suposa una especificació del guió literari i determina exactament com s'han de gravar cada una de les seqüències de la pel·lícula, determina allò que veurem en pantalla. En el guió tècnic es fa un desglossament dels plans de cada seqüència, s'especifica el comportament dels actors i de la càmera, es detallen d'altres elements tècnic (il·luminació, efectes...) i es concreta la banda sonora en relació amb els diferents plans.

El guió tècnic desglossa i detalla la narració del guió literari i l'expressa en termes comprensibles per als equips tècnics i artístics que intervenen en la realització. El guió tècnic és un instrument de treball a partir del qual es poden preparar els decorats, la fotografia, el desenvolupament de l'acció dels personatges i també la planificació del rodatge. La transformació del guió literari en guió tècnic és una tasca pròpia de la direcció de la pel·lícula. El llenguatge descriptiu del guió literari requereix una traducció a termes audiovisuals.

Característiques del guió tècnic

Els sistemes de construcció del guió tècnic són diversos. De fet, no és tan important el format, sinó que s'hi recullin totes les indicacions que cal considerar en el moment de la planificació, l'execució i el muntatge.

ELS PLANS: Cadascuna de les seqüències del guió literari s'especificaran amb PLANS. En el guió tècnic s'han de detallar cadascun dels plans que s'hauran de gravar, col·locant-los correlativament respecte l'ordre d'aparició i numerats.
LOCALITZACIÓ I ELEMENTS TEMPORALS: De cada pla, o si es repeteix, de cada seqüència, s'han de detallar les condicions de rodatge, interior o exterior, i els efectes de dia o nit.
LA CÀMERA: S'ha de precisar també, amb claredat, la posició de la càmera, l'objectiu que s'ha d'utilitzar, el punt de vista de la presa, el tipus de pla i d'altres detalls que conformaran l'enquadrament.
L'ACCIÓ: L'acció que s'ha de desenvolupar en cadascun dels plans, s'ha de descriure sintèticament, especificant el moviment intern del personatge en el quadre, i el moviment extern de la càmera amb els desplaçaments concrets.
BANDA SONORA: La banda sonora s'inclou normalment en una columna a part, paral·lela a les especificacions del cada pla. En ella s'hi indiquen els components habituals: els diàlegs, la música i els efectes sonors i ambientals.

Aquí teniu un exemple d'un guió tècnic, tot i que pot tenir moltes altres opcions vàlides.

11.3. Storyboard

El guió tècnic té la màxima expressió en l'storyboard. Aquest és la representació gràfica del guió, és el guió

il·lustrat. Està format per un conjunt de dibuixos en forma de vinyetes que representen les seqüències, de vegades

fins i tot els plans, d'una pel·lícula. Aquests conjunt de vinyetes poden realitzar-se autònomament o col.locar-se al

costat de les especificacions dels plans del guió tècnic. Aquest guió tècnic tan desenvolupat és especialment útil en

seqüències amb accions complicades, produccions publicitàries i dibuixos animats. Es pot utilitzar durant el

rodatge però sobretot és una eina útil durant la preproducció per tal de definir tots els elements que intervindran

en l'enregistrament i perquè, els diferents professionals (escenògrafs, decoradors, director de fotografia,

encarregats del vestuari, tècnics, etc.) discuteixin amb el director com han de ser les seqüències i quins són els

preparatius i elements necessaris per a portar-les a terme. Actualment, molts storyboards es fan amb eines

informàtiques.

Storyboard o Guió il·lustrat

L'storyboard o guió il·lustrat està format per un conjunt de dibuixos en forma de vinyetes que representen les seqüències, de vegades fins i tot els plans, d'una pel·lícula. Aquests conjunt de vinyetes poden realitzar-se autònomament o col.locar-se al costat de les especificacions dels plans del guió tècnic.

Aquest guió tècnic tan desenvolupat és especialment útil en seqüències amb accions complicades, produccions publicitàries i dibuixos animats. Es pot utilitzar durant el rodatge però sobretot és una eina útil durant la preproducció per tal de definir tots els elements que intervindran en l'enregistrament i perquè, els diferents professionals (escenògrafs, decoradors, director de fotografia, encarregats del vestuari, tècnics, etc.) discuteixin amb el director com han de ser les seqüències i quins són els preparatius i elements necessaris per a portar-les a terme. Actualment, molts storyboards es fan amb eines informàtiques.

Comparació entre fotogrames i planificació al guió il·lustrat de "La vida de Pi", dirigida per Ang Lee.

Exemples de storyboards.

Storyboard de Star Wars - L'imperi Contraataca. Dirigida per George Lucas.

Sotry board de "El meu veí Totoro", dirigida per Hayao Miyazaki.

Format:

La proporció dels dibuixos als guions il·lustrats haurà de ser estàndard (16:9 o 4:3 en TV). A diferència del còmic, on les vinyetes poden modificar el seu format segons criteris compositius i expressius. Lògicament, en un guió il·lustrat la mida i orientació (sempre horitzontal) de les vinyetes ha de ser proporcional al format de les pantalles utilitzat en la producció final.

Informació mínima que hauran de tenir per cada pla:

Generalment, a cada vinyeta s'escriu la següent informació:

Ordre de seqüència i pla.
Dibuix (d’acord amb les especificacions generals).
Tipus de pla (cal assenyalar-lo).
Duració estimada del pla.
Descripció de l’acció en text.
Àudio: diàlegs dels personatges en imatge, efectes sonors, música si n'hi ha...
Informacions complementàries com transicions entre imatges, moviments de càmera.

Exemple publicat a: rodrigocepeda.blogspot.com

Com s'indica en el dibuix els moviments bàsics de càmera?

Els moviments de desplaçaments com tràveling s'indiquen amb una fletxa en la direcció del moviment.

Si la càmera realitza un tràveling circular al voltant del seu eix, ho representarem de la següent manera (fixeu-vos que es representa una petita càmera simplificada, en tres fases de moviment, per aclarir el moviment de càmera).

L'inici i final d'un Pla Seqüència, en general, s'indica situant una A a l'inici del pla i una B a la part final del mateix, i amb un efecte de "trencament" entre vinyetes.

Si la càmera gira sobre el seu eix, indiquem el moviment de panoràmica modificant la forma de la vinyeta i dibuixant una fletxa que indica la direcció del moviment.

Els Zoom-out, o zoom d'allunyament, s'indiquen amb una vinyeta de mida menor incrustada a la vinyeta principal, i fletxes que indiquen l'obertura de pla.

El Zoom-in indicarà un acostament.

Si el moviment de càmera és de baix a dalt (fixeu-vos que les fletxes concreten la direcció del moviment).

Si la càmera es mou en sentit circular des d'un punt central (panoràmica circular).

Si hi ha moviments successius d'acostament i allunyament (per generar tremolors, o similar).

Els tremolors de càmera també es poden representar amb línies cinètiques.

Imatges de moviments de càmera d'Antonio Horno (URG)

Enllaç per conèixer més storyboards

Animàtica

L'animàtica, dita també animació de l'storyboard és una animació bàsica realitzada a partir dels dibuixos i indicacions del guió il·lustrat o storyboard.

Mireu-ne els següents exemples:

Més informació:

Trobareu explicacions del seu ús al següent article de l'il·lustrador i animador Toni T. Morro:

Enllaç a ¿Qué es un storyboard y qué una animática?