Relació : Sistema endocrí

1. Les hormones i el sistema endocrí

2. Glàndules endocrines i hormones

Una glàndula endocrina és un grup de cèl·lules que produeix i secreta una hormona. Les glàndules exocrines, com les sudorípares i les glàndules salivals, alliberen secrecions sobre la pell o dins de la boca. Les glàndules endocrines, en canvi, alliberen més de 20 hormones diferents directament al torrent sanguini, mitjançant el qual seran transportades a les cèl·lules, teixits i òrgans en altres parts del cos.

• Algunes glàndules endocrines actuen exclusivament estimulant a altres glàndules endocrines. Així ho fan l’hipotàlem i la hipòfisi.

• Altres glàndules endocrines produeixen hormones que actuen sobre altres òrgans o teixits del cos humà, per exemple el pàncrees i les gònades (ovaris i testicles).

Hipotàlem – Hipòfisi

L'hipotàlem regula la hipòfisi mitjançant neurohormones que estimulen o inhibeixen les hormones de la hipòfisi:

Es pot considerar com una unitat funcional que es troba situada dins del crani, a la base de l’encèfal. L’hipotàlem és una part de l’encèfal que rep senyals nerviosos, perquè està format per neurones, però que tenen la capacitat de segregar substàncies. A aquestes neurones se les denomina neurosecretores.

L’hipotàlem té una funció nerviosa (es relaciona amb la son i amb sensacions com la set i la fam) i una altra endocrina (coordina tota la funció hormonal). Els compostos alliberats per l’hipotàlem activen o inhibeixen la producció de les hormones de la hipòfisi. Per exemple, la GnRh és una neurohormona secretada per l'hipotàlem que activa la secreció de les hormones FSH i LH de la hipòfisi.

La hipòfisi o glàndula pituïtària és un petita glàndula endocrina que penja de l’hipotàlem. La hipòfisi controla la resta de glàndules endocrines de l’organisme. També actua sobre determinats òrgans diana. També produeix hormones tròpiques, que són hormones que controlen la secreció d’altres glàndules endocrines, com la tiroide, les glàndules suprarenals, els testicles o els ovaris.

La hipòfisi està dividida en diversos lòbuls. Els que tenen relació amb el sistema endocrí són:

• L’adenohipòfisi o hipòfisi anterior.

• La neurohipòfisi o hipòfisi posterior.

Tiroide i paratiroide

Es troben a la part anterior del coll, envoltant a la tràquea i la laringe.

1. La tiroide és una glàndula regulada per la hipòfisi i manté una acció sobre el creixement dels ossos. La tiroide segrega dos tipus d’hormones, la tiroxina que estimula el creixement i desenvolupament de l’organisme, i la calcitonina, que afavoreix l’ossificació perquè estimula el dipòsit de calci en els ossos.

2. La paratiroide es troba a la mateixa zona que el tiroide. Allibera la parathormona que promou l’alliberament de calci des dels ossos cap a la sang. És antagònica a la calcitonina.

L’excés de la producció hormonal de la tiroide produeix una malaltia anomenada hipertiroïdisme. El dèficit produeix hipotiroïdisme. Aquestes seran comentades posteriorment.

Pàncrees

És una glàndula mixta. Té una part que pertany a l’aparell digestiu i una altra al sistema endocrí. 

Es troba sota l’estómac i està connectada amb el duodè.

L’aparell digestiu aboca el suc pancreàtic que intervé en la digestió dels aliments.

Produeix dues hormones per al sistema endocrí i realitza aquesta funció a través de les cèl·lules dels anomenats illots de Langerhans:

• El glucagó afavoreix la degradació del glicogen emmagatzemat en els teixits i allibera glucosa a la sang per a la seva distribució als òrgans que ho necessitin. La glucosa s’utilitza com a font d’energia per a les cèl·lules.

• La insulina té l’efecte contrari, ja que facilita l’absorció de la glucosa de la sang pels diferents teixits, principalment pels músculs. La glucosa és una font d’energia per als músculs.

Aquestes dues hormones regulen la concentració de sucre en la sang i els seus efectes són antagònics, és a dir, una fa el contrari de l’altra.

Quan el pàncrees no pot produir suficient insulina, la glucosa s’acumula a la sang i provoca una malaltia anomenada diabetis mellitus.

Glàndules suprarenals

Es troben sobre dels ronyons i adherides a ells. En aquestes glàndules es poden distingir dues zones perfectament diferenciades:

1. La medul·la, que produeix uns compostos anomenats neurotransmissors. Aquests compostos actuen en el sistema nerviós vegetatiu, alertant a l’organisme davant de situacions d’emergència o estrès (adrenalina) i relaxant-lo (noradrenalina).

2. L’escorça. La secreció hormonal de l’escorça suprarenal està regulada per la hipòfisi. Produeix dues hormones:

   • Corticoides, com el cortisol, que actuen en el teixit adipós regulant el metabolisme dels greixos per obtenir energia.També tenen efectes relacionats amb les respostes a l'estrès a curt i llarg termini.
     

   • Aldosterona, que intervé en la sang i els ronyons, controlant la quantitat d’ions sodi / potassi en l’organisme (sang i orina).

Ovaris i testicles

També es consideren glàndules mixtes, ja que formen part de l’aparell reproductor, aboquen secrecions a l’exterior a través de conductes i, a més, produeixen hormones que aboquen a la sang.

Les glàndules sexuals o gònades són: els ovaris en el sexe femení i els testicles en el sexe masculí. Les hormones sexuals comencen a produir-se en la pubertat i originen la diferenciació sexual i els caràcters sexuals secundaris.

• Els ovaris produeixen dos tipus d’hormones; els estrògens afavoreixen l’aparició de caràcters sexuals femenins secundaris; la progesterona afavoreix el desenvolupament de la paret de l’úter (endometri) facilitant l’embaràs i inhibeix la producció de llet per les mames. Aquestes dues hormones controlen l’ovulació i el cicle menstrual.

• Els testicles alliberen testosterona, hormona que afavoreix l’aparició de caràcters sexuals secundaris masculins.

Glàndula pineal o epífisi

És una petita glàndula endocrina situada al cervell. Produeix melatonina, una hormona que afecta la modulació dels patrons de la son tant als ritmes circadians com estacionals.

3. Control hormonal

Les glàndules endocrines poden tenir dos tipus d'estímuls: el estímul nerviós i l'estímul químic. 1) Estímul nerviós.   Les situacions ambientals i internes (son, por, falta d'afectivitat, estrès, soroll, etc.) són captats pel cervell el qual influeix en l'hipotàlem que envia, a través del sistema venós, hormones que exciten o hormones que inhibeixen la hipòfisi. Aquesta produeix o no hormones que estimulen la glàndula diana i aquesta allibera la seva hormona a la sang. Només que el seu nivell augmenti lleugerament per sobre del nivell normal, aquest excés provoca que l'hipotàlem ja no produeixi mer hormona d'excitació i, per tant, que la hipòfisi no produeixi més hormona d'estimulació, amb el que la glàndula diana disminueix la seva producció hormonal. Aquest mecanisme es denomina retroalimentació (feed-back, en anglès).  Tant unes com les altres són neurohormones donat que són produïdes per neurones.

4. Hormones prohibides

Llegiu el que publica una revista de divulgació adreçada als esportistes sobre els suplements i les substàncies dopants: https://www.planetatriatlon.com/sustancias-dopantes/

Aunque no se trate de dopaje, la mayoría de deportistas aficionados consumen una cantidad indecente de “suplementos permitidos”, vitaminas, aminoácidos, enzimas, medicamentos en forma de pastillas, sobres, ungüentos… con la idea de aumentar su rendimiento, recuperarse mejor, eliminar el dolor muscular, quemar grasa,  ganar músculo… de tal manera que la mayoría de atletas llegan  a la conclusión que es imposible desarrollarse en el deporte sin la ayuda de sustancias que no forman parte de la alimentación.  

Aunque la mayoría de suplementos no sean dañinos para la salud, la cantidad de dinero que se invierte en ellos es muy dañina para el bolsillo, así que habría que analizar si son necesarios y/o útiles. El deporte aumenta las demandas energéticas, de vitaminas, minerales y aminoácidos, no obstante, los suplementos no aportan un beneficio adicional a un deportista aficionado sano, con una dieta de cantidad y calidad adecuadas. Puede ser necesario un determinado compuesto en un deportista en concreto, si un dietista o médico lo prescribe, pero no su uso y abuso generalizado. Hay un negocio y mucha publicidad engañosa detrás. La realidad es que muchas de las sustancias que se consumen, ejercen sus beneficios mediante el efecto placebo, es decir, los efectos deseados a nivel del rendimiento no son producidos por la sustancia en si sino por la fuerte convicción del quién la consume de que le será beneficiosa. Se ha demostrado que el efecto placebo es de los más potentes que existe y el principal causante que muchas sustancias “superfluas” produzcan los efectos deseados.

En el mundo del deporte se pueden utilizar sustancias dopantes, como estimulantes, medicamentos, drogas, ...nos centraremos aquí en las hormonas.

Están prohibidas las siguientes hormonas y sus factores de liberación, tanto como otras sustancias con estructura química similar o efectos biológicos similares.

Hormonas peptídicas

Son sustancias análogas a hormonas fabricadas por el propio organismo.  Se administran en inyecciones durante largos periodos de tiempo, en la fase de entrenamiento.

Corticotropina (ACTH): Análogo de la ACTH, una hormona fabricada en el sistema nervioso central que estimula la producción de corticoesteroides en las glándulas suprarrenales. El objetivo de la toma de ACTH es intentar aumentar la tasa de corticosteroides endógenos en la sangre, para obtener el efecto euforizante de los mismos. La toma de estos productos puede entrañar reacciones alérgicas que van desde la urticaria al choque anafiláctico en el momento de la inyección. A largo plazo produce hipertensión, retención de líquidos, aumento de peso, osteoporosis, cambios de humor, hiperglicemia y diabetes, propensión a las infecciones, etc.

Eritropoyetina (EPO): Es una hormona fabricada en el riñón que estimula la producción de glóbulos rojos a nivel de la medula ósea, aumentando la tasa de hematocrito en sangre. La tasa normal está entre 35 y 45%, pudiendo llegar a superar el 50% con EPO. El mayor porcentaje de hematocrito en la sangre se traduce en más capacidad para transportar oxígeno y mejor rendimiento en deportes de fondo.  Su uso está aceptado única y exclusivamente en pacientes con anemia severa asociada a insuficiencia renal crónica bajo prescripción médica.  Los efectos secundarios agudos son síntomas gripales, dolor de cabeza, óseo y articular e hipertensión tras la inyección. A largo plazo, el aumento de la tasa de hematocrito en sangre se deriva en un aumento de la consistencia de la sangre o hiperviscosidad que produce dolor de cabeza, hipertensión y favorece las trombosis arteriales y por tanto, el infarto de miocardio y cerebral, y venosas.

Se puede detectar en sangre y orina. Independientemente de si se detecta o no, un valor de hematocrito superior al 50% implica la descalificación del atleta. No obstante, situaciones de hipoxia o entrenar a grandes alturas puede aumentar el hematocrito sin haber hecho uso de la EPO.

Hormona del crecimiento (GH): Junto con la EPO y los esteroides, constituyen el  caballo de batalla del dopaje en la actualidad. Es una hormona que se produce en la hipófisis, una glándula del sistema nervioso central. Su efecto es favorecer  el anabolismo de las proteínas y el catabolismo de la grasa, aumentando así la masa muscular y ósea y reduciendo el porcentaje de grasa corporal. No obstante, varios estudios han demostrado que la administración de GH, a pesar de aumentar la masa muscular y reducir la grasa, no provoca mejoras significativas del rendimiento deportivo. Por el momento, no se detecta en las pruebas de dopaje aunque produce unos cambios morfológicos muy evidentes y delatores como es un crecimiento exagerado de la mandíbula.

Insulina: Ampliamente conocida para todos como responsable de reducir la glicemia de la sangre. Su uso está restringido a diabéticos. Su utilización en deportistas como dopaje es por su efecto estimulante de la hormona del crecimiento  dado que la insulina es un análogo de un factor llamado IGF-1 que estimula la producción de la GH. El efecto secundario inmediato es la hipoglucemia. Las hipoglicemias por insulina, a diferencia de las espontáneas que acostumbran a ser leves, son muy graves,  pueden ocasionar coma y la muerte en instantes.

Esteroides anabolizantes

Los más utilizados en este grupo son la nandrolona, testosterona y el estanozodol. Aumentan la masa y la fuerza muscular.  Se consumen en inyecciones asociado con pastillas durante largos periodos de tiempo. Tienen muchos efectos adversos a largo plazo. Aumentan el riesgo de cáncer de hígado y próstata, hipertensión, taquicardia, infarto de miocardio o cerebral, agresividad, acné, caída del cabello, feminización en hombres (disminución del tamaño de los testículos, de la cantidad y calidad de los espermatozoides,  esterilidad,  crecimiento de las mamas, etc),  virilización en la mujer (hirsutismo o aumento del vello, voz ronca y grave, amenorrea y trastornos menstruales, etc.).