La funció financera

1. La gestió financera i les fonts de finançament

La gestió financera s’encarrega de l’administració i control dels recursos financers que utilitza l’empresa. Posa en contacte l’obtenció dels recursos financers amb la seva aplicació.

Ha de respondre a les preguntes:

• Què volum total de fonts ha de comprometre l’empresa?

• Quina és l’estructura financera més adient?

• Quins tipus d’inversions són necessàries per portar a terme les activitats productives?

Fonts de finançament

Quan una empresa necessita fer alguna inversió (per exemple comprar maquinària o mercaderies) necessita diners per fer front als pagaments que se'n deriven. Aquests diners es poden obtenir de diferents maneres o procedències de manera que existeixen diferents formes de finançar la inversió. Aquestes diferents formes d'obtenir els recursos financers necessaris reben el nom de fonts de finançament.

Els recursos financers són les fonts originàries dels diners, els béns i els drets a favor de l’empresa (l'Actiu). Aquests recursos constitueixen el Patrimoni net i el Passiu del Balanç.

2. Classificació de les fonts de finançament

Existeixen molts diversos tipus de fonts de finançament que es poden classificar segons diferents criteris:

Excepte en algun cas excepcional i en circumstàncies molt particulars, totes les fonts de finançament tenen un cost, ja sigui explícit (com per exemple els interessos d'un préstec) o implícit (com per exemple el cost d'oportunitat pels accionistes de no repartir-se el benefici i constituir Reserves).

És per això que la font de finançament triada per finançar una inversió s'ha d'adaptar a la naturalesa de la inversió.

No sembla lògic ni apropiat finançar la compra d'un edifici amb un préstec a curt termini, ni una compra de matèries primeres amb la emissió d'un emprèstit, per exemple.

3. Anàlisi de les fonts de finançament

Als capítols següents analitzarem les característiques, avantatges i inconvenients dels diferents tipus de finançament.

Seguirem l'anàlisi ordenat primerament segons la titularitat de les fonts de finançament i després de la següent manera:

4. Finançament propi

El finançament propi són els recursos més estables de l'empresa, ja que no suposen cap obligació de retornar-los i estan vinculats a l'empresa de forma permanent.

Els recursos propis es poden dividir en dues categories:

1. Els que tenen origen extern (Capital i Subvencions)

2. Els que tenen origen intern o autofinançament ( Reserves, Amortitzacions i Provisions)

La utilització dels recursos financers propis poden resultar una eina més o menys profitosa per a l’empresa, en funció de diverses circumstàncies:

4.1. Finançament propi extern

Hi ha dues fonts d'aquest tipus: el capital i les subvencions

El capital i el capital social

• Capital. Conjunt d’aportacions del propietari d’una empresa individual.
  
  
• Capital social. Valor de les aportacions dels socis d’una societat mercantil.

En una societat anònima, el capital està dividit en accions. Cada acció és una part alíquota (igual) del capital social. El posseïdor d’una o més accions té els drets inherents a la condició de soci.

L'obtenció d'aquesta font de finançament es pot produir:

• • En formar-se la societat (aportació inicial)
    
    
  • En les successives ampliacions de capital. Aquestes ampliacions poden consistir en:
    
    
    • Noves aportacions dels socis (ampliació de capital per noves aportacions dels socis) En aquest cas els accionistes antics tenen dret preferent per adquirir les noves accions.
      
      
    • Transformació de reserves en capital
      
      
    • Transformació de deutes en capital

Les subvencions

Són els fons que rep l'empresa de manera gratuïta i que estan destinades a fomentar una activitat determinada. Normalment són concedides per les administracions públiques. Són fonts de finançament no reintegrables, no s'han de tornar.

Poden ser de dos tipus:

• Subvencions en capital. Són les destinades a la compra d’actiu fix com edificis, maquinària, equips i programes informàtic, etc.
  
  
• Subvencions a l’explotació. Són les destinades al finançament del cicle d’explotació de l’empresa com compra de matèries primeres, contractació de mà d’obra...

4.2. Finançament propi intern o Autofinançament

Al final de cada exercici econòmic, les empreses calculen els seus resultats, que poden ser negatius, pèrdues, o positius, beneficis. En aquest segon cas, els propietaris poden decidir destinar una part d’aquests beneficis a fer noves inversions, millorar la posició financera de l’empresa o mantenir la seva capacitat productiva.

Es parla doncs d'autofinançament d'enriquiment (o creixement) i d'autofinançament de manteniment

Les reserves

Són fons constituïts per beneficis generats per l’empresa i no distribuïts entre els socis. Aquests fons queden reinvertits a l'empresa finançant actius, per la qual cosa representen autofinançament d’enriquiment.

• Tipus:
  • Reserva legal. La Llei de Societats Anònimes obliga a aquestes a destinar un 10 % del seus beneficis a reserva legal, fins a arribar al 20 % del capital social.
  • Reserva estatutària. És la reserva establerta pels estatuts de la societat.
  • Reserva voluntària. Són les constituïdes lliurament per l’empresa.
  • Reserva per prima d’emissió d’accions. Apareix en el cas que es realitzi una emissió d’accions per un preu superior al seu valor nominal. És la diferència entre el valor nominal i el valor d’emissió.

Fons d'amortització

Són fons que es doten per compensar la pèrdua de valor dels immobilitzats.

Els béns d'actiu fix, com les màquines, els ordinadors, les patents, etc., perden valor per diferents motius:

• L’ús que fa que pateixin desgast físic
  
  
• El pas del temps, encara que no es faci el total d’hores de vida útil, pot fer malbé l’equipament.
  
  
• Per la seva obsolescència tècnica o per l’aparició de nous models tecnològicament més avançats. Un ordinador relativament nou pot perdre valor ràpidament si sorgeix al mercat un nou model a preus similars però amb unes prestacions més elevades i que desenvolupa més eficientment les seves funcions.

Quan s’acaba un exercici econòmic es calcula la pèrdua de valor que s’ha produït en els actius de l’empresa i s’incorpora al valor del producte com un cost més que es recuperarà en el moment que es cobri l’import de la venda o quan s’elimini de l’inventari de l’empresa per adquirir-ne un de nou.

A mida que va passant el temps, el fons d’amortització va augmentant en el valor que s’han depreciat els actius. L’amortització no suposa una sortida monetària, ja que la seva funció és anar acumulant un fons que serveixi per finançar la reposició dels elements de l’immobilitzat depreciats. Mentre arriba el moment de substituir l’immobilitzat, l’empresa inverteix aquests fons per tal que li reportin una rendibilitat superior a la que es rebria si els recursos estiguessin ociosos.

Les provisions

Les provisions són una part del resultat de l’empresa que s’acumula creant un fons per fer front a certes pèrdues que encara no s’han produït o a la previsió de futures despeses.

Les empreses poden tenir, al llarg de la seva vida, pèrdues inesperades que poden derivar d’impagats per part de clients, de la pèrdua de valor de valors mobiliaris (accions), depreciacions de les existències, d’indemnitzacions, etc.

Per tal de poder fer front a les previsions d’aquestes pèrdues futures, les empreses destinen un fons per cobrir- les.

5. Finançament aliè

Quan les empreses han de fer una inversió necessiten recursos, i normalment no en tenen prou en propietat per tal d’autofinançar-se. En aquest cas caldrà obtenir-los d’entitats alienes a l’empresa, com els bancs o altres institucions financeres.

En funció del termini per retornar-los, els recursos prestats per tercers es poden dividir en finançament aliè a llarg termini i finançament aliè a curt termini.

5.1. Finançament aliè a llarg termini I (préstecs i empréstits)

Quan una empresa ha d’adquirir algun element de la seva estructura econòmica amb previsió que estigui present en la mateixa durant molt de temps i requereixi d’un recurs financer extern o aliè ha d’utilitzar una font de finançament en què el termini de devolució sigui a llarg termini.

Si una empresa finança amb un préstec a llarg termini la compra d’un local, aquest produirà rendiments durant un llarg període la qual cosa li facilitarà la devolució del préstec que ha finançat l’adquisició.

Dins d’aquest apartat es troben les següents fonts financeres: préstecs a llarg termini, emprèstits, lísing i rènting.

Préstecs a llarg termini

Les empreses demanen préstecs a les institucions de crèdit, bancs, caixes d’estalvi, financeres, etc., per poder finançar-se. Un cop aprovat el préstec es pot disposar dels diners de manera immediata, i posteriorment s’hauran de retornar amb els interessos corresponents segons les condicions establertes.

D'aquesta definició es poden extraure els següents elements:

• Prestador: qui lliura la quantitat de diners i té dret a la seva devolució més els interessos. Sol ser una entitat financera

• Prestatari: qui rep la suma de diners i té l'obligació de tornar-lo amb els interessos corresponents

• Principal: suma de diners que és objecte de lliurament

• Interessos: quantitat que resulta d'aplicar un determinat tipus d'interès al principal

Perquè el préstec sigui a llarg termini, la devolució del principal i el pagament dels interessos es produeix en un termini de temps superior a un any.

El banc prestador pot demanar al prestatari una sèrie de garanties que poden ser:

• Personals: lligades a la solvència moral i material del prestatari

• Reals: depenent del tipus de bé que es compromet en garantia, es parla de

• • • Penyora, el prestatari deixa un bé moble (per exemple valors mobiliaris, accions, joies...) en penyora del compliment de les seves obligacions
    • Hipoteca, la garantia és un bé immoble (un local, un habitatge...)

• Avals. Persones alienes al prestatari responen de la seva solvència i es comprometen a pagar el deutes en el cas que no ho faci el prestatari.

Emprèstits

Hi ha vegades en què el volum de recursos financers que cal obtenir és tan elevat que resulta difícil trobar entitats que estiguin disposades a facilitar la quantitat necessària, i en altres ocasions pot succeir que les condicions dels préstecs que ofereixen aquestes entitats financeres no siguin acceptables per a l’empresa.

En aquest cas és interessant acudir a un emprèstit.

Si una empresa ha de construir una autopista necessitarà una gran quantitat de recursos que un únic banc no podrà prestar. L’empresa podrà demanar un crèdit sindicat en què diverses entitats financeres concedeixen el préstec, o es pot optar per fraccionar la totalitat dels recursos que es necessiten en títols de nominal més reduït que es podran col·locar més fàcilment entre els estalviadors privats.

El deute total que es reparteix en títols rep la denominació d’emprèstit, mentre que cadascun dels títols que representen les parts alíquotes en què es divideix és una obligació. 

Els compradors de les obligacions presten a l’empresa un import igual al valor lliurat per les obligacions, valor que indica el títol corresponent al valor nominal i, per tant, tenen dret a percebre la devolució del principal més un interès prefixat en les condicions i els terminis previstos en l’emissió d’aquests títols. D’aquesta manera es distribueix el risc del prestataris.

Quan el termini de devolució és entre 1 i 5 anys, els títols es denominen bons en lloc d'obligacions.

Nota:

Cal dir que també les administracions públiques (l'Estat, les Comunitats autònomes i els ajuntaments) recorren a aquest tipus de títols quan necessiten finançament. És el que es coneix com a Deute públic.

5.2. Finançament aliè a llarg termini II (lísing i rènting)

Lísing

Les principals característiques són:

• És un contracte d’arrendament amb opció de compra

• Hi intervenen tres figures:

• la societat del lísing, arrendador, que posa a disposició del seu client el bé que desitja
• l’usuari del bé, l’arrendatari, que es compromet a pagar el lloguer
• el proveïdor del bé, el fabricant o distribuïdor, que facilita el bé a la societat de lísing

• El lísing suposa una font de finançament perquè permet disposar d’un bé sense haver de comprar, malgrat que es crea l’obligació de pagar les corresponents quotes d’arrendament.

• La durada del contracte depèn del tipus de bé. En els béns com la maquinària, les instal·lacions, etc., acostumen ser d’entre dos i sis anys, però si és tracta de béns immobles com edificis, locals, etc., la seva durada acostuma a ser superior als deu anys.

• L’operació és irrevocable per a l’arrendatari, ja que només es pot cancel·lar per la compra del bé o per la finalització del contracte.

• L’empresa de lísing no es fa càrrec del manteniment ni de les reparacions.

• En finalitzar el contracte, l’empresa arrendatària pot exercir o no el dret de compra pel valor residual.

Tipus de lísing

• Lísing financer. Contracte pel qual l’arrendador s’obliga a cedir l’ús d’un bé de la seva propietat a l’arrendatari a canvi d’una renda periòdica, incorporant una opció de compra que l’arrendatari podrà exercir al final del període de vigència del contracte. És el que s'ha descrit anteriorment.

• Lísing operatiu. Contracte on la finalitat principal no és la d’obtenir finançament per a l’adquisició del bé per part de l’ arrendatari, sinó exclusivament la cessió de l’ús del bé durant un període de temps determinat.

• Lísing mobiliari. Quan l’objecte del contracte consisteix en béns mobles (maquinària, vehicles, material informàtic, equips mèdics, etc.).

• Lísing immobiliari. Finançament d’immobles acabats, nous, utilitzats o en construcció, destinats a usos empresarials, com ara naus industrials, locals comercials, oficines, centres logístics, hotels, etc.

• Lease-back. L’empresa ven a l’entitat financera uns actius patrimonials (habitualment solars i edificis) i tot seguit els lloga mitjançant un contracte de lísing, és a dir, incorporant una opció de compra.

Renting

El rènting no és pròpiament una font de finançament, però sí una alternativa entre comprar o llogar un bé de l’actiu fix.

Característiques del contracte:

• Es paga una quota fixa mensual.

• La quota incorpora la reparació i el manteniment dels béns.

• Normalment no existeix opció de compra.

• Abans de finalitzar el contracte, l’arrendador i l’arrendatari acorden la renovació o no de l’operació. Si no hi ha renovació el bé es retorna a l’arrendador, que podrà vendre’l o tornar-lo a llogar.

Principals diferències entre lísing financer i rènting

5.3. Finançament aliè a curt termini

El finançament aliè a curt termini comprèn tots els recursos financers dels quals l’empresa disposa durant menys d’un exercici econòmic.

Les modalitats són molt diverses. A continuació analitzem les principals:

6. El cost del finançament

La majoria de les fonts de finançament tenen un cost. La gestió financera de l'empresa sempre intentarà trobar la font de finançament que tingui un menor cost, sense perdre de vista que la font de finançament s'ha d'adaptar a la naturalesa de la inversió que ha de finançar.

Cost de les fonts de finançament pròpies

Podria pensar-se que les fonts de finançament propietat de l'empresa com el capital social i les reserves no tenen un cost ja que no impliquen per a l'empresa cap pagament (recordem que no s'han de tornar, no són exigibles), però aquest raonament és erroni.

• En el cas del capital social, els socis no aporten diners a l'empresa per altruisme, sinó que n'esperen obtenir una rendibilitat. Aquesta rendibilitat esperada es materialitza quan l'empresa obté beneficis i els distribueix entre els socis en forma de dividend. Aquest dividend, que els socis exigeixen a canvi de la seva aportació, és el cost explícit de la font de finançament capital social.

Però fins i tot en el cas de no obtenir beneficis, ni per tant repartir dividends, el capital social té el cost implícit de la renúncia dels socis de dedicar la seva aportació a altres usos, com per exemple obrir un compte en un banc amb interessos assegurats.

• Les reserves també tenen un cost implícit (o cost d'oportunitat) ja que quan l'empresa obté beneficis i decideix no distribuir-los (constituir reserves) els socis perden la oportunitat de fer alguna cosa amb els dividends no repartits, encara que només sigui gastar-los en un viatge de turisme.

És veritat que els costos implícits d'una font de finançament són difícils de calcular, però l'empresa els ha de considerar ja que si no, pot arribar a la falsa impressió de la gratuïtat de les fonts de finançament pròpies, la qual cosa pot donar peu a decisions errònies sobre possibles inversions.

Cost de les fonts de finançament alienes

L'existència d'un tercer que cedeix la font de finançament, fa que el cost de les fonts de finançament alienes sigui més explícit, més visible, generalment en forma d'una determinada taxa d'interès fixada als respectius contractes.

Així passa als préstecs, els crèdits de funcionament, el lísing, el rènting, el descompte d'efectes, el factoring, la pòlissa de crèdit... A més de l'interès, moltes d'aquestes fonts tenen a més comissions que encareixen el seu cost, com per exemple comissions d'obertura, per la gestió, per cancel·lació anticipada etc.

En el cas del crèdit de proveïdors, el cost del finançament seria el cost de no aprofitar el descompte per pagament immediat que els proveïdors solen oferir.

El cost mitjà ponderat de les fonts de finançament

Recordem que el conjunt de fonts de finançament d'una empresa està reflectit comptablement al Patrimoni net i al Passiu i que aquestes fonts de finançament s'utilitzen per finançar l'Actiu. És lògic que una empresa espera que la rendibilitat dels seus Actius (recordeu el concepte de Rendibilitat Econòmica vist al Bloc 1) sigui superior al cost mitjà dels recursos que el financen.

Per això és útil una mesura del cost mitjà de tots els recursos. El més habitual és fer una mitjana ponderada dels diferents costos prenen com a ponderació el percentatge que cada font financera representa sobre el total del Patrimoni net i Passiu.

Veiem un exemple:

Una empresa té la següent estructura financera:

Patrimoni net............. 270.000 €

Passiu no corrent....... 150.000 €

Passiu corrent............  80.000 €

El departament financer estima el cost de les fonts de finançament pròpies en un 15 %, el de les fonts de finançament alienes a llarg termini en un 10 % i el de les fonts de finançament alienes a curt termini en un 9 %.

Amb aquestes dades calculeu el cost mitjà ponderat dels recursos financers.

Solució:

Pas 1: càlcul del total Patrimoni net i Passiu = 270.000 + 150.000 + 80.000 = 500.000 €

Pas 2: càlcul del pes de cada partida en el total Patrimoni net + Passiu

Patrimoni net --> 270.000/500.000 = 0,54 és a dir el Patrimoni net (finançament propi) suposa un 54 % del total de fonts de finançament de l'empresa

Passiu no corrent -->150.000/500.000 = 0,3 és a dir el Passiu no corrent (finançament aliè a llarg termini) suposa un 30 % del total de fonts de finançament de l'empresa

Passiu corrent --> 80.000/ 500.000 = 0,16 és a dir el Passiu corrent (finançament aliè a curt termini) suposa un 16 % del total de fonts de finançament de l'empresa

Pas 3 --> càlcul del cost mitjà ponderat del total de recursos financers

Cost mitjà ponderat dels recursos financers = 15 . 0,54 + 10 . 0,3 + 9 . 0,16 = 12,54 %

Aquest valor pot servir a l'empresa per determinar la frontera de viabilitat d'inversions segons el criteri TIR que veiem al lliurament anterior: Només s'acceptaran com a viables aquelles inversions la TIR de les quals sigui superior al cost mitjà ponderat dels recursos financers de l'empresa.

7. Els cicles interns de l'empresa

Un cicle és una successió de fets que es repeteixen en el temps.

En aquest sentit, l'activitat de l'empresa es pot considerar un cicle que comença amb uns diners que són invertits en actius tant immobilitzats (edificis, màquines...) com circulants (matèries primeres i altres proveïments...). Aquestes inversions permeten produir béns o serveis que, en ser venuts i cobrades les vendes, reverteixen un altre cop en diners, completant-se el cicle... i començant un altre cop.

Aquest procés es repeteix contínuament al llarg de la vida de l'empresa, podent diferenciar-se entre el cicle llarg i el cicle curt:

Els cicles interns de l'empresa
El cicle llarg	El cicle curt
Comença amb la captació de recursos dineraris de fonts pròpies i alienes i la seva immobilització en forma d'inversions en actius fixos (edificis, instal·lacions, maquinària...) El desgast d'aquests actius per l'ús, el pas del temps o l'obsolescència, és a dir, l'amortització anual, s'incorpora com un cost més de la producció. Quan el producte es ven i la venda es cobra, es recupera una part de la inversió. Aquest cicle es repeteix any darrera any, tants anys com vida útil tingui l'edifici, les instal·lacions o la maquinària, fins que els actius estiguin totalment amortitzats. En aquest moment, el fons d'amortització acumulat en els anys, ha de permetre la renovació dels actius i el començament d'un nou cicle. Cal dir que no tots els actius fixos s'amortitzen en el mateix nombre d'anys. El cicle d'un edifici serà més llarg que el d'una furgoneta, però els dos tenen una durada superior a un exercici econòmic i són, per tant, cicle llarg.	El cicle curt, cicle d'explotació o cicle diners-mercaderies-diners és el cicle al que estan sotmesos els béns de l'actiu circulant. Aquest cicle comença quan l'empresa utilitza diners per a adquirir actius circulants (matèries primeres i altres proveïments) que transforma en productes acabats en el seu procés productiu. Els productes són venuts i les vendes cobrades, de manera que la inversió es liquida en diners i es pot iniciar el cicle un altre cop. S'ha de tenir en compte que el negoci de l'empresa radica en la venda de la producció i, per tant, cada vegada que es completa un cicle, s'obté un benefici. És per això que quantes més vegades es repeteixi el cicle d'explotació en un any, majors seran els beneficis de l'empresa. Convé, per tant, que el cicle d'explotació sigui el més curt possible. Aquesta durada del cicle d'explotació es coneix com Període Mitjà de Maduració.

7.1. El període mitjà de maduració

El cicle d’explotació comprèn el conjunt d’activitats corrents que tenen lloc a l’empresa, de forma repetitiva i continuada. El període mitjà de maduració (PMM) constitueix la mesura temporal, la duració de l’esmentat cicle. Es pot interpretar des de dues vessants, la tècnica o econòmica i la financera.

El Període Mitjà de Maduració Econòmic (PMME)

Si prenem com a referència el cicle d’explotació d’una empresa industrial, observarem que es desenvolupa a través de quatre fases:

1. Aprovisionament de materials.

2. Fabricació.

3. Emmagatzematge i venda dels productes obtinguts.

4. Cobrament als clients.

Una vegada que es coneixen les fases del cicle d’explotació es pot quantificar el  PMME mitjançant la suma dels següents subperíodes:

sent

PMa = Subperíode o període mitjà d’aprovisionament. Temps que transcorre des de que s’adquireixen els factors emmagatzemables fins que s’incorporen al procés de fabricació.

PMf = Subperíode o període mitjà de fabricació. Termini entre el moment en què els factors s’incorporen al procés de transformació i el moment en què s’obtenen els productes acabats.

PMv = Subperíode o període mitjà de venda. Temps que hi ha entre l’obtenció dels productes acabats i la seva venda.

PMc = Subperíode o període mitjà de cobrament. Termini des de que es venen els productes acabats, fins que es cobra als clients.

El Període Mitjà de Maduració Financer (PMMF)

En la majoria dels casos la compra de matèries primeres no coincideix temporalment amb el pagament de les mateixes, ja que els proveïdors, per raons comercials, concedeixen un termini per fer aquest pagament. Per això, en un sentit financer pur, la sortida del € invertit en factors productius emmagatzemables no es produeix en el moment de la compra, sinó en el moment del pagament al proveïdor.

Considerant això, definim un nou subperíode:

PMp = Subperíode o període mitjà de pagament. Termini que hi ha entre el moment de la compra de les matèries primeres i el pagament de les mateixes. Llavors el PMMF es calcula:

o

7.2. PMM en empreses comercials

Una empresa comercial no transforma matèries primeres en productes acabats sinó que comercialitza uns béns anomenats genèricament mercaderies.

Una botiga que ven televisors no els fabrica ella mateixa, sinó que els compra a les fàbriques o als majoristes i els ven al client consumidor final.

El PMM d'aquestes empreses no té, per tant, els subperíodes de aprovisionament i de fabricació. Llavors

sent

PMv = Subperíode o període mitjà de venda. Temps que hi ha entre la compra de les mercaderies i la seva venda.

PMc = Subperíode o període mitjà de cobrament. Termini des de que es venen les mercaderies, fins que es cobra als clients.

De la mateixa manera,sent

PMp = Subperíode o període mitjà de pagament. Termini que hi ha entre el moment de la compra de les mercaderies i el pagament de les mateixes. Llavors el PMMF es calcula:

o