Estètica, color, guió i muntatge
Muntatge
BSO i So
Escena del film Philadelphia, pel qual molts diuen que Tom Hanks va rebre l'òscar a millor actor 1994.
Web amb 15 escenes memorables per la seva banda sonora.
La banda sonora original d'un film és confegida, essencialment, amb quatre grans tipus de sons:
1. La paraula. L'ús més freqüent n'és el diàleg articulat per la presència física d'uns intèrprets que parlen. Però tampoc cal oblidar d'altres aplicacions com la "veu en off", discurs en tercera persona i sense presència del narrador en la imatge que, sobretot, s'empra en l'estructura temporal del "flash back". La paraula és també present en les lletres dels musicals.
2. La música. Sovint apareix com a complement de les imatges, excepte en els musicals o en biografies de compositors on la música n'és protagonista. La música de context és quan se sent la música d'un aparell musical que apareix o s'escolta en una escena.
3. Els sorolls. Acompanyen a les imatges.
4. El silenci. La pausa o l'absència de sons condiciona una determinada situació, sovint d'angoixa. El silenci és emprat dramàticament.
El so real és el constituït per tots els sons produïts per aquells objectes i persones que formen part de l'acció que contemplem a la pantalla. El so real pot ser:
Sincrònic: a la vegada que veiem una imatge sentim els sons que produeix.
Asincrònic: el so que escoltem no correspon a la imatge que veiem, però correspon a objectes o persones de la narració o descripció, presents a l'escena però fora del camp de la càmera.
El so subjectiu, és a dir, tal com és escoltat per un dels personatges de la narració. També ho és una música, soroll o paraula presents en el record o en la imaginació d'un subjecte.
El so expressiu és quan tots els sorolls, paraules o música són produïts per elements que no pertanyen pròpiament a la realitat que es descriu o narra. Pot ser:
• En superposició amb el so real, formant amb aquest una espècie de contrapunt orquestral.
• En substitució del so real, no escoltant-se res del so real i sí de l'expressiu.
La música sol emprar-se:
• En substitució d'un so real: trets, explosions, passes..., acompanyats per una música que substitueix al so real. La música en aquest cas té el mateix ritme que el so substituït.
• En substitució d'un so pensat, recordat per un personatge.
• Com a continuació d'un crit o d'un soroll:
• Per a subratllar estats psicològics dels personatges.
• Com a "leitmotiv": es repeteix un mateix tema musical sempre que apareix el mateix personatge, que hi ha una progressió psicològica...
• Com a ambient de fons.