Recull de preguntes 5 - Exercici de cultura - Redacció sobre un tema - Literatura

Sobre Homer no sabem res amb exactitud, ni tan sols si va existir. Les notícies que en tenim són més llegendàries que històriques, malgrat que ja des de l'antiguitat se'l considerava el primer i més important poeta grec. Sobre el seu lloc de naixement, tal com diu Llucià, són moltes les ciutats gregues que volien tenir el privilegi de ser-ho, to i que potser Quios es la que més sona. Pel que fa a l'època, tot i la diversitat d'opinions dels historiadors, sembla que la data que gaudeix de més consens és el segle VIII aC. La tradició diu que era cec, fet que potser s'ha de posar en relació amb el seu nom.

La Ilíada, el primer dels dos grans poemes èpics que esmenta Llucià atribuïts a ell, comença amb una invocació a la Musa per tal que el poeta pugui cantar la còlera d'Aquil·les, el tema d'aquesta epopeia que relata els dies de la guerra de Troia que l'heroi grec va retirar-se del combat ofès per Agamèmnon i el seu retorn per venjar la mort del seu amic Pàtrocle. El final de la guerra, però, no és relatat en aquest poema, sinó que en tenim coneixement per l'esment que se'n fa a l'Odissea, l'altra gran epopeia homèrica que explica el llarg i difícil retorn d'Ulisses a la seva pàtria després de la guerra.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Iris parla amb Hèlena d'Esparta, que ara és a Troia perquè hi ha arribat raptada per Alexandre o Paris. Aquest és un príncep troià que va fer de jutge en el judici sobre la bellesa de les tres deesses. Va preferir Afrodita per davant d'Hera i d'Atena. Afrodita li havia promès com a regal la dona més bella del món, Hèlena d'Esparta, i el príncep troià l'aconseguí, faltant a les lleis de l'hospitalitat que li havia ofert Menelau, rei d'Esparta i espòs legítim d'Hèlena, en rebre'l al seu palau. En combat singular hauran de lluitar ambdós herois a fi de decidir amb qui dels dos ha de romandre Hèlena. Ares és el déu de la guerra i per això li escau l'epítet font de moltes llàgrimes, per les moltes afliccions, angoixes i morts que comporta la guerra.

La Ilíada pertany a la poesia èpica. Una altra obra atribuïda també a Homer és l'Odissea. En aquests poemes, l'aede celebrava les gestes dels herois del passat com a model per al públic que els sentia. Eren poemes de composició i de difusió oral que l'aede improvisava, en el moment mateix de la seva execució al casal nobiliari o davant del poble, a partir del seu coneixement d'una sèrie de temes i motius tradicionals (els diversos cicles de llegendes, les distintes nissagues d'herois, la lliuta, la preparació per al combat, ...). Ajudava a aquest tipus de poesia oral també la forma: es tracta de poesia feta en hexàmetres i recolzada en la dicció formular; és a dir, els versos eren compostos sobre la base de diverses clàusules mètriques, fetes a partir de la repetició de determinades estructures en què es combinava, per exemple, els epítets amb els substantius, o en les que determinades estructures sintàctiques (el verb, el subjecte...) ocupaven sempre la mateixa posició dins del vers. L'hexàmetre era un vers de sis unitats mètriques i cadascuna d'aquestes unitats estava formada per un metre dactílic (la successió d'una síl·laba llarga i dues de breus) o per un espondeu (la successió de dues síl·labes llargues), equivalents des del punt de vista de la quantitat mètrica.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

El text pertany a la poesia èpica i habitualment l'aede, el poeta de la poesia èpica, s'adreça a la Musa, a la divinitat de la poesia, perquè inspiri el seu cant. D'aquesta manera el poeta vol romandre en un segon terme i presentar-se davant del seu auditori només com un transmissor del que la divinitat vol comunicar als homes.

El text es refereix a Ulisses, l'heroi de l'astúcia per excel·lència. Com exemple de la seva astúcia es pot referir l'episodi del Ciclop. En el camí de retorn cap a Ítaca, Ulisses, arriba en una illa on habita un feréstec Ciclop, un gegant d'un sol ull, fill de Posidó. El Ciclop fa presoners Ulisses i els seus companys, però l'astut heroi s'empesca una estratègia per poder escapar. De primer emborratxa el Ciclop donant-li de beure una beguda que el Ciclop desconeixia: vi, que aquí representa la civilització, el conreu, enfront de la vida primitiva del salvatge gegant, que es dedica al pastoreig i només viu dels aliments que, espontània, li proporciona la natura. Ulisses, quan el Ciclop queda emdormiscat pels efectes del vi, l'orba del seu únic ull, i aleshores fa que els seus companys es lliguin al ventre de les ovelles que cada dia surten de la cova del gegant per pasturar. D'aquesta manera aconseguiran també ells sortir d'allí. 

Ulisses va anar errant durant deu anys des de la sortida de Troia abans de retornar a la seva pàtria, on va arribar, gràcies a l'ajut dels feacis, havent perdut els seus companys.

Un dels episodis de l'Odissea on es percep clarament l'ajut de la divinitat ocupa un paper primordial en el desenvolupament narratiu del poema. Es tracta de l'arribada i estada d'Ulisses al país dels feacis, on, precisament, Ulisses recupera la seva identitat heroica a partir del relat que sent de boca de l'aede del palau feaci. És la deessa Atena, protectora absoluta d'Ulisses al llarg de tot el seu periple, la que disposa l'anada de la princesa Nausíca a la vora del mar per preparar el seu aixovar nupcial i allí descobrir desvalgut el cos nàufrag d'Ulisses. La intervenció de Nausica conduint Ulisses a la presència del seu pare i rei de Feàcia serà definitiva perquè l'heroi pugui retornar a Ítaca.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Les representacions teatrals tenien lloc als teatres, llocs per "contemplar" durant les festes religioses. Podem parlar de dos tipus de representacions: les tragèdies i les comèdies.

La tragèdia és una creació de la ciutat d'Atenes durant el segle V aC Podem dir, doncs, que la tragèdia va néixer, es va desenvolupar i va morir a Atenes al segle V. Els tres autors més importants són Èsquil (Set contra Tebes, Suplicants, Perses, Prometeu encadenat i la trilogia anomenada Orestea), Sòfocles (Edip rei, Edip a Colona, Antígona, Àiax, Electra, etc.) i Eurípides (Medea, Bacants, Ifigenia a Aulis, Electra, etc.). Les representacions d'aquestes obres tenien lloc durant les Grans Dionísies que celebraven el déu Dionís, déu del vi. Posen en escena històries conegudes pel públic que fan referència al passat mític o històric de les ciutats amb l objectiu de "discutir en escena" els temes importants de la mateixa en paral·lel amb la ekklesía i provocar la kátharsis, o purificació dels sentiments de l'espectador a través del terror i de la pietat que sent quan s'identifica amb allò que pateix el protagonista.

En un principi hi actuaven dos actors (obres d Èsquil), més tard tres (Sòfocles i Eurípides), i solament homes, que representaven tots els personatges, i un cor, un grup de persones, primer dotze, després quinze.

Els actors utilitzaven màscares que facilitaven reconèixer els personatges, d'una banda, i, d'una altra, que la veu dels actors es dirigís cap el públic gràcies a la forma de la boca, i també coturns, unes sabates elevades, per sobresortir dels components del cor.

A escena trobem l'enkýklema, una mena de plataforma giratòria que permetia tenir dos fons d'escena, i a partir d Eurípides el deus ex machina, una grua que portava o treia d'escena un personatge.

La comèdia, els representants més importants de la qual són Aristòfanes i Menandre, té una estructura similar a la de la tragèdia, però hi ha un cant especial del cor, la paràbasi, en el qual els membres del cor s'adrecen al públic i li ofereixen una interpretació d'actualitat de la peça, que, per altra banda, toca temes del present i quotidians i no històrics o mitològics. Les comèdies es representaven durant les festes Lenees en honor de Dionís Leneu i en el cinquè dia de les Grans Dionísies.

Aristòfanes crea comèdies que caricaturitzen personatges de la vida de la ciutat, com Sòcrates a Els núvols, o que presenten solucions còmiques als grans problemes de la ciutat, com la guerra a Lisístrata o el govern a les Assembleistes. Posa en escena les tensions d una manera deformada i proposa unes solucions que van contra totes les convencions.

Altres obres que conservem del mateix autor són Les granotes, Les aus, Les vespes, La pau, Els cavallers.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

El teatre grec era un espai circular envoltat d'unes grades o ἕδρα que a partir del segle IV aC van ser de pedra, construïdes aprofitant el pendent dels turons. L'orquestra (ὀρχήστρα) era una pista de sorra de forma circular delimitada per les grades. El cor hi dansava, girant a l'entorn del seu director, el corifeu, que n'era la veu: era la veritable escena. La pàrode (πάροδος) i l'èxode (ἔξοδος) eren les dues rampes per les quals els actors accedien a l'orquestra i en marxaven respectivament. L'escena (σκηνή) era un edifici de fusta que tancava l'orquestra i que servia per als canvis de roba dels actors. De seguida va ser integrat a l'àrea de representació com a decorat fix, amb columnes, estàtues i relleus. 

Les representacions dramàtiques estaven dedicades a Dionís, déu del vi i la disbauxa. En l'origen de les representacions tràgiques hi ha, probablement, el sacrifici d'un boc (τράγος) en honor del déu, mot del qual derivaria la paraula τραγῳδία. També ritual ha de ser l'origen de la comèdia, relacionada amb els κῶμοι o processons en honor del déu. 

Als teatres, però, les tragèdies i les comèdies es presentaven en contextos diferents. De fet, a Atenes, era a les Grans Dionísies que se celebraven els festivals de tragèdia, i els autors hi presentaven les seves obres a concurs. Eren presentades en trilogies i acabaven amb la representació d'un drama satíric. És en aquests festivals que Èsquil, Sòfocles i Eurípides van presentar al públic les seves obres, tot i que de triologia sencera només conservem l'Orestea (o Orestíada) del primer. Quant a les comèdies, es presentaven a concurs a les Lenees, també en honor de Dionís, però en una altra època de l'any. El màxim exponent de la tragèdia àtica és Aristòfanes, del qual conservem nombrosos títols, com Lisístrata, Els núvols, Les vespes, etc.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

A la Grècia clàssica els espectacles dramàtics estaven directament relacionats amb festivitats religioses dedicades a Dionís, déu del vi i de l'alteritat: les comèdies es representaven durant les festes anomenades Lenees i durant les Dionisíaques, festivitat en què també es celebraven els certàmens de tragèdia. Tot i que es coneixen molt pocs detalls sobre els rituals religiosos duts a terme en aquestes festes, no hi ha dubte que les pròpies representacions teatrals formaven part del ritu, ja que l'altar del déu tenia un lloc central en el teatre. En tant que festivitat col·lectiva de la polis, eren organitzades per l'arcont epònim, que era l'encarregat de triar els tres ciutadans més rics de la ciutat, els quals sufragaven les despeses de l'organització a mode de litúrgia, o impost especial.

Les peces es representaven als teatres, exemples dels quals poden ser vistos encara a la pròpia Atenes, a Dodona o a Epidaure, entre molts d'altres. L'estructura general d'aquestes construccions es dividia en les grades pel públic (koîlon), la plataforma on els actors representaven el seu paper (proskénion), al darrera d'aquesta la part per ubicar els decorats (skené), les entrades del cor i dels actors (párodoi), i la zona on se situava el cor (orkhéstra). Precisament les teories més acceptades sobre l'origen de la tragèdia fan derivar aquest gènere, seguint Aristòtil, dels cants corals del ditirambe, un cant coral en honor a Dionís, que va anar adquirint l'estructura característica d'època clàssica que van anar construint les innovacions escèniques dels tres grans tràgics, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, consistent en un pròleg on s'exposa la situació, una pàrodos o cant coral de l'entrada del cor, un cos dramàtic compost per fins a cinc episodis separats per uns cants lírics anomenats estàsims, i, finalment, un èxodos o conclusió de la peça.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

La descripció que fa Anacarsis del teatre s'ajusta força a com devien ser els espectacles dramàtics a la Grècia clàssica. El teatre té el seu origen en les festes en honor de Dionís, déu de la vinya i del vi, en què els fidels devien cantar i fins i tot representar algun episodi de la vida del déu, en processons o bé al voltant de l'altar que presidia l'escena. Probablement a l'altar s'hi sacrificava un boc, que en grec és diu tragos, mot del qual derivaria "tragèdia". Pel que fa a la comèdia, Aristòtil vincula el mot amb la paraula kômos. que vol dir "comparsa" o "processó", de manera que originàriament hauria estat un ritual on es feien cants en processó. En qualsevol cas, el naixement del teatre està íntimament relacionat amb la ciutat d'Atenes, on Pisístrat va instaurar el culte oficial de Dionís fent construir al peu de l'acròpolis un espai circular per tal que el cor pogués dansar. Així, a les Grans Dionísies, les festes del mes de març en honor del déu, ja s'hi va incloure de manera permanent la representació dramàtica. Tanmateix, el moment en que arribà al seu màxim esplendor va ser el segle V aC, en què els concursos teatrals esdevenen una institució absolutament democràtica, a la qual podien accedir tots els ciutadans i, fins i tot, els metecs. 

Hi havia festivals de tragèdia i festivals de comèdia per separat. En tots dos espectacles era fonamental el paper del cor, que cantava i ballava per l'orquestra. Ara bé, hi havia diferències importants entre l'una i l'altra. A les representacions de tragèdies, els actors portaven les sabates altes i feixugues de què parla Anacarsis, anomenades "coturns", que tenien la funció d'elevar els personatges per sobre del cor, i anaven vestits amb gran pompa, d'acord amb la dignitat dels herois que representaven. A les comèdies, en canvi, els actors estaven al mateix nivell que el cor i el seu vestuari sovint comprenia elements obscens i grotescos, escaients a personatges de la ciutat que eren ridiculitzats i parodiats en escena. Tant en un espectacle com en l'altre, els actors portaven màscares, i així podien interpretar més d'un personatge i, també, probablement les màscares contribuïen a potenciar-los la veu. Les màscares de la tragèdia, però, eren greus i serioses, mentre que les de la comèdia eren grotesques, com la resta del vestuari.

Els temes, evidentment, també eren diferents, ja que la tragèdia s'assortia dels mites tradicionals, mentre que la comèdia posava davant del públic personatges i fets de la vida de la ciutat.

Lorem ipsum

Lorem ipsum