Recull de preguntes 5 - Exercici de cultura - Redacció sobre un tema - Per anys

La imatge proposada és la d'una ceràmica grega de figures negres del segle VI aC on es pot veure representat el mite del naixement d'Atena, filla de Zeus i deessa de la saviesa i la guerra, però des del vessant de l'estratègia, atès que el déu de la guerra efectiva era Ares. A més, era dea del teixit i protectora, entre d'altres, de la ciutat que du el seu nom: Atenes. 

El mite aquí representat explica, concretament, el seu naixement: Zeus havia embarassat Metis, però advertit que si mai tenia un fill el destronaria, el rei de l'Olimp se la va empassar. Al cap d'un temps, Zeus tingué un maldecap terrible i demanà a Hefest que li obrís el cap d'un cop de destral, la qual es pot veure a l'esquerra de la imatge. D'aquí en sortí Atena, armada amb casc i llança. Atena és una de les divinitats més importants de l'Olimp, on sembla transcórrer la imatge, i, per tant, apareix a la majoria de les narracions mitològiques gregues. Sense anar més lluny, és, juntament amb Posidó, la divinitat més important de l'Odissea, on ajuda el rei d'Ítaca a superar la ira del déu del mar, que apareix també a la dreta de la imatge.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

L'escena de la mort d'Hèctor és un dels episodis més cèlebres de la Ilíada, l'epopeia homèrica que narra alguns esdeveniments del desè any de guerra de Troia. Aquest conflicte va ser desencadenat, en últim terme, pel rapte de la mortal més bella, Hèlena, que Paris s'endugué del casal de Menelau fins a Troia. L'episodi de la ceràmica té com a protagonistes els dos guerrers principals de cada bàndol: Hèctor i Aquil·les. Aquest darrer, rei dels mirmídons i fill del polèmic matrimoni de Tetis i Peleu, té un paper clau a la Ilíada, ja que la seva còlera vertebra la trama de l'obra. També Hèctor, fill de Príam i Hècuba, té un gran protagonisme al llarg de l'epopeia, cosa que s'evidencia en escenes memorables, com quan s'acomiada de la seva muller Andròmaca i el seu fill Astíanax abans de retornar al camp de batalla, o l'episodi en què mata Pàtrocle. Aquest fet és el motiu pel qual Aquil·les retorna al combat, decidit a venjar el seu gran amic. Així, després d'una llarga persecució entorn de les muralles de Troia, Héctor mor a mans d'Aquil·les, en el moment que Atena propicia l'encontre i Apol·lo desisteix d'ajudar el príncep troià, el seu protegit.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Aquesta imatge representa un dels passatges més famosos de l'Odissea, poema èpic tradicionalment atribuït a Homer que narra els destrets que pateix Ulisses en tornar de la guerra de Troia cap a Ítaca, la seva pàtria. L'escena que representa aquesta imatge succeeix quan Ulisses i els seus companys desembarquen, per cercar queviures, a la terra dels ciclops, éssers monstruosos d'un sol ull. Ignorant on es trobaven, entren a una cova on queden atrapats un cop torna el seu habitant, el ciclop Polifem que obstrueix l'entrada amb una enorme roca que només ell podia moure. Un cop descobreix els itaquesos, el ciclop va devorant els companys d'Ulisses com a àpat. Ulisses, com que no el podia vèncer per la força, l'emborratxa amb vi sense mesclar i el cega clavant-li una estaca roent a l'ull mentre dorm. Cec, Polifem enretira la roca que tapava la cova i a les palpentes intenta atrapar Ulisses i els seus companys, que fugen amagant-se sota els moltons del ramat de Polifem.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Helena, filla de Leda i Tindàreu o Zeus, era la dona de Menelau, rei d'Esparta. Considerada la dona més bella, va ser seduïda i raptada pel príncep troià Paris o Alexandre, quan s'hostejava al palau de Menelau. Això va ser possible gràcies a la intervenció de la deessa Afrodita, que va prometre al príncep troià l'amor d'Helena com a premi per haver resolt al seu favor el concurs de bellesa entre les deesses Atena i Hera. El rei espartà va exigir el retorn d'Helena però Paris s'hi negà, fet que va iniciar la guerra de Troia. Aquest conflicte bèl·lic entre aqueus, capitanejats per Agamèmnon, germà de Menelau, i troians i els seus aliats va durar deu anys i va culminar amb l'episodi del cavall de Troia i la destrucció de la ciutat. A la Ilíada Helena és un personatge important i ambivalent. Per una banda, és admirada i acceptada pels troians, tot i ser culpada dels mals de la ciutat. A l'obra protagonitza alguns episodis, com la teicoscòpia, en la que presenta els principals cabdills grecs a petició del rei Príam, o el seu enfrontament amb la deessa Afrodita després de la derrota de Paris en el duel singular amb Menelau.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Aquesta imatge representa el combat entre Aquil·les, el millor guerrer del aqueus, i Hèctor, el seu homòleg entre les files troianes. El primer és fill del mortal Peleu i de la nereida Tetis, mentre que el segon és fill d'Hècuba i Príam, reis de Troia. Aquesta imatge representa gràficament l'encontre entre els dos herois principals de la Ilíada, un dels poemes èpics tradicionalment atribuïts a Homer que narra la guerra de Troia que enfrontà aqueus i troians a causa del rapte d'Helena, reina d'Esparta, per part de Paris, fill també de Príam. Es tracta d'un episodi que succeeix a la segona part d'aquest poema èpic, en un moment en què Aquil·les, després d'haver perdut el seu company Pàtrocle a mans d'Hèctor, decideix tornar al combat del qual s'havia retirat a causa d'un conflicte amb Agamèmnon per venjar el seu amic. Així, Aquil·les no només acaba matant Hèctor, sinó que ultratja el seu cos, l'arrossega amb el carro, i el deixa sense sepultura fins que Príam suplica al mateix Aquil·les el retorn de les restes mortals del seu fill, en un dels passatges més cèlebres del poema èpic.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Pèricles fou un estrateg i polític atenès que va governar Atenes en el moment del seu màxim esplendor, al segle V aC, sota el règim democràtic. Va morir el 430 aC víctima de la pesta que assolava la ciutat.

Està parlant d'Atenes, que liderava la lliga àtico-dèlica. Però la democràcia no era el règim polític de totes les polis gregues. A Esparta hi havia una oligarquia, i en altres ciutats del món grec hi havia també tiranies.

El conflicte que va enfrontar les dues ciutats més importants de Grècia, Atenes i Esparta, s'anomena Guerra del Peloponès. S'enfrontaren per l'hegemonia sobre les polis gregues i ambdues van comptar amb l'aliança d'altres polis.

Les Guerres del Peloponès es van acabar amb la capitulació d'Atenes el 404 aC després de la seva derrota a Egospòtamos. Els espartans van imposar dures condicions als Atenesos, entre les quals hi havia la pèrdua de la seva flota, la destrucció de les seves muralles i la imposició d'un govern oligàrquic. Tanmateix, l'hegemonia espartana va durar molt poc.

La diferència més important entre la democràcia atenesa i les actuals és que aquella era una democràcia directa, on participaven activament en les tasques polítiques tots els ciutadans atenesos. Les democràcies actuals són representatives, de manera que els ciutadans dipositen el seu vot per triar uns representants que prenen decisions per ells i les executen.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Prometeu és fill del tita Japet i germà d'Epimeteu. Zeus li imposà aquest càstig per haver ajudat els humans en dues ocasions. Ja Hesíode explica a la Teogonia com Prometeu va enganyar Zeus reservant per als déus les parts menys nobles de les víctimes que els humans els sacrificaven per honorar-los, mentre que als humans els recomanà quedar-se amb allò comestible. Després, oposant-se al desig de Zeus que havia amagat el foc als humans, ell va robar-lo del palau d'Hefest i el va donar als homes. Per això Zeus el va encadenar al Caucas i feia que una àliga li devorés cada dia el fetge que li tornava a créixer de nit. L'execució del càstig i la pròpia història de l'enfrontament amb Zeus és relatada a la tragèdia Prometeu encadenat atribuïda a Èsquil, que presumptament era la primera d'una trilogia les altres dues tragèdies de la qual s'han perdut.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Les sirenes són uns monstres marins meitat dona i meitat au que amb el seu cant atrauen els mariners perquè es llencin al mar. Ulisses és aconsellat per Circe, la fetillera que fa que tots els seus mariners es tapin les orelles amb cera per no sentir el cant. Quant a ell, no volent renunciar a sentir el cant fatal, es fa lligar al pal major. 

Potser l'episodi més famós del viatge d'Ulisses és el del ciclop Polifem. Aquest, salvatge i antropòfag, tanca Ulisses i els seus companys a la seva cova amb una pedra enorme, i comença a devorar-los. Ulisses li ofereix vi esperant que el seu efecte adormi el monstre. Polifem li pregunta el seu nom abans de caure adormit, a la qual cosa l'heroi respon que és Ningú. Ulisses aprofita la inconsciència del ciclop per clavar-li un pal al seu únic ull i deixar-lo cec. El ciclop, ja sense visió, mou la pedra que tapava la porta i demana ajut als seus germans ciclops cridant: Ningú m'ha deixat cec. Naturalment, els ciclops no s'hi presenten i Ulisses i els seus homes aprofiten l'ocasió per fugir de la cova amagats sota les ovelles que surten a pasturar.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Sòcrates fou un savi grec que visqué a Atenes al segle V aC i del qual no conservem cap obra escrita. Va ser condemnat a morir bevent cicuta, acusat de pervertir els joves. Es dedicà a exercitar els joves atenesos en la filosofia a partir del mètode anomenat maièutica, que consistia a fer progressar els seus deixebles en el saber a partir de preguntes que els formulava i a les quals havien d'anar responent. S'enfrontà també als anomenats sofistes, que cobraven per ensenyar. Coneixem dades de la seva vida i mètode d'ensenyament gràcies especialment als Diàlegs de Plató, però també a algunes comèdies d'Aristòfanes i obres de Xenofont, deixeble seu. En la comèdia Els Núvols Aristòfanes mostra, de manera caricaturitzada, la revolució que Sòcrates representà a la seva època en el saber i coneixement, considerats en aquesta obra com a inútils per a la ciutat.

Sòcrates establí les bases de la filosofia i del que anomenem pensament grec i que ha perdurat al llarg dels segles fins els nostres dies. D'ell prové el concepte filosòfic grec conegut com a aporia i que s'exemplifica mitjançant la famosa frase atribuïda a ell: Només sé que no sé res.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Empúries està situada a la comarca de l'Alt Empordà, que en rep el nom. Uns grecs procedents de Focea, una ciutat grega de l'Àsia Menor, van colonitzar primer la costa de la Provença cap a l'any 600 aC, amb la fundació de Massàlia, l'actual Marsella. Pocs anys després, cap al 580 aC i des d'allà, una segona expedició els va portar a fundar un assentament comercial en un illot a la badia de Roses, al costat del riu Fluvià, la Paleàpolis d'Empòrion, situada en el que actualment és el poble de Sant Martí d'Empúries.

Al cap del temps, quan els colons massaliotes, havent establert contacte amb els indígenes, van tenir la seguretat que aquell era un emplaçament segur per al comerç, van construir un nou assentament a la mateixa costa, la Neàpolis. Les restes arqueològiques més antigues que s'hi conserven són les del santuari considerat en honor d'Asclepi, al sud-oest de la Neàpolis. Tanmateix, hi ha restes de construccions de diverses èpoques. Així, trobem una muralla del segle II aC, una àgora, el carrer principal que la travessava de nord a sud, un segon temple potser consagrat a Serapis, una stoà amb finalitats comercials, una factoria de salaons, una cisterna pública al voltant de la qual hi ha les restes de diversos locals pertanyents a un mercat i diverses cases.

L'estàtua que veiem a la fotografia és una reproducció de l'estàtua que hi ha a l'interior del museu i que tradicionalment s'havia identificat amb Asclepi, fill d'Apol·lo i déu de la medicina, tot i que les darreres investigacions no confirmen aquesta hipòtesi, sinó que més aviat indiquen que es podria tractar de Serapis.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Prometeu, heroi civilitzador, va robar el foc als déus per afavorir els homes i, sens dubte, això significava un gest de rebel·lió i de desafiament envers la divinitat, ja que el foc era símbol de poder, d'habilitat, de progrés.

El càstig de Prometeu és el tema del Prometeu encadenat. Aquesta és una obra d'Èsquil, del segle V aC, i pertany al gènere dramàtic, a la tragèdia.

Altres autors de tragèdia dels quals ens han pervingut les seves obres són Sòfocles i Eurípides, tots dos contemporanis d'Èsquil.

Una de les tragèdies més famoses de Sòfocles és la que porta per títol Antígona. En aquesta obra es planteja el conflicte entre Antígona, princesa tebana, i el seu oncle Creont, en mans de qui està el poder polític de la ciutat, pel fet que ella desobeeix les ordres d'aquell per la següent raó. Etèocles i Polinices, germans d'Antígona, s'han enfrontat entre ells per obtenir el poder de la ciutat de Tebes i han mort tots dos a la batalla; però mentre Etèocles rebrà honors perquè ell era oficialment el governant, Polinices, que va voler usurpar-l'hi el tron, serà deixat insepult i sense honors per ordre de Creont. Antígona no està disposada a obeïr aquesta ordre, ja que per a ella tots dos eren germans igual i no pot deixar Polinices sense sepultura.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

El segle V, considerat l'època clàssica, va ser protagonista de dos importants esdeveniments bèl·lics, les Guerres Mèdiques i la Guerra del Peloponès. Les Guerres Mèdiques van tenir lloc en la primera part del segle V, aproximadament entre el 492 i 449, entre perses (també anomenats medes, d'aquí el nom) i grecs. Feia temps que Pèrsia volia envair Grècia. La confrontació va esclatar amb la rebel·lió de Milet, colònia grega que es va negar a sotmetre's als perses. Va demanar ajut a Atenes. La intromissió d'Atenes va provocar Darios, que volent castigar-la va preparar una gran expedició cap a la Grècia europea. Les principals batalles d'aquest enfrontament van ser Marató, Termòpiles, Salamina i Platea.

A Marató Darios va enviar un exèrcit de 25.000 homes, que va ser vençut pels grecs comandats per Milcíades l'any 490. Cap el 480 és Xerxes qui amb un gran exèrcit s'aproxima al cap Artemísion i a les Termòpiles. A la batalla naval els perses van patir moltes baixes, però a terra, amb l'ajut d'un traïdor, Efialtes, derroten i aniquilen la guarnició anomenada dels tres-cents encapçalada per l'espartà Leònidas. La tercera batalla es lliura entre l'illa de Salamina i la costa. Els grecs van encerclar la flota dels perses quan van introduir-se enganyats en aquest estret de mar. Una descripció magnífica d'aquesta batalla la trobem a la tragèdia d'Èsquil anomenada Els Perses.

Els testimonis històrics de les Guerres Mèdiques es troben a la Història d'Herodot d'Halicarnàs. Van guanyar els grecs, que es van organitzar en l'anomenada confederació àtico-dèlica, que tenia com a objectiu estar preparats per a noves incursions dels perses.

Els trenta últims anys del segle V aC, del 431 al 404, estan ocupats per l'enfrontament civil anomenat Guerra del Peloponès. Els contendents van ser Atenes i Esparta. La causa fou l'hegemonia d'Atenes, que va causar enveja i odi entre els espartans. Les baralles entre Corint i Corcira van ser les causants de l'inici del conflicte. Podem parlar de tres fases. En una primera Atenes pateix la peste durant la qual mor Pèricles. Finalitza amb la pau de Nícias. En una segona, Atenes obre un altre front ajudant la seva aliada Segesta a Sicília i atacant Siracusa. Acaba en desastre cap el 413. En la tercera fase l'espartà Lisandre triomfa a la batalla d'Egospòtamos i assetja Atenes, que acaba capitulant.

Tucídides a la Història de la guerra del Peloponès i Xenofont a les Hel·lèniques deixen constància d'aquest fets històrics.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Les representacions teatrals tenien lloc als teatres, llocs per "contemplar" durant les festes religioses. Podem parlar de dos tipus de representacions: les tragèdies i les comèdies.

La tragèdia és una creació de la ciutat d'Atenes durant el segle V aC Podem dir, doncs, que la tragèdia va néixer, es va desenvolupar i va morir a Atenes al segle V. Els tres autors més importants són Èsquil (Set contra Tebes, Suplicants, Perses, Prometeu encadenat i la trilogia anomenada Orestea), Sòfocles (Edip rei, Edip a Colona, Antígona, Àiax, Electra, etc.) i Eurípides (Medea, Bacants, Ifigenia a Aulis, Electra, etc.). Les representacions d'aquestes obres tenien lloc durant les Grans Dionísies que celebraven el déu Dionís, déu del vi. Posen en escena històries conegudes pel públic que fan referència al passat mític o històric de les ciutats amb l objectiu de "discutir en escena" els temes importants de la mateixa en paral·lel amb la ekklesía i provocar la kátharsis, o purificació dels sentiments de l'espectador a través del terror i de la pietat que sent quan s'identifica amb allò que pateix el protagonista.

En un principi hi actuaven dos actors (obres d Èsquil), més tard tres (Sòfocles i Eurípides), i solament homes, que representaven tots els personatges, i un cor, un grup de persones, primer dotze, després quinze.

Els actors utilitzaven màscares que facilitaven reconèixer els personatges, d'una banda, i, d'una altra, que la veu dels actors es dirigís cap el públic gràcies a la forma de la boca, i també coturns, unes sabates elevades, per sobresortir dels components del cor.

A escena trobem l'enkýklema, una mena de plataforma giratòria que permetia tenir dos fons d'escena, i a partir d Eurípides el deus ex machina, una grua que portava o treia d'escena un personatge.

La comèdia, els representants més importants de la qual són Aristòfanes i Menandre, té una estructura similar a la de la tragèdia, però hi ha un cant especial del cor, la paràbasi, en el qual els membres del cor s'adrecen al públic i li ofereixen una interpretació d'actualitat de la peça, que, per altra banda, toca temes del present i quotidians i no històrics o mitològics. Les comèdies es representaven durant les festes Lenees en honor de Dionís Leneu i en el cinquè dia de les Grans Dionísies.

Aristòfanes crea comèdies que caricaturitzen personatges de la vida de la ciutat, com Sòcrates a Els núvols, o que presenten solucions còmiques als grans problemes de la ciutat, com la guerra a Lisístrata o el govern a les Assembleistes. Posa en escena les tensions d una manera deformada i proposa unes solucions que van contra totes les convencions.

Altres obres que conservem del mateix autor són Les granotes, Les aus, Les vespes, La pau, Els cavallers.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Aquesta matança ha estat provocada per la lluita entre els dos fills d'Èdip a la ciutat de Tebes. Èdip, fill de Laios i Iocasta, tal com havia predit l'oracle, va matar el seu pare i després es va casar amb la seva mare. D'aquesta unió van néixer Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices. Quan Èdip es va adonar del que havia fet, es va treure els ulls i va marxar de la ciutat, al front de la qual va quedar Creont, germà de la seva mare-esposa. Quan els fills van arribar a l'edat de governar, van acordar tenir el govern un any cadascú. Quan li va tocar el torn a Polinices, Etèocles s'hi va negar. Va ser així com Polinices va reunir un gran exèrcit comandat per ell i per sis generals més que van atacar Tebes, la ciutat de set portes. Cada un d'ells va atacar una porta. La de Polinices estava defensada pel seu germà Etèocles. Van morir tots dos, un a mans de l'altre. Torna llavors a prendre el govern de la ciutat Creont, que ordena fer les cerimònies fúnebres en honor d'Etèocles i deixar el cos de Polinices insepult i a mercè de les aus i dels gossos.

És en aquest moment que Antígona, que respecta abans les lleis divines que les humanes, s'acosta al lloc on es troba el seu germà per tal de donar-li sepultura. Cobreix el cos amb una capa de terra i marxa cap a la ciutat. Quan la guàrdia que vigilava el cos s'adona del fet i troba el cos cobert, es dirigeix a la ciutat per comunicar l'esdeveniment al rei regent. Aquest fa cercar la persona que no ha obeït l'ordre. Antígona és descoberta i és condemnada a morir tancada en una cova.

Aquest fet és el tema d'una de les millors obres de la literatura universal, l'Antígona de Sòfocles, autor de tragèdies gregues, del segle V aC. En aquesta obra es discuteix el valor de les lleis naturals oposades a les dictades pels homes.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Èdip segons l'oracle havia de matar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Quan va néixer, el seu pare va enviar un criat amb l'ordre de matar-lo. Aquest el va abandonar a les muntanyes del Citeró, on va ser recollit per un pastor de la cort del rei de Corint. Va ser adoptat pels reis de Corint. Durant una festa va sentir que no era fill legítim del rei. Va decidir, llavors, anar a consultar l'oracle de Delfos. La resposta d'aquest va ser que mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. Per aquest motiu Èdip no volia tornar a Corint i es va dirigir cap a Tebes. En el camí es va trobar un grup de persones que no li permetien el pas. Va lluitar amb elles i va matar sense saber-ho el seu pare i els que l'acompanyaven, tret d'un que va fugir. Va arribar a Tebes, on es va casar amb la seva mare després d'acabar amb la cantora, l'Esfinx que proposava dos enigmes que ell va resoldre. El premi per destruir l'Esfinx era casar-se amb la reina i ser el rei de Tebes.

Sòfocles, escriptor de tragèdies del segle V aC, va escriure Èdip rei, obra en què Èdip és el personatge principal. Una altra obra del mateix autor és Antígona.

Aquestes obres pertanyen al gènere dramàtic anomenat tragèdia. Són obres escrites en vers per ser representades en un teatre, un "lloc per contemplar". Tenien lloc una vegada l'any durant les Grans Dionísies que celebraven el déu Dionís, déu del vi. En un principi hi actuaven dos actors, més tard tres (solament homes, que representaven tots els personatges de l'obra) i un cor, grup de persones, primer dotze, després quinze. Una tragèdia consta normalment d'un pròleg (un personatge exposa el tema), d'una pàrodos (entrada del cor en escena), dels episodis (monòdies i diàlegs dels actors), dels estàsims (intervencions del cor), i finalment de l'èxodos (cant de sortida del cor). Els actors utilitzaven màscares que facilitaven reconèixer els personatges i que la veu dels actors es dirigís cap al públic per la forma de la boca d'aquestes màscares, i també coturns, unes sabates elevades, per sobresortir dels components del cor.

La tragèdia es una creació de la ciutat d'Atenes durant el segle V aC. Podem dir que la tragèdia va néixer, es va desenvolupar i va morir a Atenes al segle V, i que els tres autors més importants són Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Clitemnestra i Egist tenien planejat matar el rei Agamèmnon a la seva arribada, cosa que duen a terme. Aquesta mort és la conseqüència dels actes de hýbris que va cometre el rei, com per exemple haver sacrificat la seva filla Ifigenia per tenir bons vents per portar la flota cap a Troia.

Orestes i Electra, fills d'Agamèmnon i Clitemnestra, per venjar la mort del pare maten Clitemnestra i després Egist. Aquesta versió és la que donen Sòfocles i Eurípides en les seves respectives tragèdies de títol Electra; en canvi, Èsquil a les Coèfores presenta Orestes matant primer Egist i després Clitemnestra. És el que podem veure en aquesta escena: Orestes, acompanyat de la seva germana, mata Egist amb una espasa en presència de la seva mare Clitemnestra.

La tragèdia tracta abastament aquest tema. Eurípides escriu Ifigènia a Àulide (sacrifici de la filla del rei), Èsquil a Agamèmnon (la primera obra de la trilogia anomenada Orestea) posa en escena l'arribada del rei i l'episodi de la seva mort. A les Coèfores d'Èsquil i a Electra (tant Sòfocles com Eurípides tenen una obra amb aquest títol) trobem Electra que lamentant-se de la seva sort. Arriba al palau el seu germà Orestes i junts poden venjar la mort del pare.

A continuació les fúries persegueixen Orestes, però finalment es presenta davant l'oracle de Delfos i Apol·lo l'envia cap a Atenes, on queda alliberat del càstig.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

A la Grècia clàssica els espectacles dramàtics estaven directament relacionats amb festivitats religioses dedicades a Dionís, déu del vi i de l'alteritat: les comèdies es representaven durant les festes anomenades Lenees i durant les Dionisíaques, festivitat en què també es celebraven els certàmens de tragèdia. Tot i que es coneixen molt pocs detalls sobre els rituals religiosos duts a terme en aquestes festes, no hi ha dubte que les pròpies representacions teatrals formaven part del ritu, ja que l'altar del déu tenia un lloc central en el teatre. En tant que festivitat col·lectiva de la polis, eren organitzades per l'arcont epònim, que era l'encarregat de triar els tres ciutadans més rics de la ciutat, els quals sufragaven les despeses de l'organització a mode de litúrgia, o impost especial.

Les peces es representaven als teatres, exemples dels quals poden ser vistos encara a la pròpia Atenes, a Dodona o a Epidaure, entre molts d'altres. L'estructura general d'aquestes construccions es dividia en les grades pel públic (koîlon), la plataforma on els actors representaven el seu paper (proskénion), al darrera d'aquesta la part per ubicar els decorats (skené), les entrades del cor i dels actors (párodoi), i la zona on se situava el cor (orkhéstra). Precisament les teories més acceptades sobre l'origen de la tragèdia fan derivar aquest gènere, seguint Aristòtil, dels cants corals del ditirambe, un cant coral en honor a Dionís, que va anar adquirint l'estructura característica d'època clàssica que van anar construint les innovacions escèniques dels tres grans tràgics, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, consistent en un pròleg on s'exposa la situació, una pàrodos o cant coral de l'entrada del cor, un cos dramàtic compost per fins a cinc episodis separats per uns cants lírics anomenats estàsims, i, finalment, un èxodos o conclusió de la peça.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

La ciutat d'Empúries està situada al nord-est de Catalunya, a l'Alt Empordà, entre l'Escala i Sant Pere Pescador, al bell mig del Golf de Roses. La ciutat d'Empúries va ser fundada cap l'any 580 aC per colons grecs de Focea que procedien de Massàlia allà on van trobar un port natural adequat a les seves rutes comercials marítimes.

En un primer moment la ciutat va ser emplaçada sobre el petit turó on avui se situa Sant Martí d'Empúries. Aquesta ciutat, anomenada pels arqueòlegs Palaiàpolis, és a dir, "ciutat antiga", va ser ampliada vers el 500 aC cap al sud, a la zona que es coneix avui en dia com a Neàpolis, o "ciutat nova". Tot i que els romans van ampliar al segle I aC la ciutat cap a l'oest, creant un nou traçat d'acord amb l'urbanisme tradicional romà, la ciutat grega va mantenir en línies generals la distribució originària. Aquesta consistia en una part sud, on es trobaven els temples més importants de la ciutat, el del déu Serapis i el d'Asclepi, on es va trobar l'estàtua d'aquest déu i ara emblema del lloc, i una part nord, on hi havia el port i l'àgora de la ciutat, amb un gran pòrtic i una part central on es trobaven les residències, algunes indústries i el mercat.

Precisament l'activitat comercial era l'activitat econòmica principal de la ciutat, com es pot comprovar en el propi nom de la ciutat, ja que la paraula empórion vol dir "comerç". Els colons que establiren comerç amb els indicetes, el poble autòcton, i els soldats romans que van establir el campament que es convertiria en la ciutat romana van ser les bases poblacionals d'una ciutat que gràcies al seu creixement es va convertir en el nucli urbà més important de la zona.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Tots tres personatges coincideixen a Atenes, al segle V aC. Pèricles fou un polític que va governar com a strategós la ciutat durant trenta anys que es consideren el moment més esplendorós de la història d'Atenes. La polis d'Atenes es regia per un sistema democràtic que ell mateix va consolidar. Les institucions més importants d'aquesta constitució eren l'ekklesía o assemblea popular (a la qual podien assistir tots els ciutadans, és a dir, els homes majors d'edat i fills de mare i pare atenesos), la boulé o consell (formada per cinc-cents membres de l'assemblea, i amb funcions  legislativa i executiva), els magitrats (com els arconts, estrategues i pritans) i els tribunals (l'Areòpag per a delictes de sang i l'Heliea o tribunal popular).

En aquesta ciutat i en aquest context polític va viure també Sòcrates, el filòsof més important d'Atenes, mestre de Plató i també d'Alcibíades. Tots tres van viure les Guerres del Peloponès, que van enfrontar Atenes i Esparta, per l'hegemonia de Grècia. Pèricles en va ser un protagonista actiu, igual que Alcibíades. El primer va ser general al principi de la guerra mentre que Alcibíades va ser-ho al final, quan va dirigir la flota atenesa en la l'expedició a Sicília que va acabar amb la seva derrota i fugida a Esparta per salvar-se de les acusacions de traïció formulades contra ell a Atenes. Feia anys que Pèricles havia mort quan es van produir aquests fets que van significar la derrota dels atenesos a la guerra. Una de les conseqüències en va ser la mort de Sòcrates, condemnat pels atenesos a prendre la cicuta després d'haver estat declarat culpable de corrompre els joves.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Apol·lo és fill de Zeus i Leto. Va néixer a Delos, on tenia un santuari. Té una germana bessona, Àrtemis, deessa dels boscos i la caça. En aquesta imatge apareix amb gairebé tots els símbols que el caracteritzen: la lira, com a símbol del seu patronatge sobre la música; la corona de llorer, que és l'arbre en què es va convertir Dafne, una de les mortals que ell va desitjar, però que va aconseguir defugir-lo amb aquesta metamorfosi; el corb, un dels animals que l'acompanyen, símbol dels auguris; la libació, com a ritual per guanyar-se la confiança de les forces del més enllà que el déu necessita per a exercir la seva funció de déu oracular. Altres atributs que li són propis són l'arc i també el Sol, ja que, per ser el déu de l'harmonia i la llum (d'aquí el seu sobrenom de Febus) s'acaba identificant amb Hèlios.

Tanmateix, l'àmbit més destacat de protecció d'aquest déu és l'endevinació. A Delfos hi havia el famós santuari en el qual la Pítia, sacerdotessa inspirada per ell després d'inhalar fum de llorer cremat, emetia el seu oracle, que era interpretat pels sacerdots, els quals donaven la seva resposta (sovint ambigua) a qualsevol consultant que hi anés des de qualsevol punt de Grècia.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Aquest episodi és relatat a l'Odissea i és una de les peripècies més famoses de d'Ulisses, que arriba a la cova de Polifem després d'haver perdut totes les naus de la seva flota, excepte la seva.

Ulisses i els seus companys arriben a una illa i descobreixen unes petjades enormes que segueixen fins a l'entrada d'una cova. Un cop dins, veuen que hi ha formatge i llet, i decideixen quedar-s'hi. Però quan arriba el seu habitant amb un ramat d'ovelles s'adonen que és un ciclop, un monstre amb un sol ull al front, fill de Posidó, que tanca la cova.

Odisseu li explica que són guerrers grecs, però Polifem, no fent cas de les lleis d'hospitalitat, tanca l'entrada de la cova amb una pedra enorme i es menja dos dels seus companys. Odisseu, en comptes d'enfrontar-se amb ell, decideix fer servir l'astúcia i li ofereix el vi que portaven com a present. El ciclop, gens avesat a aquesta beguda, s'adorm després del seu banquet antropòfag, moment que l'heroi aprofita per clavar-li una estaca al seu únic ull i deixar-lo cec. Polifem, ignorant que no hi veu perquè és cec, retira la roca de l'entrada perquè entri la llum. Llavors, Odisseu i els seus companys surten de la cova amagats sota les ovelles, de manera que el ciclop no els pot agafar, tret d'un, que corre la mateixa sort que els seus dos companys morts. Un cop fora, el ciclop demana ajut als altres ciclops, però com que Odisseu li havia dit que el seu nom era Ningú, els altres monstres no li fan cas quan senten Ningú m'ha deixat cec. Quan Odisseu i els seus homes ja són a la nau, Polifem llença una gran pedra al mar que els fa trontollar, però aconsegueixen marxar de l'illa. Tanmateix, no podran defugir l'ira de Posidó, que els posarà tota mena d'entrebancs per venjar el seu fill.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Sobre Homer no sabem res amb exactitud, ni tan sols si va existir. Les notícies que en tenim són més llegendàries que històriques, malgrat que ja des de l'antiguitat se'l considerava el primer i més important poeta grec. Sobre el seu lloc de naixement, tal com diu Llucià, són moltes les ciutats gregues que volien tenir el privilegi de ser-ho, to i que potser Quios es la que més sona. Pel que fa a l'època, tot i la diversitat d'opinions dels historiadors, sembla que la data que gaudeix de més consens és el segle VIII aC. La tradició diu que era cec, fet que potser s'ha de posar en relació amb el seu nom.

La Ilíada, el primer dels dos grans poemes èpics que esmenta Llucià atribuïts a ell, comença amb una invocació a la Musa per tal que el poeta pugui cantar la còlera d'Aquil·les, el tema d'aquesta epopeia que relata els dies de la guerra de Troia que l'heroi grec va retirar-se del combat ofès per Agamèmnon i el seu retorn per venjar la mort del seu amic Pàtrocle. El final de la guerra, però, no és relatat en aquest poema, sinó que en tenim coneixement per l'esment que se'n fa a l'Odissea, l'altra gran epopeia homèrica que explica el llarg i difícil retorn d'Ulisses a la seva pàtria després de la guerra.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

El teatre grec era un espai circular envoltat d'unes grades o ἕδρα que a partir del segle IV aC van ser de pedra, construïdes aprofitant el pendent dels turons. L'orquestra (ὀρχήστρα) era una pista de sorra de forma circular delimitada per les grades. El cor hi dansava, girant a l'entorn del seu director, el corifeu, que n'era la veu: era la veritable escena. La pàrode (πάροδος) i l'èxode (ἔξοδος) eren les dues rampes per les quals els actors accedien a l'orquestra i en marxaven respectivament. L'escena (σκηνή) era un edifici de fusta que tancava l'orquestra i que servia per als canvis de roba dels actors. De seguida va ser integrat a l'àrea de representació com a decorat fix, amb columnes, estàtues i relleus. 

Les representacions dramàtiques estaven dedicades a Dionís, déu del vi i la disbauxa. En l'origen de les representacions tràgiques hi ha, probablement, el sacrifici d'un boc (τράγος) en honor del déu, mot del qual derivaria la paraula τραγῳδία. També ritual ha de ser l'origen de la comèdia, relacionada amb els κῶμοι o processons en honor del déu. 

Als teatres, però, les tragèdies i les comèdies es presentaven en contextos diferents. De fet, a Atenes, era a les Grans Dionísies que se celebraven els festivals de tragèdia, i els autors hi presentaven les seves obres a concurs. Eren presentades en trilogies i acabaven amb la representació d'un drama satíric. És en aquests festivals que Èsquil, Sòfocles i Eurípides van presentar al públic les seves obres, tot i que de triologia sencera només conservem l'Orestea (o Orestíada) del primer. Quant a les comèdies, es presentaven a concurs a les Lenees, també en honor de Dionís, però en una altra època de l'any. El màxim exponent de la tragèdia àtica és Aristòfanes, del qual conservem nombrosos títols, com Lisístrata, Els núvols, Les vespes, etc.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Príam és el rei de Troia, pare d'Hèctor i Paris, entre d'altres. En el moment que fa aquesta visita a la tenda d'Aquil·les encara li queda viu Paris, que no morirà fins al final de la guerra de Troia, després d'haver mort Aquil·les. Això per no parlar de Cassandra, una de les filles, que sabem per l'Orestea d'Èsquil que va sobreviure a la guerra i va anar a Micenes com a esclava d'Agamèmnon. Per tant sembla una incongruència la seva afirmació que ja no li queden fills.

En qualsevol cas, el que sí és mort en aquest moment de la Ilíada és Hèctor, les despulles del qual va a demanar-li a Aquil·les. En efecte, aquest l'ha mort en combat singular per venjar la mort de Pàtrocle, i ha lligat el seu cos al carro, amb el qual ha fet tres voltes a les muralles de Troia, impedint que els seus puguin retre-li els honors deguts a un mort.

Aquil·les, commogut pel valor de Príam en gosar anar sol de nit a la seva tenda, i per les paraules que aquest li adreça sobre el seu propi pare Peleu, li atorga al rei troià el favor que li demana i li torna el cos mutilat d'Hèctor per tal que pugui honorar-lo com cal. A més li concedeix una treva perquè a Troia es puguin celebrar els funerals. La Ilíada s'acaba amb el relat d'aquests funerals.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Al capdamunt del panteó grec hi trobem Zeus, el pare i rei dels déus, protector dels juraments i la justícia. També és el déu dels fenòmens meteorològics i la seva arma és el llamp. Hera és la seva germana i esposa. Vetlla pels matrimonis i se la caracteritza amb una diadema. Demèter protegeix l'agricultura, per la qual cosa se la simbolitza amb una espiga de blat. Posidó és el déu del mar i els terratrèmols i la seva arma és un trident, i Hades el déu dels morts.

Són igualment importants les divinitats nascudes de Zeus amb les múltiples deesses amb qui es va unir: Apol·lo i Àrtemis, Hermes, Hefest i Ares; Atena i Dionís li van néixer del cap i la cuixa respectivament. Rebien culte en temples i santuaris. Pel que fa a Helena, és filla de Zeus i Leda, que fou seduïda pel déu transformat en cigne. Com que la mateixa nit es va unir amb el seu marit Tíndar, va tenir quatre fills: Pòl·lux i Helena, de Zeus, que van sortir d'un ou i eren divins, i Càstor i Clitemnestra de Tíndar, que eren mortals.

Zeus va tenir moltes aventures amb dones mortals, transformat amb tota mena d'animals. Ja hem vist la seva transformació en cigne, que explica "els becs", i a Europa la va seduir transformat en toro, que explica les "potes".

Lorem ipsum

Lorem ipsum

El personatge que parla, Tirèsias, és un endeví al qual fa cridar Èdip per descobrir el culpable de la mort de Laios. Les paraules que hem llegit les dirigeix al propi Èdip, al qual anomena tirà perquè és qui regna a Tebes després de la mort de Laios, i després que hagi alliberat la ciutat de l'Esfinx. Tirèsias li diu que és esclau de Febus perquè és endeví, i per tant, sacerdot d'Apol·lo, l'altre nom amb que és anomenat el déu de l'endevinació. Això ho afirma en contra de l'acusació que sigui seguidor de Creont, el cunyat d'Èdip, i presumpte usurpador del poder segons la malfiança d'Èdip.

La maledicció a què fa referència Tirèsies és aquella segons la qual Èdip havia de matar el seu pare i casar-se amb la seva mare, oracle que havia rebut Laios quan va néixer el seu fill, i que efectivament s'ha acomplert. Com a conseqüència, també s'acomplirà la maledicció feta per Èdip al culpable de la mort de Laios, el qual haurà de morir o ser exiliat. Efectivament és el destí que espera a l'heroi quan s'aclareixi tota la veritat. La tragèdia de Sòfocles deixa ben palès que l'heroi tràgic és víctima del destí, i que poc té a fer per canviar-lo. Malgrat els esforços propis i els d'altres personatges per evitar-ho, els oracles es realitzen, de manera que difícilment es pot responsabilitzar Èdip de la seva dissort.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Medea és un persontatge mític pertanyent al cicle dels argonautes, i també al de Teseu. Enamorada de Jàson quan aquest va anar a buscar el toisó d'or, el va ajudar a aconseguir-lo, i va fugir amb ell després de matar el seu propi germà, que els perseguia. Al final del seu viatge amb la nau Argo, s'instal·len a Corint, on tenen dos fills. Però Jàson, al cap d'un temps, decideix casar-se amb la filla de Creont, el rei de Corint, i repudiar Medea. Aquesta es venja de la traïció de Jàson matant els seus propis fills. Segons algunes tradicions, després del matricidi, fuig a Atenes, on compartirà el tron amb Egeu, pare de Teseu.

Una de les obres literàries que tracten el mite de Medea és la tragèdia homònima d'Eurípides. Les tragèdies són obres dramàtiques que es representaven a Atenes, al segle V aC, en el context dels festivals dramàtics celebrats durant les festes en honor de Dionís. Es tracta d'obres en vers, que combinaven la paraula, la música, el cant i la dansa, executada aquesta per un cor. A part d'aquest, a sobre l'escena hi podia haver com màxim tres personatges, que és el nombre d'actors, homes, que es repartien els diversos papers. Aquests eren representats amb màscares i coturns. Inicialment les tragèdies es representaven en trilogies, però en època d'Eurípides ja es representaven obres independents.

Altres tragèdies d'aquest autor són Alcestis, Els fills d'Hèrcules, Hipòlit, Andròmaca, Helena, Les Fenícies, Orestes, Ifigènia a Àulida, Les Bacants, Resos, Hècuba, La follia d'Hèracles, Les Suplicants, Ió, Les Troianes, Ifigènia a Tàurida, Electra.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Circe aconsella Odisseu que vagi a l'Hades per tal que allà l'endeví Tirèsias li digui com ha de seguir el seu viatge de retorn a Ítaca.

Aquest fet s'inscriu en la tradició oracular grega, molt important per la vida dels individus que creien que els déus els parlaven a través dels endevins. Sempre que un grec havia d'emprendre alguna nova activitat o es disposava a introduir algun canvi a la seva vida, podia anar a l'oracle per tal que aquest li digués si l'empresa tenia o no futur.

Hi havia molts centres oraculars a Grècia, però el més important era el d'Apol·lo a Delfos. Si un grec volia consultar l'oracle d'Apol·lo, abans havia de purificar-se amb l'aigua de la font Castàlia. Un cop davant del temple, havia de pagar l'import corresponent al servei i preguntava als sacerdots el que l'interessava. Aquests anaven darrera el temple, al lloc on la Pítia, l'endevina del déu, entrava en trànsit enmig del llorer fumejant, i li escoltaven la resposta, que després ells interpretaven per al consultant. Les respostes solien ser ambigües per tal que, passés el que passés, el resultat es pogués ajustar a la predicció, com en el cas de Xerxes, que en preguntar quin seria el resultat de la guerra que estava a punt de començar contra Grècia, va rebre com a resposta que destruiria un gran exèrcit, sense pensar que podia ser el seu, com va resultar. En el cas d'Èdip, en canvi, l'oracle es va acomplir sense ambigüitat de cap mena i, malgrat els esforços de l'heroi per evitar-lo, va matar el seu pare en una cruïlla.

A més dels oracles, a Grècia hi havia endevins que desxifraven la voluntat dels déus a partir del vol dels ocells, de les vísceres dels animals sacrificats, dels somnis, etc.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

El text de Manfredi parla de la guerra del Peloponès, que va tenir lloc entre el 431 aC i el 401 aC. Atenes i Esparta en foren les protagonistes, ja que la resta de ciutats gregues que hi van participar ho van fer amb aliança amb l'una o l'altra. De fet cadascuna representava, tal com diu el text, una manera de veure el món. La d'Atenes apareix descrita en l'esmentat Elogi fúnebre, on la ciutat governada per Pèricles vol ser el model de democràcia i d'harmonia entre l'interès públic i el privat. A això fa referència la frase Atenes és escola de l'Hèl·lade i de tot el món, ja que el sistema democràtic és una invenció genuïnament atenesa. Darrera aquestes paraules, però, també cal veure-hi l'esperit imperialista de la política de Pèricles. Fruit d'això en són les institucions ateneses, la més important de les quals és l'ἐκκλησία o assemblea popular, que tenia el poder legislatiu i decisori en matèria de política exterior. La βουλή o consell dels 500 era un òrgan complementari de l'assemblea. L'Areòpag, per últim, fou una institució que va anar perdent poder polític al llarg de la història de la ciutat, per acabar exercint una funció judicial en els crims de sang durant l'època democràtica. El teatre, els edificis civils i religiosos, les seves escoles, l'art, el conreu de l'eloqüència... configuren un panorama pròpiament atenès, que s'oposa directament al d'Esparta, una ciutat aristocràtica i guerrera, basada en l'austeritat dels costums i unes institucions oligàrquiques. La γερουσία, o consell d'ancians, tenia tot el poder legislatiu, fins i tot amb el dret de veto sobre l'assemblea. Aquesta, anomenada ἀπελλά, era la reunió entre iguals, que tenia com a funció escollir els èfors per aclamació i poca cosa més. Els èfors, en canvi, eren cinc magistrats amb tot el poder executiu i competències gairebé exclusives en política exterior. També hi havia dos reis amb funcions religioses, però sense poder polític real en el moment de la guerra del Peloponès. La guerra va acabar amb la derrota d'Atenes i la fi del seu imperi, tot i que tampoc no va significar la victòria real d'Esparta, que aviat va ser víctima del seu propi estancament.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

• On aniran?

• Què els passarà?

• Per quin fet esgarrifós esdevindrà famosa Medea?

• El text esmenta també Orfeu.

• Digueu per quina habilitat especial és conegut aquest personatge mitològic.
  
  

L'Argo és la nau en què Jàson va anar a la Còlquide acompanyat pels argonautes, a buscar el toís d'or que li havia promès al seu oncle Pèlias. Després de passar per diversos episodis, quan Jàson i els argonautes han arribat al regne d'Eetes, el pare de Medea i custodi del toís d'or, són ajudats per la princesa, que s'enamora de l'heroi. En el text és relatat justament el moment en què Medea intervé adormint el monstre que vigilava la pell del moltó, per tal que Jàson la pugui robar i emportar-se-la. Tanmateix, a palau ja s'ha sabut la notícia que Medea fuig amb Jàson, i el seu germà Apsirt surt a buscar-los, però Medea, folla d'amor pel grec, mata el seu propi germà esquarterant-lo, i s'embarca amb ell de retorn cap a Iolcos, la pàtria de Jàson.

Un cop a Iolcos, Jàson va donar la pell del moltó a Pèlias, però aquest va morir a mans de les seves pròpies filles per la intervenció fetillera de Medea. Tots dos fugen a Corint, on creixen els seus dos fills, fins que Jàson es compromet amb Glauce, la filla del rei. Medea, repudiada i humiliada, decideix venjar-se de Jàson matant Glauce, d'una banda, i els seus propis fills, d'una altra, fet pel qual Medea esdevé la matricida mítica, tema desenvolupat per Eurípides en la seva tragèdia homònima.

Quant a Orfeu, un dels argonautes, és conegut per la seva habilitat musical i per la seva davallada als inferns en un intent de recuperar la seva dona Eurídice del regne dels morts, després d'encantar la deessa Perséfone amb la seva música.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

L'obra de Salvador Espriu està inspirada en l'obra homònima de Sòfocles, autor atenès del segle V aC, del qual en conservem sis tragèdies, a més de l'Antígona. Aquesta dramatitza un moment de la història de la nissaga que va fundar Cadmos, germà d'Europa. Segons el mite, quan Europa fou raptada per Zeus, el seu pare Agènor va enviar els germans de la princesa fenícia a buscar-la. Cadmos, arribat a Grècia, va a consultar l'oracle de Delfos, que li ordenà abandonar la cerca de la seva germana i fundar una ciutat. Seguint l'oracle, Cadmos funda la ciutat de Tebes, i, establert allà com a rei, ensenya als seus habitants l'alfabet. És, per tant, un heroi civilitzador. Ara bé, casat amb Harmonia crea la nissaga de Tebes, protagonista d'un dels grans cicles mítics tractats per la tragèdia grega. 

Descendent de Cadmos, Laios va ser assassinat pel seu fill Èdip, malgrat haver fet tot el possible per evitar el que ja li havia predit l'oracle. Al seu torn, Èdip, creient defugir el destí que li ha estat anunciat, es casa per ignorància de qui és amb la seva mare, de la qual té quatre fills: Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. Quan finalment es descobreix la veritat del matrimoni incestuós, Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls i marxa de la ciutat, que queda en mans del seu cunyat Creont, després que els seus dos fills mascles s'hagin matat en un combat fratricida per obtenir el poder. 

El passatge que hem llegit explica el moment que, havent mort els dos germans davant les portes de Tebes, Creont decideix retre els honors funeraris a Etèocles, mentre que els nega a Polinices, considerat per l'oncle un traïdor. Aquesta decisió serà l'origen de la tragèdia per a l'heroïna, que desobeirà el decretat per Creont per complir amb el deure sagrat d'enterrar un parent, desencadenant el conflicte tràgic entre tots dos personatges.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

En aquest diàleg de Llucià, Apol·lo i Hefest parlen d'Hermes, fill de Zeus i Maia. Tal com diu Hefest, Hermes té ales als peus, i també al casc, quan se'l representa així abillat. La vareta de poders màgics és el caduceu.

Quan encara era un nadó, va robar-li dotze vaques a Apol·lo, les quals es va emportar calçades amb esclops per tal que no li poguessin seguir el rastre. En ser descobert per Apol·lo, va aconseguir quedar-se amb les vaques a canvi de la lira que havia construït amb la closca de la tortuga. Per aquesta naturalesa astuta i una mica tramposa, se'l considera protector dels lladres. És també el protector dels viatgers, tant els terrestres com els difunts que viatgen al més enllà, l'ànima dels quals ell acompanya a l'Hades. A més, fa de missatger dels déus, com quan comunica a Calipso l'ordre de Zeus que deixi lliure Ulisses perquè continuï el seu viatge cap a ítaca. Zeus sempre li encomana encàrrecs, com, per exemple, el de desfer-se del monstre Argos que Hera havia posat com a vigilant d'Io per tal que Zeus no s'hi pogués apropar.

A part de la lira, Hermes es va inventar la siringa, que Apol·lo també va voler a canvi del caduceu. Com hem vist, Hermes està relacionat amb la música abans que Apol·lo, que esdevé el déu d'aquesta art com a conseqüència dels seus intercanvis amb el fill de Maia. Les Muses, inspiradores de les arts en general i de la música en particular, estan sota la guia del déu de Delfos. Altres personatges relacionats amb la música són Orfeu, rei de Tràcia que aplacava les feres amb el seu cant, i Màrsias, qui havent recollit la flauta fabricada per Atena, va desafiar Apol·lo a competir per la melodia més bella. Va vèncer el déu, que podia cantar i tocar alhora, a diferència de Màrsias, que només podia fer una sola melodia, i com a càstig per la seva gosadia va ser penjat a un arbre pels peus i escorxat pel déu.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Tucídides és un historiador atenès del segle V aC que va escriure la Història de la guerra del Peloponès, relat de la guerra lliurada per Atenes i Esparta entre 431 aC i el 401 aC, en la qual va participar ell mateix. La seva obra és molt important perquè representa l'inici del mètode històric.

Després de les Guerres Mèdiques, Atenes va fer una política d'expansió aprofitant-se de la seva recentment adquirida posició de salvadora de Grècia. Així va començar a exigir tributs a totes les poleis que havien gaudit de la seva protecció i a instal·lar-hi governs democràtics com el seu, a canvi d'aliances militars. Amb aquesta política, Atenes es va construir un imperi basat en la flota que li assegurava les principals vies comercials del Joni i de l'Egeu.

Va ser per aquesta prepotència que Corint, amb els mateixos interessos que els atenesos, va demanar ajut a Esparta, amb el pretext que Atenes s'havia apropiat de Corcira, una colònia seva. Esparta, que feia temps que veia amb mals ulls la política atenesa i que representava el model de polis oligàrquica, radicalment oposada a l'Atenes democràtica de Pèricles, li va declarar la guerra com a capdavantera de les ciutats peloponèsies.

La guerra es va estendre per tot el món grec, des de la Jònia fins a la Magna Grècia, essent Sicília un del punts més decisius de la victòria final dels espartans, que van rebre ajut fins i tot dels perses. Com a conseqüència de la derrota d'Atenes el sistema democràtic entra en decadència, afectant també les poleis que no l'havien incorporat, de manera que la mateixa Esparta, malgrat haver vençut la guerra, no en treu cap més benefici que veure's sotmesa, al cap de mig segle, al poder macedoni, com la resta de Grècia. La Guerra del Peloponès suposa, per tant, el final de la independència política de les poleis gregues, ja que, a partir de la dominació macedònia, ja sempre estaran sota el poder d'alguna potència estrangera. Tanmateix i paradoxalment, Atenes, la perdedora de la guerra, es mantindrà encara molts segles com la capital de la cultura, l'art i el saber.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

El text d'Estrabó parla de la colònia grega d'Empòrion, actualment anomenada Empúries. Està situada a la costa de l'Alt Empordà, comarca a la qual dóna nom. Abans que hi arribessin els grecs, la regió estava poblada pels indicetes, la tribu ibera a la qual fa referència Estrabó. Els grecs, concretament una expedició procedent de Massalia, hi van arribar a mitjan segle VII aC amb objectius comercials. Aquests massaliotes, tal com explica el text, es van establir primer a l'illa que era en aquell temps l'actual istme de Sant Martí d'Empúries i que els arqueòlegs han continuat anomenant Paleàpolis. Quan van haver establert contacte amb els habitants de terra ferma, van fundar-hi la Neàpolis, les restes de la qual encara es poden visitar avui dia. El culte a Àrtemis Efèsia està vinculat amb el fet que Empòrion, com a colònia de Massalia, mantenia vincles culturals i religiosos amb la seva metròpoli, fet que cal considerar característic del fenomen de la colonització grega. Aquest fenomen va tenir lloc entre els segles VIII i VI aC com a resposta al creixement de població que s'havia produït en algunes polis del continent i a conflictes interns sorgits entre els seus ciutadans. Aquests factors, afegits al fet que els grecs, hereus de les tècniques i els mapes de navegació fenicis, busquessin mercats on abastir-se de productes que els mancaven i vendre els de fabricació pròpia, van contribuir a la fundació de colònies gregues, primer a l'Àsia Menor, com la mateixa Focea (metròpoli de Massalia), i després a Sicília, la Magna Grècia i la resta de la Mediterrània occidental.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

La descripció que fa Anacarsis del teatre s'ajusta força a com devien ser els espectacles dramàtics a la Grècia clàssica. El teatre té el seu origen en les festes en honor de Dionís, déu de la vinya i del vi, en què els fidels devien cantar i fins i tot representar algun episodi de la vida del déu, en processons o bé al voltant de l'altar que presidia l'escena. Probablement a l'altar s'hi sacrificava un boc, que en grec és diu tragos, mot del qual derivaria "tragèdia". Pel que fa a la comèdia, Aristòtil vincula el mot amb la paraula kômos. que vol dir "comparsa" o "processó", de manera que originàriament hauria estat un ritual on es feien cants en processó. En qualsevol cas, el naixement del teatre està íntimament relacionat amb la ciutat d'Atenes, on Pisístrat va instaurar el culte oficial de Dionís fent construir al peu de l'acròpolis un espai circular per tal que el cor pogués dansar. Així, a les Grans Dionísies, les festes del mes de març en honor del déu, ja s'hi va incloure de manera permanent la representació dramàtica. Tanmateix, el moment en que arribà al seu màxim esplendor va ser el segle V aC, en què els concursos teatrals esdevenen una institució absolutament democràtica, a la qual podien accedir tots els ciutadans i, fins i tot, els metecs. 

Hi havia festivals de tragèdia i festivals de comèdia per separat. En tots dos espectacles era fonamental el paper del cor, que cantava i ballava per l'orquestra. Ara bé, hi havia diferències importants entre l'una i l'altra. A les representacions de tragèdies, els actors portaven les sabates altes i feixugues de què parla Anacarsis, anomenades "coturns", que tenien la funció d'elevar els personatges per sobre del cor, i anaven vestits amb gran pompa, d'acord amb la dignitat dels herois que representaven. A les comèdies, en canvi, els actors estaven al mateix nivell que el cor i el seu vestuari sovint comprenia elements obscens i grotescos, escaients a personatges de la ciutat que eren ridiculitzats i parodiats en escena. Tant en un espectacle com en l'altre, els actors portaven màscares, i així podien interpretar més d'un personatge i, també, probablement les màscares contribuïen a potenciar-los la veu. Les màscares de la tragèdia, però, eren greus i serioses, mentre que les de la comèdia eren grotesques, com la resta del vestuari.

Els temes, evidentment, també eren diferents, ja que la tragèdia s'assortia dels mites tradicionals, mentre que la comèdia posava davant del públic personatges i fets de la vida de la ciutat.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Els ciutadans de l'Àtica s'organitzaven en tribus després de les reformes de Clístenes. Aquest va dividir la població en deu tribus de caràcter territorial, a cadascuna de les quals se'ls assignaven tres trities. Una tritia era una de les deu parts en què Clistenes va dividir cadascuna de les tres zones en què va dividir l'Àtica: ciutat, costa i interior. A cada tritia hi havia un determinat nombre de dems o municipis. Cada tribu tenia, doncs, tres trities, una per zona. Cada any s'escollien cinquanta representants de cada tribu perquè anessin al Consell o Boulé, l'òrgan de govern d'Atenes. Els projectes d'aquest consell eren debatuts després a l'Assemblea de ciutadans o Ekklesía.

Xàntip va participar a les Guerres Mèdiques, en què es van enfrontar els grecs i els perses. Això va passar entre els anys 492 i 479 aC. La primera expedició persa contra Tràcia i Macedònia va ser encapçalada pel rei Darios, que fou derrotat al promontori de l'Atos. A la segona, els perses van arribar a Marató (490 aC) on van tornar a ser derrotats pels atenesos. A la mort de Darios, el seu fill Xerxes va continuar les campanyes expansionistes del pare, i va vèncer els espartans comandats per Leònidas a la batalla de les Termòpiles (480 aC). Aquesta victòria li va deixar el camí lliure cap a Atenes. El mateix any, es va enfrontar amb els atenesos a les ordres de Temístocles en la batalla naval de Salamina. Derrotada en aquesta batalla, la flota persa es va retirar a Mícale, una península de l'Àsia Menor. L'any següent les tropes gregues de Pausànias derroten definitivament l'exèrcit persa de terra a la batalla de Platea, i la flota grega que patrullava a les Cíclades destrueix l'esquadra persa a Mícale. Pèricles va consolidar el sistema democràtic instaurat pel seu avantpassat Clístenes donant plens poders al Consell i a l'Assemblea. Per fomentar la participació del màxim nombre de ciutadans possible en la democràcia, va establir un misthós o sou per als que formaven part d'un jurat o anaven a reunir-se a l'àgora.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Jàson és l'heroi que va comandar l'expedició dels argonautes a la recerca del velló d'or, relatada per Apol·loni de Rodes en el poema Les argonàutiques. Segons el mite, Jàson era fill d'Èson, rei de Iolcos. Aquest havia estat destronat pel seu germà Pèlias, i Jàson havia estat educat pel centaure Quiró. Quan va tenir edat de reclamar-li el tron al seu oncle, es va presentar a Iolcos amb un peu sense calçar. Pèlias, en veure'l, va decidir enviar-lo a una expedició impossible, ja que l'oracle l'havia advertit que desconfiés d'un home amb una sola sandàlia. Així va ser com Jàson va reclutar els herois més importants del moment i els va embarcar a la nau Argo per anar a la Còlquida a trobar el velló sagrat que el rei Eetes feia custodiar per un dragó. Allà, per realitzar la seva empresa, va tenir l'ajut de la filla del rei, Medea, que es va enamorar d'ell. Aquesta, coneixedora de filtres i fetills, va trair la seva família per anar-se'n amb Jàson, un cop obtingut el toís d'or. Novament a Iolcos, Jàson va lliurar-lo a Pèlias, però, mort aquest, Jàson i Medea van haver de marxar de Iolcos perquè van ser acusats d'assassinat. Van anar a parar a Corint, on van viure tranquil·lament amb els seus fills, fins que Jàson va voler casar-se amb la filla del rei Creont, Glauce, i s'hi va prometre. Medea, furiosa per la traïció de què havia estat objecte per part de Jàson, va venjar-se'n matant primer Glauce, a la qual li envià una túnica enverinada com a present de noces, i després els seus propis fills. Les paraules de Jàson "Va voler donar-me una lliçó" fan referència precisament a aquest assassinat, i la descripció de Medea com una dona altiva i obsessionada per venjar-se del seu marit, s'ajusten molt bé a la imatge que ens n'ha transmès la tradició. Pel que fa al desenllaç, el consell que presumptament està jutjant Medea en el text de Christa Wolf, acabarà condemnant-la a l'exili.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

El text pertany a la poesia èpica i habitualment l'aede, el poeta de la poesia èpica, s'adreça a la Musa, a la divinitat de la poesia, perquè inspiri el seu cant. D'aquesta manera el poeta vol romandre en un segon terme i presentar-se davant del seu auditori només com un transmissor del que la divinitat vol comunicar als homes.

El text es refereix a Ulisses, l'heroi de l'astúcia per excel·lència. Com exemple de la seva astúcia es pot referir l'episodi del Ciclop. En el camí de retorn cap a Ítaca, Ulisses, arriba en una illa on habita un feréstec Ciclop, un gegant d'un sol ull, fill de Posidó. El Ciclop fa presoners Ulisses i els seus companys, però l'astut heroi s'empesca una estratègia per poder escapar. De primer emborratxa el Ciclop donant-li de beure una beguda que el Ciclop desconeixia: vi, que aquí representa la civilització, el conreu, enfront de la vida primitiva del salvatge gegant, que es dedica al pastoreig i només viu dels aliments que, espontània, li proporciona la natura. Ulisses, quan el Ciclop queda emdormiscat pels efectes del vi, l'orba del seu únic ull, i aleshores fa que els seus companys es lliguin al ventre de les ovelles que cada dia surten de la cova del gegant per pasturar. D'aquesta manera aconseguiran també ells sortir d'allí. 

Ulisses va anar errant durant deu anys des de la sortida de Troia abans de retornar a la seva pàtria, on va arribar, gràcies a l'ajut dels feacis, havent perdut els seus companys.

Un dels episodis de l'Odissea on es percep clarament l'ajut de la divinitat ocupa un paper primordial en el desenvolupament narratiu del poema. Es tracta de l'arribada i estada d'Ulisses al país dels feacis, on, precisament, Ulisses recupera la seva identitat heroica a partir del relat que sent de boca de l'aede del palau feaci. És la deessa Atena, protectora absoluta d'Ulisses al llarg de tot el seu periple, la que disposa l'anada de la princesa Nausíca a la vora del mar per preparar el seu aixovar nupcial i allí descobrir desvalgut el cos nàufrag d'Ulisses. La intervenció de Nausica conduint Ulisses a la presència del seu pare i rei de Feàcia serà definitiva perquè l'heroi pugui retornar a Ítaca.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

La narració de la Ilíada s'inicia amb la còlera d'Aquil·les, enutjat perquè el cabdill Agamèmnon no vol donar-li la part de botí que li correspon. En conseqüència decideix retirar-se del combat. Els aqueus necessiten la valentia d'Aquil·les per guanyar el combat però l'heroi es mostra inflexible, i només tornarà al combat quan mor el seu estimat amic Pàtrocle, a qui ell ha deixat les seves pròpies armes. Pàtrocle mor a mans d'Hèctor i per venjar aquest mort Aquil·les tornarà al combat, després que Hefest li hagi fabricat unes noves armes seguint la petició de Tetis, la mare de l'heroi. Aquil·les mata Hèctor, i la recuperació del cadàver del fill mort per part de Príam, el rei de Troia, posa fi al relat homèric. Menelau, Agamèmnon, Àiax o Ulisses són alguns dels principals membres de l'expedició aquea. París, el mateix Hèctor, o Doló són alguns dels troians il·lustres.

Hefest és el déu del foc i de l'artesania, essent el seu principal atribut la forja. Era fill de Zeus i d'Hera, però algunes tradicions el fan només fill d'Hera. Era coix perquè en ocasió d'una disputa entre Zeus i Hera per culpa d'Hèracles (un dels nombrosos fills de Zeus, nascuts fora del matrimoni amb Hera), Hefest va defensar la seva mare i, com a càstig, Zeus el va llençar daltabaix de l'Olimp. El déu va estar caient durant un dia sencer i, a la fi, de nit, va caure a l'illa de Lemnos. Allí, malferit del peu, fou recollit pels habitamts de l'illa, on des d'aleshores va situar la seva forja.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Les tres deesses són Hera, Atena i Afrodita.

París és un príncep troià, fill del rei Príam, i ha de resoldre la qüestió de triar quina de les tres deesses és la més bella. Cadascuna de les deesses li fa distintes promeses per captar el favor del pastor-príncep: Atena, saviesa; Hera, poder; Afrodita, la dona més bella del món.

Paris falla a favor d'Afrodita. La conseqüència serà que, en arribar Paris a Esparta coneix Helena, la muller de Menelau, el rei espartà. Seduït per la seva bellesa, ja que és tinguda per la dona més bella del món, la rapta i se l'enduu amb ell a Troia. L'intent de recuperar la seva esposa per part de Menelau, amb l'ajut dels millors aqueus, sota el comendament d'Agamèmnon, serà la guerra de Troia, que enfrontà grecs i troians.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

El text es refereix a Penèlope i a Ulisses, i havien estat separats durant vint anys, perquè l'heroi i rei d'Ítaca havia participat en la guerra de Troia, i el seu retorn a la pàtria havia estat ple d'obstacles per la rancúnia del déu Posidó. 

Es tracta de l'Odissea d'Homer, on es narra precisament el retorn de l'heroi a Ítaca, les aventures que va haver d'endurar i com aconsegueix recuperar el poder que intentaven d'usurpar-li els pretendents de la seva esposa, ja que consideraven que Ulisses mai no retornaria a casa.

Espriu dedica el terme "joveneta" a Nausica, la princesa feàcia que va contribuir especialment al seu retorn fins a Ítaca. Nausica, segons és explicat a l'Odissea, va trobar Ulisses nàufrag a la platja, quan hi havia anat per rentar el seu aixovar, puix que la deessa Atena, en somnis, li havia dit que ja era hora que es preparés per al matrimoni. Nausica va conduir Ulisses fins al palau del rei Alcínous, on l'heroi redescobreix la seva pròpia identitat, i, com a conseqüència d'aquesta descoberta, el rei dels feacis posarà a la seva disposició els mitjans necessaris per poder arribar a Ítaca. Les comparances es refereixen a les altres dones que apareixen a l'Odissea, i que, en una o altra forma, condicionen també el retard de l'heroi en arribar a la pàtria: la maga Circe, la nimfa Calipso, les Sirenes també, però que ara, ja en la pau del retorn i en l'aixopluc del casal, Ulisses no gosa ni comparar amb la seva fidel i prudent esposa.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

El text de Llucià es refereix a l'Odissea. Aquesta obra és un poema èpic que explica el retorn de l'heroi Ulisses des de Troia fins al seu palau, a Ítaca, i, com la Ilíada, fou atribuïda a Homer.

En el camí de retorn cap a Ítaca, Ulisses, arriba en una illa on habita un feréstec Ciclop, un gegant d'un sol ull, fill de Posidó. El Ciclop fa presoners Ulisses i els seus companys, però l'astut heroi s'empesca una estratègia per poder escapar. De primer emborratxa el Ciclop donant-li de beure una beguda que el Ciclop desconeixia: vi, que aquí representa la civilització, el conreu, enfront de la vida primitiva del salvatge gegant, que es dedica al pastoreig i només viu dels aliments que, espontània, li proporciona la natura. Ulisses, quan el Ciclop queda emdormiscat pels efectes del vi, l'orba del seu únic ull i aleshores fa que els seus companys es lliguin al ventre de les ovelles que cada dia surten de la cova del gegant per pasturar. D'aquesta manera aconseguiran també ells sortir d'allí.

Posidó es refereix, sens dubte, al caràcter arterós de l'heroi, el qual precisament pot suplir la valentia, considerada en termes heroics, per l'astúcia i per l'enginy que mostra i demostra en les més variades situacions per tal de sortir airós i victoriós dels seus neguits i dificultats. Per això Ulisses és l'heroi de la metis, de les mil cares, variable, segons les circumstàncies.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Estrabó en aquest passatge parla d'Empúries. Aquesta colònia grega (que encara ara dóna nom a tota la comarca de l'Empordà) fou fundada pels foceus establerts a Massàlia, l'actual Marsella. Fou cap a començaments del segle VI aC (600-575 aC) que els foceus varen arribar a la costa catalana. Llur intenció era sobretot ampliar les relacions i intercanvis comercials amb gents i pobles d'altres terres, i és així com varen ésser fundades moltes colònies gregues al llarg de la Mediterrània. Empúries era, doncs, una colònia comercial, d'intercanvi de productes i matèries primeres entre els comerciants i els indígenes que habitaven aquell indret. El nom mateix de la colònia significa mercat, lloc, per tant, de comerç. Prop d'Empúries estava situada també una altra colònia, l'actual Roses, on s'han trobat dracmes encunyats amb una rosa, que era el símbol de l'illa de Rodes.

Com explica Estrabó, es tractava d'un lloc fèrtil, ric en productes, cosa que el feia especialment apte per a un enclavament comercial. Del text d'Estrabó podem veure com l'arribada i la instal.lació en una nova colònia era un procés paulatí. Primer s'instal·laren i habitaren en una illeta i després ja en l'enclavament definitiu de terra ferma. Es pot veure també com els grecs portaven amb ells les seves tradicions. En aquest cas concret Estrabó ens informa de quina era la divinitat a qui els emporitans retien culte, Àrtemis. Ara bé, en molts casos també, el que es produïa era una fusió, per exemple, dels cultes locals amb els dels colonitzadors. I aquesta fusió i intercanvi està testimoniada també en molts altres aspectes de la vida, no solament religiosa. De la importància d'Empúries com a enclavament colonial n'és testimoni el fet que encara a l'època hel·lenística i romana era un indret pròsper, que va començar a ésser abandonat progressivament entrat el segle III aC, davant la importància creixent i reconeguda d'altres ciutats romanes com Barcino o Tarraco. Àdhuc s'han trobat restes d'una basílica paelocristiana. Una de les peces arqueològiques més significatives és la magnífica estàtua del déu de la medicina, Asclepi, allí trobada.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Ifigenia parla de la guerra de Troia i esmenta en aquestes seves paraules els principals protagonistes d'aquesta guerra. Hèlena, la bella esposa del rei Menelau, va ésser-ne la causant, ja que fou raptada per Paris, el príncep troià que, en haver fallat a favor de la deessa Afrodita com la més bella per damunt d'Hera i d'Atena, obtingué com a recompensa la dona més bella del món, la reina d'Esparta. Hèlena estava casada amb Menelau, el qual, sense saber què havia de passar, acollí hospitalàriament al seu palau el troià Paris. Davant de l'ofensa patida pel rei d'Esparta els aqueus apleguen un gran exèrcit sota el comandament d'Agamèmnon, germà de Menelau, en el qual participen tots els antics pretendents d'Hèlena i els més valents herois i guerrers: Aquil·les, Ulisses, Àiax.... La calma reté l'estol grec a Àulida i, per tal d'aconseguir vents favorables per poder salpar cap a Troia, Agamèmnon ha de sacrificar, segons el vaticini dels oracles, la seva filla Ifigenia, que és enviada a buscar al palau de Micenes amb la promesa i l'engany d'unes noces amb el millor dels aqueus. L'actitud d'Agamèmnon serà causa de la seva pròpia dissort, ja que, en tornar de Troia, morirà a mans de la seva esposa i mare d'Ifigenia, Clitemnestra. Ifigenia, tanmateix, no havia mort, sinó que en el darrer moment del sacrifici, la pròpia deessa Àrtemis substituí la donzella per un cèrvol i fou posteriorment portada per la deessa fins al país dels taures, on Eurípides situa la seva tragèdia.

Àrtemis és filla de Zeus i de Leto, germana bessona del déu Apol·lo. Àrtemis és la deessa de la caça i, per tant, se la reconeix per l'arc, la túnica curta, adient per trescar pels boscos i camins, i sovint és representada amb la companyia d'animals (gossos, cèrvols...). Àrtemis és un divinitat verge, ja que havia demanat al seu pare de romandre sempre donzella. Tanmateix, és la deessa que protegeix les dones durant el part i que presideix diversos ritus iniciàtics de les joves i adolescents abans del matrimoni.

Eurípides és un dels tres grans tràgics de la literatura grega clàssica. És, doncs, autor de poesia dramàtica, de tragèdies i va viure al segle V aC. Entre les seves obres es poden citar Medea, Alcestis, Les Bacants, Les Troianes, Orestes, Electra, Les Fenícies, Hèlena...

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Iris parla amb Hèlena d'Esparta, que ara és a Troia perquè hi ha arribat raptada per Alexandre o Paris. Aquest és un príncep troià que va fer de jutge en el judici sobre la bellesa de les tres deesses. Va preferir Afrodita per davant d'Hera i d'Atena. Afrodita li havia promès com a regal la dona més bella del món, Hèlena d'Esparta, i el príncep troià l'aconseguí, faltant a les lleis de l'hospitalitat que li havia ofert Menelau, rei d'Esparta i espòs legítim d'Hèlena, en rebre'l al seu palau. En combat singular hauran de lluitar ambdós herois a fi de decidir amb qui dels dos ha de romandre Hèlena. Ares és el déu de la guerra i per això li escau l'epítet font de moltes llàgrimes, per les moltes afliccions, angoixes i morts que comporta la guerra.

La Ilíada pertany a la poesia èpica. Una altra obra atribuïda també a Homer és l'Odissea. En aquests poemes, l'aede celebrava les gestes dels herois del passat com a model per al públic que els sentia. Eren poemes de composició i de difusió oral que l'aede improvisava, en el moment mateix de la seva execució al casal nobiliari o davant del poble, a partir del seu coneixement d'una sèrie de temes i motius tradicionals (els diversos cicles de llegendes, les distintes nissagues d'herois, la lliuta, la preparació per al combat, ...). Ajudava a aquest tipus de poesia oral també la forma: es tracta de poesia feta en hexàmetres i recolzada en la dicció formular; és a dir, els versos eren compostos sobre la base de diverses clàusules mètriques, fetes a partir de la repetició de determinades estructures en què es combinava, per exemple, els epítets amb els substantius, o en les que determinades estructures sintàctiques (el verb, el subjecte...) ocupaven sempre la mateixa posició dins del vers. L'hexàmetre era un vers de sis unitats mètriques i cadascuna d'aquestes unitats estava formada per un metre dactílic (la successió d'una síl·laba llarga i dues de breus) o per un espondeu (la successió de dues síl·labes llargues), equivalents des del punt de vista de la quantitat mètrica.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Parlen d'Hèlena, esposa del rei Menelau d'Esparta. Els poetes parlen d'aquesta dona i l'admiren perquè era considerada la dona més bella del món. És per això que la deessa Afrodita la va prometre a Paris com a recompensa si fallava a favor seu en la disputa contra les altres dues deesses, Atena i Hera. 

Un dels dos principals poemes de la literatura èpica grega, atribuïts a Homer, és a dir, la Ilíada, en parla, en la mesura que narra el setge que els aqueus varen posar a la ciutat de Troia, quan hi anaren precisament per a recuperar la bella Hèlena, raptada pel príncep troià Paris. En certa mesura, també l'altre poema èpic d'Homer, l'Odissea, té com a punt de partida la pròpia Hèlena, ja que en aquest cas el poema èpic explica el retorn d'Odisseu a la seva pàtria, després d'haver format part de l'exèrcit aqueu que anà a alliberar la reina d'Esparta. 

Hermes, fill de Zeus, és l'encarregat de conduir les ànimes dels morts fins a l'Hades, ja que Hermes és, en general, el déu missatger. També és el deu del comerç i els seus principals atributs són les sandàlies alades i el caduceu.

Lorem ipsum

Lorem ipsum

Eurípides és un poeta tràgic, les seves obres són, per tant, tragèdies. La tragèdia i la comèdia tenien lloc en el context de les festes dedicades al déu Dionís, senyor del vi i de la màscara. La tragèdia reprèn temes i motius del mite grec, però, a diferència de la poesia èpica, no és una forma narrativa, és a dir, no s'hi expliquen les gestes dels herois a manera de narració, sinó que la tragèdia és acció, és debat, és enfrontament entre els personatges que el poeta tràgic posa sobre l'escena. L'heroi protagonista sovint no troba altra alternativa a la seva pròpia condició heroica que la mort, ja que la tragèdia sol plantejar una situació límit. Des del punt de vista formal, la tragèdia hereta elements de la poesia lírica arcaica i per això alternen les parts recitades pels actors amb les parts cantades pel cor. 

L'episodi que reprèn aquí Eurípides és l'episodi del Ciclop que Homer narra a l'Odissea, que és un poema èpic. En el poema homèric, Ulisses aconsegueix escapar del Ciclop gràcies a la seva astúcia. Ulisses primer embriaga el Ciclop amb vi i després l'orba del seu únic ull. El Ciclop és fill de Posidó, el senyor del mar i, per això, funestament perseguirà Odisseu en el seu retorn, fent tots els possibles perquè aquest moment desitjat de retrobar ítaca no arribi mai. Però Odisseu gaudeix de la protecció constant de la deessa Atena, la qual l'ajuda a arribar fins a Feàcia, on Odisseu recupera la seva condició heroica i pot, des de l'illa dels feacis, tornar finalment a ítaca.

Lorem ipsum

Lorem ipsum