Òpera

L'òpera és un drama total o parcialment musicat que s'escenifica cantant amb acompanyament orquestral, i amb els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental o obertura. El seu nom prové de la denominació italiana, opera in musica (obra musicada), que definia els primers espectacles lírics al final del segle XVI i començament del XVII. En els casos en què la música pot ser omesa sense alterar totalment la naturalesa de la peça, aquesta es converteix en una obra amb música incidental.

Amb molt d'auge entre l'alta burgesia i la noblesa dels últims segles, un dels centres d'òpera més importants del sud d'Europa és el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, construït per la burgesia catalana.

Fins aquí, la qüestió d'escoltar de manera intel·ligent es va considerar tan sols en relació amb la música que correspon al que es denomina música de concert. Per estrany que sembli, la música, que és un fi en si mateixa, que no té connexió amb cap idea extramusical, no és un fet natural com sembla. Certament, la música no va néixer com a música de concert. Només després d'un desenvolupament històric que va durar segles, va ser quan la música escoltada pel que ella és es va semblar bastar-se a si mateixa.

D'altra banda, la música teatral és, en comparació, una cosa perfectament natural. Els seus orígens es remunten fins a la música ritual primitiva de la tribu salvatge o el cant religiós del drama sacre medieval. Encara avui, la música escrita per a acompanyar un drama, una pel·lícula o un ballet sembla explicar-se per si mateixa.

L'única forma de música teatral que en tot cas està subjecta a controvèrsia, i per tant necessita alguna explicació, és la forma operística. L''òpera és en els nostres dies una manera artística de reputació una mica dubtosa. Es parla, naturalment, de l'opinió de l'elit musical. Però això no sempre va ser així. Hi va haver un temps en què a l'òpera es  va considerar com la forma més avançada de totes. Però després, fins fa molt poc, va ser usual. Entre l'elit parlar de la forma operística amb una certa condescendència. Hi va haver diverses raons per al descrèdit en què va caure l'òpera. Entre les principals figurava la circumstància de portar l'òpera amb si la “màcula” de Wagner.

Durant almenys trenta anys després de la seva mort, la totalitat del món musical va fer heroics esforços per desprendre's del terrible impacte de Wagner. Això no és un oprobi per a la seva música. Vol dir senzillament que cada generació ha de crear la seva pròpia música, això era molt difícil d'aconseguir, particularment en l'òpera, immediatament després de Wagner.

A més a més, a part del drama musical wagnerià, es pot dir en rigor que el públic que es congregava per sentir òpera poc favor li feia a aquesta. D'una banda, va acabar associat amb què a vegades es 'va denominar "públic de barbers", una fauna musical per a la qual el veritable art de la música se suposava que era un llibre tancat. D'altra banda, hi havia el "públic de la bona societat", que convertia l'òpera en un lloc d'esbarjo a la moda i la veia només sota el seu aspecte circ.

A més a més el repertori que generalment es representava estava format majoritàriament per "el de sempre", peces espectaculars passades de moda, capaces de despertar sorpresa només en l'ànim d'un magnat del cinema. Com s'hauria pogut pensar en injectar a aquesta situació una òpera nova escrita en l'estil més modern dels anys vint, tot i que aquesta música nova revolucionària, ja estava envaint les sales de concerts? Per a l'elit musical tota música de pretensions serioses semblava automàticament proscrita dels teatres d'òpera. Si per algun feliç accident arribava una obra nova a l'escena, era més que probable que la trobés massa esotèrica per l'auditori, això si no se l'havia aniquilat prèviament amb els artificis del muntatge operístic convencional.

Aquestes són algunes de les raons de la poca estima en què tenien a l'òpera pel que fa a la forma, les persones que prenien la música seriosament. Al voltant de 1924 va començar un renaixement de l'interès per l'òpera, que tenir el seu origen en Alamània. Totes les petites ciutats d'Alamània tenen un teatre d'òpera. Per aquell temps es va dir que hi havia no menys de deu escenaris d'òpera de primera classe i vint de segona, que funcionaven durant la major part de l'any. No s'ha d'oblidar que a Alemanya l'òpera ocupa el lloc que entre nosaltres tenen la comèdia musical, el cinema i el teatre junts. Tot bon ciutadà té el seu abonament setmanal a l'òpera, de manera que era gairebé un deure social per a l'òpera el fet de renovar-se com a forma. A més, els editors de música van fer molt per encoratjar la composició de noves obres operístiques. Una òpera de veritable èxit produïa grans utilitats, tant als autors com als editors. Els compositors tenien, doncs, molts estímuls per escriure òperes, i els editors per imprimir-les. I a més a més de l'avantatge d'un públic de postguerra, interessat per ficar-se en noves aventures operístiques fora del camí convencional. No va trigar molt a propagar l'interès a altres països i fins al Metropolitan va retre homenatge a la nova òpera amb alguna representació d'una obra moderna representativa. Si s'ha de convèncer de què hi ha alguna justificació per a la vida infosa novament 'l'òpera caldrà que es comprengui l'òpera com a forma. Hi ha molta gent que té la convicció que l'òpera és una forma estúpida, i pel seu gust, i si poden evitar, mai van a una representació operística. Veurem que el que es pot dir per enderrocar aquest prejudici.