L'harmonia

10. Segle XIX

Al llarg del segle XIX hi va haver un gran augment en l'ús de tons cromàtics. Van ser utilitzats acords més complexos, amb funcions harmòniques ambigües l'oient. Com a resultat es va començar a esvair el sentit de tonalitat tradicional.

 A l’època del compositor Richard Wagner, el sentit de tonalitat com la força musical unificadora mostra senyals d'esvaïment. D'una banda, la seva idea de la melodia infinita el va portar a renunciar gairebé completament a una cadència plena que estableix la tonalitat. Per altra banda, la passió de Wagner cap als acords complexos va fer difícil assimilar la tonalitat d'alguns passatges.

Durant la seva època o després, l'esvaïment del sentit tonal va arribar a ser freqüent en la música occidental de les darreres dècades del segle XIX. De forma paral·lela a les obres de Verdi, aquest abandonament de la claredat tonal s'observa en les següents dades:

  • Canvis sobtats a tonalitats no relacionades o llunyanes
  • La superposició de dissonàncies que enfosqueixen el sentit de la tonalitat en determinats moments.
  • L'emergència en les seves últimes obres d'un estil melòdic continu que evita regularment les cadències regulars que definien la tonalitat.