Introducció a l'anàlisi musical

lloc:	Cursos IOC - Batxillerat
Curs:	Anàlisi musical (autoformació IOC)
Llibre:	Introducció a l'anàlisi musical

Imprès per:	Usuari convidat
Data:	dimarts, 7 de maig 2024, 20:13

Descripció

Taula de continguts

1. Consideracions generals
2. Gèneres musicals
3. Forma
4. Formes musicals per períodes

1. Consideracions generals

L’anàlisi d’una obra musical es pot fer de moltes maneres, amb diferents criteris i nivells d’aprofundiment. Segons el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, "anàlisi" és:

"Distinció i separació de les parts en un tot fins a arribar a conèixer els seus principis o elements".

Dit d'altra manera, quan analitzem alguna cosa, "volem bussejar" dintre d'aquest alguna cosa per a trobar la lògica interna que ho construeix. Com més aprofundim i més descobrim sobre aquesta lògica i els elements que la componen, més complet serà l'anàlisi. Normalment, aquesta lògica i aquests elements no es perceben a primera vista, pel que implicarà un cert coneixement, esforç i temps el trobar-los.

L'anàlisi d'una obra musical pot buscar:

Una visió panoràmica global d'una obra.
Una visió panoràmica parcial abastant un conjunt d'elements o bé els diferents grups i subgrups d'elements.
Una visió singular d'un element.
Visió parcial analitzant cada una de les parts d'aquest element estructural encara podem aprofundir més fins a arribar a cada una de les cèl·lules que formen un element musical.

Podem analitzar-la la música a partir de la partitura, de la representació gràfica del so, o a partir directament del so que escoltem. La música es pot analitzar en diferents nivells: des del més general, la forma, amb uns models i estructures establertes sorgides de la tradició història, però que no poden explicar la singularitat de cada obra d’art; fins a arribar al motiu generador, les cèl·lules musicals, que representen les notes inicials de l’obra i que serveixen de material temàtic sobre el qual es construeixen els temes o la totalitat de l’obra. Encara podem aprofundir més fins a arribar a analitzar nota per nota, cada una té una raó de ser. Els grups de notes formen conjunts i frases que donen sentit al discurs musical.

D’aquesta manera podem esquematitzar diferents maneres d’analitzar una partitura segons el punt de vista:

PUNT DE VISTA	QUÈ ANALITZA
Visió horitzontal	Melodia
Visió vertical	Harmonia
Visió temporal	Ritme
Com està construïda i la relació entre les diferents veus	Textura
Visió de l’estructura global, l'arquitectura de la música	Forma
Visió emocional	Caràcter
Contingut, funció, públic	Gènere
Comparació amb obres similars	Estil
Comparació amb obres d’altres temps	Època

Una obra és la suma de tots aquests aspectes que estan interrelacionats. Del resultat d’aquestes “visions”, més l’audició atenta i repetida d’una obra, ens permetrà arribar al nostre principal objectiu: la comprensió de l’obra. No es pot comprendre si no es coneix, s’escolta i s’analitza.

Cal diferenciar entre el concepte d'estructura i forma perquè de vegades creen confusió.

Estructura és la disposició interna de les parts del discurs musical, és a dir, l'anàlisi de tots els paràmetres serien, d’acord amb aquesta concepció, elements estructurals.
Entenem per forma com el resultat global de la disposició interna, com una unitat extensa que podem vincular a alguns dels tipus generals de models de composició que s'identifica amb el concepte de formes musicals.
L’anàlisi s’ha de centrar tant en l’estructura interna del discurs, com en tipus formal més general.

Per tant, cal tenir una visió de l’estructura global però amb aproximacions des de diferents perspectives i a diferents nivells: analitzarem obres amb visió panoràmica però també en veurem i analitzarem amb més detall els seus elements. Ens fixarem en qüestions d’estructura, d’harmonia i de tècnica compositiva.

Caldrà comparar models que en alguns casos ens permetrà penjar una etiqueta perquè coincidirà amb una forma de més o menys definida però que en altres casos no. Aquests models establerts s’han anat trencant, sobretot a partir de finals del segle XIX, amb compositors que intenten crear obres d’una manera molt diferent de com s’havia fet fins al moment.

2. Gèneres musicals

Els gèneres musicals fan referència al contingut d'una composició permetent-nos definir en una primera aproximació i d'una forma molt ampla el tipus de música que estem escoltant. Normalment, solen aparèixer en termes oposats de dos en dos. Així la música potser: de gènere vocal o instrumental; artística o funcional; culta o popular; religiosa o profana; pura, descriptiva o programàtica. S'ha de considerar que aquests gèneres no són excloents entre ells.

Així una obra musical tant podria ser vocal i artística com vocal i funcional.

Per tant, un gènere musical és una categoria que reuneix composicions musicals que comparteixen diferents criteris d'afinitat, com ara la seva funció (música de dansa, música religiosa, música de cinema ... ), la seva instrumentació (música vocal, música instrumental, música electrònica … ), el context social en què és produïda o el contingut del seu text.

Mentre que les tradicionals classificacions acadèmiques en gèneres musicals han atès fonamentalment a la funció de la composició musical (per què és composta la peça, com en els exemples anteriors), les classificacions per gèneres de la música moderna, usades per la indústria discogràfica, han atès més a criteris específicament musicals (ritme, instrumentació, harmonia ... ) i a característiques culturals, com el context geogràfic, històric o social; s'ha assimilat així el concepte de gènere musical al d'estil musical, i és habitual que avui es qualifiqui de "gèneres " al flamenc, el rock o el country (exemple: el rock és un gènere musical de ritme molt marcat ).

La música ha tingut des del seus inicis finalitat utilitària. La regular pulsació del tam-tam serveix primordialment de mitjà de comunicació de poble a poble. El mateix succeeix amb una peça militar, ja es tracti d’un simple toc de caserna o d’una marxa pensada per a fer marcar el pas amb uniformitat.

Considerant la música com l’ordenació dels sons, la música ha tingut des dels seus inicis una finalitat utilitària. Segons la funció la música pot ser:

Música religiosa o sacra
- Litúrgica, vinculada a la celebració religiosa (cant gregorià, missa, motet....)
- No litúrgica, no vinculada a la celebració religiosa (oratori, passió...)

Música profana tota la música no religiosa
- música de dansa, pensada per a ser ballada
- incidental, és la música que acompanya una obra teatral, un programa de televisió, un programa de ràdio, una pel·lícula, un videojoc i altres formes d'expressió que no són en principi musicals
- Cinematogràfica, és la música, en general orquestrada i instrumental, composta específicament per acompanyar les escenes d'una pel·lícula i donar suport a la narració cinematogràfica. Encara que es pot considerar com un tipus de música incidental, constitueix per si mateixa un gènere musical.

Segons el contingut i manera d’exposar-lo:

Música pura o abstracta: no pretén expressar cap idea fora de la mateixa música. És música sense referència extramusical, no tracta de descriure o suggerir alguna cosa concreta més enllà del que l'oient sigui capaç de percebre i sentir.
Música descriptiva: té com a objectiu principal descriure elements de la naturalesa, escenes, etc. (Ex. Una tempesta, un riu.)
Música programàtica: descriu idees i fets d’un argument literari sense tenir text. Per ex. els poemes simfònics.
Música dramàtica: Pertanyen a aquest gènere les obres musicals teatrals, en què els cantants actuen representant al seu personatge alhora que canten, va lligada a la paraula, per tant és música cantada. Per ex.: òpera, sarsuela, musical, òpera seria, Intermezzo (Itàlia), òpera buffa (Itàlia, tragédie lyrique (França), comédie - ballet (França), opéra- comique (França), Opéra- ballet (França), Grand opéra (França), Singspiel (àrea germànica), Sarsuela (Espanya), opereta musical, Oratori (gènere religiós no litúrgic).

Segons a qui va dirigida:

Popular: folklòrica (típica d’un poble, tramesa per via oral) o lleugera (cançó de moda o amb intencions comercials). Dirigida a un públic massiu.
Música culta (anomenada música clàssica): escrita per compositors i adreçada bàsicament a la societat culta.

Segons el tipus d’instrument:

Gènere vocal si intervé la veu humana. A la música vocal sense cap mena d'acompanyament se li denomina "a cappella". Si es tracta d'un conjunt de veus, se l'anomena música coral.
Instrumental, obres interpretades exclusivament per a instruments musicals, sense participació de la veu.
Mixt si intervé la veu i instruments.

Segons la quantitat o tipus d’instruments

Simfònic, l'obra musical és interpretada per una orquestra.
Cambrístic, si l'agrupació d'instruments és reduïda.
Solístic, un solista.
Electrònic, si els instruments que executen l'obra són electrònics.

3. Forma

La forma musical és el resultat de l'organització del material sonor o idees musicals escollides pel compositor, és l'esquema de composició temporal de l'esdevenir de l'obra.

Les possibilitats d'estructurar la música han variat en el decurs del temps d'acord amb els canvis estètics i el perfeccionament tècnic dels instruments, així hi ha formes molt estructurades, com per exemple les de l'època racionalista de la il·lustració i d'altres més lliures com les del Romanticisme.

El concepte de forma es pot descobrir en qualsevol manifestació musical, des d'una senzilla cançó popular a les grans obres de compositors famosos.

L'estructura d'aquesta cançó és AB i es repeteix tantes vegades com estrofes de la cançó s'interpretin.

Fixat:

- en la regularitat de les frases de vuit compassos cada una, com a quasi totes les cançons populars i també en molta altra música.

- cada frase es divideix en dos períodes de quatre compassos, que en el cas de A són exactament iguals, però en la frase B tenen el final diferent. El primer període fa l'efecte de no acabar del tot, és el que s'anomena una cadència suspensiva. El segon, en canvi, ens marca el final amb una cadència conclusiva.

Alguns tipus de formes

Les formes es poden classificar d'acord amb criteris variats, però sovint és parlar de:

Formes majors: si consten de diferents moviments o són de grans dimensions.
Formes menors: si consten d'un sol moviment o són de curta durada.
Formes estructurades: si segueixen un esquema compositiu fixat.
Formes lliures si no estan subjectes a cap estructura o esquema fixat.

Per exemple, una simfonia és una forma musical major, instrumental orquestral, estructurada en 3 o 4 moviments.

Elements formals

En fer anàlisi estructural dels elements formals d'una peça de menor a major s'analitza:

motiu, cèl·lula o incís
tema
disseny
semi-frase o període
frase
grup
secció
moviment

Motiu

És la part més petita d’una estructura melòdica que es pot identificar, de fàcil retenció a la memòria, matèria prima per al seu desenvolupament. Sol ser molt breu, però amb un caràcter expressiu i rítmic definit. El motiu actua com un impuls o germen a partir del qual es pot desplegar el fenomen formal.

Durada aproximada: un compàs o dos

Tema

És un passatge més breu que la frase. Té sentit funcional més que estructural. Acostuma ser un element bàsic d'una composició sent objecte de repeticions i desenvolupaments.

Disseny

Acostuma a ser un dibuix melòdic de ritme uniforme, característic sobre el qual s'insisteix. No té la precisió del tema i acostuma a emprar-se en acompanyaments melòdics, farcits harmònics, soldadures i altres elements estructurals secundaris.

Semifrase

Principal divisió de la frase

Frase

Element formal que presenta un sentit musical acabat gràcies a un cert grau de completesa melòdica, rítmica i harmònica (marcada per una cadència). Sovint es pot dividir en dues semifrases o períodes: antecedent (pregunta) i conseqüent (resposta).

4. Formes musicals per períodes

Llistat de formes musicals agrupades per períodes

Medieval	Cant pla (Cant gregorià)	Cant litúrgic monòdic a cappella, que representa una oració o pregària. Un dels cants plans més representatius és el cant gregorià, que es canta en llatí
	Antífona	Forma musical i litúrgica pròpia de totes les tradicions litúrgiques cristianes. Consisteix en una melodia generalment curta i senzilla, d'estil sil·làbic, utilitzada com a tornada que es canta abans i després dels versicles d'un càntic, himne o salm, normalment en llatí, en diversos serveis religiosos de l'Ofici i de la Missa, com les Vespres.
	Himne	Forma poètica molt antiga. Al principi va ser una composició coral en honor a un déu. Posteriorment va ser una composició musical revestida de solemnitat usada per transmetre sentiments com el patriotisme, la religió o la superioritat d'uns països enfront d'altres o, fins i tot, les gestes realitzades contra altres, si van ser escrits en els moments immediats a la independència.
	Vals	Elegant ball musical originari del segle XII. La seva característica més significativa és que els seus compassos són de 3 /4.
	Conductus	En música medieval, conductus és un tipus de composició vocal d'una a quatre veus en vers llatí, usat en la seva forma inicial, monòdica, en la litúrgia cristiana. Es componia per celebrar actes històrics religiosos o profans.
	Clams	Cant propi de la Litúrgia hispànica que es cantaven després del Psallendum en algunes solemnitats, formant un tot amb ell. Constava d'una primera secció que concloïa amb l'aclamació Deo gratias i un versicle. Després es repetia la tornada del Psallendum .
	Coral	Terme utilitzat originalment per designar els cants monòdics que tenien lloc en la litúrgia de l'Església Occidental. Al segle XIV es distingia entre els cants corals o eclesiàstics i els cants figurals. A partir del segle XV es va començar a usar el terme coral per referir-se al himne eclesiàstic de l'Església Luterana, i ja al segle XVIII , es va cridar corals als cants de l'església Protestant en general. Des del segle XIX s'utilitza el terme per designar peces homofòniques, amb melodies principalment diatòniques i ritmes senzills.
	Seqüència	Composició musical formada per més d'una frase melòdica que es repeteix dues vegades, almenys una s'ha de repetir, el text si existeix, sempre és independent de la melodia .
	Trop	En l'època medieval, es va denominar trop a una forma musical que perllongava i embellia la litúrgia afegint text, música o ambdós, mentre que en el cant gregorià el trop consisteix a afegir paraules en els melismes.
	Estampie	Dansa medieval, originària de la Provença molt en voga des del segle XII.
	Organum	L'organum és una forma de polifonia occidental primitiva, que està basada en la repetició paral·lela de la mateixa melodia, nota per nota, però generalment a una distància de cinc notes (una cinquena justa) més agudes.
	Saltarello	Dansa alegre que es va desenvolupar a partir de la Gaillarde de Nàpols , al XIII a Itàlia.
	Monodia	Composició musical per a una sola veu, una sola melodia, que va tenir un gran desenvolupament durant els segles VIII i XIII (cant gregorià) . Quan cantaven diverses veus ho feien a l'uníson o amb un interval d'octava. Generalment, el terme es refereix a tota melodia per a una sola veu, i s'oposa a polifonia .
	Canzona	Terme italià que significa literalment cançó. En l'època trobadoresca, se li coneixia així al poema líric de 4 o 5 estrofes, de 8 versos cadascuna. A la Itàlia dels segles XV i XVI es troba un gènere monòdic, semblant a la frottola i al strambotto, precursor de la villanella i del madrigal, anomenat canzona. Posteriorment es converteix en cançó polifònica derivada de la cançó franco-flamenca de Josquin des Prés, Clément Janequin, Thomas Crecquillon i altres, amb el nom de canzona francese .
	Cànon	Forma de composició musical de caràcter polifònic basada en la imitació estricta entre dues o més veus separades per un interval temporal.
	Virolai	Forma poètica medieval, sovint musicada. És una de les tres ' formes fixes ' i va ser una de les mètriques més comunes a Europa des de la segona meitat del segle XIII fins a finals del XV.

Medieval i Renaixentista	Pasillo	Forma musical tradicional de la Gran Colòmbia ( Panamà, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú ) en l'època de la conquesta i colònia espanyola. Variant i descendent del Vals vienès.
	Lauda	La més important forma vernacla de música sacra a Itàlia en la baixa edat mitjana i en el Renaixement. Originalment la lauda va ser música solista i monofònica, però a partir del segle XIV es va desenvolupar una forma polifònica. De ritme regular i estructura harmònica senzilla, va rebre la influència dels trobadors, ja que els primers exemples mostren similituds rítmiques, en el seu estil melòdic i especialment en la seva notació.
	Frottola	Comunament és una composició per a tres o quatre veus, amb la veu més aguda contenint la melodia. La frottola evita la complexitat del contrapunt, preferint textures homòfones, ritmes clars i repetits, i un rang melòdic estret.
	Chanson	Terme francès, que en espanyol es refereix a qualsevol cançó amb lletra en francès i, més específicament, a peces vocals de tema amorós, i també a les de crítica social i política, en particular les pertanyents a l'estil dels cabarets. En aquest context es diu chansonnier a l'intèrpret de cançons de caràcter humorístic o satíric. En una manera més especialitzada , chanson és una peça musical polifònica de la Baixa Edat Mitjana i Renaixement. Les chansons antigues van tendir a presentar una forma fixa com balada, rondó o virelai , encara que posteriorment molts compositors van usar la poesia popular en varietat de formes musicals
	Motet	Composició musical nascuda al segle XIII per cantar a les esglésies , de text comunament bíblic.

Medieval

Renaixentista

barroca

clàssica

romàntica

Cançó

Composició musical per a la veu humana (comunament acompanyada per altres instruments musicals) i amb lletra. Típicament és per a un sol vocalista, encara que pot també ser per a un duet, trio, o per a més veus (música coral).

Duo

Composició musical per a dos executants, instrumentals o vocals. Quan es tracta de dos instrumentistes se sol parlar de duo (Duo de violins), reservant el terme duet (diminutiu de duo) per a les composicions de dos cantants. A més de ser una composició musical, es coneix per aquest nom a la formació musical de dos intèrprets.

Renaixentista	Ària	Composició musical per a la veu humana (comunament acompanyada per altres instruments musicals) i amb lletra. Típicament és per a un sol vocalista, encara que pot també ser per a un duet trio, o per a més veus( música coral).
	Ensalada	Gènere musical polifònic emparentat amb el Quodlibet. Va ser molt popular a la península Ibèrica durant el Renaixement, especialment en el segle XVI. El seu estil és madrigalesc i està formada per elements heterogenis. L'amanida va ser concebuda per a diversió dels cortesans i va aconseguir gran fama a les festes palatines.
	Branle	Estil de dansa i forma musical del segle XVI originari de França en el qual el moviment principal és lateral, i es ballava en parelles o en un grup formant línies o cercles.
	Balada	Un tipus d'ajust musical de la poesia francesa comuna en els segles XIV i XV. Oferia típicament una veu superior prominent, que era cantada, i dues veus més baixes que van poder haver estat vocalitzades o es van realitzar amb instruments. Guillaume de Machaut és el compositor més famós de balades polifòniques. Renaixentista Càntic Himne cantat de lloança religiosa. Utilitzat des de meitat del XVI, és curt, senzill i popular.
	Càntic	Himne cantat de lloança religiosa. Utilitzat des de meitat del XVI, és curt, senzill i popular.
	Gallarda	Dansa de parella de tres temps apareguda en Llombardia cap a 1480 . Davant la seva solemnitat inicial, de seguida guanya popularitat i es converteix en una dansa de ball molt apreciada en el XVI, seguint habitualment a la pavana en les suites de dansa
	Madrigal	Composició per a diverses veus, sense acompanyament, que intenta traduir les més delicades inflexions d'un poema.
	Pavana	Dansa processional comú a Europa durant el segle XVI

Renaixentista

barroca

Courante

corrente ", " coranto " o " corant " és el nom donat a un família de danses ternàries de finals del Renaixement i principis del període Barroc.

Quodlibet

Peça de música que combina diferents melodies en contrapunt , usualment temes populars, i sovint en forma senzilla. Un exemple molt conegut es troba al final de les Variacions Goldberg, Variació N º 30, de Bach . Un altre exemple és Galimathias Musicum ( KV 32 ), 1 Quodlibet a 17 parts composat per Wolfgang Amadeus Mozart quan tenia al voltant de deu anys d'edat.

Toccata

Peça de música clàssica per a teclat, que generalment emfatitza la destresa del practicant. Menys freqüentment, s'utilitza per referir-se a treballs per a múltiples instruments.

Renaixentista

barroca

clàssica

romàntica

Missa

una forma musical sacra, és una composició coral que trasllada a la música seccions fixes de la litúrgia eucarística.

Òpera

Gènere de música teatral en el qual una acció escènica és harmonitzada, cantada i té acompanyament instrumental, on els actors utilitzen estils poc comuns en cantar.

Barroca	Alemanda	Dansa alemanya barroca ( segle XVIII ) de compàs quaternari o binari i simple. Terme que també és usat per denominar un element estàndard de la suite , normalment el primer o segon moviment . També es pot anomenar Allemanda , Almán o Almaín.
	Cantata	Des de l'època barroca, la cantata és una composició per a una o més veus solistes que s'acompanyen d'instruments.
	Concerto grosso	Popular forma de música barroca usada per un conjunt musical que generalment tenia de quatre a sis moviments, en els quals el material musical era passat entre un petit grup de solistes i una orquestra complerta.
	Ària da capo	Tipus de Ària que apareix a la música barroca que es caracteritza per la seva forma ternària, és a dir en tres parts. Com les àries , també són interpretades per un solista acompanyat per instruments , normalment en una orquestra petita.
	Ricercare	Antiga forma musical ( alt barroc ) basada en el procediment de la imitació. Forma contrapuntística menys elaborada que la fuga, que és més tardana i explota un tema generador de forma sistemàtica , mentre que el ricercare encadena episodis diferents que poden no tenir lligam temàtic.
	Fuga	Composició polifònica basada en el contrapunt entre diverses veus ( segle XVII ).
	Mussette	Una de les moltes peces bàsiques per compondre una suite.
	Tarantela	Forma musical tradicional del sud Itàlia . Coneguda des del XVII, particularment vivaç , acompanyada d'una dansa desenfrenada , era tocada en cerimònies qui podien durar jornades senceres , per curar als que es creia víctimes de mossegada d'una aranya llegendària, la taràntula . Les qualitats terapèutiques que se li pretenien eren un pretext per tal de perpetuar les danses paganes en la Itàlia catòlica rigorista del XVII.
	Gavota	Dansa popular francesa , molt popular a la cort de Lluís XIV de França, on Jean - Baptiste Lully era el principal compositor.
	Giga	Cronològicament , va ser l'última dansa a ser integrada com a element bàsic de la suite baroque. Es toca en últim lloc, després de la sarabanda, però amb la possibilitat d'intercalar entre elles algunes danses opcionals, com el minuet, gavotta, bourrée, passepied, Rigaudon, etc .
	Chacona	Dansa en tres temps d'origen hispanoamericà que, a través d'Espanya, es va difondre per Europa. Durant el segle XVII, la Chacona desenvolupa un tema melòdic al que s'aplicava variacions en el baix (basso ostinato). Monteverdi i Frescobaldi van utilitzar ritmes més lents del tipus sarabanda, molt del gust de Couperin i Lully, que la utilitzaven en les seves obres escèniques.
	Minuet	Antiga dansa tradicional de la música barroca originària de la regió francesa de Poitou que va arribar al desenvolupament entre 1670 i 175 . Va ser introduïda en la cort francesa per Jean - Baptiste Lully (1673) que la va incloure en les seves òperes i, a partir d'aquest moment, va formar part d'òperes i ballets.
	Preludi coral	Petita composició litúrgica per a orgue que utilitza una melodia d'un coral com a base Bach, que va escriure 47 ( l n º 47, inconclús ) exemples d'aquesta forma en la seva Orgelbüchlein.
	Preludi	Peça musical breu, usualment sense una forma interna particula , que pot servir com a introducció als següents moviments d'una obra, usualment més grans i complexos. Molts preludis tenen un continu obstinat sota, usualment de tipus rítmic o melòdic . El preludi també pot referir-se a una obertura, particularment a aquells d'una òpera, oratori o ballet.
	Sarabanda	Dansa lenta , originària d'Amèrica Central, que es va popularitzar a les colònies espanyoles, abans de creuar l'Atlàntic per arribar a Espanya. Posteriorment, es va convertir en un moviment tradicional a la suite durant el Barroc.
	Suite	Peça musical composta per diversos moviments breus l'origen són diferents tipus de danses barroques. La suite és considerada com una de les primeres manifestacions orquestrals de tipus modern. Per això s'ha considerat aquest gènere un antecedent de la forma sonata que s'origina al segle XVII.
	Invenció	Composició musical de curta extensió (normalment per a teclat) amb una estructura contrapuntística a dues veus.
	Bourrée	La bourrée és una dansa ràpida que es va utilitzar en la suite barroca i en els ballets i les òperes franceses del segle XVII i el segle XVIII .

Barroca clàssica romàntica	Barcarola	Cançó folklòrica cantada pels gondolers venecians, o una obra musical escrita en aquell estil. En la música clàssica, les dues més famoses són la de l'òpera Els contes d'Hoffmann de Jacques Offenbach, i la Barcarola en fa sostingut major, per a piano, Opus 60 de Frédéric Chopin.
	Obertura	Introducció instrumental d'una òpera o una altra obra dramàtica, musical o no.
	Concert per a teclat	Tipus de concert on els instruments de teclat (piano, orgue, clavicèmbal , entre d'altres) són els solistes. És un dels concerts més importants de la música acadèmica, especialment a partir de la segona meitat del segle XVIII, on és àmpliament conreat entre els grans compositors fins als nostres dies.
	Concert	Forma musical en què es compon una obra per a un instrument solista, o en alguns casos també amb orquestra inclosa, que usualment és de tres moviments seguint un patró de ràpid - lent - ràpid.
	Simfonia	Obra per a orquestra, d'ordinari dividida en quatre moviments, cadascun amb un temps i estructura diferent .
	Oratori	Obra lírica de caràcter narratiu, sense representació escènica, formalment bastant pròxima a l'òpera, destinada en principi a ser interpretada en una església o ( en els nostres dies ) en concert. Els seus temes eren sovint religiosos: episodis trets de la Bíblia, de la vida de Jesus o més raramen , de la vida dels sants.
	Divertimento	Forma musical que va ser molt popular durant el segle XX, composta per un reduït nombre d'instruments. De manera similar a la suite, i igual que aquesta, estava formada per moviments de dansa, encara que més curts i simples, i més lliures en el seu conjunt.
	Marxa	Obra musical que entra dins de les composicions definides pel moviment o pel ritm .
	Fantasia	Forma musical lliure que es distingeix pel seu caràcter improvisació i imaginatiu, més que per una estructuració rígida dels temes, que permet al compositor una major expressivitat musical relaxant les restriccions inherents a altres formes tradicionals més rígides, com la sonata o la fuga.

Clàssica romàntica	Alborada	Cançó o composició musical relacionada, d'acompanyament o evocant al vespre. Una altra manera de definir-la és com un tipus de música matinal interpretada a l'aire lliure per celebrar a algú, en oposició a la serenata.
	Ballet	Gènere dramàtic l'acció és representada per mitjà de pantomimes i danses. El ballet cortesà francès, és contemporani dels primers assajos de la monodia dramàtica de Florència ( els intermedis, de finals del segle XVI ). De les representacions dels ballets de la cort neixen l'òpera- ballet i la comèdia - ballet de Lully i de Molière. El ballet intercalat , inserit en una òpera, és específic de l'art líric francès, com es reflecteix en les representacions de les tragèdies líriques de Lully i de Rameau. La reforma de Noverre ( ballet d'acció ) i fins i tot les de Gluck.
	Càntic	Himne estrictament exclou els Salms) pres de la Bíblia. El terme és de vegades usat per incloure als antics himnes no bíblics com el Te Deum i certs salms usats en la litúrgia.
	Estudi	Breu composició feta per practicar una destresa tècnica particular en l'execució d'un instrument solista.
	Impromptu	Peça, tradicionalment pianística que es caracteritza per la contínua improvisació. S'estructura normalment en tres parts ABA (forma tripartida ). Va ser conreada per autors com Schubert, Chopin i Fauré.
	Intermezzo	Composició que cap entre altres entitats musicals o dramàtiques, com ara, actes d'una obra teatral o moviments d'una obra musical més extensa.
	Lied	Terme que es refereix a una composició, típica dels països germànic , escrita per a un cantant amb acompanyament de piano. És característic la brevetat de la forma, la renúncia al virtuosisme belcantístic, l'estreta relació amb el poema i la forta influència de la cançó popular alemanya.
	Masurca	Dansa animada de parella, tradicional de Polònia, del segle XVI, una mica més ràpida que la polonesa. Originalment un ball de saló, es va convertir en una dansa popular. Es va donar a conèixer per tota Europa, juntament amb la polca (d'estructura similar), durant la segona meitat del segle XIX. S'assembla al vals i al minuet (d'origen francès , la més famosa dansa durant el segle XVIII) quant a la seva estructura i al seu moviment moderat. Especialment va ser Frédéric Chopin el precursor d'aquesta forma musical en la música clàssica i de concert.
	Nocturn	Peça de música vocal o instrumental, de melodia dolça i estructura lliure. Originalment se li donava aquesta denominació a una peça tocada a moments, generalment en festes de nit i després deixades de banda. Posteriorment, aquestes peces no estaven necessàriament inspirades en la nit, ni feien evocació alguna a la nit, però havien estat escrites per ser tocades en la nit, com succeeix amb les serenates.
	Polonesa	Dansa polonesa de moviment moderat i en compàs de 3 /4. En el seu origen ( segle XVI) era una marxa solemne que donava principi i fi a les festes de la noblesa, les parelles, preses de les mans i guiades per l'amo de la cas , travessaven sales, galeries i jardins, fent els més extravagants moviments. Durant el segle XVIII es va produir l'estilització de la polonesa. És en aquesta època on la polonesa s'entronca dins de la Suite, prenent la forma de Zarabanda o de Rondó.
	Quartet	Formació cambrística constituïda per quatre instruments. Habitualment es refereixen a quartets de corda- encara que existeixen també d'altres instrumentacions - formats per dos violins, una viola, i un violoncel. Per extensió, el terme també es pot aplicar a les composicions per a aquestes formacions.
	Rèquiem	El Rèquiem o Missa de rèquiem és un servei litúrgic de l'església catòlica romana. Aquesta missa és un prec per les ànimes dels difunts i té lloc just abans de l'enterrament o en les cerimònies de commemoració o record.
	Rondo Rondeau	Forma musical basada en la repetició d'un tema musical. El tema principal (A) sol desenvolupar tres vegades o més. Era una forma molt atractiva per als compositors i els clavecinistes barrocs del segle XVII i principis del segle XVIII, com Couperin.
	Cicle de cançons	Grup de cançons dissenyades per ser executades seqüencialment com un sola entitat. Usualment totes les cançons són del mateix compositor i utilitzen versos del mateix poeta. Un cicle de cançons manté la seva unitat al referir-se al mateix tema o explicar una història.
	Scherzo	Es va desenvolupar a partir del minuet, i gradualment ho va ser substituint en el tercer (o de vegades segon) moviment de la sonata, el quartet de cordes i la simfonia. Tradicionalment conserva la forma ternària del minuet, però és més ràpid i gairebé sempre de naturalesa alegre.
	Serenata	Forma musical concebuda per a orquestra de corda, de vent, mixta o conjunt de cambra. Va ser un divertiment que va aconseguir enorme popularitat durant el segle XVIII: La serenata es tocava a la tarda, al vespre, i l'origen està en les balades que els enamorats cantaven enfront de les finestres de l'estimada al capvespre.
	Sonata	La sonata clàssica, la forma més difosa d'aquesta forma musical, és una obra que consta de tres o quatre moviments, escrita per a un o més instruments. Inicialment van predominar les formes de tres moviments, especialment en l'època clàssica, però a mesura que augmentaven tant la seva complexitat com durada es van popularitzar les de quatre moviments.
	Bagatel·la	Composició musical àgil i curta originària del moviment romàntic. La seva forma sol ser ABA, amb Coda final, i normalment s'interpreta al piano.
	Poema simfònic	Obra d'origen musical, de caràcter poètic literari, la finalitat és moure sentiments i despertar sensacions, o descriure una escena mitjançant la música.
	Rapsòdia	Peça musical característica del romanticisme composta per diferents parts temàtiques unides lliurement i sense cap relació entre elles. És freqüent que estiguin dividides en dues seccions , una dramàtica i lenta i una altra més ràpida i dinàmica, aconseguint així una composició d'efecte brillant.
	Bolero	Gènere musical d'origen espanyol, desenvolupat en diversos països hispanoamericans com Argentina, Colòmbia, Cuba, Equador, Espanya, Mèxic, Perú, Puerto Rico, Veneçuela, i altres. El ritme del bolero és d'un compàs de quatre temps. La seva forma de ballar tan simple ho va fer popular a tot el món, en tots els ambients i entre totes les classes socials.
	Moment musical	Peça curta, originària del romanticisme, composta generalment amb forma de Lied ABA. El seu estil no és concret, i sol adoptar formes molt diverses. Són cèlebres els Moments musicals de Schubert per a piano.
	Polca	Dansa popular apareguda a Bohèmia cap a 1830. La seva forma deriva directament del minuet, amb una instrucció que prepara l'entrada del tema i una coda que serveix de final a l'obra.