A grans trets, l'article grec és equivalent a l'article determinat català (el, la, els, les). Amb tot, hi ha algunes diferències que cal fer notar:

Els substantius grecs s'organitzen en tres declinacions:

• Primera declinació. Inclou substantius femenins i masculins:
  • Femenins. Fan el nominatiu singular en -α o -η i el genitiu singular en -ας o -ης.
  • Masculins. Fan el nominatiu singular en -ας o -ης i el genitiu singular en -ου.
    
    
• Segona declinació. El genitiu singular sempre és -ου. Reuneix dues classes de substantius:
  • Masculins (i alguns femenins), amb nominatiu singular -ος. 
  • Neutres, amb nominatiu singular -ον. 
    
    
• Τercera declinació. Aplega diversos tipus de substantius. El genitiu singular pot ser -ος, -ους o -εως.

Els substantius femenins de la primera declinació s'organitzen en tres subtipus:

• Τemes en -η.
• Τemes en -α pura.
• Τemes en -α impura.

Per distingir un tema en α pura d'un tema en α impura cal parar esment en la lletra que precedeix la α.

• • Si davant la α  trobem la consonant ρ o les vocals ι o ε, el substantiu pertany a la categoria α pura.
  • Si la α és precedida per qualsevol lletra diferent a ρ, ι, ε, el substantiu pertany al tipus α impura.

1) Temes femenins en -η. Les seves desinències són idèntiques a les de l'article femení.

2) Temes femenins en -α pura. En el plural, les desinències són idèntiques a les de l'article femení. En singular, quan l'article presenta una -η, la desinència duu una -α.

• Amb nominatiu en -ος. Tot i haver-hi alguns noms femenins^[1], la majoria pertany al gènere masculí.
• Amb nominatiu en -ον. Són tots substantius neutres. 

	Tipus masculí/femení λόγος -oυ (ὁ): 'paraula, discurs'. (base: λογ-)		Tipus neutre  ῥόδον -ου (τό): 'rosa'. (base: ῥoδ-)
	Singular	Plural	Singular	Plural
Nom.	ὁ  λόγος	οἱ  λόγοι	τὸ  ῥόδον	τὰ  ῥόδα
Voc.	λόγε	λόγοι	ῥόδον	ῥόδα
Acus.	τὸν  λόγον	τοὺς  λόγους	τὸ  ῥόδον	τὰ  ῥόδα
Gen.	τοῦ  λόγου	τῶν  λόγων	τοῦ  ῥόδου	τῶν  ῥόδων
Dat.	τῷ  λόγῳ	τοῖς  λόγοις	τῷ  ῥόδῳ	τοῖς  ῥόδοις

Dins la tercera declinació s'inclouen diversos tipus de substantius:

• Temes consonàntics:
  • Temes en consonant oclusiva (labial, velar i dental).
  • Temes en consonant líquida (λ, ρ).
  • Temes en consonant nasal (ν).
  • Temes acabats en ντ.
  • Temes en consonant sibilant σ (substantius monotemàtics i bitemàtics).
    
    
• Temes en vocal o diftong:
  • Temes en diftong ευ, αυ ^[1].
  • Temes en vocal feble (ι, υ).

Al primer bloc de Grec I, s'estudiaran tots els temes consonàntics menys els sibilants. La resta de paradigmes s'estudien al segon bloc.

Desinències generals

Les desinències comunes de la tercera declinació són les següents:

La major dificultat de la tercera declinació rau en el fet que aquestes desinències poden patir diversos accidents fonètics quan entren en contacte amb el darrer fonema del tema. Per aquesta raó, s'aniran estudiant els diferrents temes un a un per tal d'explicar amb detall les peculiaritats de cada tipus flexiu.

NOTES:

[1] Es pot incloure dins aquest tipus els temes en diftong ου i οι (que no estudiarem). 

[2] Per als substantius masculins i femenins de tema en vocal feble, la desinència d'acusatiu singular és -ν i la del plural -ς.

Les consonants oclusives del grec són:

Temes en consonant oclusiva labial (β, π, φ)

• Fan el nominatiu i el vocatiu singular amb desinència -ς.
• Quan la consonant labial de final de tema es troba amb una -ς, el so resultant es grafia amb ψ (psi). Això passa al nominatiu i vocatiu singular i al datiu plural.
  
  

Temes en consonant oclusiva dental ( δ, τ, θ)

A l'hora de declinar els substantius en tema acabat en -ντ, cal tenir presents les següents lleis fonètiques:

• La dental τ cau quan queda en posició final de mot ^[1].
• El grup ντ desapareix quan entra en contacte amb la sibilant σ, i la vocal precedent a aquest grup experimenta un allargament ^[2]. 

Els substantius masculins/femenins en tema ντ poden fer el nominatiu de dues maneres:

• Amb desinència σ. Quan la sibilant de la desinència entra en contacte amb el grup -ντ, fa que aquest desaparegui i la vocal precedent experimenti un allargament compensatori: *ὅδοντ+ς > *ὅδος > ὅδους. 
  
  
• La major part dels substantius tenen com a marca de nominatiu l'allargament (no compensatori) ^[3] de la darrera vocal del tema, amb la consegüent caiguda de la consonant τ que ha quedat en posició final de mot: ᾿*γέροντ s'allarga en *γέρωντ > γέρων.  

	Nominatiu amb desinència ς ὅδούς ὁδόντος (ὁ): 'dent' (tema: ὁδοντ-)		Nominatiu amb allargament vocàlic γέρων -όντος (ὁ): 'vell, ancià' (tema: γέροντ-)
	Singular	Plural	Singular	Plural
Nominatiu	ὁ  ὁδούς	οἱ  ὁδόντες	ὁ  γέρων	οἱ  γέροντες
Vocatiu	ὁδούς  [4]	ὁδόντες	γέρον	γέροντες
Acusatiu	τὸν  ὁδόντα	τοὺς  ὁδόντας	τὸν  γέροντα	τοῦς  γέροντας
Genitiu	τοῦ  ὁδόντος	τῶν  ὁδόντων	τοῦ  γέροντος	τῶν  γέροντων
Datiu	τῷ  ὁδόντι	τοῖς  ὁδοῦσι(ν)	τῷ  γέροντι	τοῖς  γέρουσι(ν)

NOTES:

[1] Ho vam veure en estudiar els temes en consonant oclusiva dental (lliurament 4 de Grec I bloc 1). Aquesta llei explica l'absència de la τ final en formes com el nom. i voc. sg. γέρων -ονος (vid. taula).

[2] Se'n diu allargament compensatori, i fa que la ο passi a ου, i la ε es diftongui en ει. La resta de vocals no mostren cap canvi gràfic. L'allargament compensatori el trobarem en tots els datius plurals i en alguns nominatius (i vocatius) del singular.

[3] És a dir, ε s'allarga en η, o s'allarga en ω. La resta de vocals no deixen en l'escriptura cap rastre de l'allargament.

[4] El substantiu ὁδούς -όντος fa el vocatiu singular per analogia (imitació) al nominatiu singular. Això no es dóna en tots els substantius d'aquest tipus: per exemple, el nom de tema γιγαντ- (gegant) fa el nominatiu γίγας (desinència ς, que provoca la desaparició del grup ντ) i el vocatiu sg. γίγαν (amb caiguda de la τ final de mot). 

Els substantius en sibilant es divideixen en dos grans grups ^[1]:

• Bitemàtics. Alternen dos temes: un acabat en -ος, l'altre acabat en -ες.
• Monotemàtics. Tenen un sol tema, que acaba en -ες ^[2].

En tots els substantius sibilants es produeixen els següents accidents fonètics:

1. La σ final del tema cau quan es troba entre dues vocals.
2. Les dues vocals que queden en contacte per la desaparició de la -σ- experimenten una contracció.

Substantius bitemàtics

Són tots substantius neutres (nom. sg -ος, gen. sg. -ους). Es caracteritzen per l'alternança en la darrera vocal del tema: al nominatiu, vocatiu i acusatiu del singular el tema finalitza en -ος; a les resta dels casos, acaba en -ες.

Al quadre següent es recullen les terminacions de casos i, al costat, s'ofereix l'explicació de l'evolució fonètica que ha portat fins a la forma definitiva (el número entre parèntesis remet al quadre de contraccions de dalt).

Substantius monotemàtics

Són substantius masculins o femenins (nom. sg -ης, gen. sg. -ους) ^[4]. A diferència del tipus bitemàtic, tenen un sol tema, que finalitza en -ες.

NOTES:

[1] Algunes gramàtiques dels bitemàtics en diuen temes variables; i dels monotemàntics, temes invariables. 

[2] Es podria afegir un petit grup de substantius neutres de tema en -ας (exemple: κρέας κρὲατος), que no estudiarem.

[2] Les dues σ se simplifiquen en una de sola.

[3] Segueixen aquest paradigma molts noms propis d'home, com ara Δημοσθένης ('Demòstenes'), Περικλῆς (`Pèricles'), Σωκράτης ('Sòcrates'), etc.

Es flexionen per la tercera declinació una munió de substantius el tema dels quals acaba en diftong decreixent ^[1]. En origen, aquests diftongs eren formats per una vocal forta (α, ε, ο) i una semiconsonant que, en etapes molt reculades de l'alfabet grec, es grafiava amb una lletra anomenada digamma (majúscula Ϝ, minúscula ϝ). La digamma, quan anava precedida d'una vocal, va evolucionar de la següent manera:

• Es converteix en una υ semivocàlica en posició final absoluta. Per exemple: Del tema γραϝ-, el voc. sg., que no duu cap desinència, és γραῦ.
• També es converteix en una υ semivocàlica quan va seguida d'una consonant que tanca la paraula. Un nou exemple a partir del tema γραϝ-: el nom. sg. pren la desinència -ς, de manera que resulta γραῦς.
• Cau en posició intervocàlica.

Temes en diftong ευ

Són substantius masculins amb nom. sing. -ευς i gen. sg. -εως. Les formes d'alguns dels seus casos no són simples d'explicar. Per tant, la nostra recomanació és que t'aprenguis el paradigma de memòria ^[2].

En la seva flexió alternen un tema amb vocal pura -ι i un altre en diftong -ει ^[2]. El primer tema apareix als tres primers casos del singular. El tema diftongat explicaria pràcticament tots els altres casos, tenint present que la semiconsonant en posició intervocàlica cau i pot donar lloc a contraccions (vid. el quadre de contraccions vocàliques al capítol Tercera declinació: temes en sibiliant). Un cop més, la nostra recomanació és que aprenguis de memòria el paradigma flexiu, sense preocupar-te gaire per les raons fonètiques que expliquen les diverses formes dels casos. Tingues present que moltes paraules d'ús freqüentíssim en grec antic pertanyen a aquesta categoria.

• Primera classe. Adjectius que declinen per la primera i segona declinació.
  
  
• Segona classe. Adjectius de dues terminacions (una per al masculí i femení, una altra per al neutre) que segueixen la tercera declinació.
  
  
• Tercera classe. Adjectius de tres terminacions que flexionen el masculí i el neutre per la tercera declinació i el femení per la primera declinació.
  
  
  

• 1a. De tres terminacions, amb el femení en -α.
• 1b. De tres terminacions, amb el femení en -η.
• 2.   De dues terminacions.

1. Adjectius de tres terminacions. Els dos primers tipus (1a i 1b) presenten una flexió diferenciada per a cadascun dels tres gèneres. El seu enunciat és format pel nominatiu singular dels tres gèneres en l'ordre masculí, femení i neutre ^[1]. Pel que fa a la seva flexió:

• En el gènere masculí es declina com els substantius de la 2a declinació de nominatiu en -ος.
• En el neutre, segueixen també la 2a declinació: la dels neutres de nominatiu en -ον.
• Pel que fa al gènere femení, pren les terminacions de la 1a declinació bé dels temes en -α pura (tipus 1a), bé dels temes en -η (tipus 1b) ^[2].

Exemple del tipus 1a: δίκαιος -α -ον, 'just'. 

Exemple del tipus 1b: καλός -ή -όν, 'bo'. 
 

 2. Adjectius de dues terminacions. Presenten una forma comuna per als gèneres masculí i femení:

• En el gènere neutre, es flexiona seguint la 2a declinació (neutres de nominatiu en -ον).
• Tant per al gènere masculí com per al femení, es declina com els substantius de la 2a declinació de nominatiu en -ος.

El seu enunciat comprèn dues formes:

• La primera és el nominatiu singular masculí i femení.
• La segona és el nominatiu singular neutre.
  
  

Exemple del tipus 2: βροτός -όν, 'mortal'.

NOTES:

[1] L'enunciat d'un adjectiu mai es pot confondre amb l'enunciat d'un substantiu perquè, a diferència d'aquest, no és acompanyat per un article que n'indiqui el gènere. Vid. el capítol Enunciats dels mots.

[2] Segueixen la declinació en -α pura els adjectius l'arrel dels quals acaba en  ρ, ι, ε. Tots els altres adjectius de tres terminacions declinen el femení com els temes en -η.

La tercera i darrera classe d'adjectius declinen el masculí i el neutre per la tercera declinació, mentre que el femení segueix la primera. A més, alguns d'aquest adjectius presenten dos temes distints per al masculí/neutre i per al femení. 

• Adjectius en -υς -εια -υ. En masculí i neutre es declina com un tema en -υ (bitemàtic) ^[1]; el femení segueix la flexió del temes en -α pura de la primera declinació ^[2]. 
  
  

• Adjectiu πᾶς πᾶσα πᾶν, 'tot'. Els gèneres masculí i neutre són temes en -ντ ^[3]; el femení és un tema en α impura ^[2]. Les terminacions d'aquest adjectiu (en negreta a la taula) es retroben al participi d'aorist actiu sigmàtic.
  
  

• Adjectiu μέλας μέλαινα μέλαν, 'negre'. És un tema en nasal. El d'aquest adjectiu és μέλαν- per al masculí i neutre, μελαιν- per al femení.
  
  

• Adjectiu πολύς πολλή πολύ 'molt'. En la seva flexió alternen dos temes (πολu- / πολλ-). Els casos nominatiu, vocatiu i acusatiu del singular del gènere masculí i neutre es fan sobre el tema πολύ- i prenen les desinències dels temes en vocal feble υ ^[1]. La resta de casos de la flexió es construeixen a partir del tema πολλ- i les terminacions de la primera declinació de tema en -η ^[2] (per al femení) o de la segona declinació (per als gèneres masculí i neutre) ^[4]. 
  
  

• Adjectiu μέγας μεγάλη μέγα, 'gran'. La distribució dels dos temes (μέγα- i μεγάλ-) i la tria de declinacions segueixen el mateix patró que l'adjectiu πολύς πολλή πολύ. 
  
  

NOTES:

[1] Vid. Tercera declinació: temes en vocal feble (i, u). Fixa't que hi ha algunes formes sense contracció: gen. singular i plural; nom/voc./ac. pl. neutre.

[2] Vid. Primera declinació.

[3] Vid. Tercera declinació: temes en nasal (ν) i en ντ.

[4] Vid. Segona declinació.

Tipus de verbs temàtics o en -ω:

La concreció del currículum de batxillerat exigeix només l'estudi d'uns determinants temps d'alguns tipus de verbs. En la matèria de Grec I, només s'hi estudien temps de la veu activa. Al bloc 1:

• • • El present, l'imperfet i el futur d'indicatiu;
    • L'imperatiu present;
    • L'infinitiu present i futur.

Al bloc segon, s'introdueix:

• • • El participi de present i de futur.
    • Els temps aorist de tipus sigmàtic en mode indicatiu, infinitiu i participi.
    • La conjugació per al verbs contractes de tots els temps anteriorment esmentats.
       

NOTES:

[1] La veu passiva i mitjana s'estudien a Grec II.

[2] Els continguts curriculars de la matèria de Grec de batxillerat no inclouen l'estudi ni del subjuntiu ni de l'optatiu. Aquest darrer és un mode verbal d'origen indoeuropeu (el comparteix, per exemple, el sànscrit) desconegut pel llatí i les llengües romàniques. Té diversos usos i sentits, però la seva funció primordial és l'expressió del desig. 

[3] L'aorist és el temps del passat puntual. Amb alguns matisos, equival al passat català (vaig cantar, en la seva forma perifràstica; cantí, en la forma simple).

[4] Només l'indicatiu disposa dels sis temps. L'imperatiu i el subjuntiu, només tenen present, aorist i perfet. L'optatiu, l'infinitiu i el participi, a aquests tres temps hi afegeixen el futur. 

Aquests verbs són anomenats temàtics pel fet que presenten una vocal temàtica entre l'arrel i la desinència. La flexió del seu present respon al següent paradigma:

Per conjugar el present de qualsevol verb temàtic cosonàntic o vocàlic pur ^[2], s'ha de fer sempre el mateix. Τreure a l'enunciat la terminació -ω i afegir a aquesta base lexemàtica les terminacions que a la taula precedent apareixen en negreta. A tall d'exemple, t'oferim el present d'altres tres verbs temàtics: βάλλω ('llançar'), λύω ('deslligar; resoldre') i βλέπω ('veure, mirar') ^[3]. Aprofitem per introduir el cas nominatiu dels pronoms personals del grec antic. 

NOTES:

[1] Els parèntesis indiquen que la ν final és facultativa. Això vol dir que només apareix abans de pausa o quan el mot següent comença per vocal.

[2] Queden exclosos, doncs, els verbs contractes (els que acaben en -αω, -εω, -οω). El present dels verbs temàtics contractes no s'estudia fins al darrer lliurament de Grec I bloc 2.

[3] Són, respectivament, un verb en consonant líquida (βάλλω), un verb mut o en consonant oclusiva (βλέπω)  i un verb temàtic pur (λύω).

[4] El grec antic no coneix pronoms personals propis de tercera persona. Per a les seves funcions, se sol recórrer a l'ús d'un pronom demostratiu. 

• φημί ('dir')
• τίθημι ('col·locar, posar')
• ἵστημι ('estar o posar dempeus o dret'; 'deturar'; 'establir') ^[1]
• δείκνυμι ('mostrar, indicar')
• δίδωμι ('donar')
  
  

Algunes de les seves desinències són distintes a les del present dels verbs temàtics.

Una altra característica del present d'aquests verbs és que en les tres persones del singular experimenten un allargament en la vocal final de l'arrel. Fixa't, a la taula següent, que:

• la ε del temal s'allarga en η al verb τίθημι,
• la α del tema s'allarga també en η als verbs φημί i ἵστημι,
•  i la ο del tema s'allarga en ω en el cas del verb δίδωμι. 
  
  
  

Pel que fa al verb copulatiu εἰμί, la seva conjugació mostra moltes irregularitats. 

NOTES:

[1] Aquest verb prové de la mateixa arrel indoeuropeu que l'anglès to stand; com pots apreciar, el seu significat és semblant.

 
L'augment és una característica morfològica pròpia dels temps de passat del mode indicatiu ^[1].

Pot ser de dos tipus:

1. Augment sil·làbic. Consisteix a introduir una vocal ε al davant de l'arrel verbal. Duen aquest augment tots els verbs l'arrel dels quals comença en consonant.

2. Augment temporal. És el propi dels verbs l'arrel dels quals comença amb una vocal. Consisteix en l'allargament d'aquesta vocal, responent a les següents pautes:

Altres augments temporals:

• El verb ἔχω ('tenir') fa l'imperfet εἶχον.
• El verb ᾄδω ('cantar') fa l'imperfet ᾖδον.

NOTES:

[1] Es troba en dos temps d'indicatiu del verb grec: l'imperfet i el seu correlat puntual, l'aorist (que s'estudia parcialment a Grec I bloc 2). 

Usos del temps verbal

El pretèrit imperfet d'indicatiu actiu té pràcticament el mateix valor que l'imperfet català: s'usa per referir-se a accions o situacions que s'allarguen o es repeteixen en el passat. Expressa, per tant, un passat duratiu ^[1], i no pas puntual ^[2]. 

Morfologia

1. L’imperfet d’indicatiu es construeix a partir de la mateixa base lexèmatica que el present. Així, d'un verb temàtic ^[3] com φέρω, en prendrem la base φερ-. Al davant, s'hi afegeix l'augment, que en aquest cas és la vocal ε ^[4]. Al darrere de la base s'integren primer la vocal temàtica i, a continuació, la desinència personal. Les desinències personals de l'imperfet present actiu són:

La vocal temàtica és una ο quan va seguida de consonant labial (μ, ν), i una ε en tots els altres casos.

En suma, l'imperfet d'indicatiu actiu del verb φέρω és:

Fixa't que totes les formes de l'imperfet tenen accentuació esdrúixola.


2. L'imperfet del verb copulatiu είμί presenta una flexió força irregular. 

NOTES:

[1] Prenguem com a exemple l'oració De petit, jo tocava el piano. S'usa l'imperfet per expressar que l'acció de tocar el piano es va repetir en el passat. No vaig tocar el piano un dia i prou, sinó que el fet va succeir diverses vegades.

[2] Aquest valor es reserva per al temps aorist.

[3] Segons determina el currículum de batxillerat, només cal que coneixis l'imperfet dels verbs temàtics (o en -ω) i del verb copulatiu εἰμί. No has d'aprendre, doncs, la formació de l'imperfet d'indicatiu dels verbs atemàtics.  

[4] Al capítol precedent s'expliquen els diversos tipus d'augment.

L'aorist és el temps que s'empra per a l'expressió d'una acció puntual en el passat. En mode indicatiu, si fa no fa equival al passat català ('vaig cantar', en la seva forma perifràstica; 'cantí', en la forma simple).

Pel que fa a la morfologia, hi ha dos tipus d'aoristos:

És una peculiaritat pròpia de cada verb el fet que per a la formació de l'aorist trïi l'un o l'altre procediment ^[1].

En aques curs, estudiarem només els aoristos sigmàtics. De moment, ens cenyirem als verbs temàtics purs i als verbs consonàntics muts. Finalment, farem una precisió sobre l'aorist del  verb εἰμί.

Aorist d'indicatiu sigmàtic

1. L’aorist d’indicatiu actiu es construeix a partir de la mateixa base lexèmatica que el present. Donat un verb temàtic pur com λύω, de primer cal aillar-ne la base lexemàtica, que és λυ-. Al davant es col·loca l'augment (sil·làbic o temporal, segons el verb ho requereixi ^[2]). Al darrere de la base s'afeix una σ  i, tot seguit, las terminacions personals pròpies de l'aorist sigmàtic, que són:

El resultat és el segûent:

Fixa't que, com en l'imperfet, totes les formes de l'aorist tenen accentuació esdrúixola.


2. L'aorist sigmàtic dels verbs muts presenta una particularitat que ja hem vist en estudiar el temps futur. El morfema σ característic de l'aorist, quan entre en contacte amb la consonant oclusiva final de l'arrel, pateix les modificacions gràfiques o fonètiques habituals. Tot seguit les recordem:

En conseqüència:

A Grec I bloc 1, cal estudiar la formació del futur d'indicatiu actiu dels verbs temàtics purs (tema en ι, u), dels verbs muts (o de tema acabat en consonant oclusiva) i del verb copulatiu εἰμί ^[1]. Al bloc 2 d'aquesta matèria s'afegirà a l'elenc el futur dels verbs contractes.

Verbs temàtics purs

Verb εἰμι

El verb copulatiu εἱμί presenta una conjugació bastant irregular també per al futur. 

NOTES:

[1] No s'abordarà, doncs, l'estudi del futur dels verbs consonàntics líquids (que no són inclosos en el currículum de Grec per al batxillerat). Per a la classificació dels verbs grecs (en temàtics purs i contractes, i en consonàntics muts i líquids), pots revisar el capítol  EL VERB: conjugacions inclòs en aquest Compendi de morfologia: declinacions i conjugacions.

L'imperatiu és el mode verbal que expressa una ordre o una prohibició (en aquest darrer cas, ha d'acompanyat de l'adverbi de negació μή). Els verbs temàtics purs i consonàntics ^[1] fan l'imperatiu present actiu afegint a l'arrel o base lexemàtica les terminacions que a la taula apareixen en negreta.

• Verbs temàtics (excepte els contractes): fan l'infinitiu afegint a l'arrel o base lexemàtica del present la terminació ειν. La síl·laba tònica és la mateixa que en el present d'indicatiu.

Exemples:

λύω > λύειν

φέρω > φέρειν

ἁγγέλλω > ἀγγέλλειν

φαίνω > φαίνειν

• Verbs atemàtics. Construeixen l'infinitiu afegint al tema de present (sense allargament) la terminació ναι. La síl·laba tònica es desplaça, de manera que tots aquests infinitius són d'accentuació plana. A continuació tens els infinitius dels verbs atemàtics que has de conèixer:
  
  
• εἰμί > εἶναι
• φημί > φάναι
• τίθημι > τιθέναι
• ίστημι > ἱστάναι 
• δείκνυμι > δεικνύναι
• δίδωμι > διδόναι

Labials (β, π, φ i també πτ)     +  σ   > ψ

Velars (γ, κ, χ i també ττ/σσ)  +  σ   > ξ

Dentals (δ, τ, θ i també ζ)      +  σ    > σ   (per caiguda de la dental i conservació de la σ)

L'infinitiu, un substantiu verbal

L'infinitiu és un substantiu verbal. És a dir, participi alhora de la categoria verbal i nominal:

• La seva natura verbal li permet de dur els complements propis del verb.
  • Per exemple, l'infinitiu dir pot tenir un complement directe i un complement indirecte: 'Cal dir la veritat (CD) als nois (CI)'.
    
    
• Com a nom que és, pot fer les funcions pròpies del substantiu: principalment subjecte i complement directe d'un altre verb. 
  • 'L'acusat vol dir la veritat' (CD de 'vol').
  • 'Dir la veritat és important' (Subjecte del verb 'és').

Infinitiu substantivat

Per la seva natura nominal, l'infinitiu pot anar precedit de l'article, cosa també possible en català o castellà. En grec, l'article que determina un infinitiu sempre és singular i de gènere neutre. Encara que aquest article pot declinar-se en tots els casos del singular, de moment només el trobarem en nominatiu / acusatiu (τό), per tal com l'infinitiu farà bé de subjecte bé de complement directe d'un verb personal:

• • '(L')estar alegre és estar bé' = τὸ χαίρειν ἐστὶν εὖ ἔχειν. L'infinitiu τὸ χαίρειν (l'estar alegre) és el subjecte del verb copulatiu ἐστίν ('és').
  • 'El savi no tem (el) morir' = ὁ σοφὸς οὐ δείδει τὸ ἀποθνῄσκειν. L'infinitiu τὸ αποθνήσκειν ('el morir') és el complement directe del verb δείδει ('tem'). 
    
    

Oracions d'infinitiu concertat

El grec antic coneixia dues classes d'oracions d'infinitiu: concertades i no concertades. L'infinitiu concertat és aquell que està subordinat a un verb principal i duu un subjecte diferent al d'aquest verb. Aquest tipus d'infinitiu no l'estudiarem encara. Per ara, ens limitarem als infinitius no concertats, és a dir, els que no tenen un subjecte propi. 

L'infinitiu no concertat és per a nosaltres el més familiar i fàcil d'entendre, ja que és l'únic que coneix el català i el castellà. Aquest infinitiu, juntament amb els seus complements verbals, constitueix una subordinada substantiva que depèn d'una oració principal. Amb relació al verb de l'oració principal, l'oració d'infinitiu n'és el subjecte o el complement directe.

• Pot ser el subjecte de verbs impersonals com ara δεῖ ('cal'), χρή ('és útil, és convenient') ^[1] o d'expressions impersonals amb el verb copulatiu i un atribut:
  • Δεῖ λέγειν τὴν ἀλήθειαν = 'Cal dir la veritat'.
  • Χρὴ μανθάνειν τὴν ῥητορικὴν τέχνην = 'És útil aprendre l'art oratòria'.
  • Χαλεπόν ὲστι πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'És difícil fer sempre el bé (lit.: 'les coses bones')'.
    
    
•  Pot fer de complement directe de verbs transitius com ara creure, pensar, saber, voler, poder, ordenar, etc.:
  • Νομίζετε πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'Penseu (de) fer sempre el bé'. 
  • Θέλεις πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'Vols fer sempre el bé'.

Μέλλω + infinitiu futur

El verb μέλλω sempre va seguit d'una oració d'infinitiu futur. Es tracta d'una construcció que expressa la imminència d'una acció. Es pot traduir al català per les perífrasis 'anar a + infinitiu' o 'estar a punt de + infinitiu'. 

Exemple: Ὁ ἄνθρωπος μέλλει ἥξειν εἰς τὴν ἀγοράν = 'L'home està a punt d'arribar a la plaça'.

NOTES:

[1] Tant δεῖ com χρή són verbs defectius: només apareixen en 3a persona del singular del present d'indicatiu.

Labials (β, π, φ i també πτ)     +  σ   > ψ

Velars (γ, κ, χ i també ττ/σσ)  +  σ   > ξ

Dentals (δ, τ, θ i també ζ)      +  σ    > σ   (per caiguda de la dental i conservació de la σ)

El participi de present actiu es forma a partir de l'arrel o base lexemàtica del present. A aquest primer formant cal afegir:

• Per als gèneres masculí i neutre, l'infix -οντ- + les terminacions de casos dels temes en ντ- de la tercera declinació ^[1].
• Per al femení, l'infix -ουσ- + les treminacions de casos dels temes en α impura de la 1a declinació _[2].

A tall d'exemple, presentem la declinació sencera del participi present actiu del verb λύω ^[3].

Participi present del verb εἰμι

El verb εἰμί compta amb un participi de present de veu activa. El seu enunciat és ὤν οὖσα ὄν ('el/la/allò que és o està'), i les seves formes són idèntiques a les terminacions que acabem de veure per al participi del verb λύω.

NOTES:

[1] Vid. el capítol Tercera declinació: temes en nasal (ν) i en ντ. El participi masculí declina pràcticament igual que γέρων -οντος (l'única diferència és que el voc. sg. del participi manté l'allargament vocàlic del nominatiu). El neutre difereix del masculí en les formes de nom. / voc. / ac. singular (-ον < *-ον(τ), per caiguda de la τ en posició final) i dels mateixos casos del plural (-οντα).

[2] És a dir, com el substantiu δόξα -ης (vid. Primera declinació).

[3] El model serveix per a tots els verbs temàtics tret dels contractes.

[4] Cal fer molta atenció de no confondre aquesta forma del participi amb la 3a pers. pl. del present d'indicatiu.

El participi de futur actiu es forma introduint una σ entre l'arrel i les terminacions del participi de present:

A tall d'exemple, presentem la declinació sencera del participi present actiu del verb λύω ^[3].

NOTES:

[1] El model serveix per a tots els verbs temàtics tret dels contractes. 

[2] Cal parar atenció a no confondre mai aquesta forma del participi amb la 3a pers. pl. del futur d'indicatiu.

El participi d'aorist sigmàtic de la veu activa es forma afegint a l'arrel del verb la consonant σ i, tot seguit, unes terminacions que ja coneixes per l'adjectiu πᾶς πᾶσα πᾶν ^[1].