Compendi de sintaxi i morfologia llatina

1. El  pronom / determinant interrogatiu més important és quis/qui quae/qua quid/quod, 'qui?, quina?, quina cosa?/què?', etc'.  Té la mateixa arrel que el relatiu i es declina pràcticament igual que ell; només se'n diferencia en el nominatiu singular, que admet dues formes per a cada gènere: 

• Qualis quale, 'quin!' de quina classe o condició!'

Es declina com un adjectiu de la segona classe (tipus fortis -e).
Exemple: Qualis artifex pereo! (Quin gran artista mor amb mi!).

• Quantus quanta quantum, 'que gran! quant!'

Es declina en tots els casos com un adjectiu de la primera classe, tipus bonus -a -um.
Exemple: Quantus labor! (Quanta feina!).

• Quot, 'quants!'

És indeclinable.

Exemple: Quot feminae! (Quantes dones!).

• També es pot fer servir com a exclamatiu qui quae quod, que es tradueix per 'quin! quina!', etc.

Exemple: Quod proelium! (Quina batalla!)

• Nom. sg. masc. quis.
• Nom. sg. fem. té dues formes: quae ( = pronom relatiu) o qua.
• Nom. sg. neutre. S'empra quid quan és pronom ('alguna cosa') i quod quan és determinant.
  
  

2. Força recurrent és també l'indefinit uter utra utrum, 'un dels dos'; l'un o l'altre'. Es declina com un adjectiu de tres terminacions del tipus pulcher -chra -chrum menys en els casos genitiu i datiu singular de tots tres gèneres, on pren les desinències pròpies de la flexió pronominal:

• Gen. sg. utrius.
• Dat. sg. utri.
  
  

• Interrogativa simple parcial. Es fa una pregunta que no afecta la totalitat de l'oració, sinó tan sols un element de l'oració. Sobre aquest element es pregunta per mitjà d'un pronom, adverbi o determinant interrogatiu. Exemples: "Qui ve a casa?" , "Què vols menjar?",  "Com ho has fet?",  "En quin lloc amagues les claus?". ^[1]
  
  

• Interrogativa simple total. Es fa una pregunta que afecta la totalitat de l'oració. Un exemple en català seria "Vols venir al cinema?". La resposta que demana aquest tipus d'interrogatives és sí o no.
  
  
• Interrogatives dobles o disjuntives. Fan triar entre dues opcions que s'exclouen. Per exemple: "Véns o no véns?", "Vols aigua o vi?", "Ho farà l'un o l'altre?".

• Interrogatives simples parcials. Els interrogatius que més habitualment trobarem en llatí en les simples parcials són:
  
  
  • Els determinants / pronoms:
    • Quis / qui  quae / qua  quid / quod ('qui?, quina?, què o quina cosa?'). Tens la seva declinació aquí.
    • Vter utra utrum ('quin dels dos?, quina de les dues?, quina de totes dues coses?').
    • Qualis quale ('quin?, de quina mena?').
    • Quantus -a -um ('quant?, com de gran?').
    • Qvot ('quants?').
      
      
  • Els adverbis:
    
    • de lloc: ubi ('on?'), unde ('d'on?, des d'on?'), quo ('cap a on?'), qua ('per on?').
    • de temps: quando ('quan?').
    • de causa: cur, quare ('per què?').
    • de manera: quomodo ('com?').
      
      

• Interrogatives simples totals. Solen dur alguna partícula que les identifica, com ara:
  • -ne (enclític). S'usa quan no se sap del cert si la resposta serà positiva o negativa. Es pot traduir al català pel que de reforç interrogatiu. Exemple: Venisne? ("Que véns?").
  • Nonne. S'utilitza quan s'espera una resposta afirmativa. Es pot traduir per 'oi que', 'no és cert que', etc. Exemple: Nonne Caesar a Bruto occisus est? ("Oi que / no és cert que Cèsar va ser assassinat per Brutus?").
  • Num. Es fa servir quan s'espera una resposta negativa. Es pot traduir per 'és que', 'que potser', 'potser'. Exemple: Num iuuentus insanis est? ("És que és boig, el jovent?").
    
    

• Interrogatives dobles o disjuntives. Solen anar introduïdes per partícules correlatives:
• Vtrum ... an... ('que potser... o...?').
• -ne... an...('que potser... o...?').
• Ø... an... ('... o ...?')
• Vtrum... necne / annon  ('que potser... o no...?').  

Exemples:

Vtrum est uerum an est falsum? ("Que potser és vertader, o és fals?"). 

Vtrum uir ille iuuenis an senex est? ("Aquell home, és jove o vell?").

1. Tota oració transitiva en veu activa (almenys aquelles d'estructura canònica) compta amb un subjecte agent (que duu a terme l'acció verbal) i un complement directe pacient (és a dir, que rep l'acció verbal). Per exemple:

(1)   (a) Els convidats cacen unes guineus.

(b) Un gos mossega l'home.

Tant els convidats com un gos són els subjectes agents de les seves oracions, perquè fan respectivament les accions de caçar i de mossegar. Igualment, unes guineus i l'home són els complements directes, car indiquen els individus que són directament afectats per l'acció de caçar i mossegar. Aquí tens l'anàlisi sintàctica de totes dues oracions:

Els convidats    cacen    unes guineus.

(Subj. agent)           (V)         (CD-pacient)

 Un gos    mossega      el policia.

(Subj. ag.)          (V)           (CD-pacient)

2. Aquesta estructura transitiva activa té el seu revers en la veu passiva. Això vol dir:

• La veu passiva permet construir oracions amb un subjecte pacient, el qual rep l'acció enlloc de dur-la a terme.
• En una oració passiva, el participant que fa l'acció verbal pot ser indicat per un complement agent (en català sempre ve introduït per la preposició per).

Parem esment en les dues oracions següents:

(2)   (a) Unes guineus són caçades pels convidats.

(b) El policia és mossegat per un gos.

Si comparem aquestes oracions amb els seus correlats en veu activa, ens adonem que:

• El complement directe de la veu activa es converteix en subjecte pacient en la veu passiva. 
• El subjecte de la veu activa es converteix en un complement agent en la veu passiva ^[1].
  
  
  

Unes guineus    són caçades    pels convidats.

(Subj. pacient)         (V passiu)               (C Agent)

    El policia        és mossegat     per un gos.

(Subj. pacient)                 (V)               (C. Agent)

• La tercera transformació es produeix en la morfologia del verb. En català, castellà i tantes altres llengües, les formes verbals de la veu passiva es construeixen amb una perífrasi formada pel verb ser + participi ^[2]. Als dos propers capítols, veurem que, en llatí, els temps verbals de la veu passiva no es formen exactament de la mateixa manera com ho fem en català.
  
  

NOTES

[1] Val a dir que no totes les oracions passives han de dur complement agent. Es poden produir oracions com ara Unes guineus són caçades, sense fer explícit quin és l'agent de l'acció. De fet, el complement agent és un adjunt del verb passiu: la seva presència no és sempre necessària.

[2]  En aquesta perífrasi, és la forma del verb ser la que ens informa de la persona, temps i mode en què està conjugat el verb passiu. Per exemple: la forma passiva sóc portat està en primera persona singular del present d'indicatiu, igual que el verb sóc; la forma seràs estimada està en segona persona del futur simple d'indicatiu, ja que aquesta és la descripció morfològica del verb seràs; etc.

Com ja saps, els temps d'infectum en el mode indicatiu són el present, el pretèrit imperfet i el futur imperfet; en el subjuntiu, només present i pretèrit imperfet.

L'única diferència en la formació d'aquests temps en activa i en passiva rau en les desinències personals:

Observacions:

• • En la primera persona del singular, la desinència serà -or per als temps que en activa prenen -o, i només una -r per als temps que en activa duen la desinència -m.
  • En tots els temps hi ha dues formes per a la segona persona del singular, que poden ser usades indistintament: una amb desinència -ris, una altra amb desinència -re.

En suma, si coneixes bé la conjugació de la veu activa, no tindràs cap problema per reconèixer i construir les formes passives dels temps d'infectum: tot pràcticament es redueix a reconèixer les desinències passives, perquè la resta dels components de les formes verbals d'infectum són gairebé sempre idèntics ^[1] a les temps actius.

NOTA:

[1] L'única variació en els morfemes temporals-modals es produeix en algunes segones persones del singular Al següents capítols d'aquests apunts, t'oferirem el paradigma sencer dels temps d'infectum de la veu passiva: en aquestes taules marcarem en color groc quan apareguin alguna alteració en relació al morfema de la veu activa.

Pretèrit imperfet d'indicatiu passiu
  

Observacions:

• • La 2a pers. sg. dels verbs de la 1a i 2a conjugació presenten una ĕ davant de la desinència.
  • Els verbs de la conjugació mixta segueixen els paradigmes de la 4a conjugació.

Pretèrit imperfet de subjuntiu passiu
  

L'oració passiva en llatí es construeix de la següent manera:

• El subjecte pacient va en nominatiu (igual que el subjecte de l'oració activa).
  
  
• El complement agent es forma amb:
  • Ablatiu precedit de la preposició  a/ab ^[1] quan es tracta d'una entitat animada (persona o animal).
  • Ablatiu sense preposició quan l'agent és inanimat (una cosa).

Exemples:                     

NOTA:

[1] Aquesta preposició té dues formes. S'usa l'al·lòmorf a quan la paraula que segueix comença per consonant; en canvi, s'empra la variant ab quan el mot següent comença per vocal. La raó d'aquesta variació formal és merament eufònica: la consonant que s'afegeix al final de la preposició serveix per evitar el contacte entre dues vocals (quelcom semblant al que succeeix amb l'article indeterminat de l'anglès a/an o amb algunes conjuncions italianes com e/ed, o/od).

Tingues també en compte que el llatí no té passiva reflexiva. Per tant, qualsevol forma passiva llatina que sigui una tercera persona i no dugui complement agent es pot traduir al català o al castellà bé per una passiva canònica (participi + verb ser) bé per una passiva reflexiva (amb el pronom reflexiu se + verb actiu).

Per exemple, legitur es pot traduir:

• per una passiva canònica: "és llegit"
• o per una passiva reflexiva: "es llegeix".

Tant el català com el castellà han perdut aquest participi ^[1]. En canvi, en llatí, es podia construir el participi present de pràcticament tots els verbs amb flexió en la veu activa.

Formalment, el participi de present era un adjectiu d'una terminacions de tipus parisil·làbic. Segueix, doncs, la flexió d'un adjectiu com prudens -ntis . Com a exemple, tot seguit tens la flexió sencera del participi de present actiu amans -ntis, del verb amo (1a conjugació).

Els verbs llatins construeixen el participi de perfet a partir del tema de supí. Aquest tema s'aïlla traient la terminació -um de la tercera forma de l'enunciat. El participi de perfet s'obtindrà afegint a aquest tema les terminacions pròpies dels adjectius de la primera classe en -us -a -um.

Alguns exemples:

Amo amaui amatum (1) → p.p. ^[1] amatus -a -um ('estimat -da').

Do dedi datum (1) → p.p. datus -a -um ('donat -da').

Moneo monui monitum (2) → p.p. amatus -a -um ('estimat -da').

Lego legi lectum (3) → p.p. lectus -a -um ('llegit -da').

Capio cepi captum (3 mixta) → p.p. captus -a -um ('llegit -da'). 

NOTA:

[1] p.p.p (o ppp) = participi de perfet passiu.

A nivell funcional, anomenarem concertat tot participi que concerti en cas, nombre i gènere amb un substantiu el qual realitza una funció sintàctica pròpia dins una oració ^[1]. 

Pel que fa a la seva traducció, difereix segons si es tracta d'un participi de present o de perfet:

• Participi de present concertat. 
  • Normalment, la traducció més correcta i més simple és per una oració de relatiu en veu activa:

Aeneas tres ceruos litore errantes prospicit.

Traducció: "Eneas veu tres cèrvols que vaguen per la platja" ^[2].

• • Algunes vegades pot funcionar bé si traduïm el participi per un gerundi:

Venit ad me hic homo clamans.

Traducció: "Aquell home va venir cridant-me" ^[3].

• Participi de perfet concertat: el més senzill sempre és traduir-lo per un participi català ^[4]:
  
  

Aeneas tres ceruos litore relictos prospicit.

Traducció: "Eneas veu tres cèrvols abandonats a la platja" ^[5].

NOTES:

[1] Una manera més senzilla de definir el participi concertat és per exclusió: en direm concertat de tot participi que ni està substantivat ni és absolut.

[2] Anàlisi de l'oració llatina: Aeneas (nom. sg., funció: Subj. de prospicit), prospicit (3a pers. sg. del present d'indicatiu del verb prospicio, 'veu'), ceruos (ac. pl. masc., funció: CD de prospicit). El CD ceruos és complementat pel participi de present concertat errantes (ac. pl. masc., igual que ceruos), 'que vaguen, que van errants'. Finalment, i per mor de la seva naturalesa verbal, aquest participi té al seu torn un complement circumstancial de lloc, que precisa l'indret on el cérvols vaguen: in litore (prep. + abl. sg.; 'a la platja'). L'anàlisi seria òptima si hom precisés que errantes és un complement predicatiu de ceruos; de tota manera, aquest detall (que val també per als participis dels dos  exemples posteriors) és, per ara, obviable.

[3] Anàlisi de l'oració llatina: El verb principal és uenit (3a pers. sg perfet d'indicatiu del verb uenio, 'va venir') i té un complement circumstancial de direcció (ad me, prep. + ac. del pronom personal de 1a pers. del singular; 'a mi, cap a mí'). El subjecte de uenit és el sintagma format pel demostratiu hic i el substantiu homo (tots dos mots són nom. sg. masculí). Aquest subjecte és complementat per un participi concertat, clamans (nom. sg. masc. del part. pres. actiu del verb clamo; 'que crida, cridant'). 

[4] De vegades també es pot traduir per una oració de relatiu en veu passiva i temps perfet. Així, l'oració que tot seguit aportem com exemple, també es traduiria "Eneas veu tres cérvols que han estat abandonats a la platja". Tot amb tot, et recomanem triar sempre l'opció més simple i traduir el p.p.p llatí per un participi català.

[5] Anàlisi de l'oració llatina: Aeneas (nom. sg., funció: Subj. de prospicit), prospicit (3a pers. sg. del present d'indicatiu del verb prospicio, 'veu'), ceruos (ac. pl. masc. , funció: CD de prospicit). El CD ceruos és complementat pel participi de passat  concertat relictos (ac. pl. masc., com ceruos), 'deixats, abandonats'. De nou, el participi té un complement propi: in litore (prep. + abl. sg., funció: CCL; 'a la platja').

S'ha definit el participi com un adjectiu verbal. Això explica que els participis, com qualsevol adjectiu, pugui ser substantivats ^[1]. Succeeix quan el participi no concerta explícitament amb cap nom. 

El participi substantivat es tradueix igual que el concertat, però introduït per l'article determinat català ('el / la / els / les'). És a dir:

• Participi de present substantivat: article determinat + oració de relatiu en veu activa:

Video ad nos uenientes.

Traducció: "Veig els que vénen a nosaltres" ^[2].

• Participi de perfet substantivat:  article determinat + participi català:
  
  

Video a Germanis uictos.

Traducció: "Veig els vençuts pels germànics" ^[3].

Repara que en tots dos exemples el participi du complements propis: uenientes ad nos (CC de direcció); uictos a Germanis (complement agent).

El participi absolut és una estructura sintàctica que no forma part de l'oració principal, sinó que constitueix una clàusula independent ^[1] amb la qual s'expressa alguna circumstància que afecta al verb de l'oració principal. Equival, per tant, a una oració subordinada adverbial. 

En llatí, un participi absolut ha de contenir obligatòriament aquests dos constituents:

• Un participi (de present o perfet) en cas ablatiu.
• Un nom en ablatiu amb el qual concerta el participi en cas, nombre i gènere. Aquest nom fa la funció sintàctica de subjecte del participi.

A banda d'aquests dos formats necessaris, un participi absolut pot incloure altres complements sigui verbals (referits, per tant, al participi) sigui nominals (en aquest cas, seleccionats pel nom/subjecte) ^[2].

Traducció del participi absolut

• Quan el participi és de present, es pot traduir:

a) Per un gerundi simple + substantiu (subjecte agent) ^[3].

b) Per una subordinada adverbial temporal que expressi simultaneïtat.

 
Exemples:      

a) Regnante Romulo, ... Traducció: "Regnant Ròmul,..."

b) Regnante Romulo, ... Traducció: "Mentre regna ^[4] Ròmul"...

• Quan el participi és de perfet, la manera més simple de traduir-lo és per un participi + substantiu (subjecte pacient) ^[5].

Exemple:

• • Vrbe capta, ... Traducció: "Conquerida la ciutat,...." ^[6]

NOTES:

[1] Absolutus en llatí vol dir 'deslligat', i fa al·lusió a aquesta independència de la clàusula participial en relació a l'oració principal.

[2] S'entendrà més fàcilment a partir d'un exemple en català. A la frase Conquerida la ciutat, tots els habitants van ser reduïts a l'esclavatge, la clàusula Conquerida la ciutat és un participi absolut. Comprovem, en primer lloc, que certament es tracta d'una estructura sintàcticament independent de l'oració principal. També és evident que expressa una circumstància que afecta a l'acció del verb principal (fixa't que podríem substituir la clàusula participial per una subordinada adverbial: Conquerida la ciutat = "un cop conquerida la ciutat", etc.). Pel que fa a l'estructura sintàctica interna del participi absolut, hi són presents els dos formants bàsics: un participi (conquerida) i un substantiu que li fa de subjecte (la ciutat; en aquest cas, subjecte pacient, donat que el participi de perfet  pertany a la veu passiva). Finalment, a aquests formants mínims es podrien afegir uns altres: complements verbals del participi (Conquerida la ciutat de nit pels enemics; de nit seria CC de temps i pels enemics complement agent) i complements nominals del substantiu ciutat (Conquerida la ciutat dels colons; dels colons és CN de ciutat).

[3] Com que aquest participi pertany a la veu activa, el nom en ablatiu que l'acompanya li fa de subjecte agent. Repara en l'exemple que aportem: Ròmul és qui fa l'acció de regnar; per tant, n'és el subjecte agent.

[4] El participi de present no obliga a fer servir en la subordinada un verb en temps present, sinó un temps que sigui contemporani al de l'oració principal. És a dir, un mateix participi de present es traduiria per verbs verbals diferents segons quin sigui el temps del verb de l'oració principal. Per exemple: "Quan arriba Ròmul, el poble l'aclama" (arriba està en present igual que el verb aclama); "Quan arribava Ròmul, el poble l'aclamava" (en aquest cas, tots dos temps són pretèrit imperfet d'indicatiu).

[5] Fixa't que, en aquest cas, el subjecte de la construcció absoluta és pacient, ja que el participi de perfet pertany a la veu passiva. A l'exemple: la ciutat rep l'acció de ser capturada, i no pas la duu a terme.

[6] També es pot traduir per un gerundi perfet passiu ("Havent estat conquerida la ciutat") o per una subordinada adverbial temporal que expressi anterioritat i el verb de la qual estigui en veu passiva ("Quan va ser/ havia estat / hagué estat conquerida la ciutat"). Amb tot, et recomanem la traducció "Conquerida la ciutat" que, de fet, una estructura de participi absolut en català. 

Ja t'hauràs adonat que en llatí no existeix cap participi del verb copulatiu sum. La inexistència d'aquest participi porta el llatí a admetre una estructura que es coneix amb el nom d'ablatiu absolut ^[1]. Consisteix en dos noms (substantiu, adjectiu o pronom) en cas ablatiu, un que funciona com a subjecte i un altre com a atribut d'una participi copulatiu implícit. Per tant, l'ablatiu absolut en darrer terme és una estructura de participi absolut amb un verb copulatiu que no hi apareix, però fàcilment se sobreentén.

Quan traduïm l'ablatiu absolut, el més simple serà introduir el verb copulatiu (fer-lo explícit). Per exemple, l’ablatiu absolut Cicerone consule es pot traduir:

• Com un participi absolut català, restituint el verb copulatiu esser: “Essent cònsol Ciceró”,
• Per una subordinada adverbial temporal: “Quan era cònsol Ciceró”.

NOTA:

[1] Quan es consulten algunes gramàtiques i llibres de text de llatí, s'observa que hi ha força confusió en l'ús dels termes participi absolut i ablatiu absolut. Moltes vegades són emprats com a sinònims. En aquest curs, usarem la denominació participi absolut per als casos en què l'estructura compti efectivament amb un participi, i reservarem l'etiqueta d'ablatiu absolut per a les construccions que estem estudiant en aquest capítols (sense participi explícit).

Morfologia del participi llatí

Usos i traducció

Observació: En els exemples del participi absolut, fem notar que és força usual que el participi de present dels verbs transitius dugui un complement directe (homine urbem uidente: "veient l'home la ciutat,..) i el participi de perfet passiu rebi un complement agent (homine ab amicis viso: "vist l'home pels amics", "havent estat vist l'home pels amics").

MOLT IMPORTANT:

D'acord amb el que s'acaba d'explicar, tingués sempre en ment que quan en llatí vegis una combinació de verb participi + verb sum (en aquest ordre o en l'invers), estàs davant d'una forma de veu passiva de perfectum, mai d'infectum. Per tant, la traducció sempre serà per una forma de passiva d'un temps del sistema de perfet. És a dir, si et trobes una forma com amatus sum no caiguis en l'error de traduir-la mot per mot ("sóc estimat"), ja que en llatí no és una forma de present passiu, sinó de perfet passiu ("jo vaig ser estimat").

Pretèrit plusquamperfet d'indicatiu passiu
 

Pretèrit plusquamperfet de subjuntiu passiu
 

En llatí hi ha un bon grapat de verbs que, malgrat que sempre es conjuguen en veu passiva, el seu significat és actiu. Se'ls anomena verbs deponents. Observa els següents exemples:

loquar (1a pers, sg. del futur d'indicatiu de loquor, dep. 3): '(jo) parlaré'.

mirabaris (2a pers. sg. de l'imperfet d'indicatiu de miror, dep. 1): '(tu) t’admiraves'.

hortati erant (3a pers. pl. del plusquamperfet d'indicatiu d'hortor, dep. 1): '(ells) havien admirat'.

T'hauràs adonat que, tot i que la forma del verb és passiva, la seva traducció no ho és pas.

Enunciat. Els verbs deponents són els únics que en un diccionari o glossari s'enuncien amb formes passives (és a dir, amb la primera forma de l'enunciat acabat amb la desinència -r). A més, se sol indicar la seva natura deponent amb l'etiqueta dep. Per exemple:

loquor locutus sum (dep. 3, intr.): 'parlar' ^[1].

Forma del participi de present. Els verbs deponents tenen només dos temps que no es conjuguen seguint el paradigma passiu, sinó l'actiu. Són el participi de futur actiu (que no has de conèixer) ^[2] i el participi de present actiu. Te'n donem tres exemples: 

sequens (de sequor, dep. 3, tr.): 'el que segueix'.

egrediens (d'egredior, dep. 3, intr.): 'el que se’n va'.

loquens (de loquor, dep. 3, intr.): 'el que parla'.

Sintaxi dels verbs deponents. La sintaxi d'un verb deponent s'adequa a la seva semàntica activa. El verb deponent pot dur tots els complements propis d’un verb actiu, entre ells el complement directe (en cas que sigui transitiu). 

Caesar   milites    hortatus  est ^[3]

Nom sg       Ac pl         3 sg perf ind 

  (Subj)        (CD)                (V)

Traducció: "Cèsar va animar els soldats."

NOTES:

[1] La primera forma de l'enunciat és al 1a pers. sg. del present d'indicatiu (loquor). Completa l'enunciat la 1a pers. sg. del perfet d'indicatiu per a un subjecte masculí (locutus sum).

[2] Tot i això, et deixem alguns exemples de participi de futur actiu de verbs deponents: secuturus (de sequor, dep.), 'el que ha de seguir'; egressurus (d'egredior, dep.), 'el que se n’ha d’anar'; locuturus (de loquor, dep.), 'el que ha de parlar'; moriturus (de morior, dep.), 'el que ha de morir'.

[3] Del verb hortor (dep. 1, tr). Aprofitem per fer veure que alguns enunciats de verbs deponents de la 1a conjugació es presenten amb una sola forma, la 1a pers. sg. del present d'indicatiu; en aquest cas, s'ha d'entendre que el perfet es formarà amb un participi format per tema de present + -atus -a -um (és a dir, la segona forma de l'enunciat, que no s'explicita, seria hortatus sum).

El llatí pot emprar la la 3a persona de tots els temps i modes de la veu passiva de verbs transitius o intransitius per expressar la impersonalitat. En castellà, es tradueix pel se impersonal; en català, els subjectes impersonals es marquen bé amb el pronom es bé amb el pronom hom.

Exemples:

in forum concurritur → es corre cap al fòrum / hom corre cap el fòrum.

per agros fugiebatur → es fuig pels camps / hom fuig pels camps.

latine loquitur →  es parla llatí / hom parla en llatí. ^[1]

En els temps compostos (els de perfectum) el participi de la perífrasi verbal sempre apareix en forma neutre i singular (és a dir, acabat en -um).

Exemples:

Diu pugnatum erat → s'havia combatut /hom havia combatut llarg temps.

Ab antiquis poetis dictum est → es diu per part dels antics poetes.

[1]  En aquest darrer exemple veiem que es poden construir impersonals també amb els verbs deponents.

• La primera es detecta només d'observar el seu enunciat: té una arrel diferent per als temps d'infectum (fer-), per als de perfectum (tul-) i per a les formes que es construeixen a partir del tema de supí (lat-).
  
  
• Presenta irregularitats en la flexió (terminacions) en alguns dels temps d'infectum: present d'indicatiu actiu i pretèrit imperfet de subjuntiu (veu activa i passiva), i els imperatiu de present i de futur actiu. A la taula següent, recollim la flexió d'aquests temps, marcant en negreta les formes irregulars. Incloem les formes de l'imperatiu futur actiu, encara que aquest temps no s'estudia al batxillerat (és a dir, no cal que te l'aprenguis).

Observacions:

• • Les irregularitats en el present d'indicatiu consisteixen en la manca de la vocal que sol situar-se entre l'arrel i la desinència en els verbs de la 3a conjugació (compara duc-i-s ≠ fer-s).
  • La irregularitat en l'imperfet de subjuntiu ve donada per la manca de la mateixa vocal de recolzament, en aquest cas a l'inici del morfema temporal-modal -re- (compara duc-ĕ-re-m ≠ fer-re-m).
  • En el present d'imperatiu actiu, a la 2a pers. pl. hi manca de nou la vocal eufònica davant de la desinència personal -te (compara duc-ĭ-te ≠ fer-te), mentre que la 2a pers. sg. ha perdut la vocal final de la desinència (compara duc-e ≠ fer).

Verb eo

És un verb de la tercera conjugació el significat del qual és 'anar'. El seu enunciat és eo iui / ii itum  ^[1]. Les irregularitats es troben només en els temps d'infectum. L'arrel d'aquest tema era originàriament una vocal i que es converteix en e quan va seguida d'una vocal. Il·lustrem-ho amb les formes del present d'indicatiu (marquem en negreta l'arrel):

Busca i estudia la conjugació sencera d'aquest verb al web Hesperia latina. La ruta d'accés és la següent: Gramàtica  > Morfologia > Verbal > Verbs irregulars: eo.

Verbs compostos a partir d'eo

Hi ha en llatí bastants verbs compostos de sum, com ara: 

• Absum  afui --- ('ser o estar allunyat o absent'). 
• Adsum  adfui / affui --- ('ser o estar present, assistir').
• Desum  defui --- ('ser o estar mancat de').
• Intersum  interfui --- ('ser o estar en mig de, intervenir').
• Obsum  obfui / offui --- ('ser un obstacle').
• Praesum   praefui --- ('estar al davant de', 'presidir').
• Prosum  profui --- ('ser útil o profitós´).
• Subsum  subfui --- ('ser o estar a sota').
• Supersum  superfui ---  ('restar').   

Tots es formen a partir del verb sum  i un preverbi (prefix) que fa variar el significat del verb.

Verb possum

Tens la conjugació completa d'aquest verb al web Hesperia latina. La ruta d'accés és la següent: Gramàtica  > Morfologia > Verbal > Sum, possum i altres compostos.

NOTA:

[1] Aquesta aparent irregularitat s'explica per la caiguda de la consonant dental t davant de s. O sigui que pot-sum evoluciona a possum.

• Subordinades substantives o completives.
• Subordinades adjectives.
• Subordinades adverbials o circumstancials.
  
  

Adona't que per a dues de les tres categories hi ha una doble nomenclatura: el segon nom remet a aspectes funcionals de les oracions subordinades. En canvi, el primer nom descriu el tipus de subordinada equiparant-lo a una determinada categoria gramatical (substantiu, adjectiu o adverbi).

Subordinades substantives o completives

Tradicionalment s'han definit com aquelles oracions subordinades que equivalen a un substantiu (o, per ser més precisos, a un element nominal). Certament, una manera d'identificar-les passa per substituir-les, més que per un nom, per un pronom. Fixa't en la següent sèrie d'exemples:

(1)    a. L'Hèctor vol que vinguis.

b. A la Neus li molesta que arribis tan tard.

c. L'Hèctor vol venir a la festa.

d. A la Neus li agrada arribar sempre d'hora a les reunions.

e. El Marc pregunta si l'esperarem demà.

f. El Marc demana què vols per sopar.

De cadascuna de les quatre frases n'hem subratllat l'oració subordinada. Fixa't com en tots sis casos la subordinada substantiva es pot substituir per un pronom com ara això.

(2)    a. L'Hèctor vol que vinguis = L'Hèctor vol això.

b. A la Neus li molesta que arribis tan tard = A la Neus li molesta això.

c. L'Hèctor vol venir a la festa  = L'Hèctor vol això.

d. A la Neus li agrada arribar sempre d'hora a les reunions = A la Neus no li agrada això.

e. El Marc pregunta si l'esperarem demà = El Marc pregunta això.

f. El Marc demana què vols per sopar =  El Marc demana això.

D'altra banda, les oracions subordinades substantives o completives, en la mesura que equivalen a un nom, duen a terme les funcions pròpies del nom. Aquestes són, principalment, la funció de subjecte o de complement directe del verb de l'oració principal. Si reprenem els exemples, la subordinada substantiva fa de subjecte a les frases b i d, i de CD a totes les altres.

Un suggeriment: si et costa identificar la funció sintàctica que realitza una oració subordinada substantiva, sovint és útil substituir-la pel pronom això i, aleshores, buscar la funció sintàctica que fa aquest pronom respecte al verb principal. Exemple: El Marc pregunta què vols per sopar =  El Marc pregunta això; i això s'identifica clarament com el CD del verb preguntar ^[1].

Subordinades adjectives

Totes les subordinades adjectives són oracions de relatiu, és a dir, van introduïdes per un pronom o adverbi relatiu ^[2]. No aprofundirem en aquest tipus d'oracions, atès que ja van ser explicades in extenso a la matèria Llatí I bloc 1. 

Subordinades adverbials o circumstancials

Hom sol definir-les com aquelles oracions subordinades que equivalen a un adverbi i realitzen una funció característica de l'adverbi: l'expressió d'una circumstància associada a l'acció verbal. De fet, s'organitzen en categories que equivalen en bona mesura als diversos tipus de complements circumstancials. Com tenim complements circumstancials de temps, lloc, causa, finalitat, etc., igualment hi ha oracions subordinades adverbials o circumstancials de temps, lloc, causal, finalitat...

Els principals tipus d'oracions subordinades adverbials o circumstancials són ^[3]:

• Temporal. Expressa temps (es pot substituir per un adverbi de temps). Ex: Et contestaré quan pugui.
• Local. Expressa lloc (es pot substituir per un adverbi locatiu). Ex: Vindré on hàgiu quedat vosaltres.
• Modal o de manera. Expressa manera. Ex: En tot moment va actuar com d'ell s'esperava.
• Final. Expressa finalitat. Ex: Ho faig perquè m'ho agraeixin.
• Causal. Expressa causa o motiu. Ex: T'ho dic perquè t'estimo.
• Concessiva. Expressa una concessió. Ex: Encara que no hagis vingut, t'hem tingut molt present.
• Consecutiva. Expressa una conseqüència. Ex: L'odiava tant que va haver de matar-ho.
• Comparativa. Vehicula una comparació. Plovia com si fos el Diluvi universal.
• Condicional. Expressa una condició real o irreal. Si t'esperes una estona, veuràs com es fa de nit.
  
  

NOTES:

[1] Pots cerciorar-te convertint l'oració a passiva i comprovant que el pronom que en activa fa de CD passa a ser el subjecte de la frase passiva: El Marc pregunta això (activa) > Això és preguntat pel Marc (passiva).

[2] Els pronoms relatius més usats en català són el / la qual, els / les quals i els pronoms qui, que i què (aquest tres últims, quan equivalen a alguna forma de la sèrie el qual..). En llatí, el pronom relatiu llargament més emprat és qui quae quod.

[3] Les subordinades adverbials es poden classificar en pròpies i impròpies. Les pròpies són les tres primeres del llistat (temporals, locals i de manera) i es poden substituir per un adverbi de temps (Et contestaré quan pugui = Et contestaré aleshores), de lloc (vindré on hàgiu quedat vosaltres = vindré allí) o de manera (En tot moment va actuar com d'ell s'esperava = En tot moment va actuar així). És important no confondre les subordinades adverbials pròpies amb les subordinades de relatiu l'antecedent del qual sigui un mot que significa temps, lloc o manera. Fixa't en els següents parells d'exemples:

(3) a. Et contestaré quan pugui (quan  és una conjunció temporal → la subordinada és adverbial temporal)

     b. Et contestaré en el moment que em vingui bé (que fa funció sintàctica de CCT del verb de la subordinada i té un antecedent en l'oració principal [moment] = es tracta d'una subordinada de relatiu).

(4) a. Vindré on hàgiu quedat vosaltres (on és una conjunció locativa → la subordinada és adverbial local).

     b. Vindré al lloc on hàgiu quedat vosaltres (on fa funció sintàctica de CCL del verb de la subordinada i té un antecedent en l'oració principal [lloc] = es tracta d'una subordinada de relatiu).

(5) a. En tot moment va actuar com d'ell s'esperava (com és una conjunció que introdueix una subordinada adverbial de manera).

     b. En tot moment va actuar de la manera com d'ell s'esperava   (com fa funció sintàctica de CCM del verb de la subordinada  i té un antecedent en l'oració principal [manera] = es tracta d'una subordinada de relatiu).

• Infinitiu de present actiu. Presenta terminacions diferents per a les quatre conjugacions. Els verbs de la conjugació mixta segueixen el model de la 3a conjugació.
• Infinitiu de perfet actiu. Es forma amb el tema de perfectum + īsse ^[1].
  
  
  

• Infinitiu de present passiu. Totes les conjugacions menys la tercera, es forma com l'infinitiu de present actiu però canviat la terminació -re per -ri. Molta atenció als infinitius de la 3a conjugació (i de la mixta), que prenen com a desinència apenes una -i.
• Infinitiu de perfet passiu. Com totes les formes de perfectum de la veu passiva, aquest infinitiu també es construeix amb una perífrasi verbal: participi de perfet passiu + esse o fuisse ^[2].
• Infinitiu de futur passiu també es pot formar amb el participi de perfet en -um + l'infinitiu iri (amātum iri). Recorda, però, que aquest temps no l'has d'estudiar.
  
  

Se sol definit l'infinitiu com un substantiu verbal. És a dir, un mot que participa alhora de la categoria verbal i nominal:

• La seva natura verbal li permet de dur els complements propis del verb.
  • Per exemple, l'infinitiu dir pot tenir un complement directe i un complement indirecte: 'Convé dir la veritat (CD) als nois (CI)'.
    
    
• Com a nom que és, pot fer les funcions pròpies del substantiu: principalment, subjecte i complement directe. 
  • 'L'acusat vol dir la veritat' (CD de 'vol').
  • 'Dir la veritat és important' (Subjecte del verb 'és').

• Subjecte ^[1]: 

Discere   utile   est

         inf pres act      Nom sg    3 sg pres

              (Subj)           (Atr)           (V)

Traducció: "Aprendre és útil".

• Complement directe:

Omnes  uiuere  uolumus

 Nom pl          inf pres act    1 pl pres ind

  (Subj)                  (CD)              (V)

Traducció: "Tots volem viure".

• Atribut:

Viuere   militare    est

inf pres act      inf pres act       3 sg pres

   (Subj)               (Atr)                 (V)

Traducció: "Viure és fer de soldat".

Fixa't que en tots els casos s'ha traduït l'infinitiu llatí per un infinitiu català.

NOTA:

[1] Normalment del verb copulatiu o d'expressions impersonals com ara opportet ('convé'), licet (és permès o lícit'), interest ('interessa'), turpe est ('és vergonyós'), etc.

Oracions subordinades completives (o substantives) d'infinitiu concertat

El llatí coneixia dues classes d'oracions d'infinitiu: concertades i no concertades. L'infinitiu no concertat és aquell que està subordinat a un verb principal i duu un subjecte diferent al d'aquest verb. En canvi, l'infinitiu  concertat és aquell que no té un subjecte propi ^[1]. 

L'infinitiu concertat ens és el més familiar i simple d'entendre, ja que és l'únic que coneixen el català i el castellà. Aquest infinitiu, juntament amb els seus complements verbals, constitueix una oració subordinada substantiva que depèn d'una oració principal. Amb relació al verb de l'oració principal, l'oració d'infinitiu normalment n'és el subjecte o complement directe.

• Pot ser el subjecte del verb copulatiu, d'un verb impersonals com ara oportet ('convé') o d'expressions impersonals amb el verb copulatiu i un atribut:
  • Opportet templum deae Mineruae aedificare = 'Convé construir un temple per a la deessa Minerva'.
  • Turpe est amicum prodere = 'És infame trair un amic'.
    
    

•  Pot fer de complement directe de verbs transitius com ara creure, pensar, saber, voler, poder, dir, ordenar, sentir, etc.:
• Caesar dixit apud Hispanos uenire = 'Cèsar ha dit que ve a Hispània'.
  
  

• També pot fer d'atribut d'un verb copulatiu, sobretot si el subjecte del verb copulatiu és un altre infinitiu:
  • Amare est amore mori = 'Amar és morir d'amor' ^[2].

Anàlisi de les oracions dels exemples:

Opportet   templum   deae   Mineruae   aedificare

 3 sg pres ind             Ac sg                             Dat sg                            inf pres act 

          (V)                    (CD)                                (CI)                                     (V) 

                                 ------------------------------------------------------------------------------------

                                  oració sub. substantiva d'infinitiu concertat  (funció: subjecte) 

Turpe    est    amicum   prodere

Nom sg      3 sg pres          Ac sg            inf pres act

  (Atr)              (V)                (CD)                   (V)

                                     ----------------------------------------- 

                                     or. sub. subst. d'inf. concertat  

                                     (funció: subjecte) 

Caesar    dixit    apud   Hispanos   uenire 

 Nom sg         3 sg perf ind        prep +   Ac pl                        inf pres act 

  (Subj)                  (V)                            (CCL)                            (V)

                                          --------------------------------------------------------    

  or. sub. subst. d'inf. concertat  (funció: CD)

Amare    est     amore      mori 

inf pres act    3 sg pres         Abl sg             inf pres pass

  (Subj)             (V)               (CCC)                   (V)

                                        ------------------------------------ 

                                        or. sub. subst. d'inf. concertat 

                                                      (funció: atribut)

NOTES:

[1] Per tant, amb l'infinitiu concert pot succeir que:

• o el seu subjecte és el mateix que el del verb de l'oració principal (per exemple, en una oració com En Joan volia cantar una cançó, el subjecte de l'infinitiu cantar coincideix amb el subjecte del verb voler: en tots dos casos és en Joan).
• o que tingui un subjecte impersonal (per exemple, en l'oració Convé no prendre massa temps, l'infinitiu prendre té subjecte impersonal).

[2] Mori és l'infinitiu present passiu d'un verb deponent de la 3a conjugació (morior); per tant, tot i que la forma sigui passiva, el seu significat (i traducció) ha de ser en activa: mori = 'morir'.

A més de les oracions d'infinitiu concertat, el llatí tenia un altre tipus de subordinades substantives d'infinitiu: les no concertades, és a dir, aquelles en què l'infinitiu compta amb un subjecte propi. Es tracta d'una estructura inexistent en català o castellà, però que possiblement et sonarà per l'anglès. Fixa't en la següent frase:

Pompey wants Caesar to come back

Si pares atenció, veuràs que el nom Pompey és el subjecte del verb wants, mentre que el substantiu John fa de subjecte de l'infinitiu come (back). Fixa't, a més, que la frase no es pot traduir mot per mot al català. No seria gramatical dir *Pompeu vol Cèsar tornar. Per traduir correctament aquesta frase, cal convertir l'oració d'infinitiu en una subordinada substantiva introduïda per la conjunció que (completiva) i convertir l'infinitiu en un verb personal:

Pompeu vol que Cèsar torni

En llatí, les oracions d'infinitiu no concertat (també es poden anomenar oracions d'infinitiu amb subjecte propi) són una construcció paral·lela a la que acabem de veure en anglès:

Pompeius uult Caesarem redire

Subjecte i atribut de l'infinitiu en acusatiu. En l'exemple anterior podem observar que el subjecte de l'infinitiu va en cas acusatiu.

Pompeius     uult     Caesarem    redire

       Nom sg              3 sg pres                  Ac sg               inf pres act

       (Subj)                        (V)                     (Subj)                      (V)

                                                    ----------------------------------------------

                                                   or. sub. subst. d'infinitiu no concertat 

                                                                              (funció: CD)

Igualment, quan els infinitius del verb copulatiu (esse o fuisse) duen atribut, aquest també va en cas acusatiu ^[1]:

Omnes   dicunt   Deos   esse   bonos.

    Nom pl        3 pl pres ind        Ac pl       inf pres          Ac pl

    (Subj)                 (V)                  (Subj)           (V)               (Atr)

                                              ---------------------------------------------

     or. sub. subst. d'infinitiu no concertat 

                                                                              (funció: CD)

Traducció: "Tots diuen que els déus són bons".

D'altra banda, una l'oració subordinada d'infinitiu no concertat farà respecta el verb de l'oració principal les mateixes funcions sintàctiques que ja vam veure per als usos nominals de l'infinitiu i per a les oracions d'infinitiu concertat: subjecte, complement directe, atribut.

NOTA:

[1] Això s'explica pel fet que l'atribut sempre ha de concerta en cas amb el subjecte (com que el subjecte de l'infinitiu va en acusatiu, l'atribut de l'infinitiu també ha d'anar en acusatiu.

• Valor temporal ('quan').

Ex.: Cum Caesar uenit,... ("Quan va arribar Cèsar,...").

2. Amb el verb en mode subjuntiu:

• 2.1. Valor causal (ja què, perquè, com que, atès que, etc.) ^[1]. El trobarem només amb verb en present o perfet de subjuntiu.

Ex.: Cum Caesar ueniat, ... ("Com que arriba Cèsar,...").

• 2.2. Valor temporal-causal o 'cum històric'. Només apareix amb verbs en imperfet o plusquamperfet de subjuntiu. Introdueix una oració subordinada adverbial que és alhora temporal i casual. Ni en català ni en castellà disposem de cap conjunció que reuneixi aquests dos valors; quan volem traduir una subordinada de cum històric, tenim dues opcions:

a) La més simple i recomanable: no traduir la conjunció cum i convertir la subordinada amb una oració de gerundi: gerundi simple si el verb és imperfet de subjuntiu, gerundi compost en cas que sigui plusquamperfet de subjuntiu ^[2].

Ex.: Cum Caesar ueniret, ...  ("Arribant Caesar,...").

       Cum Caesar uenisset,... ("Havent arribat Cèsar,...").

b) Privilegiant un dels dos valors: el temporal o el causal. Aquesta solució passa per la interpretació del traductor, que tria, segons el context, quin considera el valor subordinant principal. 

Ex. Cum Caesar uenisset,... . Podríem traduir aquesta subordinada de cum històric:

• • • "Quan Cèsar va arribar,..." (si considerem que prima el valor temporal).
    • "Com que Cèsar va arribar,..." (si volem donar prioritat al valor causal).

Cal ser conscients, tanmateix, que amb la tria s'està empobrint el sentit de la subordinada en llatí, ja que es descarta un dels dos valors. A orelles d'un llatinoparlant, aquesta subordinada s'entendria "Quan i com que Cèsar va arribar,..." (quan = temporal; com que = causal).

• 2.3. Valor concessiu ('encara que, malgrat que,' etc.). No és gaire habitual. Les subordinades adversatives sovint són fàcils d'identificar perquè a l'oració principal apareix l'adverbi tamen.

Ex.: Cum sis fortis, tamen non uinces ("Encara que siguis fort, tanmateix no venceràs").

• 1.1. Comparativa ('com, tal com, així com', etc.).
  
  
• 1.2.Temporal, amb sentit d'immediatesa ('tan bon punt, quan', etc.) ^[2].
  
  
  

• • Timeo ne hostes ueniant (= temo que vinguin els enemics) ^[1].
  • Timeo ut pater ueniat (= temo que no vingui el pare = que el pare deixi de venir).

NOTA:

• Convé traduir el quod relatiu per 'allò que / el que' quan  va a inici de període i està substantivat (és a dir, si no té un antecedent explícit).

Exemple: Quod natura non dat, Salmantica non praestat.

("Allò que / el que la natura no dóna, Salamanca no ho presta").

• El quod relatiu pot tenir com a antecedent tota l'oració principal quan aquesta precedeix la subordinada de relatiu. En aquest cas, es pot traduir per 'cosa que / el que'.

Exemple: Caesar classe amisit, quod Romae dedecori fuit.

("Cèsar va perdre la flota, cosa que / el que fou un deshonor per a Roma").

Fixa't que l'antecedent de quod  és tota l'oració principal ("cosa que" fa referència a "que Cèsar perdés la flota").

• En funció de subjecte: Multum ei detraxit quod alienae ciuitatis erat ("Molt el va perjudicar que / el fet que era de nacionalitat estrangera").
  
  
• En funció de CD: Praetereo quod mihi nihil dixistis ("Obvio que / el fet que no em vau dir res").
  
  
• En funció d'atribut: Causa belli fuit quod Hannibal Saguntum oppugnare uoluit ("El desencadenant de la guerra va ser que Hanníbal va voler atacar Sagunt").
  
  
• Introduint una explicativa: Causa haec est, quod neque tu nos defendis ("La raó és aquesta: que ni tu mateix ens defenses") ^[1].
  
  

2. Causal ('perquè, ja que, atès que', etc.). Introduirà una subordinada adverbial (o circumstancial) causal. Pot dur el verb en indicatiu o subjuntiu, segons si s'expressa una causa objectiva o subjectiva.

• Exemple: Tibi gratias ago quod me uiuere coegisti ("Et dono les gràcies perquè em vas obligar a seguir viu"). 

NOTA:

[1]  Observa que l'explicativa és una mena d'aposició a l'oració principal o a un element d'aquesta oració: la subordinada introduïda per quod aclareix quina és la raó esmentada en l'oració principal. 

En llatí hi ha tres tipus de subordinades substantives o completives: 

• d'infinitiu.
• introduïdes per conjunció
• interrogatives indirectes

Totes elles es comporten igual: funcionen normalment com a subjecte o complement directe del verb de l'oració principal.

1. Completives d'infinitiu (concertat o no concertat). Repassa el capítol 13. INFINITIU del llibre moodle Compendi de morfologia i sintaxi llatina (a la secció Recursos de la matèria).

2. Completives introduïdes per conjunció. Les principals conjuncions són ut / ne ('que / que no”) i quod  ('que, el fet que'). N’hi ha alguna conjunció més (quominus i quin), però no plantegen cap problema, perquè només tenen aquest valor completiu. En canvi, quod i ut poden tenir uns altres valors. 

• Quod, quan és una conjunció completiva ^[1] porta generalment el verb en indicatiu. Es tradueix 'que' o 'el fet que'. Vegem-ne un exemple:

Praetereo   quod     manu sua   eum   occiderat

  1 sg pres ind     cj        Abl sg       Ac sg   3 sg plusq ind

(V)                       (CC)       (CD)          (V)

                  _________   _____________________________________

Principal           Sub. substantiva completiva (CD)

Traducció: “Passo per alt/ ometo el fet que l'havia matat amb la seva pròpia mà”.

• La conjunció ut, és la principal conjunció completiva del llatí clàssic (l'equivalent català és la conjunció 'que'). Perquè tingui aquest valor completiu, el verb de l'oració que encapçala ha d’estar en subjuntiu (mode verbal que no necessàriament hem de respectar en la traducció). Ne ('que no') és l'equivalent negatiu de la conjunció ut quan té valor completiu.

Recorda que els valors d'ut ('que') i del seu equivalent negatiu ne ('que no') s’intercanvien quan el predicat de l'oració principal és un verb o expressió de temor:

Timeo ne hostes veniant (= 'temo que vinguin els enemics')

Timeo ut pater veniat (= temo que no vingui el pare)

3. Interrogatives indirectes. Les oracions subordinades substantives interrogatives indirectes funcionen com a subjecte o complement directe del verb de l'oració principal, exactament igual que les proposicions subordinades d’infinitiu o les completives introduïdes per conjunció. D’altra banda, es classifiquen de la mateixa manera que les interrogatives directes: poden ser simples (totals o parcials) o dobles. Per a cadascuna d'aquestes tipologies s’empren les mateixes conjuncions, pronoms i adverbis que en les interrogatives directes. Recorda que aquestes oracions obligatòriament porten en llatí el verb en subjuntiu, encara que en català (i en castellà igualment) cal traduir-lo normalment en indicatiu. Repassa el capítol 2.7. Subordinades substantives interrogatives indirectes del llibre moodle Apunts de llengua llatina (LA2B2 ) ^[3].

[1]  Quod també pot ser una forma del pronom relatiu qui quae quod (nom. o ac. neutre singular) o una conjunció que introdueixi una subordinada circumstancial causal.

[2] Vt és la partícula més polisèmica del llatí. A banda de funcionar com a conjunció completiva, també pot introduir diversos tipus de subordinades circumstancials.

[3] Les interrogatives indirectes s'han estudiat al segon lliurament d'aquest bloc 2 de llatí II.

• pel pronom relatiu qui quae quod  o algun dels seus derivats ^[2].
• per un adverbi relatiu: ubi ('on'), quo ('cap a on'), unde ('d'on, des d'on'), qua ('per on'), etc.
• per algun determinant relatiu, com ara qui quae quod, quantus, qualis, etc.

Exemples:

Id quaesiui ex Lucio, qui certe scibat.

"Ho vaig preguntar a Luci, qui de segur ho sabia".

(L'oració de relatiu és introduïda pel pronom relatiu qui; l'antecedent d'aquest pronom és Lucio)

Omnes orant in templo ubi statuam Mineruam est 

"Tots preguen al temple on / en el qual és l'estàtua de Minerva"

(L'oració de relatiu és introduïda per l'adverbi relatiu ubi; el seu antecedent és el substantiu templo).

Observacions:

1. Cal recordar que el pronom relatiu ha de concertar amb el nom que li fa d'antecedent (o referent) en gènere i nombre; en canvi, el cas del pronom relatiu ve determinat per la funció sintàctica que compleixi dins de l'oració subordinada. Fixa't en les següents oracions: en totes elles va canviant el cas del pronom relatiu (per raó de la funció sintàctica que fa dins la subordinada de relatiu), menter que el pronom sempre manté el gènere femení i el nombre plural del seu antecedent (que és duas uias):

a) Duas uias occupauit, quae ad portum ferebant.
   "Va ocupar els dos camins que portaven al port".
     Quae va en nominatiu perquè fa de subjecte de ferebant ("Dos camins portaven al port") ^[3].

b) Duas uias occupauit, quas hostis sine custodiis reliquerat.
  "Va ocupar els dos camins que l’enemic havia deixat sense protecció".

     Quas va en acusatiu perquè és el complement directe de reliquerat ("L'enemic havia deixat dos camins sense protecció").

 c) Duas uias occupauit, quarum una angusta erat.
   "Va ocupar els dos camins, un dels quals era estret".

     Quarum va en genitiu perquè fa de complement del nom del pronom una ("Un dels camins era estret").


d) Duas uias occupauit, in quibus nullae custodiae erant.

   "Va ocupar els dos camins en els quals no hi havia cap vigilància"

   Quibus va en cas ablatiu perquè fa de complement circumstancial de lloc del verb erant ("En els dos camins no hi havia cap vigilància").

2.  A més de pronom relatiu, qui quae quod també pot ser un determinant relatiu; és a dir, modifica un substantiu amb qui constitueix un mateix sintagma. Exemple:

Aduentum tuum cognoui, qui nuntius mihi gratissimus fuit.
"Vaig assabentar-me de la teva arribada, anunci que em va ser mol grat".

3. Com ja s'ha explicat al capítol sobre els usos del quod, el relatiu neutre singular pot tenir com a antecedent tot el que s'exposa en l'oració principal. En aquest cas, es pot traduir per  les expressions 'cosa que, el que, la qual cosa, etc'.

Lacedaemonii Agim regem necauerunt, quod numquam antea apud eos acciderat.
"Els lacedemonis van assassinar el rei Agi, cosa que entre ells mai havia succeït abans".

4. Tal com els adjectius poden substantivar-se, el pronom relatiu, atesa la seva natura adjectival, també pot estar substantivat. En aquests cas, no té cap antecedent en l'oració principal i cal traduir-lo per 'qui' o 'aquell / aquella.. que / qui'. Aleshores, a més, l'oració subordinada de relatiu no és pròpiament adjectiva, sinó que s'ha de considerar una subordinada substantiva, i fa en realció al verb de la principal alguna de les funcions pròpies d'aquesta categoria d'oracions (sobretot, subjecte o CD del verb de l'oració principal).

Ignaui sunt qui fugiunt.

"Aquells que fugen són covards".

El pronom relatiu qui no duu cap antecedent. Introdueix, per tant, una oració subordinada substantiva que fa de subjecte del verb de la principal (fugiunt). Alhora, el pronom relatiu fa de subjecte del verb de a subordinada de relatiu. Aquí tens l'anàlisi morfosintàctica completa d'aquesta frase composta:

 
Ignaui      sunt       qui         fugiunt

        Nom pl      3 pl      Nom pl        3 pl pres ind

           (Atr)        (V)          (Subj)            (V)

                                       --------------------------------

                                        or. sub. subs. de relatiu

                                                (funció: subjecte)  

NOTES:

[1] En rigor, només se li pot dir antecedent quan precedeix a la subordinada de relatiu.