El nacionalisme i el postromanticisme musicals

1. Introducció

Amb el nacionalisme es produeix una recerca dels valors essencials de cada poble, sobretot de les seves formes d'expressió, les tradicions i la cultura popular. Aquestes donaren com a fruit l'aparició del nacionalisme musical a mitjan segle XIX. Els compositors d'aquest moviment són, en el fons, compositors romàntics que cerquen l'essència musical en la riquesa melòdica i rítmica del folklore, és a dir, que basen la base música en les escales típiques i en els girs melòdics de la música folklòrica de les diferents nacions i en la seva música popular. Per l'exaltació que fa del sentiment patriòtic, el nacionalisme és fill del romanticisme.

Al final del segle XIX apareix un nou corrent estètic-musical, el postromanticisme, que es desenvoluparà a Àustria i Alemanya.

2. Context històric i artístic nacionalisme

El nacionalisme

A la segona meitat del segle XIX es van anar intensificant els sentiments nacionalistes impulsats per la burgesia que pretenia formar estats lliberals independents dels grans imperis que dominaven Europa (unificacions d'Alemanya i d'Itàlia).

Amb el nacionalisme es produeix una recerca dels valors essencials de cada poble, sobre les seves formes d'expressió, les tradicions i la cultura popular. Aquestes donaren com a fruit l'aparició del nacionalisme musical a mitjan segle XIX.

L'eclosió del nacionalisme tindrà una importància cabdal en la història de la música culta, ja que en resultarà molt influenciada. I al seu torn, la música popular, font i inspiració del romanticisme musical, es veurà transformada per la incorporació de nous instruments, el naixement del ballet modern (Rússia), la realització d'estudis folklòrics musicals...

S'estén ràpidament per Europa, sobretot en països que, fins al romanticisme, havien restat al marge dels moviments culturals dominants ( països situats als extrems d'Europa: Espanya, Rússia, Finlàndia, Noruega, Hongria...).

Dues ballarines, Edgar Degas

N.A. Rimspki-Korsakov	Bela Bartók	A. Dvorák
E. Grieg	H. Villalobos	I. Albéniz

3. Característiques que defineixen la música del nacionalisme

La música nacionalista és el moviment musical que sorgeix a la segona meitat del segle XIX i que busca l'essènica del poble en la riquesa melòdica (escales, melodies populars), rítmica (danses) i en les llegendes del folklore i la llengua pròpies de cada cultura.

Les nacions que ressorgeixen musicalment i prenen vitalitat són els països dels extrems d'Europa.

4. Escola nacionalista russa

La primera escola nacionalista musical sorgeix a Rússia i pren com a punt de partida l'obra de Glinka Una  vida pel Tsar (1836).

Mihail Glinka va ser el primer de recollir l'extens i variat folklore rus, amb el qual va produir les seves obres. Aquesta manera d'escriure a partir del folklore influirà en els músics posteriors, especialment en el Grup dels Cinc, que suposen la línia més pura del nacionalisme, i que construiran un llenguatge musical molt ric.

Grup dels cinc

A. Borodin: Simfonia núm.1 en mi bemoll, Simfonia núm., 2 en si menor, l'òpera  El princep Igor (incompleta; acabada i orquestrada  per Rimsli-Korsakov i Glazunov). César Cui: òpera El presoner del Caucas. Mili Balkirev: Obertura espanyola, poemes simfònics Tamara i Rússia i la fantasia per a piano Islamey. Modest Mussorgski: Una nit a la muntanya pelada o Quadres d'una exposició i l'òpera Boris Godunov. Nikolai Andréivevitx Rimski-Korsakov: Caprici espanyol, Schéhérazade, La gran pascua russa, i òperes com La núvia del Tsar.	M. Mussorgski

Peter I. Txaikovski

També podem citar S. Rakmaninov, A. Glazunov i S. Prokofiev.

5. Escola nacionalista hongaresa

Els músics que portaran a terme el nacionalisme hongarès són Zoltan Kodály i Béla Bartók.

A Hongria hi havia una gran tradició musical (si recordem l'època clàssica els princeps hongaressos Esterhazy ja van patrocinar múscis vienesos).

A Hongria han conviscut diferents races (húngara, gitana, turca) que han deixat cadascuna, la seva forma particular de folklore. La música d'aquesta escola es caracteritza per una preponderància del ritme ( ressaltat per la percussió) i per la inestabilitat tonal.

Béla Bartok és un dels músics que més ha influït en la música del segle XX. Juntament amb el seu amic Z. Kodaly, es va dedicar a estudiar el folklore, tant del seu país com el d'altres ( Romania, Túrquia i Argèlia), i va descobrir-hi escales especials, com la pentatònica, i ritmes diferents.

De l'estudi de Bártok i Kodaly van sorgir 12 volums amb 2700 partitures d'origen magiar, 3500 de magirs-romaneses i centenars de turques i del nord d'Àfrica amb registres sonors.

 Bártok va desenvolupar un estil personal amb una gran força: amb melodies teixides  contrapuntistícament, ritmes asimètrics i a contratemps, i tonalitat inestable ( ús de cromatismes i dissonàncies). Va ser un gran pianista i va compondre diverses peces didàctiques per a piano: en el Mikrokosmos en té 150 de dificultat progressiva.

Composicions destacables:

- L'òpera El castell de Barbablava

- El Concert per a orquestra

- La Rapsòdia per a piano

- Els 6 Quartets per a corda

Zoltán Kodaly va compondre imitant formes, harmonies, ritmes i melodies de les cançons populars que havia recopilat. Entres les seves millors obres, destaquen Psalmus hungaricus, l'òpera Háry János, el Te Deum Budavari i la Missa Brevis.

A partir de 1945 va desenvolupar un sistema d'educació musical destinat a les escoles públiques hongareses. El seu mètode consisteix en l'entonació de cançons del folklore hongarès i ha estat utilitzat per escoles de diferents països. Està resumit en el Corpus musical popularis hungarical.

6. Escola nacionalista bohèmia

Els músics bohemis d'aquesta època adopten el lema "pel cant s'arriba al cor, pel cor, a la pàtria".

Bedrich Smetana és un dels fundadors d'aquesta escola. En la seva obra utilitza cançons i danses folklòriques  del seu país amb un ric estil melòdic. La vida nacional txeca es reflecteix en obres com l'òpera còmica La núvia venuda, en el cicle de sis poemes simfònics La meva pàtria ( amb dues obres molt populars: El Moldava i Pels camps i boscos de Bohèmia).

Smetana va quedar sord sobtadament, però així i tot va continuar component i va arribar a escriure alguna de les seves millors obres l'últim any de la seva vida.

Antonín Dvorák va investigar la música folklòrica txeca i eslovaca, i les seves  obres més madures reflecteixen  un gran sentiment nacionalista.

Algunes de les seves composicions són: la cantata Hymnus, les Danses eslaves i el Concert per a violoncel en si menor. Als EUA va adquirir gran afecció pels espirituals negres i la música pròpia del país. Allí va escriure la Simfonia n. 9 (Simfonia del Nou Món) i el Quartet en fa major (Quartet americà).

Dvorák va viatjar als EUA i el 1892 van contractar per dirigir el Conservatori Nacional de Música de Nova York. La Simfonia del Nou Món es va catalogar com a 5a simfonia, ja que Dorák estava tan poc satisfet de les quatre anteriors que no les va numerar. Es va estrenar el 1893 al Carnegie Hall amb un gran èxit. ("El públic aplaudia tant que em sentia com un rei") El 1895 deixaria els EUA a causa de la nostàlgia que sentia per la seva terra.

Leos  Janáceck té un estil basat en la música popular de Moràvia. Va recollir moltes composicions folklòriques. En la seva destaquen Taras Bulba  i les òperes Jenufa (de caràcter verista i influïda pels ritmes i accents de la llengua morava) i El cas Makropoulos.

7. Escola nacionalista escandinava

En els països escandinaus destaquen el finlandès Jean Sibelius i el noruec Edward Grieg.

J. Sibelius va ser un dels autors simfònics més importants del segle XX. La seva música s'inspira en la natura i les llegendes finlandeses. No fa servir directament músiques folklòriques, però sí esquemes melòdics i rítmics trets de la poesia i de la música popular. Destaca el poema simfònic Finlàndia.

E. Grieg va defensar l'escola basada en la música folklòrica noruega. Per aquest motiu s'origina un enfrontament amb els músics conservadors i les seves obres van tardar a ser apreciades. Listz va ser el primer de lloar el seu treball. 

El 1847 el Govern noruec va concedir a Grieg un sou anual, estipendi que li va permetre dedicar-se de ple a la composició. 

Les seves obres més importants per a piano són les Danses i cançons noruegues. Es va fer famós per la seva música incidental per al drama poètic Peer Gynt, de Henrik Ibsen.

Peer Gynt és un personatge del folklore escandinau. Ibsen va convertir la llegenda en una narració filosòfica de la perversitat de les relacions entre homes i dones i el món que els envolta. Ibsen va sol·licitar a Grieg la música incidental per a aquest drama. Grieg va compondre 23 números dels quals va extreure dues suites orquestrals.

8. Escola nacionalista anglesa

Després del barroc la música anglesa havia decaigut. En aquesta època,però, comptarà amb un músic de gran rellevància: Edward Elgar, que en les seves obres tracta estats d'ànims variats (variacions Enigma, conegudes amb aquest nom perquè el tema central no s'exposa mai amb claredat).

L'obra mestra que el va consagrar com a compositor fou El somni de Geronci. També destaquen el Concert per a violoncel en si menor op. 61, l'estudi simfònic Falstaff i 5 marxes populars anomenades Pompa i circumstància.

9. Escola nacionalista nord-americana

Als Estats Units la música nacionalista agafa un caràcter especial quan es comença a explotar el jazz.

George Gershwin va compondre musicals i cançons agafant elements  del jazz, de la música popular jueva i del repertori romàntic europeu. A 25 anys va compondre Rhapsody in Blue, per a piano i banda de jazz. Aquesta obra va influir en compositors  europeus i nord-americans, que van començar a utilitzar melodies i patrons rítmics del jazz.

Altres obres destacables són el musical An American in Paris i l'òpera Porgy and Bess.

10. Escola nacionalista sud-americana

A Hispanoamèrica el nacionalisme va suposar el naixement de la creació musical alhora que s'aprofitava la música popular.

Destaca el Brasil, país amb un folklore molt ric, amb barreja d'elements negres i portuguesos, on el nacionalisme dóna grans resultats. La gran figura és Héctor Villalobos. Algunes de les seves obres són les Bachianas brasileiras, el Concert per a piano i orquestra i moltes altres per a piano i guitarra.

11. Escola nacionalista espanyola

Els compositors espanyols van prendre, bàsicament, com a punt de referència el material folklòric andalús i van elaborar una música culta, genuïnament espanyola i reconeguda internacionalment.

Els musicòlegs i els compositors  que van iniciar el moviment nacionalista van ser Francisco Asenjo Barbieri i Felip Pedrell (que va estudiar i publicar el folklore i va tenir una gran influència sobre els altres músics nacionalistes espanyols).

Els màxims representants de l'escola nacionalista espanyola van ser:

• Pablo Sarasate (Pamplona): compositor i gran violinista. Va escriure Danzas españolas i Aires bohemios.

• Isaac Albéniz (Camprodon, Girona): compondrà sobretot per a piano (va ser un nen prodigi en aquest instrument) recollint tendències romàntiques i impressionistes. Compon obres per a piano (la Suite española, la Suite Iberia), l'òpera Pepita Jiménez i la suite orquestral Catalonia, entre d'altres.

• Enric Granados (Lleida): pianista i compositor conegut especialment per les seves obres per a piano. La seva gran obra mestra va ser la suite per a piano Goyescas (inspirada en obres de Goya i resultat d'influències romàntiques, intimistes i de gran virtuosisme amb la tonadilla). Destaquen també les 12 Danzas españolas. 

Granados va morir, en tornar de l'estrena de Goyescas als EUA, a bord del SS Sussex, que va ser enfonsat per un submarí alemany al canal de la Manega durant la I Guerra Mundial.

• Manuel de Falla ( Càdiz): va ser el músic que va arribar a l'essència del nacionalisme espanyol pur, influït pel seu mestre F. Pedrell. No utilitzava les cançons folklòriques sinó el seu esperit. La seva obra té influències impressionistes. Destaquen Noches en los jardines de España ( per orquestra i piano), els ballets El amor brujo i  Sombrero de tres picos ( escrit per als ballets russos de Diaghilev, amb decorats de Picasso), la fantàsia escènica El retablo de Maes Pedro, el Concert per a clave i l'Atlàntida (oratori incomplet amb text de Verdaguer i acabat pel seu deixable E. Halffter).
  
  
• Joaquin Turina (Sevilla): pianista, compositor i director d'orquestra que va combina el llenguatge musical andalús amb una orquestració impressionista. Obres destacalbes: Simfonia sevillana, el poema simfònic La procesión del Rocío, les Danzas gitanas per a piano, la Oración del torero per a grup de cambra.

• Joaquin Rodrigo (Sagunt, València): és conegut sobretot per les seves obres per a guitarra. Va tenir molt d'èxit amb el Concierto de Aranjuez i la Fantàsia per a un gentilhombre, ambdues per a guitarra i orquestra. Va ser considerat el millor compositor espanyol de la postguerra. Rodrigo va quedar cec quan era un nen. Va ser alumne de Paul Dukas, compositor de l'Aprenent de bruixot.

La sarsuela

A Espanya es practica durant tot el segle XIX la sarsuela, un gènere típicament espanyol iniciat durant el classicisme. Els autors més importants són: T. Bretón (La verbena de la Paloma), R. Chapi (La revoltosa), P. Solozábal (La tabernera del puerto),  A. Vives ( Doña Francisquita).

12. El nacionalisme català

El moviment nacionalista català parteix de la Renaixença fenomen literari i polític que pretén un renaixement de la personalitat, dels costums i de la cultura catalana. Entre els músics d'aquesta època cal esmentar.

• Josep Anselm Clavé (1824-1874): promotor de les societats corals - els Cors Clavé- a Catalunya. Aquests cors estaven formats per homes  de  classe obrera sense estudis musicals i l'objectiu de Clavé era oferir un entreteniment més culte a les calsse socials més baixes, que els ajudés a adquirir un grau de sensibilitat que les equiparés amb la classe social més alta. El 1850 fundà La Fraternitat ( anomenada després Euterpe per raons polítiques). Durant la seva segona meitat, s'organitzaren multitudinaris festivals que aplegaven gran quantitat de cors. Clavé compongué obres com  Les flors de maig (1858), Els xiquets de Valls (1867) i Goig i planys (1873).

• Felip Pedrell (1841-1922): compositor i musicòleg, estudiós de la música folklòrica i tradicional. Fou, amb Barbieri, el  creador de la ciència musicològica a Espanya. Dugué a terme molts intents per crear una òpera nacional segons el model wagnerià (les òperes de Wagner van comptar amb molts seguidors al Liceu barceloní). La seva producció com a compositor inclou òperes com Els Pirineus (1890). Amb tot, és més conegut per la seva incalculable labor musicològica (edició d'obres de compositors del Renaixement com Cabezón, Victòria, Guerrero, Morales, llibres, revistes, articles... i els quatre volums del Cancionero musical popular español, publicats l'any 1922). Tota la seva obra influí molt en Granados i en Falla: en Higini Anglès en el camp musicològic, i també en L. Millet, A. Nicolau i A. Vives.

• Pep Ventura (1871-1875): impulsor i renovador de la sardana. Aquesta dansa rep nova energia quan Pep Ventura li dóna la seva estructura formal, i a la cobla, la seva formació actual. Ell mateix i altres compositors -com A. Vives (1871-1932), E. Toldrà (1895-1962), J. Garreta (1875-1925) i P. Casals (1879-1973) - van compondre nombroses sardanes i van situar aquesta dansa a mig camí  de la música popular i la música culta. Una de les sardanes més conegudes de Pep Ventura és Per tu ploro (1872).

• Enric Morera (1865-1942): va estudiar amb F. Pedrell  i amb Albéniz. Les seves sardanes van calar profundament i van col·laborar a la formació d'un profund sentiment català.  (L'Empordà, La sardana de les monges, La santa espina...). És l'autor que millor va servir als interessos del teatre líric modernista. Va col·laborar amb Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol...

• Lluís Millet (1867-1941): fundador de l'Orfeó Català, l'any 1891. L'orfeonisme pretenia donar a conèixer la cançó popular. L'any 1905 s'inicià la construcció de la seva seu social, el Palau de la Música Catalana.

13. Context històric i artístic postromanticisme

A la fi del segle XIX la burgesia havia obtingut el poder i havia constituït estats liberals conservadors, que es van haver d'enfrontar  a una nova força política formada pel proletariat.

El començament del segle XX es caracteritzà per un augment de la inestabilitat  social de la tensió internacional, que va culminar en la Primera Guerra Mundial. Durant aquests anys conclourà no tan sols el període romàntic, sinó també tot el concepte de tonalitat.

Pintura de Van Gogh

G. Mahler	R. Strauss	M. Reger	A. Bruckner

Sobre la dona

14. Característiques que defineixen la música postromàntica

A finals del segle XIX, la música alemanya i austríaca continuen la tradició heretada dels compositors romàntics: per una banda, la perfecció formal de Brahms i per l'altra, la grandiositat de Wagner. Les característiques musicals d'aquest moviment són:

Gènere

Predomina la música profana i programàtica (els programes ja no són descriptius o narratius, sinó que es basen en els ideals filosòfics de Shopenhauer, de Nietzsche...).

Timbre

Predomina la música instrumental, tot i que les formes instrumentals com la simfonia, de vegades, incorporen la veu. La instrumentació és un dels aspectes més treballats, s'amplia l'orquestra, sobretot, la secció de vent metall i de percussió, i es busquen totes les seves capacitats expressives.

Harmonia

L'ús de modulacions a tonalitats llunyanes, dissonàncies i cromatismes donen molta inestabilitat a l'harmonia i obren el camí cap a l'atonalisme (Schönberg).

15. Principals compositors postromàntics

• G. Mahler, compositor i director austríac. Les seves simfonies continuen la línia iniciada amb Beethoven (ús de veus i instruments), tenen una àmplia i innovadora orquestració, una harmonia tonal portada als límits, són de llarga durada (entre una hora i una hora i mitja) i expressen sentiments contraposats, reflex del propi caràcter del compositor. Estava influït pel pessimisme de Schopenhauer.

• R. Strauss, compositor i director d'orquestra alemany. Destaca per la seva producció per a orquestra (poemes simfònics i simfonies programàtiques) i per les seves òperes. Va utilitzar el sistema de leitmotiv, i per a assolir una màxima expressivitat introdueix innovacions en l'orquestració i en l'harmonia. Va rebre la influència pedagògica de Nietzsche (idea del superhome com a exaltació de la raá).
  
• Les seves obres més importants són:
• Poemes simfònics: Don Juan, Macbeth, Mort i transfiguració, Till Eulenspiegel, Així parlà Zarathustra, Don Quixot i Una vida heroica.
• Òperes: Salomé, Elektra, El cavaller de la rosa, Ariadna de Naxos.
  
  
• M. Reger, compositor, pianista, organista, professor i director alemany. Fa servir magistralment formes clàssiques, com la fuga, i destaca per la seva tendència a les modulacions arbitràries. La majoria de les seves composicions són per a orgue i destaquen la Fantasia i fuga en do menor op.29 i la Fantasia i fuga sobre el nom de B-A-C-H op. 46.
  
  
• A. Bruckner va compondre 9 simfonies, amb influència de Beethoven i Schubert. En algunes també es percep la influència de Wagner pel que fa a harmonies i instrumentació.