La música a l'Edat Mitjana

lloc: Cursos IOC - Batxillerat
Curs: Història de la música i de la dansa ~ gener 2020
Llibre: La música a l'Edat Mitjana
Imprès per: Usuari convidat
Data: divendres, 29 de març 2024, 11:28

1. Introducció

Puer natus est (introit) - Anònim

El fet musical més rellevant de l'Edat Mitjana és l'aparició de la polifonia just a la meitat d'aquest llarg període que abraça deu segles (del V fins al final del XIV). No és d'estranyar que un esdeveniment semblant s'hagi produït en aquest moment històric si considerem la importància que aleshores tenia la vida en comunitat: vida en comunitat a les confraries i gremis i vida en comunitat als monestirs. Pensem també en les peregrinacions i les croades. El fet de cantar en grup persones de diferents tessitures, provoca el cant en octaves o cinquenes, origen de la primera polifonia del romànic.
Després veurem que, tal com passa amb els edificis del gòtic, la polifonia agafarà volada amb la superposició de les veus i arribarà al seu punt culminant entre els segles XV i XVI (Renaixement).
La monodia o música a una sola veu ha perdurat fins als nostres dies pensem en la importància del cant gregorià, però la polifonia o música a dues o més veus, a partir d'aquest moment serà la música habitual.
Un altre fet destacable de l'Edat Mitjana serà la invenció de sistemes de notació musical, que fixaran la música en forma de partitura, tradició que distingirà la música occidental de l'oriental.


2. Context històric i artístic

L'edat Mitjana és un llarg període que els historiadors han dividit en dos subperíodes, atesos els canvis que es van produir cap a finals del segle XII.

L'Alta Edat Mitjana (segles V al XII) es caracteritza per una societat feudal (jerarquia social piramidal): rei-noblesa-poble pa), rural i molt cristianitzada. La cultura es troba en els monestirs (només els monjos saben llegir i escriure) i l'art (romànic) i la música són també majoritàriament religiosos.

La Baixa Edat Mitjana (segles XIII i XIV) és el moment en què es creen les primeres ciutats; apareix una nova classe social, la  burgesia, que viu del comerç i l'artesania. Apareixen les primeres universitats (desmonopolitzant el domini cultural de l'Església) i l'art gòtic i la música (polifonia) també es transformen.

El romànic està al servei del missatge religiós. En arquitectura (esglésies, monestirs i castells), les construccions són de parets gruixudes, sense gaires finestres (encara no havien resolt alguns problemes constructius) i de poca altura. L'arc de mig punt és la base per a aquests edificis foscos que inciten a la pregària. Pintura i escultura no són retrats de la realitat sinó imatges espirituals d'allò que representen (bondat, majestuositat...)

L'evolució i el perfeccionament de l'art romànic i les noves influències àrabs i orientals contribueixen a l'aparició de l'estil gòtic (segles XIII i XIV). La invenció de l'arc apuntat fa que els monuments del gòtic disposin  de grans finestres i s'elevin de la mateixa manera que les veus de la polifonia. Els interiors són clars, lluminosos i provoquen en qui entra sensació de petitesa. Pintura i escultura són més realistes.




Sobre el músic

Religiós Compositor 

De  cant gregorià: anònim (el monjo músic no és més important que el monjo copista, artista o que el monjo pagès i no signa les obres de cant gregorià)
De polifonia: conegut Leonin. Perotín, Machaut.
Les obres polifòniques ja són signades.

Intèrprets Sacerdot
Chantre (monjo solista)
Cor de monjos
Schola cantorum (cor de nens o escolania)

Profà Compositor Trobador: noble que compon i interpreta la seva música. Alguns trobadors  són: Berenguer de Palou, Raimbaut de Vaqueires, Marcabrú, comtessa de Dia...
De polifonia: amb formació musical religiosa. Sovint els compositors de polifonia religiosa també componien polifonia profana. Els més importants van ser: P. de Vitry, Machaut, Landini.

Intèrpret Trobador: intèrpret de les seves cançons. Podria acompanyar-se d'algun instrument. En el seu castell, o convidat al castell d'un noble amic. És conegut.
Joglar: és animador social, de classe social baixa, anònim. Canta, toca instruments, fa malabarismes, mim. Va de poble en poble.


Sobre la dona

La dona no tenia cap social destacat, per tant, tampoc no el tenia en l'àmbit musical: ni com compositora ni com intèrpret. Els monjos componien la música i la interpretaven (algunes monges componien, com les del monestir de Las Huelgas a Burgos). Les veus agudes eren cantades per nens ( mai per nenes). Només hi ha alguna excepció en la monodia trobadoresca: la comtessa de dia, Leonor d'Aquitània, Maria de Ventadorm... foren trobairitzs en un món absolutament dominat per homes. Hi ha una compositora, Hildegarde von Bingen (segle XII) que va compondre obres polifòniques i també va destacar per haver escrit tractats de farmacopea, mística, teologia i ciències.

2.1. Superíodes musicals


Subperiodes musicals


V VI VII VIII IX X XI XII XIII XIV


 Monodia
 Cant gregorià: s. V-XIV 
 (continua com a cant de 
 l'església catòlica fins a mitjan segle XX  
                                                                                                      
   Música de Trobadors: s. XI-XIII                                        



 Inicis
: s. IX-XII

         

          

          

         
 Polifonia  Ars Antiqua: s. XIII                            
   Ars nova: s. XIV                            


3. Característiques que defineixen la música medieval


Religiosa Profana
Monodia Cant gregorià Música de trobadors,
música instrumental
Polifonia Organum, discantus,
conductus 
organum florejat,
motet

Com que la cultura es troba durant bona part d'aquest període en l'Església podem dir de la música medieval que:

  • Predomina la música religiosa per sobre de la profana: cant gregorià o polifonia religiosa.
  • Predomina la música vocal a cappella (els instruments eren considerats mundans, relacionats amb el diable), per sobre de la instrumental.

4. Monodia religiosa: El cant gregorià

El cant gregorià és el cant monòdic, en llatí i sense acompanyament instrumental de la litúrgia catòlica. El papa Gregori I (590-604) va voler unificar els cants de la liturgia d'arreu d'Europa per enfortir la unitat  de l'Església.

Aquesta unificació va afectar els cants de la missa ( recollits en el llibre Graduale Romanum) i els cants dels oficis ( recollits en el llibre Antiphonale Romanum)

Una de les tasques dels monjos copistes en els monestirs era copiar aquests dos llibres de cant gregorià perquè els monjos del cors els poguessin cantar. si bé es conserven llibres de mida normal, també n'hi havia de m´es grans perquè puguessin ser llegits per diversos cantants a la vegada.

La missa sempre té la mateixa estructura. Els cants de l'Ordinari no varien mail el text: Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus i Agnus Dei. Els cants del Propi varien el text segons el dia de l'any litúrgic o segons les festivitats dels sants: Introitus, Gradulae, Alleluia, Offertorium i Communio.

Els oficis són les pregaries que els monjos fan al llarg del dia: Laudes ( a la sortida del sol), Completes ( a les vuit de la nit) i Maitines ( abans de sortir el sol).


La melodia del cant gregorià té un àmbit reduït i avança sovint amb el moviment conjunt (característiques de la música vocal). La seva estructura no està regida per la música  sinó pel text (que és el que realment importa). Pot tenir tres estils: sil·làbic (a cada síl·laba de text li correspon una nota), neumàtic (a una sola síl·laba de text li corresponen més de quatres notes de la melodia) i melismàtic (a una síl·laba de text li corresponen més de quatre notes de la melodia).  

Estils de cant gregorià.


El ritme del cant gregorià no es veu reflectit en la notació (aquesta només específica l'altura del so). La durada de les notes depèn del ritme del text, de la importància de les paraules. No hi ha una pulsació regular.

El cant gregorià es pot cantar de tres maneres: solista (el chantre o el capellà canta sol), responsorial (alternança de solista i cor; a la missa el Gradualle i l'Al·leluia són responsorials) i antifonal (alternança de cor i comunitat o mig cor i mig cor; a la missa l'introit, l'Ofertori, la Comunió i tot l'Ordinari són antifonals).

Les melodies gregorianes segueixen els 12 modes eclesiàstics. Aquests són escales d'àmbit d'octava, amb una nota finalis al principi i a la fi de l'obra, i amb una nota tenor o tuba que és la que predomina en la composició. El seu origen està en els modes grecs.


Els trops i les seqüències són complements posteriors del cant gregorià. No se'n sap amb certesa l'origen però van ser àmpliament conreats durant l'Edat Mitjana. N'hi va haver tants que el Concili de Trento (segle XVI) va haver de prohibir-los. Hi ha tres tipus de trops: aquells on s'ha posat text a melismes, de manera que a cada nota del melisma li correspon una síl·laba del nou text (potser amb funcions mnemotècniques); aquells que tenen text i melodia nova, i aquells que tenen melodia nova (un nou melisma).


La seqüència és un tipus de trop: l'aplicació de text al llarg melisma de l'última síl·laba de l'Alleluia (jubilus). Segons el monjo Notker Balbulus, del monestir de St. Gal (França), ell mateix posava text a aquests melismes per recordar-los. Està documentat l'origen de les seqüències en el segle IX i el Concili de Trento va reduir a quatre les cinc mil existents.


En els segles XII i XIII aparegueren els drames litúrgics i els misteris.  Són trops dialogats i representats dins de l'església per a fer assequibles als fidels els misteris de la vida de Jesús o altres temes litúrgics.


5. Monodia profana: trobadors i juglars

En els castells feudals, en les pobles i en les primeres ciutats s'anà desenvolupant també la música profana. Aquesta tenia la funció d'entretenir i de donar expressió a altres sentiments no religiosos.

Al final del segle XI aparegué a la Provença (França) la lírica trobadoresca. Els trobadors eren senyors feudals cultivats ( instruïts als monestirs o a les escoles catedralícies). Eren al mateix temps poetes, compositors i intèrprets de les seves obres. Els seus temes eren l'amor cortès (amor idealitzat envers una dama noble, segons l'ideal cavalleresc de l'època), la vida d'herois i fets heroics com les croades. Cantaven als castells, en llengua vernacla, acompanyant-se d'algun instrument (normalment de corda). Les cançons eren petites melodies modals amb forma rondó, virolai, estampida, lais...,

Durant el segle XIII, el moviment trobadoresc s'expandí per tota Europa.


Sud de França Llengua d'oc  Trobadors: Guillem IX, duc d'Aquitània, Raimbaut de Vaqueiras, Marcabrú, Berenguer de Palau
Nord de França Llengua d'oil Trouvères: Ricard Cor de Lleó, Adam de la Halle
Península Ibèrica Gallec Trobadors: Martín Codax, Alfons X el Savi
Alemanya Alemany  Minnesängers i meistersängers.

Juntament amb els trobadors, apareixen els joglars. Aquests eren d'origen humil. Anaven de poble en poble i per distreure els vilatans feien representacions, mímica, malabarismes i música. Cantaven cançons de moda compostes pels trobadors i les acompanyaven amb instruments. Amb la desaparició dels trobadors (mitjan segle XIII), també van anar desapareixent els joglars, els quals foren substituïts pels ministrils (músics, instrumentistes assalariats). 


Minnesängers                                  Cantigas de Santa María

6. Polifonia religiosa i profana

El naixement de la polifonia no va ser probablement un fet buscat pels compositors medievals. El cant gregorià era cantat per homes i nens, d'una manera natural, cantaven una mateixa melodia en tessitures diferents (els nens una octava més aguda que els homes). També degué ser habitual la diafonia: la melodia gregoriana era cantada per tots, però algunes persones interpretaven una octava, una quinta, o una quarta per sota del que estava escrit, fent consonàncies perfectes que no molestaven gens a l'oïda. Però aquest fenomen no era  voluntat del compositor, aquest no ho havia escrit a la partitura.

6.1. Inicis (segle IX-XII)

Inicis ( segle IX-XII)

Els primers manuscrits on apareix polifonia escrita daten de finals del segle IX. Les primeres formes polifòniques són: 

L'organum. A la melodia gregoriana (vox principalis) se li afegeix una veu inferior (vox organalis), formant intervals de 4a o de 5a. Les  veus avancen amb moviment paral·lel.



El discantus. A partir del segle XI, la melodia gregoriana i la melodia inventada avancen amb moviment contrari (si una veu puja, l'altra baixa) Se'n deia punctum (nota) contra punctum ( origen del contrapunt). Les veus mostren molta més independència.



L'organum florejat. A cada nota de la melodia gregoriana li corresponen diverses notes de la melodia organa.



6.2. Ars antiqua (segle XIII)

L'Escola de Notre-Dame de París, amb els compositors Leonin  (ca. 1163-90) i Perotín (al voltant de 1200) és el centre de la polifonia des d'on expandeix per Europa ( a Espanya, Santiago de Compostela, on es conserva un manuscrit anomenat Còdex Calixití del segle XII).


Es continuen utilitzant les formes organum, discantus i organum florejat i s'incorpora; 

El conductus: Obra a 2 o 3 veus ( triplum, duplum i tenor), totes elles de nova creació.


El nom Ars Antiqua li fou donat a posteriori. Philippe de Vitry, autor del Tractat Ars Nova li dóna aquest nom l'any 1320 per diferenciar-la de la nova polifonia, més complexa i elaborada.

6.3. Ars Nova ( segle XIV)

Coincidint amb el ressorgiment de les ciutats i el naixement de l'art gòtic, la polifonia es va sofisticant cada vegada més i agafa un caire més modern i popular: inici del trencament amb els models eclesiàstics, llibertat rítmica (notació mensural) i melòdica, desenvolupament d'harmonies noves (intervals de 3a i 6a). El tractat de P. de Vitry Ars Nova (1320) dóna la base teòrica a aquesta nova manera de fer polifonia.

Les formes musicals d'aquesta etapa són:

El motet. Composició a tres o més veus. Es diferència del conductus en què el motet es basa en una melodia gregoriana anomenada tenor (amb notes llargues, en llatí, cantada o instrumental) que servia de baix, sobre la qual dues o tres veus superiors feien diferents melodies i ritmes. Fins i tot podien estar escrites en diferents idiomes (francès i llatí). Aquesta forma fou l'exemple de la racionalitat del darrer gòtic, ja que el tenor tenia una estructura rítmica i melòdica i totes les veus es movien seguint la isorítmia (notació mensural).






La missa. Les parts de l'Ordinari rebien tractament polifònic sobretot en les celebracions més solemnes.

Balada, virolai, rondó, són peces polifòniques profanes vocals.

Guillem de Machaut a França, Landini a Itàlia, J. Dunstable a Anglaterra foren els compositors més destacats.

7. Música instrumental

A l'Edat Mitjana, la música instrumental estava absolutament prohibida a l'església. L'únic instrument permès fou l'orgue, però no acompanyava mai el cant gregorià.

Així, doncs, l'ús dels instruments es troba en la música profana. Aquesta era normalment vocal però podia portar acompanyament instrumental. No obstant això, el compositor mai no l'incloïa en la partitura ni especificava els instruments que l'havien de tocar. S'empraven els que hi hagués disponibles. Doblaven les melodies vocals o bé feien un acompanyament improvisat.

On podem trobar música instrumental no supeditada a la veu és en danses com ara el saltarello, l'estampida i el trotto.


Sabem quins instruments hi havia en aquest període gràcies a la informació organològica (referent als instruments) que trobem en pintures, miniatures, escultures i relleus.


Els instruments medievals són: 

Cordòfons Llaüt, saltiri, arpa, viola de mà, viola de braç, rabec, viella de roda ( o organistrum), trompeta marina
Aeròfons flauta de bec, orgue portatiu i fix, xirimia, cornamusa (sac de gemecs), trompeta, cromorn
Idiòfons sonalls, campanes, pandereta
Membranòfons  timbal, tamborí

8. La música medieval catalana

 L'Edat Mitjana fou un període ric per a la música catalana, tant en l'àmbit religiós com en l'àmbit profà. A Catalunya hi trobem centres religiosos que estaven al corrent de totes les novetats que venien de França (Ripoll, Montserrat, Vic, Sant Cugat, Tortosa) i corts de monarques que gaudien de l'art i de la música. (Jaume I, Pere el Cerimoniós, Joan I el Rei Músic, Martí I l'Humà).

Monodia religiosa

Catalunya fou dels primers llocs de la península que acceptaren la unificació litúrgica impulsada pel papa Gregori i deixaren de conrear el ritu mossàrab (que tardà a irradiar-se a la resta d'Espanya).

El monestir benedictí de Ripoll fou fundat cap a l'any 869 ple compte Guifre el Pilós i tingué el seu màxim esplendor en el temps de l'abat Oliba (1008-1046). A la seva biblioteca s'hi copiaven els còdexs més importants d'Europa.

Altres novetats que aporten les terres catalano-aragoneses foren: una notació musical pròpia ( barreja de notació visigòtica i aquitana), un tipus de trop anomenat verbeta ( que es cantava a les Matines dels dies més solemnes) els planys (per a difunts) i les epístoles farcides (trops del Propi de la missa, on hi ha alternança de llengua vulgar i llatí)

El drama litúrgic està documentat des del segle XII, amb composicions com el Drama de les tres Maries (Pasqua, el Cant de la Sibil·la  o Ordo prohetarum (Nadal) o els encara representats  Misteri d'Elx i Misteri de la Selva (sobre l'assumpció de la verge Maria).

Monodia profana

La proximitat geogràfica i idiomàtica i la relació cultural fan que la participació catalana en l'art de trobar sigui important. Conservem poques melodies de trobadors, vuit de les quals són de Berenguer de Palou, trobador de la cort de Jaume I. altres trobadors foren: Cerverí de Girona, Ponç d'Hortafà (1184-1246), Guillem de Cabestany, Peire Vidal, Ramon Vidal de Besalú, Bernat de Ventadorm i Guillem de Berguedà.

Polifonia religiosa i profana 

Ars Antiqua

A Ripoll trobem tractats de polifonia de principis del segle XI que ens demostren que la polifonia arribà de seguida a les nostres terres. A Tortosa s'han trobat també cinc peces polifòniques (conductus a 2 i3 veus) també a Escala Dei (Tarragona) i a Sant Jeroni de la Murtra (Badalona).

Ars Nova

Els monarques Pere III el Cerimoniós ( 1336-1387), Joan I el Rei Músic (1387-1396) i Martí l'Humà (1396-1410) foren autèntics mecenes de la música. A les seves corts arribaren xantres, compositors i ministrils estrangers que portaven les noves modes musicals. La mobilitat dels músics en aquesta època és enorme; tant els músics d'aquí com els estrangers viatgen de cort en cort reclamats per reis. També passen per escoles com Avinyó, per actualitzar coneixements.

Coneixem compositors com Esteve de Sort (capella de Jaon I), Gràcia RAyenll , Johan Trebol.

A les darreries de l'Edat Mitjana, Montserrat era un centre de peregrinació important. Conservem un dels documents més importants de polifonia medieval: El Llibre Vermell de Montserrat, que inclou deu peces (cants i danses) anònimes  que els peregrins interpretaven  a la plaça del monestir per entretenir-se en la seva estada a la muntanya. El tema és sempre religiós (lloança a la Verge de Montserrat), en llatí i en llengua vernacla.