En aquest llibre es tracta, d'una banda, un important gènere de la literatura clàssica llatina, l'oratòria o retòrica; i d'altra, la biografia i la producció literària de l'autor més significatiu pel que fa a aquest gènere: Marc Tul·li Ciceró (106- 43 aC).

Val a dir que l'obra literària de Ciceró no es limita a l'oratòria: d'ell també en conservem obra epistogràfica (correspondència) i textos de caire filosòfic, que seran igualment estudiats en aquest tema. 

Per tant, el tema es dividirà en tres gran apartats:

• • Oratòria i oradors a Roma
  • L'art oratòria
  • Marc Tul·li Ciceró: biografia i obra literària

Al final del llibre s'inclou un apèndix amb textos de Ciceró traduïts i comentats.

A Roma, l’ensenyament superior (el que avui dia diríem l’ensenyament universitari) es feia a les escoles de retòrica. El rhetor completava l’educació impartida pel magister i el grammaticus. Ensenyava als seus deixebles la tècnica de l’oratòria o retòrica, és a dir, el complicat sistema de regles i procediments tradicionals per parlar en públic que ja havien posat en pràctica els antics sofistes grecs. En aquestes escoles els alumnes componien, memoritzaven i recitaven discursos sobre temes ficticis. El rhetor no només corregia el contingut, sinó també la pronúncia, el to de la veu, la gesticulació i els defectes que pogués observar. L’art de parlar bé en públic era conditio sine qua non en una societat com la romana. Així doncs, tots els futurs advocats i polítics passaven per les escoles de retòrica.

Els joves completaven la seva formació sentint els oradors al fòrum, fins que l’arribada de l’imperi acabà amb les rivalitats electorals i les campanyes de captació de vots, amb la qual cosa va minvar l’activitat oratòria. L’oratòria necessita d’un clima democràtic per créixer.

És en bona mesura gràcies a Ciceró que podem reconstruir la història de l'oratòria romana des dels seus inicis fins als temps d'aquest autor (segle I aC). A la seva obra Brutus, Ciceró fa un recorreguts pels principals autors del gènere, de molts dels quals a penes sabem el nom i allò que Ciceró ens explica d'ells.

A) Dels primers grans oradors romans només en conservem els noms i alguns fragments. Podem afirmar que l’oratòria romana anterior al segle II aC ens és pràcticament desconeguda. Entre els noms que destaquen abans d’aquesta data es troba el d'Api Claudi el Cec (s. IV-III aC), a qui s'atribueix un discurs públic contra la proposta de pau amb Pirros II, el rei de l'Èpir que estava en guerra contra Roma.

De fet, es considera que l’oratòria com a gènere literari comença amb Marc Porci Cató (també conegut com Cató el Censor o Cató el Vell, 234-149 aC), car seria el primer autor a deixar per escrit una colecció dels seus discursos. El gènere es va anar configurant al llarg del s. II aC fins a atènyer el seu moment àlgid al s. I aC amb la figura de Ciceró. 

B) Aquesta consolidació de l’oratòria o retòrica romana s'explica en part pels canvis que experimenta la societat romana al segle II aC: es sofistica la vida política i l'aparell judicial, amb l'establiment de jurats més amplis i amb més competències. Paral·lelament, durant el segle II aC la cultura romana s'amara d'influències hel·lèniques, de manera que en els àmbits del coneixement i de les lletres tot allò grec esdevé un model a imitar per als romans. També en el camp de la retòrica s’acomplí l’afirmació d’Horaci: Graecia capta ferum uictorem cepit et artes intulit agresti Latio (Epist. II, 1, 156-157), “Grècia, sotmesa, sotmeté el seu soberg vencedor i introduí les arts en el feréstec Laci”.  

Al segle II aC, hi trobem dos brillant oradors: Marc Porci Cató i Publi Corneli Escipió.

• Del primer, Ciceró va arribar a llegir-ne més de 150 discursos. Cató el Vell tenia una concepció moralista de l’oratòria, que va plasmar a la seva definició de l’orador com a uir bonus dicendi peritus ("un home bo - o decent - expert a parlar"). D'un altre precepte catonià (rem tene, uerba sequentur: "tingués la idea; després vindran els mots") se'n desprén que aquest orador donava més importància a la força d'allò que defensava, en tant cosa certa i justa, que no a la complexitat de l'expressió: els discrusos havien de convéncer per defensar la veritat, no per la seva exhuberància formal.
• El segon, Corneli Escipió, posseïa una oratòria fina, elegant i senyorial.

Uns altres oradors anteriors a Ciceró foren Gai Leli, Servili Sulpici Galba (el millor orador del seu temps, segons Ciceró), Quint Metel Macedònic, i els germans Gai i Tiberi Grac. De finals del segle II (morts ja dins del segle I, quan Ciceró era un adolescent) són Marc Antoni (que no s'ha de confondre amb el lloctinent de Juli Cèsar) i Luci Licini Cras.

C) A inici del segle I aC, s’havien creat a Roma les condicions favorables per al floriment de l’oratòria. Aleshores la màxima estrella del fòrum romà era Quint Hortensi (114-50 aC); si més no, fins que fou eclipsat per Ciceró, que esdevindria la figura més important de l’oratòria romana.

«A partir d’August desapareixen les condicions que havien produït una eclosió oratòria d’alta volada i desapareixen, amb elles, els gran oradors. La causa profunda de la mort de l’oratòria a Roma en l’època imperial no és altra que la “desaparició de la llibertat política”… Els emperadors assumeixen el poder total i queden abolits, de fet, els drets polítics dels ciutadans. La vida política de Roma, que es desenvolupava al fòrum, desapareix. S’acaben les rivalitats electorals, les campanyes dels candidats, les reunions públiques en les que es fogueja l’orador en busca de sufragis i de glòria. Las vida política llangueix i mor, i l’oratòria romana, que necessitava respirar l’aire de la llibertat, mor per asfixia» (A. Holgado Redondo, en L. Gil (ed.), Temas de COU. Latín y griego, Madrid, Gredos, 1978, p. 356).

Certament, amb l'esgotament del sistema republicà i la irrumció d'August en l'escena política romana, l'exercici de la retòrica queda desprovist d'un escenari propici per continuar el seu natural desenvolupament. llavors la vella eloquentia esdevé declamatio, ja que es retira del fòrum per instal·lar-se a l’interior de les escoles. Aquests ensenyaments escolars, en no poder contrastar-se amb la realitat, cara al públic del carrer, esdevenen cada vegada més artificials, caient en l'amanerament i l’afectació.

En aquest context, els exercicis que es fan a les escoles es divideixen entre controversiae i suasoriae. 

• La suassoria (del verb llatí suadeo, “persuadir”) era un discurs propi dels principiants i consistia a redactar una consulta imaginària dirigida a algun personatge històric que havia de prendre una decisió important: per exemple,  “Agamèmnon delibera sobre si ha d’immolar la seva filla Ifigenia”, “Ciceró delibera sobre si ha de sol·licitar el perdó a Marc Antoni”, etc.
• La controuersia pertanyia a un estadi més avançat i acostumava a tenir un contingut jurídic. Eren debats de lleis en oposició, de raons jurídiques en favor i en contra. Els casos presentats a debat eren gairebé sempre complicats i rebuscats.

En aquesta e`poca trobem dues  importants obres sobre preceptiva retòrica: la Institutio oratoria (Educació oratòria, en 12 llibres) del mestre de retòrica d’origen hispà M. Fabi Quintilià (ca. 35 – 100 dC.) i el Dialogus de oratoribus (El diàleg dels oradors) de Corneli Tàcit (ca 55 – 120 dC).

Pel que estrictament fa a la literatura de caire retòric, es posen de moda els discursos elogiosos del poder, anomenats panegírics. Destaca el Panegíric de Trajà obra de Plini el Jove (62 – ca 114 dC).

El grec Anaxímedes de Làmpsac va proposar una classificació tripartita dels discursos retòrics que després adaptaria Aristòtil (s. IV aC) en la seva famosíssima Art retòrica. En destria tres gèneres:

1. Gènere judicial o forense: Són discursos de contingut jurídic que s'efectuen davant d'un jutge o tribunal. S'ocupen d'accions passades i els valora un jutge o un tribunal que s'encarregarà d'establir el que és just o injust en el relat de l'orador.
2. Gènere deliberatiu o polític: són discursos coebuts per a ser pronunciats davant d'una assemblea, organisme o institució a fi de defensar una determinada postura política. 
3. Gènere demostratiu o epidíctic: S'ocupen de fets passats i s'adrecen a un públic que no té capacitat d'influir sobre aquest flets,sinó només d'assentir o dissentir en relació a allò exposat i d'apreciar la forma com ha estat exposat. Els discursos d'aquest gènere es decanten en dues tipologies contraposades: l'encomi i el vituperi.

A Roma, a les escoles de retòrica, els joves que es formaven com a oradors aprenien a elaborar tres tipus de discursos: 

• Judicials (genus iudiciale). Per a ser pronunciats davant d'un jutjat a fi de defensar o incriminar un acusat. Si eren discursos en defensa d'algú s'anomenaven orationes pro; si són contra algú, es deien orationes in ⁽¹⁾.
  
  
• Polítics (genus deliberatiuum). Per a ser pronunciats en una assemblea política i amb l'objectiu d'influir sobre els membres d'aquesta institució.

• Un tercer tipus de discursos prou important a Roma eren aquells relacionats amb certes cerimònies religioses. En destaca dins el genus laudatiuum els discursos funeraris (laudationes funebres), destinats a enlatir la persona i l'obra d'un difunt insigne durant els seus funerals.

Clarament es veu com aquestes tres classes de discursos es corresponen a les tres categories catalogades per Aristòtil. Els discursos laudatoris fúnebres formarien part del gènere demostratiu o epidíctic.

Per una altra part, tots els discursos, independentment del seu gènere, procuraven bé defensar bé atacar algú o algun posicionament o idea. Això explicaria perquè amb el pas del temps a l'escola retòrica els joves romans seran entrenats en dues modalitats de discurs, la suassoria i la controuersia ⁽²⁾, amb l'objectiu d'aprendre a defensar i/o rebatre qualsevol tema o qüestió.

---

(1) Oratio és el mot llatí per a "discurs".

(2) Se n'ha parlat al capítol l'oratòria després de Ciceró.

A Roma, durant l’època clàssica (a partir del segle II aC), hi ha dues grans escoles que defensen formes diferents de fer discursos:

• Asiàtica o asiànica: partidària d’un estil exuberant, de períodes llargs i grandiloqüents (es podria establir un paral·lelisme, mutatis mutandis, amb l’anomenada poesia culteranista del Segle d’Or espanyol). Pel que fa a la posada en escena de l'orador, també es tendia a la pompositat i es lliurava a un dramatisme un punt exacerbat. Rep el nom perquè seguia l'estil de l'oratòria grega desenvolupada a les ciutats gregues de l'Àsia menor. Fins a l’arribada de Ciceró, el seu màxim representant va ser Hortensi (114-50 aC).
  
  
• Àtica (o neoàtica) o aticista: defensava l’austeritat i la sobrietat en l'expressió (en aquest aspecte es podria assimilar a la poesia conceptista de l’esmentat Segle d’Or) i, també, en la posada en escena del discurs. Prenien com a model l'estil de certs escriptors i oradors de l'època clàssica (per exemple Lisias, el rètor atenès del s. V-IV aC). Sobresurten les figures de M. Juni Brutus (85-42 aC) i Licini Calb (ca. 82-47 aC), amic del poeta Catul.
  
  

Ciceró, tot i seguir l’escola asiàtica de jove ⁽¹⁾, ja de gran va tendir a simplicar la seva expressió, acostant-se d'aquesta manera a l'estil aticista. Aquest estil propi dels discursos ciceronians de maduresa, a mig camí entre els extrems asianista i aticista, de vegades s'anomena rodi, atès que Ciceró assuajaria el seu asianisme per influència de l'orador grec Moló de Rodes (també dit Apol·loni Moló) ⁽²⁾. 

---

(1) En dues obres de Ciceró sobre retòrica (Brutus i Orator, ambdues de l'any 46 aC), autor es defensa dels atacs rebuts dels aticistes.

(2) A partir del segle  II aC l'illa grega de Rodes esdevé el més imporant centre cultural de la Mediterrània oriental, destacant entre d'altres camps en la retòrica. L'escola retòrica ròdia proposaria un estil proper a l'asianisme, però més moderat. Ciceró ja coneixeria aquesta tendència arran de l'estada de Moló a Roma, entre els anys 87-81 aC. Posteriorment, quan Ciceró tenia 28 anys, féu un viatge a Grècia durant el qual es deturà a Rodas i estudià amb el mestre Moló; aquest seria el punt d'inflexió a partir del qual l'estil de Ciceró se suavitza.

A banda de dedicar-se a la retòrica (és a dir, a l'elaboració de discursos), Ciceró també va teoritzar sobre aquesta disciplina. El seu tractat De Oratore (Sobre l'orador), explica que la t'ecnica oratòria consta de cinc parts:

• Inventio: recerca d’arguments apropiats i probatoris. 
• Dispositio: art de distribuir aquests arguments en un ordre idoni.
• Elocutio: recerca de l’expressió formal, les paraules i les figures més convenients.
• Memoria: tècnica per memoritzar l'ordre dels temes, dels arguments i de les frases del discurs.
• Actio: tot allò relacionat amb la posada en escena del discurs, tenint en compte tant la dicció com la gesticulació.

Aquí tens el passatge de Sobre l'orador en el qual Ciceró cataloga i defineix aquestes cinc parts de l'art oratòria:

[...] que primerament hagués de descobrir el que diria, tot seguit distribuir i acordar la matèria trobada, no solament amb ordre, ans també amb pes i seny, llavors encara vestir-la i agençar-la d’estil, després tancar-la a la memòria, a la fi, pronunciar-la amb dignitat i gràcia, encara havia après i sabia que, abans d’encetar la matèria, al començament, calia atreure les voluntat dels oients, tot seguit mostrar l’assumpte, després establir la controvèrsia, llavors confirmar el que ens proposéssim, posteriorment refutar el que es contradiria, i al cap darrer del discurs, amplificar i realçar el que és a favor nostre, i el que és favorable als adversaris afrevolir [= afeblir] i rompre.

De nou Ciceró, al De oratore (Sobre l'orador), estableix quines són les quatre parts de què s'ha de compondre tot bon discurs:

• Exordium (exordi o introducció): presentació introductòria del tema que es tractarà. L'exordi també ha de servir perquè l'orador es guanyi la simpatia del públic (d'això se'n diu la captatio benevolentiae).
• Narratio (narració): exposició de forma clara i breu d'allò sobre què es parlarà
• Argumentatio (argumentació): s'aporten arguments favorables a la tesi que es pretén defensar (confirmatio) i es rebaten els possibles arguments de la part contrària (refutatio).
• Peroratio (conclusió): és la part amb què es clou el discurs. Es presenta un resum dels elements més importants del que s'ha exposat (enumeratio) i, finalment, es fa una darrera temptativa per commoure jutges i auditori a fi d'atraure'ls a la causa defensada (amplificatio).
  
  
  

Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC) fou un polític, orador i escriptor de finals de l'època republicana. Es tracta d'un personatge de complexa personalitat i de difícil valoració pel que fa a la seva tasca política i, de vegades, al seu capteniment i consistència moral. Ara bé, tot i aquestes reserves que alguns puguin tenir a l'hora de valorar-lo com a persona i com a polític, és del tot inqüestionable la seva qüalitat com a intel·lectual i home de lletres. Fou un excepcional orador i escriptor, al qual devem en bona part el model de la prosa llatina clàssica. 

En aquest capítol presentarem, primer, la seva vida. Tot seguit, n'analitzarem l'obra literària, organitzada en en els quatre gèneres que va conrear:

• discursos polítics i judicials
• tractats i textos sobre l'art retòrica
• textos de caire filosòfic
• epistolaris o col·leccions de cartes adreçades a amics i familiars

Marc Tul·li Ciceró va néixer l'any 106 aC a Arpínum, una petita ciutat del Laci situada al sudest de Roma ⁽¹⁾. Provenia d'una familia de terratinents de província; membres de l'ordo equester ⁽²⁾, amb prou diners i bon nom, però que pel seu origen no formaven part de la classe senatorial. El pare de Ciceró es preocupà perquè els seus fills (Marc i Quint) rebessin una optima educació: La família es traslladà a Roma a la capital, on Ciceró pogué estudiar dret, eloqüència i filosofia. Comptà entre els seus mestres els millors oradors (Marc Antoni i Licini Cras) i juristes (Q. Muci Escèvola el Pontífex) del moment ⁽³⁾. Com solia ser habitual entre el joves romans de classe benestant, va completà la seva formació amb un viatge a Grècia: L'any 79 Ciceró (acompanyat pel seu germà, un cosí, el seu amic Àtic, Marc Corneli Pisó i el filòsof estoic Diodot) inicià el seu particular grand tour, que el dugué especialment a Atenes⁽⁴⁾ i Rodes (allí freqüentà l'escola del mestre de retòrica Moló), i en el decurs del qual, a banda d'estudiar amb els millors mestres locals, perfeccionarà el seus coneixements de la llengua grega i s'amararà de cultura hel·lènica.

Quan tornà a Roma, participà com a fiscal en el procés de la República contra Verres, un governador corrupte de Sicília. Els seus discursos contra Verres li feren guanyar gran fama com a orador. Serà aquest l'inici d'una fulgurant carrera política: als 31 anys fou anomenat qüestor a Sicília; als 37, edil a Roma; als 40, pretor; i, finalment, atenyé el càrrec de cònsol l'any 63 aC, com a candidat del partit senatorial.

Aquest fet cobra importància si atenem a l'origen del personatge. El càrrec de cònsol, la magistratura suprema a Roma, normalment era ocupat per membres de la classe patrícia. Així, quan Ciceró assoleix aquesta dignitat, esdevé un homo nouus (terme utilitzat a Roma per a designar al primer d’una família que obté una magistratura curul ⁽⁵⁾, i en particular el consolat). A aquest mèrit cal afegir, a més, que va fer la carrera administrativa o cursus honorum (va ocupar successivament els càrrecs de qüestor, pretor i cònsol) suo anno, és a dir, a l’edat més primerenca que la llei permetia. I tot això ho féu gràcies a la seva visió estratègica, que el va portar a convertir-se en el gran defensor de l'oligarquia senatorial que el recolzava i promovia.

Essent cònsol en exercici, va haver de fer front a la conspiració de Catilina contra la República. Aquest fet marcà l'inici de la fi de la seva carrera política: els seus enemics li van retreure l'excessiva duresa i fins i tot certa il·legalitat en la seva actuació política per sufocar la conspiració (de la qual, si hagués prosperat, ell mateix n'hauria estat víctima). D'altra banda, amb motiu d'aquest procés Ciceró va escriure uns dels seus meus reeixits discursos, coneguts com les Catilinàries.

Cal tenir present que a Ciceró li va tocar viure una època de grans convulsions internes. Durant el darrer mig segle de la República, s'encadenen tota una sèrie de fets que, d'una manera o una altra, marcaran la seva vida:

• Guerra Social (91-88 aC).
• Lluites entre Mari i Sul·la (88-79 aC).
• Rebel·lió d’Espàrtac (74-71 aC).
• Guerra contra els pirates cilicis (67 aC).
• Conjuració de Catilina (63 aC).
• Guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-45 aC).

Potser el moment més complicat en la carrera política de Ciceró fou la constitució del primer triumvirat entre Cèsar, Pompeu i Cras. Com a represàlia a alguna de les decisions preses durant el seu consolat (com ara la condemna a mort sense judici d'alguns conxorxats amb Catilina), Ciceró va ser condemnat a l'exili per l'acció d'un patrici romà amb qui estava fortament enemistat, Clodi Pulcre, i amb la connivència dels tres triumvirs. Passà poc més d'un any a Dirràquium (58 aC). En tornar a Roma, semblava que la seva carrera política podria repuntar: l'any 51 aC fou nomenat governador de la província de Cilícia (a l'Àsia menor).

Anys més tard, les tensions entre dos dels triumvirs (Cèsar i Pompeu) abocaren la República en una cruenta guerra civil: Ciceró, després de algunes vacil·lacions (vid. Epistoles a Àtic VIII, 3, 1-4, a l, parcialment traduïda al capítol 5.1 d'aquest llibre), va acabar alineant-se al costat de Pompeu, com va fer la major part de la classe senatorial. La victòria de Cèsar (batalla de Farsàlia, 49 aC), que d'altra banda sempre s'havia mostrat generós amb Ciceró, suposà l'allunyament definitiu d'aquest de la vida política. Des d'aleshores i fins a la seva mort, visqué en retir i plenament dedicat a la creació literària.

L'any 45 aC fou especialment difícil per a Ciceró: a més de veure com es complicava la situació política a Roma i com ell anava quedant-ne al marge, va haver de sofrir la mort de la seva filla Túl·lia. Tot plegat devia sumir-lo en un estat de introspectiu i de reflexió vital que explica, en part, la gestació del gruix del que coneixement com les seves obres filosòfiques. A part d'una consolatio adreçada a ell mateix amb motiu de la mort de la filla ⁽⁶⁾, va escriure aleshores els seus celebèrrims tractats sobre la vellesa (De senectute) i l'amistat (De amicitia), sobre els límits del bé i del mal (De finibus bonorum i malorum) i les Discussions tusculanes (vid. el capítol Obra (3): textos filosòfics).

La mort de Cèsar (44 aC), però, fa que -de nou- Ciceró es posicionés en el panorama polític. Dues figures es disputaven la successió del Dictador, Octavi, fill adoptiu de Juli Cèsar, i Marc Antoni, qui fou lloctinent del dictador. Bo i volent congraciar-se amb Octavi ⁽⁷⁾, Ciceró escrigué i pronuncià una sèrie de discursos coneguts com les Filípiques: en ells atacà durament Marc Antoni. Quan poc després Octavi i Marc Antoni decidiren unir-se en el segon triumvirat, sembla que aquest imposaria la mort de Ciceró com una de les condicions de l'aliança que s'estava negociant. Ciceró va morir l'any 43, a l'edat de 64 anys, assassinat pels soldats de Marc Antoni. Les seves mans i el cap foren tallats i exposats als rostra del fòrum, la tribuna des de la qual tantes vegades l'orador s'havia adreçat, amb els seus discursos, al poble de Roma.

---

NOTES:

(1) D'aquesta ciutat fou també originari Gai Mari, el gran general romà i líder de patit polític dels populares que, un any després després del naixement de Ciceró, va ser reelegit cònsol. Ciceró estava llunyanament emparentat amb Mari.

(2) L'ordre eqüestre estava formava pels cavallers i, per sota de l'ordre senatorial, eren la segona classe social romana.

(3) Caldria afegir que la família dels Muci estava emparentada en la de gai Leli, a qui anys després Ciceró farà protagonista del seu tractat Sobre l’amistat. Són aquestes coneixences de joventut les que despertaran l’interès de Ciceró pel cercle dels Escipions. Ciceró se sentia l’hereu espiritual d’aquest cercle de pensadors i literats romans devots defensors dels sentiments patriòtics i aristocràtics i, alhora, homes fascinats per la cultura hel·lènica.

(4) Allí estudià durant sis mesos amb Antíoc d'Ascaló, un filòsof que havia passat del neoplatonisme al pensament directe de Plató: amb ell, Ciceró s'endinsarà en la filosofia platònica. Amb el neoplatonisme ja estava més o menys familiaritzat, car havia conegut a Roma el que era aleshores més cèlebre representat de la Nova Acadèmia Platònica, Filó de Larissa (qui també fou mestre directe de Antíoc d'Ascaló).

(5) Les magistratures curuls eren les magistratures superiors, que donaven dret als que les ocupaven a seure’s en la sella curulis, “la cadira curul”. Aquests magistrats eren els censors, els cònsols, els pretors i els dos edils “curuls”.

(6) La consolatio és un gènere literari destinat a consolar algú que es troba abatut per la mort d'alguna persona estimada, tot sovint fent servir arguments filosòfics.

(7) La seva estratègia consistiria a reagrupar els antics seguidors de Pompeu per abocar-se tots plegat a la causa d'Octavi.

 

L’oratòria de Ciceró omple els últims 40 anys de la República romana. Fou el més gran dels oradors romans. Els seus discursos es divideixen en judicials o forenses, pronunciats davant d’un tribunal com a advocat defensor (apareixen encapçalats per la preposició pro = “en defensa de…”) o acusador (in = “contra…”) i polítics, pronunciats en el Senat o en el fòrum, igualment en defensa o en contra d'algú.

 
Actualment en conservem 58 discursos sencers, i tenim notícies i fragments d’altres perduts.

 

Els tres més importants són les Verrines, les Catilinàries i les Filípiques. Tots tres reflecteixen etapes capitals de la vida de Ciceró: els seus inicis com a advocat, el cim del seu poder polític i de la seva influència, i finalment el final de la seva vida.

a) In C. Verrem (les Verrines) (70 aC). Discursos escrits contra Gai Verres, qui havia estat governador de Sicília. Ciceró el va acusar de corrupció: se li imputava l'apropiació indeguda d'obres d'art i la imposició de  taxes il·legals als ciutadans de Sicília. Aquesta obra en realitat està formada per set discursos, tot i que només va arribar a pronunciar públicament els dos primers, atès que Verres va fugir de Roma. Amb aquests discursos un jove Ciceró es va donar a conèixer com a advocat i brillant orador.

b) In L. Catilinam (conegut amb el nom de les Catilinàries), són quatre discursos escrits l’any 63 aC en descobrir-se el complot de Catilina per donar un cop d’Estat. Ciceró, que aquell any era cònsol, va acabar amb el  complot i en va escriure aquests discursos d'acusació contra el seu instigador (tot i que només va arribar a llegir-ne el primer). Aquesta obra va ser escrita quan Ciceró es trobava al punt àlgid de la seva carrera política.

c) In M. Antonium orationes Philippicae (les Filípiques) (44-43 aC).  Col·lecció de catorze discursos contra Marc Antoni. El nom de l’obra és un homenatge a Demòstenes i a titol dels discursos que  aquest orador atenès pronuncià contra el rei Filip II de Macedònia. Escrits per Ciceró al final de la seva vida, van provocar el seu assassinat a mans dels sicaris de Marc Antoni.

D’altres discursos de Ciceró són:

d) Pro lege Manilia (també conegut amb el nom De imperio Cn. Pompeii) (66 aC). Dóna suport a la proposició de llei del tribú Manili de concedir a Pompeu el comandament suprem (imperium) de les tropes romanes en la seva lluita contra Mitrídates, rei del Pont.

e) Pro Archia poeta (62 aC): defensa del poeta grec Auli Lucini Àrquias, qui havia estat acusat de no posseir la ciutadania romana. El discurs és també un viu elogi de les lletres en general i de la poesia en particular. És en aquest discurs on Ciceró exposa  un cocepte que li és molt apreciat: la humanitas (vid. la selecció de textos al final d'aquests apunts).

f) Pro Marcello i Pro Ligario (46 aC). L'autor, després d’haver estat perdonat per Cèsar, va defensar personatges que, com ell, havien estat enemics del dictador. Apel·la a la clementia cesariana.
g) Pro Milone (52 aC). Discurs en defensa de Tit Anni Papià Miló, acusat de l'assassinat de Publi Clodi Pulcre (qui era, a més, un acèrrim enemic de Ciceró). Ciceró no va aconseguir que Miló fos exculpat. Potser dolgut en la seva vanitat per aquest fet, va reescriure el discurs i el va convertir-lo en un dels seus textos oratoris més brillants.

 

Ciceró, a banda de ser un excel·lent orador, cosa que testimonien els discursos que d'ell conservem, ens va deixar també les millors obres teòriques sobre l’oratòria de la literatura clàssica romana. En elles explica esplèndidament  què és l'art retòrica, com es forma un orador i com s’ha d'escriure un bon discurs.

Les principals  obres ciceronianes sobre perceptiva retòrica són tres:

• Brutus (rep el nom de la persona a la qual està dedicada). És una història de l’eloqüència a Roma, des dels orígens fins als dies de Ciceró. Aquest recorregut històric per l'oratòria romana va precedida d’un petit resum sobre l’eloqüència a Grècia. Ciceró tanca l’obra parlant d’ell mateix com a orador.
  
  
•  De oratore  (Sobre l'orador), en tres llibres, i Orator (l'Orador). Tracten sobre la formació de l’orador i la tècnica del discurs. Segons Ciceró, el perfecte orador ha de ser aplegar tres factors: “disposició natural”, “cultura” profunda i el més extensa possible en totes les disciplines (Dret, Filosofia, Història, etc.) i coneixements de la “tècnica del discurs”. La tècnica oratòria, exposada al De oratore, abasta quatre àmbits fonamentals (vid. el capítol Les quatre parts del discurs). 
  
  

Ciceró va introduir i difondre a Roma les doctrines filosòfiques de la Grècia clàssica (especialment el platonisme) i hel·lenística (estoicisme, epicureisme...). No creà una obra original; el seu gran mèrit fou la seva capacitat de síntesi, la seva claredat d’exposició (generalment en forma dialogada, emulant a Plató) i la creació d’una terminologia filosòfica llatina.

Com s'ha dit, Ciceró no s’identifica amb cap escola filosòfica: és un pensador eclèctic. Tot i això, tingué un gran fervor envers Plató i una hostilitat constant contra Epicur.

La seva obra filosòfica s’ha d’entendre en sentit ampli, ja que inclou tractats polítics i tractats sobre moral i religió.

1. Tractats polítics:

• • De Republica (Sobre la República). Descriu en sis llibres -conservats de manera incompleta- l’Estat romà idea, que  consistiria en una síntesi entre la monarquia, l'oligarquia aristocràtica i la democracia. De fet, amb aquest plantejament el que fa és seguir la línia de Polibi, un escriptor grec que desenvolupà aquesta tesi per tal d'enaltir l'estat romà. Dins del llibre, es troba el famosíssim text del Somni d'Escipió (llibre X, 20) ⁽¹⁾.
  • De legibus (Sobre les lleis). Els tres llibres que se'n conserven venen a completar el tractat Sobre la República.
    
    

2. Tractats morals (possiblement el millor de la seva obra filosòfica):

• • De officiis (Sobre els deures), en tres llibres;
  • De finibus bonorum et malorum (Sobre els límits del bé i del mal);
  • Tusculanae disputationes (Les discussions de Túscul o  Tusculanes); en cinc llibres, s'hi aborda la qüestió de la immortalitat de l'ànima i estableix la virtut com única via per atènyer l'autèntica felicitat;
  • De senectute (Sobre la vellesa);
  • De amicitia (Sobre l’amistat).

3. Tractats de religió:

• • De natura deorum (Sobre la naturalesa dels déus)
  • De diuinatione (Sobre l’endevinació)

---

(1) Publi Corneli Escipió Emilià relata un somni durant el qual es troba amb el seu difunt pare i aquest li explica que la recompensa per als homes que han dedicat llur vida al govern de la pàtria és gaudir d'una benaurada eternitat.

 

Ep. ad Atticum VIII 3, 1-4.

En aquesta carta al seu amic i gran confident Àtic, Ciceró exposa les seves indecisions en relació al conflicte que enfronta Pompeu i Cèsar. No veient clar al costat de qui li val més posicionar-se, valora  els pros i contres de recolzar l'un o l'altre dels contendents de la guerra civil. La carta resulta interessant en dos aspectes. De  primer, a nivell formal, perquè és un bon exemple d'aplicació dels recursos retòrics en un text de registre aparentment "familiar". D'altra banda, dóna bon testimoni de determinats aspectes de la personalitat de Ciceró, com ara la seva fredor calculadora, gairebé de jugador d'escacs, quan rumia sobre allò que estratègicament més li convé; i, també, certa tendència a la vanaglòria (Ciceró tenia un molt bon concepte de si mateix i de la seva importància en la vida pública romana).

La carta va ser escrita la nit del 18 al 19 de febrer de l'any 49 aC, quan feia poc més d'un més que Juli Cèsar havia creuat el Rubicó i, amb aquest gest, havia encetat la contesa civil. Davant de la provocació del procònsol de les Gàl·lies, Pompeu inicialment es retira. Aquest era el context polític i prebèl·lic en què Ciceró redacta aquesta epístola, en un moment en què encara no havia decidit si recolzar un cabdill o l'altre, i quant tots dos l'apressaven perquè es decantes pel seu bàndol.

Un Ciceró que ha estat obligat a retirar-se de la vida pública, escriu a un amic amb to jocós tot celebrant la bona vida que duu des que s'ha allunyat de la pràctica de l'oratòria al fòrum i es dedica, de casa estant, a fer de mestre de retòrica. El discurs té un to epicuri més aviat irònic o fins i tot burleta. El destinatari de la carta Luci Papiri Pet, un filòsof epicuri. S'escau recordar que l'epicureisme no era una doctrina apreciada per Ciceró, sinó més aviat el contrari, tot i que n'era un bon coneixedor. 

La Humanitas és un concepte bàsic per entendre la idea que tenia Ciceró del que havia de ser un bon intel·lectual. Ciceró empra aquest terme quan es refereix a l'orador ideal, a qui descriu com un compendi de virtuts públiques i privades. El valor de la humanitas es manifesta en aquell homes que de natural aprenen a combinar l'exercici de l'activitat política i cívica amb la passió per l'estudi i el coneixement. És de l'estudi humanístic i de la familiaritat amb els exemples dels savis passats i coetanis, d'on l'home culte -aquell format en els valors de la humanitas- extreu les pautes morals que després el guiaran per conduir-se en totes les facetes de la seva vida. Per tant, la humanitas no fa referència només a la cultura literària o humanística d'algú, no es tracta de pura i simple erudició, sinó que és concebuda per Ciceró com un coneixement amarat de valors morals exemplars pels quals hom pot perfeccionar la pròpia bondat natural i atansar-se a l'ideal de l'home virtuós. L'estudi de les lletres marca, per a Ciceró, aquest camí de perfecció:

A l'exordi del seu discurs En defensa del poeta Àrquias, Ciceró presenta aquest poeta grec com el seu primer mestre en l'estudi de les humanitats. Del mestre s'elogia que fos i és un exemple vivent dels valors "humanistes".