El dia 5 de desembre a les 9:45h del matí, ens trobàvem un grapat d'artistes als peus de la gran Montjuïc. Dotze graus de temperatura i l'espera per entrar al Caixa Fòrum estava sent eterna. Una petita col·lecció Thyssen ens estava esperant amb els braços oberts.
Només entrar ja sabíem el que ens esperava: un viatge en el temps sense volta enrere. I és que l'art és així. T'atrapa i t'embolica, t'agradi més o menys sempre hi ha alguna cosa, algú, un color, una figura, un tema que et deixa embadalit. No recordo quantes sales hi havia, ni molt menys recordo totes les obres. De vegades, nedar entre quadres no significa recordar totes les parades. És una mica més. És aprendre a veure més enllà del que hi ha. Posar-te davant d'un quadre no ha de ser alguna cosa avorrida o sense sentit. Ha d'haver-hi una connexió, una relació. És trobar-te entre línies, trobar-te entre escenes. Sentir-te marejat, hipnotitzat, sentir que vagis on vagis i vegis el que vegis, la imatge seguirà present. Lorenzo ens explicava que un retrat l’havia capturat la primera vegada que va visitar l'exposició. Ell és així. Potser li passa poques vegades aquesta sensació, però quan ocorre, estic segura que es passa tot el viatge donant voltes al tema. El retrat, per a molts, no anava més enllà del que era, però quan ell ens va començar a narrar la seva experiència ens vam sentir embolicats. I ho vam veure. I ho vam sentir. Vam veure aquest somriure mentider, Lorenzo. Aquests ulls tristos, perduts. Ho vam veure. I ens va encantar. Poder sentir així l'art és el més increïble que ens podria passar i aquesta exposició ho va aconseguir.
En acabar el recorregut, sortim al carrer i l'aire fresc ens va despertar. Tantes hores dempeus, caminant entre segles i segles, va acabar amb les nostres forces. Dèiem adéu així, amb un últim cop d'ull a la porta, a la col·lecció Thyssen.
Cronista: Ana Hoyos Castellanos, 2n Bat.-A.