Gravació i edició de vídeos

1. Fase de producció

Aquesta fase consisteix en la planificació de la gravació tenint en compte l'storyboard creat, el guió narratiu i el guió de rodatge.

Cal que totes les persones que intervindran en la gravació tinguin clar quina és la seva tasca i que totes les necessitats tècniques estiguin previstes i cobertes.

Fem un repàs a cadascuna de les accions que formen aquesta fase.

1.1. Rols de l'equip

Els principals rols són:

• Director: és el responsable de dirigir els actors i l’equip per aconseguir el millor resultat a cada escena. El director ha d’estar absolutament familiaritzat amb el diàleg i l’acció reflectits en el guió i amb el storyboard planificat per filmar cada escena. El director ha de focalitzar l’atenció de l’equip en el manteniment de la qualitat tècnica, especialment pel que fa a il·luminació i so. També ha d’assegurar-se que tot i tothom es troba en el lloc correcte i és el responsable del inici i el final de la filmació de cada presa.
  
• Càmera: opera la càmera i treballa amb el director en la filmació de l’escena tal i com està planificada en el storyboard. El càmera és el responsable de col·locar correctament l’equip i enquadrar cada filmació amb la més alta qualitat possible.
  
• Assistent de producció: té la responsabilitat d’ajudar al director, mantenir el lloc de filmació en les condicions necessàries i preveure qualsevol problema potencial. També és responsable de seguir un registre de les preses (especialment per evitar filmar escenes repetides) i fer un petit informe de cada escena anotant quines són les millors preses i els problemes que cal resoldre per tal de reduir el temps de post-producció.
  
• Director artístic: és el responsable de la localització de la filmació. En produccions a petita escala aquesta tasca pot ser compartida entre diferents persones.
  
• Clapper: identifica cada presa durant la filmació.
  
• Director d’actors: suggereix o busca els actors principals o secundaris mitjançant audicions.
  
• Dissenyador de vestuari: selecciona o dissenya el vestuari adient en funció dels papers i el període en el qual transcorre la pel·lícula. El vestuari dels actors pot donar informació a l’audiència sobre la professió, actitud o situació econòmica del paper que representen.
  
• Actors: representen els papers en la pel·lícula, interpretant i donant vida als diferents personatges del guió.

1.2. Anàlisi del guió

Abans de definir la planificació de la filmació, és recomanable analitzar el guió segons els components que es necessiten per a la filmació de cada escena i la seqüència del guió, incloent-hi:

• Equipament
  
• Localitzacions
  
• Actors i especialistes
  
• Vestuari i maquillatge
  
• Accessoris
  

Aquesta anàlisi ajudarà a l’equip de producció a fixar una planificació realista i proporcionarà detalladament totes les necessitats que cal tenir en compte per filmar de forma eficient. És evident que és necessari filmar algunes escenes sense seguir l’ordre per tal que s’acabi a temps la filmació dins dels terminis establerts i amb el pressupost fixat.

1.3. Planificació de la filmació

La planificació de la filmació indica el nombre estimat de dies necessaris per filmar cada escena. L’objectiu és organitzar les preses i escenes de forma que no es malbarati el temps instal·lant o movent equipament o accessoris i, encara més important, que els actors puguin treballar de la millor forma possible.

Per tal de crear una bona planificació cal seguir els següents passos:

• Dividir el guió per localitzacions.
  
• Detallar les escenes que s’han de filmar a cada localització.
  
• Desglossar cada escena en segments i fer un llistat de tot l’equipament, actors i equip necessaris per filmar l’escena.
  
• Per a cada segment, especificar la durada, dificultat i l’hora del dia en la qual cal rodar l’escena.
  

El nombre total de dies calculat d’aquesta forma mitjançant l’anàlisi del guió, indicarà el marc temporal que es necessita per filmar el projecte sencer. Durant la producció, cal fer servir la planificació com a guia i recordatori del temps que s’ha fet servir i del que queda per acabar la filmació.

2. Fase de filmació

Quan veiem una pel·lícula o un programa de televisió, sabem que el que està a la pantalla és una construcció de la realitat. Les tècniques emprades pel cineasta es combinen per crear i reforçar aquesta “realitat” per a l’audiència. El director i el director de fotografia generalment treballen junts per decidir quina és la millor forma d’explicar la història, analitzar el tipus de preses i decidir la millor forma de combinar-les ja que són una part essencial del procés de planificació.

Quan es filma, cal considerar com la tria dels enquadraments pot ajudar a reforçar la realitat, establir la intensitat narrativa i mostrar informació important sobre els personatges a l’audiència.

2.1. Distància de la càmera

Tots els tipus de preses tenen un propòsit narratiu. La selecció del tipus de presa s’ha de fer en relació a la mida del subjecte en l’enquadrament i la resposta buscada en l’audiència.

Els principals tipus de preses segons la distància de la càmera són:

• Preses molt àmplies: s’utilitzen preferentment per mostrar un plató o una localització molt grans. Permet a l’audiència els detalls “macro” de la localització d’un personatge, mentre que l’aspecte i la mida de la localització pot transmetre l’escala i el to de la pel·lícula en global.
  
• Preses àmplies: els personatges són clarament visibles, així com la localització i l’entorn. Aquestes preses s’utilitzen principalment per remarcar la importància del lloc en relació amb els personatges de la presa. L’entorn acostuma a donar informació addicional sobre els personatges. En aquestes preses el factor dominant és la localització.
  
• Preses llargues-mitjanes: els personatges es poden veure en detall així com també el seu entorn. El cos del personatge està majoritàriament dins de l’enquadrament de genolls cap amunt. Aquesta presa és la que tradicionalment es fa servir per a seqüències amb diàlegs o accions.
  
• Preses mitjanes: en aquestes preses el personatge es filma de cintura cap amunt. És la millor presa per a les escenes de diàleg a les quals l’atenció es focalitza en les expressions facials i en el llenguatge corporal del personatge.
  
• Preses properes: focalitzen l’atenció en el detall. Tradicionalment, mostren les expressions facials i incrementen l’emoció de l’escena.
  
• Preses molt properes: seleccionen els detalls i freqüentment s’utilitzen per focalitzar l’atenció sobre algun petit detall o per ampliar-lo. Allò que l’audiència no pot veure pot ser important: els films de suspens empren aquestes preses per crear un ambient de misteri.
  
• Preses de “punt de vista”: permeten posicionar a l’audiència per veure i experimentar els fets des de la perspectiva del personatge. Per tal d’aconseguir-ho, tota la visió i el so es limita a la perspectiva del personatge.
  

2.2. Moviment de la càmera

El moviment de la càmera es pot utilitzar per dirigir intencionadament l’atenció de l’audiència cap a un objecte o un personatge en particular de l’enquadrament. Tots els moviments de la càmera tenen un propòsit concret:

• Panoràmica de la càmera horitzontal (d’esquerra a dreta o al contrari): es pot fer servir per establir el clima o to de l’escena. Per exemple, una panoràmica es pot utilitzar per resseguir un horitzó cercant a algú que l’audiència o el personatge busquen.
  
• Tracking (seguiment): consisteix a moure la càmera cap a una direcció en particular (endavant, enrere o cap els cantons). La càmera es pot moure emprant un sistema de carrils. Aquest tipus de moviment permet a l’audiència moure’s a través de l’escena, proporcionant  una visió realista i en tres dimensions de la localització.
  
• Inclinació de la càmera: es pot fer servir per seguir un moviment cap amunt, un salt o una acció
  
• Zoom: permet engrandir i magnificar un objecte o personatge de l’enquadrament. Un zoom ràpid serveix per impressionar l’audiència. Aquesta tècnica s’ha de fer servir poc, ja que no sembla natural. Una alternativa pot ser la filmació propera al subjecte o acció quan es necessiti una perspectiva pròxima.
  
• Càmera mòbil: la càmera es col·loca a dispositius especials que li permeten viatjar a través de l’escena, donant a l’audiència una gran sensació de realisme. Aquesta tècnica es va fer molt popular en els documentals en els quals la mobilitat de la càmera és essencial.

2.3. Il·luminació

La il·luminació és un element de posta en escena molt important que es fa servir per expressar emocions particulars i ambient. Les consideracions respecte de la il·luminació són una prioritat important i és necessari invertir una gran quantitat de temps fent proves per assegurar-se que l’ambient, l’atmosfera i el sentit de l’escena desitjats són els correctes. Una alternativa barata als elements professionals d’il·luminació són les llums de garatge, col·locades sobre trípodes.

3. Fase d'edició

L’edició dins de la producció de pel·lícules té els següents objectius:

• Desenvolupar la història: editar talls d’imatges i sons que seran seleccionats i muntats en un ordre concret per conduir l’acció i explicar de forma efectiva la història. Aquest és un aspecte creatiu important de la producció de pel·lícules i l’editor pren contínuament decisions sobre quines són les preses concretes que transmetran, millor que d’altres, el sentit de la pel·lícula.
  
• Provocar emocions: editar les preses en un estil determinat pot emmarcar la impressió que produeix l’escena, afectant profundament al seu sentit i ambient per tal que l’audiència reaccioni. El ritme de l’edició pot afavorir o trencar la tensió. Per exemple, una escena d’un xoc de cotxes o d’acció ha de ser editada gairebé sempre amb preses curtes, mentre que una escena romàntica ha de ser editada amb preses llargues i lentes.
  
• Controlar el temps: cal decidir l’edició del ritme i el temps de la pel·lícula i la forma amb la qual es mostra la narració. L’ordre i el muntatge de les preses es pot fer servir per condensar el temps o trencar la història mitjançant salts endavant o enrere.
  
• Establir el punt de vista: editar des de diferents punts de vista provoca a l’audiència identificar-se amb personatges concrets. Quan s’edita amb aquest propòsit, cal pensar quin punt de vista del personatge és el més representatiu. Quin personatge es veu més? Quin personatge surt en les preses properes?
  

3.1. Tècniques d'edició

Quan comencem un projecte cal:

• Comprovar la configuració per defecte de l’àudio i el vídeo i canviar-la en funció de les especificacions del projecte a realitzar.
  
• Assegurar-se que tots els talls tenen una identificació clara per evitar malbaratar temps buscant material.
  
• Etiquetar, arxivar i guardar el material per tal que sigui fàcilment localitzable i accessible. Si el programa permet crear carpetes d’emmagatzematge, és una bona idea fer-les servir per ordenar el material segons les escenes i seqüències.
  

Quan es comença a seleccionar, editar i tallar fragments:

• Muntar els talls en ordre cronològic segons els fets de cada seqüència. Com que la línia de temps creix en mida i longitud, la localització i l’edició de les àrees seleccionades pot ser difícil i confosa. Segons la longitud del projecte és millor fer línies de temps separades per a cada escena o seqüència.
  
• Descomposar en diferents pistes les seqüències de vídeo i àudio per crear idees visuals complexes.
  
• Guardar els canvis amb freqüència. No hi ha res pitjor que estar editant durant hores i perdre la feina si es penja l’ordinador.
  

Quan es talla part del material:

• Tenir una bona raó per fer el tall
  
• Tallar durant l’acció si és possible
  
• Començar i acabar una escena amb acció.
  

3.2. Transicions

Els editors utilitzen les transicions per controlar el ritme del canvi entre les preses de forma que es pugui controlar el pas del temps. És important seleccionar apropiadament les transicions segons els fets i les accions que es desenvolupen en les preses. Les transicions llargues es fan servir generalment per indicar el final d’una escena i el principi de la següent.

Cal analitzar amb cura cada escena i decidir on i quan s’ha de fer servir una transició. Tenint en compte els detalls sonors i visuals, es pot utilitzar alguna de les següents transicions per canviar o alterar el sentit transmès per l’escena:

• Tall: és la transició que es fa servir amb més freqüència. Consisteix en un canvi ràpid o instantani d’una presa a una altra. Quan es talla entre dues preses o escenes, cal considerar què es pretén que vegi l’audiència i quan es vol que ho vegi. Si es talla durant una acció o diàleg es pot distreure a l’audiència degut a un canvi sobtat de presa.
  
• Esvair (aparició-desaparició): és el tipus de transició més llarg entre les preses. L’aparició comença amb una pantalla negra i s’il·lumina gradualment fins a mostrar una imatge. La desaparició es du a terme al contrari.
  
• Dissolució: és una transició entre preses a la qual la primera imatge desapareix de forma gradual mentre la segona imatge comença a aparèixer de forma simultània. L’efecte produït és que sembla que les imatges es solapen i es dissolen l’una en l’altra. Malgrat pot ser un transició de ruptura, la dissolució pot unir dues escenes de forma suau.
  
• Escombrat: consisteix en una línia que sembla escombrar o passar a través de la imatge, substituint-la per una nova imatge. És una transició poc natural i molt evident que es fa servir majoritàriament a documentals o als gèneres d’acció o aventures.
  

Quan es decideix on i quan cal fer servir un transició cal considerar:

• Fer talls que tinguin una relació amb el diàleg.
  
• Tallar l’acció establint una relació entre els personatges o els fets.
  
• La mirada dels personatges: què estan mirant i qui està mirant-los?
  

L’editor també pot reorganitzar les seqüències i canviar l’ordre en el qual es desenvolupen els fets mitjançant l’ús de:

• Flashbacks: un fet o una acció dins d’una escena s’uneixen a escenes del passat. El salt sobtat de la cronologia permet a l’audiència fer comparances entre dues escenes i considerar el impacte que els fets passats han tingut en les motivacions presents dels personatges.
  
• Salts endavant: de la mateixa forma que els flashbacks, els salts endavant interrompen  els fets presents amb una escena que es desenvolupa en el futur. Malgrat que és un recurs menys comú, es pot fer visualment significatiu el desig d’un personatge o una predicció del futur o dels fets que han de passar.

4. Disseny de so

El so és un element crític de la producció de pel·lícules. Pot complementar una imatge, contribuir al desenvolupament d’un personatge o ser emprat per indicar un ambient, temps o acció. Un so discordant es pot fer servir per provocar idees o emocions o bé fer que l’audiència reinterpreti les imatges que veu a la pantalla.

El so en una pel·lícula es port dividir en dues categories:

• So diegètic: és el so que està integrat en l’acció de la història i que l’audiència sent a la vegada que els personatges. Per exemple, un cop de porta, el vent o el xoc d’un cotxe.
  
• So no diegètic: és el que s’afegeix durant la post-producció. Aquests sons no estan relacionats directament amb els personatges o amb l’acció de la pantalla. No són sentits pels personatges i poden incloure sons com ara música o la narració amb veu en off.

4.1. Tipus de sons

Els següents tipus de sons ajuden a desenvolupar la narrativa i connectar amb l’atmosfera o la intensitat de l’escena:

• Efectes sonors: es fan servir principalment per donar realisme i poden intensificar el dramatisme de l’acció així com definir una localització.
  
• Diàlegs: contribueixen a donar cos al desenvolupament. El to, la tria de les paraules i les expressions poden donar informació rellevant sobre un personatge i contribuir a la progressió narrativa. El diàleg evidencia els pensaments del personatge, sentiments, plans, idees i motivacions.
  
• Música: ajuda a indicar el tema, l’ambient, el temps, la localització i l’acció. Una música en concret pot estar associada amb personatges específics. Quan s’editen les imatges per fer-les coincidir amb el to i el ritme de la música, el resultat pot canviar l’ambient d’una escena i influenciar en les emocions de l’audiència, afegint suspens, misteri, excitació i drama. La música es fa servir amb freqüència per establir l’estil i el gènere de la pel·lícula i té el poder de canviar completament el sentit d’una escena.

4.2. Consideracions per editar música

L’editor treballa amb la música per complementar l’acció visual. Quan es selecciona i s’edita música cal fer les següents consideracions:

• Triar música que encaixi amb l’emoció o el dramatisme de l’escena.
  
• Utilitzar parts de la música al llarg de la narració, quan es pugui, per canviar d’una presa a la següent.
  
• Seleccionar la música que intensifiqui l’acció.
  
• Utilitzar la música per omplir temps morts en l’acció.