Introducció a la Bíblia

1. Un llibre religiós

EL MISSATGE RELIGIÓS DE LA BÍBLIA

El que és més important de la Bíblia és el missatge religiós que transmet; per això no s’ha de considerar un llibre d’història o un llibre científic. La intenció dels autors era molt diferent: volien transmetre un missatge religiós. Per aquest motiu, de vegades, se l’anomena Sagrades Escriptures.

Déu s’ha servit d’aquests autors per comunicar-se amb les persones; per això diem que la Bíblia és Paraula de Déu. Hi trobem missatges referents a la nostra pròpia vida, com ara per a què vivim, com cal actuar, què hi ha després de la mort, etc.

UNA BIBLIOTECA EN DIVERSOS IDIOMES

La paraula “bíblia” ve del grec. És el plural de la paraula “biblion,” que significa llibre. Així, doncs, la paraula bíblia vol dir llibres.

La Bíblia que manegem, encara que només sigui un sol llibre, en realitat és com una petita biblioteca. Conté 73 llibres diferents, que s’han escrit al llarg de centenars d’anys. Originàriament estan escrits en dues llengües: hebreu i grec, però també hi ha alguns fragments en arameu.

Totes les bíblies que utilitzem avui són una traducció. Per això hi ha algunes diferències entre les bíblies, perquè cadascuna pot matisar de manera diferent la traducció de l’original.

2. Les parts de la Bíblia

La Bíblia actual està dividida en dues parts: La primera, l’Antic Testament, amb 46 llibres, recull la història del poble d’Israel des que es va originar fins al naixement de Jesús. La segona, el Nou Testament, amb 27 llibres, conté: quatre evangelis, que narren la vida de Jesús; els Fets dels Apòstols i les Cartes, que descriuen la vida dels primers cristians; i l’Apocalipsi, últim llibre de la Bíblia.

3. El text original i el text final

El text original en manuscrits

Els textos més antics que s’han trobat dels llibres de la Bíblia no presentaven cap separació en capítols i en versets com podem veure en qualsevol Bíblia editada actualment, sinó que estaven escrits sense separacions en uns manuscrits molt antics. Aquests manuscrits representen la forma en què es va poder preservar i interpretar la tradició oral dels relats bíblics. Són texts escrits a mà, per a això s’anomenen manuscrits.

Els manuscrits de Qumran

Constitueixen les fonts directes del text bíblic, que han arribat a través de papirs i pergamins. Una part dels manuscrits més antics es van trobar dins d'unes tinalles a les coves de Qumran.

Concretament, els manuscrits més antics de l’Antic Testament dels que es té constància són els Manuscrits de la mar Morta, escrits entre els segles III i I aC, que es van trobar dins d’unes coves (les coves de Qumran) prop de la mar Morta a Cisjordània (Judea i Samaria).

La Biblioteca de Qumran està formada per uns 800 documents que van ser descoberts entre 1947 i 1956 en 11 coves de la zona de Wadi Qumran, molt a prop de les ruïnes de l’antic poblat de Khirbet Qumran.

Entre un 80-85% dels manuscrits estan escrits en algun dels tres dialectes de l’hebreu, alguns en arameu i uns pocs en grec koine. Els textos, que daten entre els anys 250 abans de Crist i l’any 68, tenen una gran importància religiosa i històrica, perquè inclouen els documents bíblics més antics que es conserven (una còpia de cadascun dels llibres de la Bíblia hebrea, excepte el llibre d’Ester), són una prova documental de la diversitat de creences i pràctiques dels pobladors de la zona, i permeten copsar el desenvolupament del judaisme i el cristianisme.

La divisió del text

Durant molt temps, el text bíblic no contenia ni capítols ni versicles, i no va ser fins a l’any 1209 que Stephen Langton, professor de la universitat de la Sorbona i, més tard, arquebisbe de Canterbury, va dividir tota la Bíblia en capítols més o menys iguals.

El 1555, l’impressor Robert Estienne va introduir els versicles al marge del text del Nou Testament. Però va ser el 1565 quan Theodor de Beza va implantar la indicació dels versicles dins del text. Aquest sistema de divisió va ser acceptat oficialment pel papa Climent VIII el 1592.

En qualsevol cita bíblica primer s’indica el llibre de la Bíblia al qual pertany el text. Per exemple, en la cita Gn 24, 37-42, les primeres lletres “Gn” correspondrien a “Gènesi”, o sigui el llibre del Gènesi, però podria ser qualsevol altre llibre de la Bíblia, per exemple, el llibre dels Jutges, o bé el dels Psalms o bé l’evangeli de Marc, que, com tots els llibres de la Bíblia quan es citen, s’acostumen a expressar de forma abreujada, Jt, Ps o Mc. El primer número, després del nom del llibre de la Bíblia, indica el capítol on es troba el text i, finalment, els últims números, separats per una coma, indiquen quins són els versets que busquem.

4. Les cites bíbliques

Com es cita un text bíblic?

Una cita és la forma que s’usa per localitzar un text de la Bíblia.  Com, per exemple, la cita bíblica següent:

Al primer cop d’ull potser no s’entén massa (lletres, números, cometes i guions), però és l’expressió que s’utilitza normalment per trobar els textos que ens interessen de la Bíblia. Representen els llibres, els capítols i els versets de la Bíblia.

A fi que no fos massa difícil localitzar un text concret dins de la Bíblia, els llibres que la formen es van dividir en capítols, i aquests en versets. Durant molt temps, el text bíblic no contenia ni capítols ni versicles, i no va ser fins a l'any 1209 que Stephen Langton, professor de la universitat de la Sorbona i, més tard, arquebisbe de Canterbury, va dividir tota la Bíblia en capítols més o menys iguals. El 1555, l'impressor Robert Estienne va introduir els versicles al marge del text del Nou Testament. Però va ser el 1565 quan Theodor de Beza va implantar la indicació dels versicles dins del text. Aquest sistema de divisió va ser acceptat oficialment pel papa Climent VIII el 1592.

En qualsevol cita bíblica primer s’indica el llibre de la Bíblia al qual pertany el text. En el nostre exemple de dalt Gn 24, 37-42, les primeres lletres “Gn” correspondrien a “Gènesi”, o sigui el llibre del Gènesi, però podria ser qualsevol altre llibre de la Bíblia, per exemple, el llibre dels Jutges, o bé el dels Psalms o bé l’evangeli de Marc, que, com tots els llibres de la Bíblia quan es citen, s’acostumen a expressar de forma abreujada, Jt, Ps o Mc. El primer número, després del nom del llibre de la Bíblia, indica el capítol on es troba el text i, finalment, els últims números, separats per una coma, indiquen quins són els versets que busquem.

En aquest exemple, Gn es refereix al llibre del Gènesi; Gn 24, es refereix al capítol 24 d’aquest mateix llibre; i Gn 24,37-42, es refereix als versicles que van del 37 al 42 del capítol 24 d’aquest llibre.

Aquesta cita era fàcil, però poden ser bastant més complicades. Per exemple:

• Quan se cita un text que comprèn diversos versicles , se separen entre si per un guionet (-). Per exemple: Gn 7,1-3 es llegeix Gènesi, capítol 7, des del versicle 1 al 3, tots dos inclosos.
• Quan se citen dos o més versicles alterns d’un mateix capítol se separen per un punt (.). Per exemple: Gn 5,4.8 es llegeix Gènesi, capítol 5, versicles 4 i 8.
• Quan se cita un text que abraça més d’un capítol se separen els capítols amb un guionet (-). Per exemple: Gn 7,1-8,3 es llegeix Gènesi, des del capítol 7, versicle 1 al capítol 8, versicle 3. Passa el mateix quan se citen diversos capítols complets. Per exemple: Gn 2-4 es llegeix Gènesi, capítols del 2 al 4, tots dos inclosos.
• Quan es fan dues cites seguides d’un mateix llibre se separen per un punt i coma (;). Per exemple: Gn 7,3; 9,4 es llegeix Gènesi, capítol 7, versicle 3 i Gènesi, capítol 9, versicle 4.

5. La Bíblia hebrea i la catòlica

Quan es parla de la Bíblia és bo distingir i saber que no és ben bé el mateix el text canònic segons que el considerin els jueus o els cristians catòlics.

El judaisme i el cristianisme comparteixen una part de la Bíblia, l’Antic Testament (encara que no totalment, perquè els llibres que inclouen cristians i jueus no són els mateixos), que conté la narració de fets que van ocòrrer abans del naixement de Jesús, la història del poble jueu. Per als cristians també té caràcter sagrat el Nou Testament, que explica els fets i les paraules de Jesús i dels primers cristians.

L'Antic Testament hebreu és el mateix que l'Antic testament de la Bíblia cristiana exceptuant aquests 7 llibres marcats en groc, que el judaisme no ha considerat com a canònics: El llibre de Tobies, Judit, el 1r i 2n llibre dels Macabeus, Saviesa, Siràcida i Baruc.

La Bíblia hebraica o TANAK

Els jueus divideixen els textos de la Bíblia en tres parts. Per als jueus, la part més important de la Bíblia i pedra angular de la seva cultura és la Torà (que correspon al Pentateuc de la Bíblia cristiana, els cinc primers llibres: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi), que seria la primera part. La segona part la formen els llibres dels profetes (Neviim), i la tercera els llibres que s’anomenen “els escrits” (Ketuvim).

Sumen un total de 39 llibres: 5 de la Torà, 21 dels Neviim i 13 dels Ketuvim. (L’Antic Testament cristià catòlic en suma 46 com es pot veure en la biblioteca de dalt i en el dibuix de sota).

TaNaK és un acrònim amb què es designa la Bíblia jueva i que es forma amb les inicials de Torah (la llei), Neviim (els profetes) i Ketuvim (els escrits), les tres parts en què els jueus divideixen el seu llibre sagrat.

TORAH       NEVIIM      KETUVIM

Aquesta divisió seria la principal diferència respecte a l’AT cristià. A part que, en aquest últim també hi apareixen 7 llibres més que el judaisme no ha considerat com a canònics: El llibre de Tobies, Judit, el 1r i 2n llibre dels Macabeus, Saviesa, Siràcida i Baruc (que són els que estan ressaltats en color groc a l’esquema de dalt).

La Bíblia cristiana

El cristianisme va afegir uns quants llibres a l’Antic testament jueu i va incorporar-hi els llibres del Nou Testament. Els quatre primers llibres del Nou Testament són els Evangelis, escrits per Mateu, Marc, Lluc i Joan, que recullen les paraules i els fets més importants de Jesús. Els Evangelis van ser redactats després de la mort i resurrecció de Jesús en el si de les primeres comunitats de cristians per recordar les coses que havia dit i fet el seu Mestre. Aquests quatre llibres, els evangelis, són els més importants de tot el Nou Testament.