Introducció a la Bíblia

3. El text original i el text final

El text original en manuscrits

Els textos més antics que s’han trobat dels llibres de la Bíblia no presentaven cap separació en capítols i en versets com podem veure en qualsevol Bíblia editada actualment, sinó que estaven escrits sense separacions en uns manuscrits molt antics. Aquests manuscrits representen la forma en què es va poder preservar i interpretar la tradició oral dels relats bíblics. Són texts escrits a mà, per a això s’anomenen manuscrits.

Els manuscrits de Qumran

Constitueixen les fonts directes del text bíblic, que han arribat a través de papirs i pergamins. Una part dels manuscrits més antics es van trobar dins d'unes tinalles a les coves de Qumran.

  

Concretament, els manuscrits més antics de l’Antic Testament dels que es té constància són els Manuscrits de la mar Morta, escrits entre els segles III i I aC, que es van trobar dins d’unes coves (les coves de Qumran) prop de la mar Morta a Cisjordània (Judea i Samaria).

La Biblioteca de Qumran està formada per uns 800 documents que van ser descoberts entre 1947 i 1956 en 11 coves de la zona de Wadi Qumran, molt a prop de les ruïnes de l’antic poblat de Khirbet Qumran.

Entre un 80-85% dels manuscrits estan escrits en algun dels tres dialectes de l’hebreu, alguns en arameu i uns pocs en grec koine. Els textos, que daten entre els anys 250 abans de Crist i l’any 68, tenen una gran importància religiosa i històrica, perquè inclouen els documents bíblics més antics que es conserven (una còpia de cadascun dels llibres de la Bíblia hebrea, excepte el llibre d’Ester), són una prova documental de la diversitat de creences i pràctiques dels pobladors de la zona, i permeten copsar el desenvolupament del judaisme i el cristianisme.

La divisió del text

Durant molt temps, el text bíblic no contenia ni capítols ni versicles, i no va ser fins a l’any 1209 que Stephen Langton, professor de la universitat de la Sorbona i, més tard, arquebisbe de Canterbury, va dividir tota la Bíblia en capítols més o menys iguals.

 

El 1555, l’impressor Robert Estienne va introduir els versicles al marge del text del Nou Testament. Però va ser el 1565 quan Theodor de Beza va implantar la indicació dels versicles dins del text. Aquest sistema de divisió va ser acceptat oficialment pel papa Climent VIII el 1592.

En qualsevol cita bíblica primer s’indica el llibre de la Bíblia al qual pertany el text. Per exemple, en la cita Gn 24, 37-42, les primeres lletres “Gn” correspondrien a “Gènesi”, o sigui el llibre del Gènesi, però podria ser qualsevol altre llibre de la Bíblia, per exemple, el llibre dels Jutges, o bé el dels Psalms o bé l’evangeli de Marc, que, com tots els llibres de la Bíblia quan es citen, s’acostumen a expressar de forma abreujada, Jt, Ps o Mc. El primer número, després del nom del llibre de la Bíblia, indica el capítol on es troba el text i, finalment, els últims números, separats per una coma, indiquen quins són els versets que busquem.