Azalais de Porcairagues era una trobairitz del segle XII. Les trobairitz eren dones que es dedicaven a compondre poesies amoroses en occità, des del segle XII al XIV, com els seus equivalents masculins, els trobadors.
ARA ARRIBEM AL TEMPS FRED
Ara arribem al temps fred,
el de les gebrades, de la neu i el fang.
Els ocellets estan muts,
ni a cantar no s'afanyen.
Les branques dels arbres són seques,
ni flors ni fulles hi ha.
Ni el rossinyol refila,
tant que m'agrada quan al maig em desperta.
Tinc el cor tan decebut
que semblo estrangera.
I sé que l'home es perd
més ràpidament que es guanya!
I si arruïnats amb paraules sinceres
és que d'Orange em ve el dolor,
ja que així entorpida
perdo en part la meva alegria.
Una dama col·loca molt malament el seu amor
quan un ric home li agrada.
Si ho fa més elevat que un vassall,
comet bogeria,
ja que es diu així a Velay,
que l'amor no va amb la riquesa
i la dama que ha estat escollida
ell la considera com degradada.
Tinc un amic de gran mèrit
que supera la resta de senyors
i no té el cor enganyós
envers mi, ja que em dóna el seu amor.
Dic que el meu amor li correspon
i a qualsevol diu que no ho faig.
Déu li dóna l'oportunitat
ja que em porto bé i em protegeixo.
Bell amic, de bona gana
per sempre m'he compromès amb vós
cortesa i de formoses maneres,
només si no em demanen res d'ultratjant.
Aviat tindrem la prova
ja que em posaré a mercè de vós
i em vau jurar per fe
que no em demanaríeu fallar.
A Déu recomano Bel Esgar
i més encara la ciutat d'Orange
i Gloriette i el castell
i el senyor de Provença
i tots aquells els que m'aprecien d'allà
i l'arc, on es va esdevenir el combat.
Vaig perdre el que té ma vida
i sempre restaré entristida.
Joglar que teniu el cor alegre,
cap a Narbona emporteu-vos allà
la meva cançó, amb el final
de què l'alegria i la joventut us guien.