El creixement d'una ciutat: el cas de Sabadell
| lloc: | ESCOLA D'ADULTS |
| Curs: | Moviments Migratoris IOC |
| Llibre: | El creixement d'una ciutat: el cas de Sabadell |
| Imprès per: | Usuari convidat |
| Data: | dijous, 5 de març 2026, 17:42 |
Descripció
El creixement d'una ciutat: el cas de Sabadell
Sabadell abans de la Guerra Civil
On vivien
Sabadell fou una de les primeres ciutats de Catalunya a industrialitzar-se. L’establiment d’una potent indústria tèxtil al segle XIX la convertiren, juntament amb Terrassa, en les dues ciutats més poblades de Catalunya després de Barcelona.
La industrialització de Sabadell atragué nova població, que feu créixer la ciutat. Aquesta població provenia d’altres indrets de Catalunya i del nord del País Valencià. Així mateix, durant els anys 20 i 30, també s’hi instal·là població provinent d’Aragó i Múrcia.
El nucli urbà constava bàsicament de quatre grans àrees: la Creu Alta, Gràcia, el Centre i l’Eixample. Aquestes grans àrees englobaven fins a 9 barris tradicionals. En aquest mapa podeu veure enfosquides les zones de l'actual Sabadell que formaven la ciutat abans de la Guerra Civil:
Com vivien
Les classes benestants es concentraven en els carrers principals del centre de la ciutat, on també es concentrava tot el petit comerç.
Les fàbriques i els habitatges obrers convivien a la resta de barris. L’habitatge obrer tradicional a Sabadell era l’anomenada “casa anglesa”: una casa senzilla de planta baixa o primer pis amb un pati posterior (“eixida”) on s’hi mantenien petits horts i galliners per a l’autoabastiment de la família.
Als anys 30, Sabadell hi havia unes 20.000 persones que treballaven com a obrers. Més de la meitat ho feien a la indústria tèxtil. També hi havia alguns milers que treballaven a la metal·lúrgia o la construcció. Una part important d’aquests obrers eren dones.
El creixement de la ciutat 1950-1980
La població
Després de la Guerra Civil i dels primers anys de franquisme, la indústria començarà a créixer i aniran arribant immigrants del sud d’Espanya. Això provocarà un increment de població que s’anirà fent més i més important durant la segona meitat dels anys 50.
En el següent requadre podeu veure una evolució de la població de Sabadell des de 1850, i els moments en què aquesta creix degut a una onada migratòria.
El treball
L’economia continuava basant-se en la indústria tèxtil, tot i que també començava a despuntar la indústria metal·lúrgica. Aquesta estava molt relacionada amb el sector tèxtil, ja que s’encarregava de fabricar maquinària de teixir.
El sector de la construcció també viurà un creixement, especialment a partir de 1960, impulsat per la necessitat de construir habitatges per als nous habitants. Cal tenir en compte que entre 1950 i 1970 la població del Vallès Occidental es triplicarà.
Les condicions de vida dels treballadors havien empitjorat i no serà fins els anys 60 que es pot parlar de la recuperació del nivell de vida anterior a la guerra. En el següent requadre es pot veure com els treballadors no aconsegueixen recuperar el seu poder adquisitiu fins després de vint anys de la Guerra Civil. Si tenim en compte que el poder adquisitiu dels treballadors el 1936 era 100, podeu observar com uns anys va arribar inclús a ser només la meitat que durant la República.
Els nous barris
La immigració als anys 50 es va anar assentant en zones perifèriques de la ciutat. Els seus primers habitatges foren barraques i cases d’autoconstrucció. Als voltants del riu Ripoll, centenars de persones s’establiren a viure en coves. En aquesta fotografia podem veure com eren les coves de Sant Oleguer.
El barraquisme, però, tot i que s'allargà fins ben entrats els anys 80, va ser substituït progressivament per noves formes d'habitatge. El nous barris on s’assentava la població immigrada eren de dos tipus diferents:
Les cases d’autoconstrucció (habitualment de planta baixa), eren pròpies dels barris de Torre-Romeu, Ca n’Oriac i Can Puiggener.
En canvi, entre finals dels anys 50 i principis dels anys 60 van néixer els primers barris de blocs de pisos. Els barris de La Concòrdia, Campoamor i els Merinals es van formar amb la successiva construcció de promocions d’habitatges socials en grans blocs de pisos.
En aquesta foto es pot veure a primer terme un seguit de cases d'autoconstrucció del barri de Ca n'Oriac, i al fons les obres d'uns grans blocs de pisos.
Les condicions de vida
Les inversions de l'administració franquista en els nous barris de la ciutat foren totalment insuficients. Gran part dels serveis que hauria hagut de prestar l'administració es suplien amb una gran dosi de vida en comunitat. Era el veïnat qui s'ajudava en tot: des de construir les cases fins a organitzar aules d'ensenyament a la parròquia.En el següent requadre podeu veure com de lenta va ser la normalització dels serveis bàsics en els barris de nova construcció:
Crisi i lluita obrera i veïnal
Tot i les dures condicions de vida inicials, per a la majoria de persones que van arribar a Sabadell la seva perspectiva de millora era més gran que no pas la que tenien a la seva terra d'origen. Amb tot, des del principi van haver de lluitar per aconseguir condicions de vida dignes. Aquesta lluita es va fer a través de diferents organitzacions:
- Les demandes per a les millores als barris es van canalitzar a través de les associacions de veïns que es van anar creant a finals dels anys 60 a tots els barris de la ciutat. Eren legals però mal vistes pel govern.
- Les demandes per a millors condicions laborals es van anar gestant a través de la lluita sindical, que va ser prohibida pel franquisme fins el 1977. Comissions Obreres fou la principal organització sindical, tot i que la majoria de vagues obreres es duien a terme a través del sistema assembleari.
- També eren il·legals i fortament perseguits els partits polítics de l'oposició. El més important a l'àrea metropolitana de Barcelona fou el comunista PSUC.
A mitjans anys 70 la crisi econòmica va arribar a l'estat espanyol i l'atur es va disparar. El 1979 a Sabadell hi havia un índex d'atur del 40% (el 2015 és del 17%). Això, juntament amb la mort del dictador, va provocar un gran moviment social i polític per a poder conquerir els canvis i les millores que durant tants anys havien estat negats pel franquisme.
Les associacions de veïns van començar a organitzar protestes exigint millores per als barris i moltes empreses van iniciar vagues en defensa dels seus llocs de treball. Aquest moviment va culminar el 1976 amb una vaga general a Sabadell que va durar prop d'una setmana i que és una de les grans fites del moviment obrer en la transició.
El 4 d'abril de 1979 es celebraren les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments. A Sabadell, com en moltes altres localitats de l'àrea metropolitana, les guanyà el PSUC, gràcies al vot massiu de la població dels nous barris treballadors. Des dels ajuntaments governats pel PSUC s'inicià una tasca social que en una dècada permetria fornir els nous barris creats als anys 50 i 60 dels serveis públics que els pertocaven.