Unitat 1

1. Les migracions són una constant en la història de l'ésser humà

Els éssers humans no vam aparèixer de cop a tots els indrets de la Terra. L'homo sapiens sapiens, l'espècie a la qual pertanyem, va aparèixer un una zona reduïda dels Grans Llacs africans ara fa 200.000 anys. En fa 40.000 que va començar a estendre's per tot el món, fins a cobrir ara fa uns 15.000 anys tots els continents excepte l'Antàrtida.

Tot això ha estat un gegantí procés de migració. És a dir, de desplaçar-se d'un territori a un altre. En el següent mapa podeu veure com va ser el viatge de l'ésser humà des del centre d'Àfrica fins a tots els confins de la Terra.

1.1. Migració, immigrants i emigrants: què vol dir cada cosa?

Migració:

Procés de moure's d'un territori a un altre.

La persona que du a terme aquest procés és anomenat migrant.

Emigració:

Procés de marxar d'un territori per anar a un altre. L'emigració sempre és des del punt de vista del territori d'origen del migrant.

La persona que marxa d'un territori per anar a un altre és anomenat emigrant.

Immigració:

Procés d'arribar a un territori des d'un altre. L'immigració sempre és des del punt de vista del territori de recepció del migrant.

La persona que arriba a un territori és anomenat immigrant.

Tot plegat pot semblar una mica enrevessat, però és força senzill. Un migrant sempre és emigrant i immigrant alhora. Per exemple, una persona que marxa del Marroc per venir a treballar a Catalunya és un migrant, ja que du a terme el procés de passar de viure en un territori a viure en un altre territori. Al Marroc, aquesta persona és un emigrant, ja que marxa del seu país. En canvi, a Catalunya, aquesta persona és un immigrant, ja que arriba aquí des d'un país estranger.

2. A la recerca de noves condicions de vida

La recerca de condicions de vida, ja sigui simplement per sobreviure o bé per millorar, ha estat un dels motors que ha mogut les poblacions de la Terra amunt i avall. Malgrat tots els canvis viscuts per la humanitat, des del nomadisme dels caçadors-recolectors fins al món globalitzat d'avui en dia, l'impuls per a buscar noves condicions de vida ha estat present en totes les societats.

2.1. La lluita per sobreviure: el nomadisme

Buscar recursos naturals per a poder sobreviure és el motiu inicial pel qual les persones van començar a desplaçar-se d'un territori a un altre. En el seu orígen, i fins fa uns 12.000 anys, els éssers humans érem nòmades. Això vol dir que no vivíem estables en un lloc, sinó que ens anàvem movent en grups a la recerca de menjar, ja que vivien de la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits silvestres.

Al voltant de l'any 10.000 aC, es va començar a descobrir com domesticar alguns animals i cultivar plantes. Aleshores van aparèixer les primeres poblacions sedentàries. Això vol dir poblacions estables, que no s'estaven desplaçant continuament. Tot i així, el moviment de persones va continuar, també en recerca de noves terres on establir-se.

2.2. Una població que creix massa ràpid: europeus cap a les colònies

Amb la Revolució Industrial, al segle XIX la població europea va créixer de forma espectacular. Les causes foren la desaparició de moltes epidèmies, millores en l'alimentació, la disminució del número de guerres, millores en la sanitat i en la higiene, i també millores en els conreus que feren disminuir la pèrdua de collites. Com a exemples d'aquest creixement podem fer una ullada al següent gràfic:

Tot i així, el creixement demogràfic no anava acompassat al desenvolupament de la industrialització. És a dir, no sempre es creaven suficients llocs de treball per a poder ocupar una població que creixia constantment. Això provocà que en diverses zones d'Europa i en diverses èpoques hi hagués una part de la població a qui li era molt complicat trobar feina o poder progressar.

Aquestes persones van trobar sortida marxant a viure fora d'Europa, tant a les diverses colònies dels països europeus a Àfrica o Àsia com als nous estats independents d'Amèrica. En aquests territoris la població originària vivia marginada respecte els colons. Aquests emigrants europeus van permetre ocupar i poblar territoris que fins aleshores havien estat dels pobladors originaris. Això va ser un fenòmen total i absolut a Amèrica, i també es va intentar tant al nord d'Àfrica com al sud d'Àfrica, amb menys impacte sobre la població autòctona.

2.3. De països pobres cap a països rics: el cas de l'emigració filipina

En l'actualitat, milions de persones també emigren per a poder aconseguir treball i una millor vida per ells i els seus descendents. La causa és la mateixa que fa cent anys: els creixements de població a diverses zones del món, tal com va passar a Europa al segle XIX. A diferència d'aleshores, però, no es tracta d'un moviment de persones pobres de països rics cap a colonitzar nous territoris, sinó d'un moviment de persones pobres de països pobres cap a països rics.

Tot i que tenim la percepció que aquesta emigració es dirigeix majoritàriament cap a països occidentals, el cert és que només 1 de cada 3 emigrants de països pobres emigra a Europa o als Estats Units.

Altres economies emergents, com els països del golf Pèrsic o algunes zones d'Àsia (Japó, Hong Kong, Singapur, Taiwan...) són les que atrauen la part principal d'aquest flux.

Per exemple, en el cas de Filipines, en un únic any van emigrar 12.000 filipins cap a Europa, mentre que 230.000 emigraven a altres països emergents d'Àsia i 220.000 emigraven com a treballadors a les monarquies del golf Pèrsic.

3. Desplaçats per la violència

3.1. Guerra i exili: les guerres de religió a Europa

3.2. Segrestats i desplaçats: l'esclavatge

Entre els anys 1600 i 1850 uns 13 milions d'africans van ser segrestats, carregats a vaixells i venuts com a esclaus a Amèrica.

L'esclavatge consisteix en estar obligat a treballar per algú altre sense rebre remuneració i no tenir cap dret. Ha estat una xacra molt estesa al llarg de la Història.

Gairebé la totalitat de la població negra i mulata del continent americà -avui en dia prop de 180 milions de persones- són descendents d'aquells esclaus.

Voleu saber on vivien i quants eren els esclaus africans portats als Estats Units? Entreu al següent enllaç i trobareu un mapa interactiu.

http://lincolnmullen.com/projects/slavery/

3.3. Neteges ètniques

La neteja ètnica és expulsar d'un territori grups de poblacions senceres que tenen una cultura o una religió diferent a la del

Aquest concepte es va posar molt de relleu en les Guerres als Balcans (1992-1999) o en la massacre d'hutus a Ruanda (1994).

Al nostre país, però, històricament també s'hi han perpetrat neteges ètniques . La més important de totes tingué lloc el 1609 amb l'expulsió dels moriscos de tots els regnes hispànics. Els moriscos eren la població islàmica autòctona de la penínsul·la ibèrica. Primer, el 1525, van ser obligats a convertir-se al catolicisme. Un segle més tard, Felip III en va decretar l'expulsió.

L'impacte d'aquesta expulsió va ser molt important al País Valencià. Un terç de la població eren moriscos. D'un dia per l'altre desenes de pobles van ser abandonats i desapareixia una cultura amb segles d'història. Al País Valencià, van ser expulsades 135.000 persones. En el següent mapa hi ha dibuixades les zones de població morisca i els ports des dels quals es va perpetrar l'expulsió. La majoria de les persones expulsades van anar a viure al nord del Marroc.

Aquesta neteja ètnica es sumava a la feta contra els jueus el 1492, quan es va expulsar 50.000 jueus dels regnes peninsulars.

4. Un cas específic: la migració d'occitans cap a Catalunya

Durant el segle XVI hi hagué un gran corrent migratori des d'Occitània cap a Catalunya, que ajudà a conformar la Catalunya que dos-cents anys després faria la Revolució Industrial.

On és Occitània?

Occitània és la regió del sud de l'estat francès. Té una llengua pròpia, l'occità, que va tenir gran importància durant l'Edat Mitjana, però que en els darrers cent anys ha patit un descens molt alt del nombre de parlants, que avui en dia no arriben al 10%. L'occità és la llengua romànica més semblant al català.



Occitània, especialment la zona de Tolosa, va ser una zona amb molta relació amb Catalunya. Bona part de les terres d'Occitània van pertànyer o estar vinculades durant segles als comtes catalans. Durant l'Edat Mitjana, els Pirineus no eren una frontera, sinó més aviat un nexe d'unió. Les relacions a banda i banda de la serralada eren molt intenses.

Causes i conseqüències

Per comprendre un moviment migratori, en primer lloc ens hem de fixar en les causes: allò que provoca que la població marxi d'un lloc i se'n vagi a viure a un altre lloc.

Aquestes causes són tant en el lloc d'origen de les persones que emigren com en el lloc d'arribada. La gent marxa del lloc on viu perquè en aquell lloc hi ha unes condicions de vida que els empenyen a marxar. Alhora, la gent se'n va a un lloc nou perquè aquest lloc nou ofereix unes condicions que fan que la gent hi vulgui anar.

Un cop aquesta nova població s'instal·la al territori de destí, modifica aquesta nova societat. Tots aquests canvis que provoca l'arribada de nova població són les conseqüències d'un procés migratori.

4.1. Les causes

Catalunya, un país poc poblat

La població a Catalunya a l'Edat Mitjana es va mantenir estable, sense créixer. Fins i tot, en èpoques de grans epidèmies, aquesta població disminuïa. Precisament, eren les epidèmies les que provocaven principalment que la població no cresqués. Quan a partir del segle XVIII a tot Europa va començar a créixer la població, va ser perquè les grans epidèmies van anar desapareixent.

La població a l'Edat Mitjana no es comptabilitzava com avui en dia. De fet, comptabilitzar la població és una activitat vinculada a la recaptació d'impostos. A l'Edat Mitjana, els impostos es pagaven per família, amb la qual cosa no tenia cap sentit fer recomptes de persones, sinó que es recomptaven el número de cases habitades. Aquest recompte pren el nom de focs o fogatges (des d'antic s'ha associat la casa i el foc que dóna escalfor).

Amb els recomptes de focs* que ens han arribat avui en dia, tenim les següents dades a Catalunya:

*Nombre de cases habitades existents a Catalunya. Per a fer el càlcul de població, hi ha disparitat d'opinions. Alguns historiadors atribueixen una mitjana de 4,5 persones per casa, mentre que altres augmenten aquesta quantitat fins a 15.

En general, però, podem concloure que Catalunya no era un país gaire poblat durant l'Edat Mitjana

Occitània, un país immers en conflictes socials i religiosos

A Occitània hi havia una situació demogràfica, econòmica i política que feia pràcticament inevitable que una part de la seva població decidís emigrar:

• Les terres del nord dels Pirineus estaven sobrepoblades, mentre que Catalunya patia un dèficit de població i necessitava mà d'obra.
• Les terres occitanes d'on provenien els immigrants eren més pobres que Catalunya.
• França patí un seguit de guerres de religió (catòlics contra protestants) que l'empobriren i forçaren a fugir a milers de persones.
• Les històriques relacions entre Occitània i Catalunya feien que aquesta darrera fos l'espai natural on es dirigia l'emigració occitana.

4.2. Les conseqüències

L'arribada d'un important flux de població canvià l'estructura demogràfica i social de moltes viles de l'època.

La immigració occitana s'establí principalment a les viles del litoral i prelitoral català (Mataró, Baix Llobregat, Sant Celoni, Penedès...). Suposà una important aportació de població a Catalunya i el seu procés d'integració fou, a mitjà termini, un èxit.

Si bé en un principi ocuparen les feines menys remunerades i patiren certs tipus de discriminació (que d'altra banda també patien molts autòctons, ja que era una època on els drets no existien), a la llarga la seva integració fou total. Una mostra clara és que no ha quedat pràcticament cap rastre d'una vida social al marge del conjunt de la població, i a dia d'avui, molts cognoms que la gent creu que són cognoms catalans “de tota la vida” (és a dir, des del segle IX) són en realitat cognoms occitans d'aquesta població arribada al segle XVI.