Unitat 2
La situació al sud d'Espanya
Fins als anys 50, la població espanyola era formada majoritàriament per pagesos pobres. Aquest grup era especialment nombrós a la meitat sud de la península.
El sistema d’explotació agrària que existia al sud de la península és conegut com a latifundisme.
Uns grans propietaris tenien immenses extensions de terres. La majoria de pagesos no era propietari de cap tros de terra, sinó que treballava a les finques d’aquests grans propietaris.
El tipus d’agricultura era de secà i extensiva (blat, oliveres). Això feia que la necessitat de mà d’obra no fos permanent, ja que és un tipus d’agricultura que en no necessitar rec, no necessita que se la treballi a diari. Així doncs, els pagesos sense terra només tenien feina unes quantes setmanes a l’any. La resta de l’any sobrevivien com podien. Alguns llogaven petites parcel·les als propietaris per a tenir-hi un hort, altres llogaven parcel·les per a tenir-hi poc bestiar...
Aquest sistema provocava que una gran part de la població visqués al límit de la pobresa. Així mateix, l’agricultura extensiva no generava grans beneficis que després poguessin ser reinvertits en indústria o desenvolupament local. Per tant, el latifundisme a la pràctica condemnava aquests territoris a no poder desenvolupar-se. Era un sistema que només beneficiava a molt pocs: aquells grans propietaris que podien viure de les rendes generades per les seves finques.