Els elements de la història

1. Què és la història?

La Història és una ciència humana o social que dóna un coneixement científic del passat de la societat humana a través d’un estatut científic profundament diferenciat de les ciències naturals. És una ciència útil, que estudia l’evolució de la humanitat tenint en compte les causes que hi han influït i les conseqüències que se n’han derivat, per d’aquesta manera, poder orientar o preveure el futur. O dit d’una altra manera, la història serveix per comprendre, a partir del coneixement del passat, el sentit del nostre present.

La història és, doncs, una ciència que estudia els fets o esdeveniments ocorreguts en el passat i els seus protagonistes, per mitjà de l’anàlisi de les fonts. Els fets poden ser polítics, econòmics, socials, culturals...

Els protagonistes són les persones que van viure aquests esdeveniments: reis, nobles, comerciants, pagesos, polítics, artistes, científics..., però no és patrimoni de ningú.

Tradicionalment, els estudis d’història se centraven en grans personatges (reis, papes, presidents de govern, ministres...) i esdeveniments polítics (guerres, canvis de dinasties...) i s’oblidaven d’altres qüestions d’importància i de la resta de la societat.

En l’actualitat, en canvi, es prenen en consideracions aspectes polítics, econòmics, socials, culturals ... i es fan estudis multidisciplinaris per tal d’arribar a conèixer com era la vida quotidiana, com pensaven, com s’educaven o quina era la situació d’alguns col·lectius en un determinat moment històric.

La història ens ajuda a comprendre el present. Així per entendre els fets polítics, econòmics, socials, culturals... actuals necessitem conèixer què va ocórrer en el passat. Així mateix, el coneixement de la història ens ajuda a tenir una visió crítica dels fets i a no deixar-nos enganyar en el present. Per exemple, estudiar la Segona Guerra Mundial i el nazisme ens ajuda a no ser manipulats si algú pretén justificar-los.

1.1. Origen del mot història

La paraula Història prové del grec i pot ser traduïda com testimoni del que veu. El pare de la història va ser Heròdot que a l’antiguitat va realitzar una història que examinava el coneixement del passat mitjançant la recerca i l'estudi dels comportaments humans.

• Polivi  → “Cap educació és més apta que el coneixement de les accions passades”.
• Ciceró → “Ignorar la història és com mantenir-se a la infantesa tota la vida”.

Per analitzar la història s'ha d'establir un criteri com la Fórmula PESC (Política, Economia, Societat i Cultura). Aquests quatre paràmetres d'anàlisi es troben de forma estàndard a totes les cultures. Existeixen també altres models d'anàlisi com el marxisme; la dominació del treball i la cultura; o la producció, la coerció i el coneixement. L'historiador per realitzar el seu estudi ha de partir dels vestigis del passat  (restes) que s'han d'interpretar després de discriminar i analitzar les fonts primàries.

1.2. La relació història-ciència

Així, la història ha de ser veritable, comprovable, racionalista, causalista (res no succeeix sense unes causes), no dogmàtica i cronològica. L'evolució històrica no depèn de la sort, tot i que és un factor que influeix, sinó de la societat. El factor sort pot explicar un fet determinat, però no condiciona ni és un determinant de la història ja que aquesta té unes pautes al marge.

Història i ciència només van lligats des de la Il·lustració, definint la diferència entre ciències socials i ciències naturals. Va ser al segle XIX quan van començar a aparèixer les primeres càtedres i departaments d'història a les universitats (en especial a Alemanya). França va ser el primer país que va incorporar la història com a matèria obligatòria a Europa, posteriorment, cap a mitjans de segle, va introduir-se a Oxford i després de la Guerra de Secessió en els Estats Units. A Espanya la història va aparèixer el 1845 relacionada amb el Dret i l'escola eclesiàstica.

1.3. La historiografia

Actualment, la història hauria de servir per crear una consciència crítica en un moment de davallada de les ideologies. S'ha de replantejar l'estudi del passat i l'evolució de les societats capitalistes per entendre el món actual marcat per la desorientació ideològica. La història ha de denunciar les injustícies i ajudar a construir un futur més confortable per a la societat. El gran objectiu a aconseguir en el segle XXI és l'ensenyament d'una història crítica.

La historiografia és la ciència que estudia, analitza i interpreta la realitat històrica del passat. El treball de fonts i idees per recuperar els fets del passat condiciona, per tant, la pràctica historiogràfica. S'ha de tenir en compte que no existeix, ni pot existir, una veritat absoluta sobre les visions del passat històric (relativisme històric).

Existeixen una gran varietat d'interpretacions de la història. L'historiador és un resultat del temps i la realitat on viu condicionen el seu treball. I és que el present sempre condiciona l'estudi del passat. Per tant, en conseqüència, no existeix una història, sinó historiadors que interpreten els fets històrics del passat.

La història pot ajudar a comprendre el present i a pronosticar un futur possible segons ens diu la visió tradicional de la historiografia, però aquesta visió actualment està en franca crisi, innecessàriament confrontada amb una història que busca molts cops satisfer la curiositat morbosa i amb aquella que busca l'entreteniment dels lectors. Altra funció nefasta de la història és, en ocasions, satisfer el narcisisme dels nacionalismes radicals (nazisme, feixisme, estalinisme...).

1.4. El treball dels historiadors

El treball dels historiadors és un treball rigorós i científic, és a dir, segueix un mètode de treball que els permet investigar per tal de conèixer millor el passat i elaborar conclusions sobre les seves investigacions. Aquesta metodologia es podria resumir en quatre passos:

1. Elaboració d'hipòtesis. Un cop triats l'època i els fets que es volen estudiar, l'historiador es planteja una sèrie de preguntes per a les quals vol obtenir respostes: quan va passar?, on va passar? per què va passar o quines causes el van provocar?, quins són els protagonistes del fet?, quin personatge o personatges hi van destacar?, quines conseqüències va comportar? ...

Basant-se en els seus coneixements previs, l'historiador elabora una hipòtesi que després de la investigació es podrà confirmar o modificar. Una hipòtesi és una idea que es considera vertadera o encertada i que s'ha de confirmar, o modificar si no és correcta, a partir de la investigació.

2. La recerca de informació. La informació s'obté de les anomenades fonts històriques, que, com ja hem vist són molt variades (escrites, arqueològiques, orals...)

3. L'anàlisi de les fonts d'informació. Un cop obtinguda la informació, l'historiador l'analitza:

• Ha de valorar si la informació que li donen les diverses fonts coincideix o no. Per exemple, és habitual que d'una batalla sigui diferent la visió que se'n troba en un document elaborat pels vencedors o pels vençuts

• Ha de determinar també si totes les fonts tenen el mateix rigor. Per exemple, és difícil que una persona que hagi viscut un fet recordi xifres amb gaire detall i, en canvi, en un registre aquestes xifres poden trobar-s'hi recollides d'una manera més fiable.

4. L'elaboració de les conclusions. Després d'analitzar la informació, l'historiador elabora una conclusió en la qual dóna resposta a les preguntes que es plantejava al començament de la investigació i confirma o modifica la hipòtesi que ha guiat la seva investigació.

En les seves investigacions, els historiadors no intenten tan sols conèixer què va passar o com es vivia en un moment determinat, sinó que és fonamental explicar les causes i les conseqüències dels fets històrics. Les causes poden ser múltiples:

• • Econòmica: la pèrdua de la collita a causa d'una sequera.
  • Polítiques: l'esclat d'una guerra.
  • Socials: la protesta d'un grup social per la pujada d'impostos.
  • Culturals: un descobriment científic

Els fets històrics, però, són sempre resultats de diverses causes, per això diem que són multicausals. Els fets històrics tenen sempre uns efectes o conseqüències que poden ser causa d'uns altres esdeveniments. Això ens permet entendre la successió i els canvis dels fets històrics.

2. Les fonts històriques

Per tal de conèixer els fets esdevinguts en el passat, els historiadors treballen estudiant i contrastant les fonts històriques. Una font és un document que conté informació original i al qual es pot recórrer sempre que es vulgui investigar o conèixer alguna cosa.

Una font històrica és qualsevol resta material (joies, vestits, armes, ceràmiques...), document escrit (cartes, testaments, premsa...), oral (entrevistes, discursos...), gràfic o audiovisual (pintures, gravats, fotografies, pel·lícula...) que ofereix a l'historiador una informació sobre l'activitat humana i li permet reconstruir el passat. Segons el seu origen, les fonts poden ser:

• Fonts primàries. Són restes de primera mà pertanyents a l'època que es vol investigar. És el material que en el seu temps ha servit per construir la història. Exemple: una moneda, una espasa, un escrit d'un testimoni de l'època, un diari privat, un anell, una inscripció ...

• Fonts secundàries. Són les elaborades a partir de les fonts primàries, en èpoques posteriors, com un mapa, o la descripció d'una moneda que trobem en un llibre, o la interpretació d'un historiador sobre una determinada època o sobre un text.

3. La cronologia

La Cronologia (del Grec cronos, temps i logos estudi) és la ciència que té com finalitat determinar les dates i l'ordre dels fets històrics, i per tant, forma part de la disciplina de la Història.

Per determinar la data o el temps en què ha estat feta una cosa o s'ha esdevingut una acció és fonamental entendre i utilitzar correctament la cronologia, i per tant, dominar els diversos sistemes de mesurar el temps. Sovint es parla d’eres, cicles, anys, però també d'altres mesures que tenen les equivalències següents:

• Quinquenni o lustre (5 anys)

• Dècada (10 anys)
• Segle (100 anys)

• Mil·lenni (1.000 anys)

Per saber a quin segle o mil·lenni pertany un any s'ha d'afegir sempre una unitat a la centena o al miler. Per exemple, l'any 427 pertany al segle V. L'any 1087 pertany al segon mil·lenni i en xifres romanes es representa: segle XI.

Les xifres referents a segles i mil·lennis s'escriuen habitualment en nombres romans. 

El temps es pot representar gràficament mitjançant un eix cronològic. És un gràfic lineal, horitzontal o vertical , que ens permet disposar-hi, de manera ordenada, una sèrie de fets i etapes històriques:

3.1. Els nombres romans

Les xifres referents a segles i mil·lennis s'escriuen habitualment en nombres romans. Per poder-ho fer bé, cal conèixer la seva equivalència dins el sistema àrab, que és el que utilitzem habitualment. No s'ha d'oblidar mai les regles bàsiques següents:

• Les lletres han d'ésser sempre majúscules.

• No es poden posar mai més de tres lletres iguals seguides (325= CCCXXV).

• Per no repetir una xifra més de tres vegades s'escriu la unitat immediatament superior i, a l'esquerra, es col·loca la unitat més petita, que resta: 44 = XLIV.

• Una ratlla al damunt d'un_ número multiplica per 1000 el valor d'aquest número: 5344 = VCCCXLIV.  

4. Les divisions de la història

Datar un esdeveniment és saber quants anys el separen d'un punt de partida. A Occident el punt de referència per mesurar el temps és el naixement de Crist. Els fets ocorreguts abans de Crist es daten “a.C.” i els de després “d.C.”.

Altres cultures parteixen d'altres esdeveniments: els musulmans prenen com a inici de la seva era, l’Hègira l’any 622 d.C,; els romans començaven la seva datació l'any 754 aC, moment de la fundació de la ciutat de Roma, i els grecs prenien com a punt de partida l’any 776 aC, data de les primeres olimpíades.

El calendari que utilitzem actualment té origen en el calendari Julià, que Juli Cèsar va adoptar dels egipcis. Com que aquest no era prou precís, al segle XVI el papa Gregori XIII va engegar una reforma que donà lloc al calendari actual.

4.1. Les edats de la història

5. Activitat autocorrectives sobre aquests temes

Per trobar activitats relacionades amb ells temes heu d'entrar en aquests enllaços:

La mesura del temps històric

Practica la numeració romana