"Memòria de Catalunya" tracta en aquest capítol de l'arribada dels visigots, primer, i dels àrabs, després. També de la conquesta d'una part del territori pels carolingis i de l'agonia de la civilització musulmana.
Entre els anys 395 i 410, l'Imperi romà no pot contenir la pressió dels pobles germànics, que n'acaben ocupant el territori. L'any 410, els visigots ocupen Roma i, cinc anys després, Ataülf, casat amb la princesa romana Gal·la Placídia, s'instal·la a Barcelona.
En aquesta època es manté la divisió territorial romana i molts trets de la seva organització. La societat conserva la base urbana com a eix del poder polític, militar i comercial.
L'any 711, els àrabs travessen l'estret de Gibraltar, comencen a ocupar el regne visigot i creen al-Andalus. Els àrabs van arribar fins a la Septimània, però la reacció carolíngia va comportar la conquesta d'una part del territori islàmic: les comarques pirinenques, Girona i Barcelona. La frontera es va estabilitzar, delimitada pels rius Llobregat i Cardener i per la serra del Boumort. A l'oest d'aquesta línia, la societat islàmica es va mantenir fins al segle XII, amb dos epicentres importants: Tortosa i Lleida.
Entre els anys 978 i 1007, els àrabs engegen campanyes contra els dominis cristians, però l'estratègia fracassa. Per la seva banda, els cristians duen a terme una sistemàtica ocupació de la terra de ningú, de manera que els comtats acosten línies a les terres lleidatanes.
El territori musulmà estava dividit en taifes, una de les quals era Tortosa. Lleida va quedar sota l'òrbita de Saragossa. El foment del luxe al voltant dels regnes de Taifes van minar la cohesió islàmica. En canvi, la societat cristiana s'havia anant enfortint.
L'any 1005, el comte d'Urgell va conquerir Balaguer i l'any 1148 Tortosa es va rendir al comte de Barcelona. L'any següent, els comtes de Barcelona i d'Urgell van conquerir Lleida. Va ser el final de la dominació musulmana a Catalunya.