El nom de Neus Català va lligat inexorablement a la lluita per la supervivència. En aquesta entrevista, l'única supervivent catalana dels camps de concentració nazis deixa clar que, darrere del seu fràgil aspecte i dels seus 93 anys, s'amaga una vida difícil, plena de moments molt dolorosos, però també d'esperança. L'esperança és el que li va fer jurar-se a si mateixa que mentre estigués viva no pararia de donar testimoni de l'horror que va viure als camps de concentració, on va veure morir de la manera menys humana imaginable centenars de dones, la majoria de les quals l'únic pecat que havien comès era pertànyer a una ètnia concreta o defensar uns ideals.
La Fundació Pere Ardiaca, el fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc, i l'escola pública de Darnius, últim refugi on la Neus va estar abans de fugir per la frontera amb cent vuitanta-dos nens orfes, serveixen de marcs per fer memòria de la seva estada als camps de concentració, la duresa d'una vida a l'exili i la lluita com a "leitmotiv".
Algunes de les opinions manifestades durant la conversa per la convidada són:
"No he volgut oblidar mai. Ho vam jurar a les nostres companyes, que mentre viuríem denunciaríem el que havia estat el feixisme."
"No teníem nom, érem un número, menys que una pedra, menys que un gos, menys que un cavall, menys que una bèstia: un número."
"En ser alliberada no vaig sentir res, res, res. Ni alegria ni tristesa, només una buidor enorme."
"Malgrat la barbàrie, també vaig riure molt, als camps de concentració. Potser per això em vaig salvar."
"Lluitar amb el maquis era lluitar contra els nazis, i també contra Franco."
"S'ha de lluitar sempre. La lluita és treball, la vida és lluita. És això el que et dóna tota la dignitat."
"El comunisme de veritat arribarà. Tardarà... però arribarà."