El programa "Memòria de Catalunya" repassa les diferents etapes viscudes a Catalunya des del final de la Guerra Civil fins als últims anys del franquisme.
Després de la Guerra Civil, i fins als anys 50, Espanya va viure aïllada de la comunitat internacional. La situació es va començar a trencar amb la celebració a Barcelona, l'any 1952, del Congrés Eucarístic Internacional i amb els acords Franco-Eisenhower del 1953. L'any 1951, Espanya va ingressar a l'Organització Mundial de la Salut; l'any 1953, a la UNESCO i a l'Organització Intercional del Treball, i, el 1955, a l'Organització de les Nacions Unides. La inversió estrangera va començar a animar l'economia i Catalunya va començar a créixer per sobre de la mitjana espanyola.
El règim franquista va perseguir des del primer moment els símbols i institucions catalanes. Es va suprimir la Generalitat i el Parlament i algunes institucions van canviar de nom. També es va abolir el decret d'autonomia.
La repressió franquista va ser ferotge i sagnant, amb empresonaments, afusellaments i exilis. El 15 d'octubre de 1940, després d'un judici sumaríssim, Lluís Companys va ser afusellat al Fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.
La lluita armada contra el franquisme la van protagonitzar els maquis, amb una invasió frustrada de la Vall d'Aran el 1944. Els més coneguts van ser Quico Sabaté, mort a Sant Celoni en un enfrontament amb la Guàrdia Civil l'any 1960, i Ramon Vila, anomenat Caracremada, mort a Balsareny l'any 1963.
L'any 1947, les celebracions per l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat es van convertir en una de les primeres manifestacions públiques del catalanisme de postguerra. Va ser possible gràcies a la feina de la Comissió Abat Oliba, integrada per figures com Josep Benet, Fèlix Millet, Alexandre Cirici, Anton Cañellas, Joan Reventós o Manuel Ibáñez Escofet.
L'any 1951, amb la vaga de tramvies, es va produir una altra mostra de rebuig al franquisme, provocada per l'augment del cost de la vida i l'increment del preu dels bitllets. Una altra manifestació d'aquest tipus va ser la campanya del 1959 contra el director de "La Vanguardia Española", Luis Martínez de Galinsoga, per la seva actitud anticatalanista.
El món cultural va ser molt actiu, amb la creació de noves editorials, publicacions o l'aparició de moviments artístics com Dau al Set.
Els estudiants universitaris van protagonitzar, l'any 1966, la Caputxinada, quan es van tancar al convent dels Caputxins de Sarrià per constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants i les autoritats els van aïllar.
L'església també es va enfrontar al franquisme, l'any 1966, amb la campanya "Volem bisbes catalans" i amb la manifestació de capellans contra les tortures policials.
Altres entitats que van lluitar contra la situació van ser els sindicats, com Comissions Obreres, fundat el 1964; entitats com Òmnium Cultural o Rosa Sensat, i moviments com la Nova Cançó o l'escoltisme.
Als darrers anys del franquisme es va intentar aplegar tots els esforços contra la dictadura en l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans, l'any 1971, i en l'Assemblea de Catalunya, l'any 1972. Aquesta assemblea era una plataforma d'acció conjunta que tenia com a objectiu recuperar les institucions pròpies, amb reivindicacions com la llibertat democràtica, l'amnistia general i l'estatut d'autonomia.
Pel que fa l'art, van ser fets importants les inauguracions del Museu Picasso de Barcelona, el Teatre Museu Dalí de Figueres i la Fundació Joan Miró de Barcelona, una construcció projectada per Josep Lluís Sert.