"Memòria de Catalunya" dedica el capítol al segle XIX, iniciat amb la guerra del Francès, marcat per un gran nombre de revolucions i contrarevolucions i per l'alternança de períodes absolutistes i liberals.
La guerra del Francès, també anomenada guerra de la Independència, va tenir lloc entre el 1808 i el 1814. Napoleó, amb un exèrcit més poderós, va aconseguir proclamar rei d'Espanya el seu germà, Josep I Bonaparte.
A Catalunya, la lluita contra els francesos va tenir episodis destacats, com el segte de Girona, on va morir gairebé la meitat de la població civil de la ciutat; el sacrifi dels anomenats màrtirs de Barcelona, o l'enfrontament amb les tropes franceses al Bruc, que es va mitificar i va passar a ser un dels referents històrics amb més ressò.
Durant la guerra es van constituir a Catalunya les Juntes de Defensa, agrupades més endavant en la Junta Superior de Catalunya, que va actuar com un govern autònom, organitzant-ne la defensa, cobrant impostos i encunyant moneda pròpia. La Junta va participar de la mà d'Antoni de Capmany i Ramon Llàtzer de Dou a les Corts Constituents que es van reunir a Cadis, l'any 1812, i van aprovar una constitució liberal.
L'any 1812, Catalunya va ser annexionada a França i el territori es va dividir en quatre departaments. L'ocupació francesa va acabar l'any 1814, després de la signatura d'un armistici. Tot seguit, el rei Ferran VII va anul·lar les tasques legislatives de les corts de Cadis, va derogar la Constitució i va restablir l'absolutisme.
Es van produir diversos aixecaments per restablir la Carta Magna del 1812, fins que, el 1820, l'aixecament militar de Rafael de Riego va obligar Ferran VII a jurar la Constitució.
Ferran VII, però, va restaurar la monarquia absoluta l'any 1823, gràcies a la intervenció de l'exèrcit francès.
El monarca va morir l'any 1833 i la seva dona, la reina regent Maria Cristina, es va haver d'enfrontar a les aspiracions del príncep Carles Maria Isidre, germà del rei, a ocupar el tron. Va sorgir el moviment carlí, anticonsticionalista i defensor de la religió i la tradició. A Catalunya va rebre el suport de la zona prelitoral i de l'interior. Les guerres carlines van marcar la història del segle XIX.
En aquesta època es van produir també diversos aldarulls, com l'atac a propietats religioses a Barcelona, l'any 1835, l'assassinat massiu de carlins o l'afusellament de la mare del general carlí Ramon Cabrera.
Els anys 1836 i 1855 es van dur a terme desamortizacions dels béns eclesiàstics conegudes amb el nom dels seus impulsors: Mendizábal i Madoz, respectivament.
Catalunya, que va ser dividida en quatre províncies, va viure un procés creixent d'industrialització. L'any 1847 va ser inaugurat a Barcelona el Gran Teatre del Liceu, símbol de la nova burgesia.
L'any 1842, el general Espartero va ordenar el bombardeig de Barcelona des de Monjuïc com a resposta a l'aixecament de la ciutat. Més endavant, Espartero va haver d'exiliar-se a causa dels moviments de protesta encapçalats pel general Joan Prim, però va reaparèixer al govern l'any 1854.
L'any 1868, Isabel II va ser destronada quan l'almirall Topete va iniciar una insurrecció coneguda com "la Gloriosa". El final de segle va viure altres fets com ara l'atemptat mortal contra el general Prim o la renúncia del nou rei d'Espanya, Amadeu de Savoia, l'any 1872.
L'any 1873 es va proclamar la Primera República Espanyola, una etapa de forta inestabilitat. En poc temps hi va haver quatre presidents, entre els quals els catalans Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall.
L'any següent, el general Pavia va dissoldre les Corts i el general Martínez Campos es va pronunciar a favor de la restauració monàrquica en la figura d'Alfons XII. Així, es va posar fi a la República i va començar la Restauració.