A partir del 1479, Catalunya passa a formar part de la monarquia hispànica, conservant, però, els trets institucionals propis. "Memòria de Catalunya" dedica el capítol als esdeveniments del segle XVI.
Al segle XVI, la Corona d'Aragó va passar a formar part de la monarquia hispànica sota el regnat dels Habsburg.
En aquesta etapa, el Mediterrani havia perdut pes i importància econòmica, sobretot per l'amenaça de l'expansió turca i per l'atracció que exercien les Índies Occidentals descobertes per Colom. Durant els regnats de Carles I i de Felip II, Catalunya va haver de viure d'esquena a la descoberta d'Amèrica i tampoc no va poder intervenir a Europa. Castella es va imposar com a poder hegemònic a la Península.
Tot i això, Catalunya va mantenir els seus privilegis, ja que el rei Carles I els va confirmar i va jurar mantenir la unitat dels territoris de la Corona catalanoaragonesa. Aquest va ser un període d'entesa i harmonia entre Catalunya i la monarquia hispànica regida per la Casa d'Àustria, afavorit per la bona relació de Carles I amb Barcelona.
Felip II, però, va ser més distant amb Catalunya, tot i que també en va mantenir els privilegis i llibertats.
Igual que sota el regnat de Carles I, les Drassanes de Barcelona van ser un element cabdal en la construcció de vaixells per a les necessitats de la monarquia. D'allà van sortir les galeres i la nau capitana de Joan d'Àustria que van lluitar contra els turcs a la batalla de Lepant, l'any 1571.
Pel que fa a la cultura, diversos humanistes van començar a fer servir la llengua castellana, que es va anar estenent entre les classes benestants. Quant a l'art, encara es mantenia el gust pel gòtic, però convivia amb la penetració dels models renaixentistes arribats, sobretot, d'Itàlia.
La prosperitat al camp català va coincidir amb l'augment de la inseguretat, ja que diverses colles de bandolers assaltaven monestirs, poblacions i viatgers.
Tot i que els catalans van tenir poca presència i incidència a les empreses imperials, alguns hi van ser a primera fila, com Galceran de Cardona, Joan Buscà o Lluís de Requesens.
Pel que fa a l'Església, es va haver d'adaptar als canvis promoguts per Felip II. L'episcopat català també va viure en aquesta època l'efervescència del concili de Trento. D'altra banda, Ignasi de Loiola va començar a gestar l'orde dels jesuïtes.