Aquest capítol del programa "Memòria de Catalunya" analitza les principals característiques de l'art romànic, des de la fase incipient preromànica fins a la fase de transició cap al gòtic.
El romànic a Catalunya va acompanyar una època molt intensa, marcada per la societat comtal i per la cohesió del país.
Entre els segles IX i X, les esglésies constaven, majoritàriament, d'una sola nau rectangular i d'un petit absis. Les parets eren de fang encofrat i l'arc, de ferradura. Aquests trets són presents a comunitats monacals com la del monestir de Sant Miquel de Cuixà, o a edificis singulars com les esglésies de Sant Miquel, Sant Pere i Santa Maria, a Terrassa.
Al segle X es desenvolupa el model arquitectònic del cenobi, amb l'església enllaçada a les dependències monacals mitjançant el claustre, com a Sant Pere de Rodes.
Entre els segles X i XI es construeixen monestirs com Sant Pere de Casserres i es completen esglésies anteriors, com la de Sant Quirze de Pedret, amb dues naus i dos absis.
El sistema de construcció canvia, s'abandona l'encofrat i cal més precisió en el tall de la pedra. Els murs són gruixuts i els interiors poc il·luminats. La decoració exterior és llombarda, la volta, de canó, i la planta, de creu llatina i, en algun cas, de creu grega, com a Sant Cugat del Racó. L'edifici es completa amb un campanar o amb una cúpula, com a Sant Miquel de Cruïlles.
La decoració té una finalitat didàctica, com la portalada de Santa Maria de Ripoll, del segle XII, que és un llibre obert de la història de la Salvació.
El romànic és l'estil d'una munió d'esglésies dels Pirineus i de les esglésies que acompanyen els castells termenats de la frontera. El romànic de frontera aporta solucions específiques, com la Torre de Rialb, els finestrals de Gàver, l'església de Collfred, el cenobi benedictí de Sant Celdoni de Cellers, el claustre de Sant Sebastià dels Gorgs o el temple circular de Sant Pere el Gros, a Cervera.
Les parets interiors es cobreixen d'expressives pintures, com els retrats del Pantocràtor. També hi ha imatges i decoració a la pedra, com, per exemple, als capitells.
A Girona es conserva el tapís de la Creació, brodat a finals del segle XI, un dels dos grans tapissos romànics existents a tot el món.
A començaments del segle XII, el romànic acompanya els afanys de reforma de l'església mitjançant la renovació del moviment canonical, amb focus significatius com Vilabertran i l'Estany. Les canòniques s'estableixen a les terres arrencades a la frontera, com Sant Pere de Ponts, Sant Miquel de Montmagastre o Sant Pere d'Àger.
Amb el pas del temps, el romànic guanya complexitat i espectacularitat: en són una mostra els claustres catedralicis i monacals. La pintura aconsegueix una major expressivitat, com el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll.
Al segle XII es construeixen monestirs com Sant Pere de Camprodon o Gerri de la Sal, i cenobis com Sant Pere de Galligants.
El romànic també comença a aplicar-se a les catedrals de les terres noves, com la de Tarragona, iniciada l'any 1171, amb un claustre romànic tardà que és un model de transició cap al gòtic.
Al segle XIII, Lleida refà la catedral a partir d'un romànic de tres naus amb creuer, però amb la cobertura dels pilars d'estil gòtic.