"Memòria de Catalunya" parla, en aquest capítol, dels castells, edificacions defensives construïdes des de l'època romana fins al segle XVIII.
Els castells, units a les necessitats defensives, són fortificacions que ja van aixecar els romans i els visigots.
A l'edat mitjana, Catalunya es converteix en terra de castells, precisament per això es creu que "Catalunya" vol dir "terra de castells".
La invasió islàmica pel sud i la reacció carolíngia pel nord van establir una frontera, al segle IX, marcada pels rius Llobregat i Cardener i per la serra del Boumort. A la línia fronterera es va fer servir la fórmula dels castells termenats, confiats a un representant comtal: el vicari. Al segle X es densifica el territori fronterer, amb assentaments al voltant dels castells.
L'ocupació de les terres musulmanes al segle XI requereix el mateix sistema de defensa i es refan antigues fortificacions islàmiques. Els ordes militars sorgits de la nova mentalitat cristiana reben significatives fortificacions àrabs, com els templers, a Miravet, i els hospitalers, a Ulldecona.
Més endavant, els castells esdevenen una peça clau en la Catalunya baixmedieval, fragmentada en dominis senyorials. També és el moment de les viles fortificades, temoroses davant les agressions externes.
Els segles moderns recullen tota aquesta herència i assumeixen nous reptes militars. Les noves necessitats defensives requereixen nous recintes, com els de Montjuïc o Figueres, del segle XVIII.
Entre els segles XIX i XX es restauren molts castells amb una llarga història.