Història de Catalunya (Recull de vídeos)
Topic outline
-
HIMNE NACIONAL DE CATALUNYA -
PINTURES DE SANT CLIMENT DE TAÜLL -
FRONTALS D'AVIÀ I LA SEU D'URGELL -
ROMÀNIC CATALÀ S. XI i XII -
LA CATALUNYA COMTAL
En aquest capítol, el programa "Memòria de Catalunya" parla de la desfeta de l'imperi Carolingi i el creixement de l'autonomia dels comtats catalans. Pel que fa a l'art, s'inicia un nou estil: el romànic.
Al segle X, els comtes catalans comencen a tractar patrimonialment els seus dominis, traspassen en herència els comtats i els governen amb plena autonomia. Aquesta consolidació dels comtats contrasta amb la crisi de la monarquia francesa.
L'any 987, la dinastia carolíngia desapareix, com també els vincles que la unien als comtats. El nou referent és Roma i les concessions papals passen a substituir les carolíngies. Els comtats i els bisbats s'acosten cada vegada més.
Des del 929, al-Andalus és un poderós califat independent i els comtes hi mantenen relacions diplomàtiques. A finals del segle X, els musulmans duen a terme diversos atacs contra Manresa i Barcelona. Mentrestant, creix la riquesa als comtats, gràcies a la colonització de la zona fronterera, a l'augment de la població a l'interior, a la millora de la producció agrària, a l'increment del comerç i a la cohesió social.
En aquesta època es construeixen a Catalunya nous edificis religiosos i destacats monestirs benedictins, com ara Sant Benet de Bages o Montserrat, fundat per l'abat Oliba. Precisament, Oliba va ser una figura cabdal a cavall dels segles X i XI, període en què es van crear peces com els beatus i Vic i Ripoll van esdevenir importants focus de cultura. L'abat Oliba també va fer de mitjancer en els conflictes entre els comtes.
Es produeix una expansió del moviment canonical reformat sota la regla de Sant Agustí, que és adoptat per diverses comunitats. Entre els segles X i XI es viu una onada de construcció que fa servir un nou estil arquitectònic: el romànic.
-
CAROLINGIS I BENEDICTINS
Al segle IX es van fer esforços per consolidar la societat de la Catalunya comtal, és a dir, dels territoris que limitaven amb al-Andalus. "Memòria de Catalunya" parla d'aquesta època, en què els monestirs benedictins van yenir un paper important.
Després d'haver conquerit l'antiga Hispania visigoda, els musulmans van fer incursions contra el regne franc, fins que van ser vençuts a Poitiers l'any 732. Més endavant, els francs es van expandir cap al sud i, l'any 785, Girona es va lliurar al seu rei, Carlemany.
L'any 800, Carlemany va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. L'Imperi carolingi ocupava gairebé tot l'occident europeu i l'any 801 va conquerir també Barcelona. La frontera meridional de l'imperi va quedar fixada en una línia que unia els rius Llobregat, Cardener i la serra del Boumort.
Aquest territori es va estructurar en comtats i el vell orde monacal tradicional es va substituir pel benedictí. Els cenobis benedictins van incidir en el desenvolupament econòmic i en la penetració cristiana a les zones de muntanya.
L'any 840, la mort del fill i successor de Carlemany, Lluís el Piadós, va iniciar una crisi, i, el 843, l'imperi es va dividir en tres parts, amb el naixement de França i Alemanya. Al sud del regne francès, els comtats van anar consolidant vies d'autonomia. El comte Guifré el Pelós va unificar sota el seu mandat bona part del territori català.
En aquesta època, al territori català es construeixen moltes edificacions religioses noves, com el monestir de Santa Maria de Ripoll (880), i se'n refan d'altres ja existents, com el monestir de Sant Pere de Rodes. L'orde benedictí hi va arribar a tenir un centenar de cases, amb una gran influència per a la història del país, pel ressò artístic i cultural i per la incidència en el desenvolupament social.
El segle IX va servir per cohesionar la societat comtal. Tot i que no hi va haver enfrontaments amb el territori d'al-Andalus, sí que hi va haver diverses incursions mútues. Alguns atacs musulmans van afectar Barcelona, Girona i la Cerdanya, i algunes expedicions comtals es van endinsar en territori islàmic. L'any 897, en un enfrontament bèl·lic, va morir Guifré el Pelós, comte de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Cerdanya i Urgell.
-
DE L'IMPERI ROMÀ A L'ISLAM
"Memòria de Catalunya" tracta en aquest capítol de l'arribada dels visigots, primer, i dels àrabs, després. També de la conquesta d'una part del territori pels carolingis i de l'agonia de la civilització musulmana.
Entre els anys 395 i 410, l'Imperi romà no pot contenir la pressió dels pobles germànics, que n'acaben ocupant el territori. L'any 410, els visigots ocupen Roma i, cinc anys després, Ataülf, casat amb la princesa romana Gal·la Placídia, s'instal·la a Barcelona.
En aquesta època es manté la divisió territorial romana i molts trets de la seva organització. La societat conserva la base urbana com a eix del poder polític, militar i comercial.
L'any 711, els àrabs travessen l'estret de Gibraltar, comencen a ocupar el regne visigot i creen al-Andalus. Els àrabs van arribar fins a la Septimània, però la reacció carolíngia va comportar la conquesta d'una part del territori islàmic: les comarques pirinenques, Girona i Barcelona. La frontera es va estabilitzar, delimitada pels rius Llobregat i Cardener i per la serra del Boumort. A l'oest d'aquesta línia, la societat islàmica es va mantenir fins al segle XII, amb dos epicentres importants: Tortosa i Lleida.
Entre els anys 978 i 1007, els àrabs engegen campanyes contra els dominis cristians, però l'estratègia fracassa. Per la seva banda, els cristians duen a terme una sistemàtica ocupació de la terra de ningú, de manera que els comtats acosten línies a les terres lleidatanes.
El territori musulmà estava dividit en taifes, una de les quals era Tortosa. Lleida va quedar sota l'òrbita de Saragossa. El foment del luxe al voltant dels regnes de Taifes van minar la cohesió islàmica. En canvi, la societat cristiana s'havia anant enfortint.
L'any 1005, el comte d'Urgell va conquerir Balaguer i l'any 1148 Tortosa es va rendir al comte de Barcelona. L'any següent, els comtes de Barcelona i d'Urgell van conquerir Lleida. Va ser el final de la dominació musulmana a Catalunya.
-
LA MONEDA: MIRALL DEL TEMPS
Les monedes d'ara són diners. Les monedes d'abans, les antigues, ja no valen com a diner, però tenen una altra vàlua: són testimonis i documents històrics. En aquest vídeo es mostra l'evolució de la moneda a Catalunya, des dels temps dels grecs fins a l'actualitat.
-
EL CÍSTER
Al segle XII es creen a Catalunya els monestirs de Santes Creus, Vallbona de les Monges i Poblet. "Memòria de Catalunya" dedica el capítol al Císter i la seva expressió arquitectònica.
La reforma del monacat benedictí, propiciada al monestir de Cîteaux entre els segles XI i XII, va donar lloc a un nou orde religiós de gran vitalitat: el Císter. El seu principal impulsor va ser Bernat de Claravall.
Santes Creus va ser el primer monestir cistercenc establert a Catalunya, després d'alguns assentaments provisionals, com ara el de Valldaura. De la seva construcció en destaca el claustre gòtic, construït al segle XIV en substitució de l'inicial, d'estil romànic. A Santes Creus hi ha les despulles de Pere el Gran i de Jaume II, acompanyats d'alguns familiars i auxiliars.
La branca femenina del Císter està representada al monestir de Vallbona de les Monges, creat l'any 1160, que encara està actiu. El monestir reflecteix el pas del romànic al gòtic. Hi descansen reines com l'esposa de Jaume I, Violant d'Hongria.
El monestir més destacat és el de Poblet, creat el 1153, que continua sent testimoni de l'evolució de l'orde. Es va convertir en el panteó dels monarques de la Corona d'Aragó, com mostren les tombes refetes per Frederic Marès.
-
CATEDRALS
"Memòria de Catalunya" fa un recorregut detallat per les vuit catedrals catalanes: la Seu d'Urgell, Vic, Girona, Barcelona, Tarragona, Lleida, Tortosa i Solsona.
El cristianisme ha esdevingut un dels eixos articuladors d'Europa, evidenciat en la base cultural i en gran part del patrimoni artístic. Una mostra d'aquest patrimoni són les esglésies, que a cada diòcesi havien d'acollir la seu del bisbe i el capítol canonical, i que a l'alta edat mitjana van esdevenir grans seus o catedrals.
Precisament, és la condició de seu catedralícia el que dóna nom a la Seu d'Urgell, amb una catedral romànica bastida, al segle XII, sobre una planta basilical de tres naus, cinc absis i un claustre.
La catedral de Vic és tota una barreja d'estils: campanar i cripta romànics, claustre gòtic, edifici neoclàssic i decoració pictòrica i mural refeta per Josep M. Sert entre els anys 1940 i 1945.
De la catedral de Girona destaquen l'escalinata i la façana barroques, l'església gòtica d'una sola nau i el Tapís de la Creació.
La catedral de Barcelona té la façana neogòtica, naus gòtiques, un magnífic cor, un sarcòfag d'alabastre que honora santa Eulàlia, la representació del Sant Crist de la batalla de Lepant i els sepulcres de personatges il·lustres, com sant Ramon de Penyafort.
Tarragona va recuperar la condició de seu arquebisbal d'una àmplia província eclesiàstica al segle XII. La seva catedral és el millor exemple de la transició del romànic al gòtic, amb tres naus gòtiques, belles escultures a la portalada, el retaule major del segle XV, el gran rosetó, el cimbori de creuer, els tapissos moderns, els sepulcres i els altars renaixentistes i barrocs.
La catedral de Lleida es troba sobre un turó i va substituir, al segle XII, la mesquita major de la darrera capital islàmica en territori català. Durants molts anys, fins al 1947, va ser destinada a usos militars. En destaquen el portal romànic, el claustre gòtic, el cimbori de transició i la nau coberta de volta de creueria al costat dels absis coberts amb voltes de quart d'esfera.
La catedral de Tortosa té la façana barroca, el temple i el claustre gòtics i retaules i murals barrocs que acompanyen la Mare de Déu de la Cinta.
Finalment, la catedral de Solsona, tot i les transformacions gòtiques i barroques, manté el seu origen romànic, visible en els absis i en la figura de la Mare de Déu del Claustre, dels segle XII.
-
LA CATALUNYA ROMANA
"Memòria de Catalunya" recorre els monuments deixats pels romans, especialment a Tarragona, i parla de la influència de la presència romana en la societat posterior.
La presència romana a la Península Ibèrica comença l'any 218 abans de Crist, moment en què les tropes romanes desembarquen a la colònia grega d'Empúries amb l'objectiu de lluitar contra els cartaginesos. A poc a poc, es van anar estenent pel territori, tot i que van haver de vèncer els pobles autòctons, anomenats ibers.
Roma imposa una civilització urbana i el patriciat urbà n'esdevé l'eix vertebrador. Els romans van crear una completa xarxa viària i van afavorir poblacions amb gran presència d'aigüa, com les fonts termals d'Aquis Voconis (Caldes de Malavella) o d'Aquae Calidae (Caldes de Montbui).
El món rural s'articula entorn de les vil·les, que combinen la part rústica i la urbana per explotar el camp amb esclaus.
La romanització deixa, a part dels monuments, una forta petjada; en són un exemple el dret, la llengua o la mentalitat.
La ciutat per excel·lència és Tarragona, la capital provincial, que va ser elevada a la categoria de colònia per Juli Cèsar i va arribar a tenir 30.000 habitants.
Al segle V, els pobles germànics es van situant dins l'Imperi romà, que es va erosionant internament fins a la desaparició de l'Imperi d'Occident l'any 475.
Els pobles germànics reben l'herència romana, com els visigots a la Península Ibèrica, i tracten de mantenir-ne els continguts, tot i que no poden frenar el procés de ruralització, l'estancament de l'economia, l'alentiment dels intercanvis comercials, les mutacions dels valors ideològics o les alteracions socials.
-
CASTELLS DE CATALUNYA
"Memòria de Catalunya" parla, en aquest capítol, dels castells, edificacions defensives construïdes des de l'època romana fins al segle XVIII.
Els castells, units a les necessitats defensives, són fortificacions que ja van aixecar els romans i els visigots.
A l'edat mitjana, Catalunya es converteix en terra de castells, precisament per això es creu que "Catalunya" vol dir "terra de castells".
La invasió islàmica pel sud i la reacció carolíngia pel nord van establir una frontera, al segle IX, marcada pels rius Llobregat i Cardener i per la serra del Boumort. A la línia fronterera es va fer servir la fórmula dels castells termenats, confiats a un representant comtal: el vicari. Al segle X es densifica el territori fronterer, amb assentaments al voltant dels castells.
L'ocupació de les terres musulmanes al segle XI requereix el mateix sistema de defensa i es refan antigues fortificacions islàmiques. Els ordes militars sorgits de la nova mentalitat cristiana reben significatives fortificacions àrabs, com els templers, a Miravet, i els hospitalers, a Ulldecona.
Més endavant, els castells esdevenen una peça clau en la Catalunya baixmedieval, fragmentada en dominis senyorials. També és el moment de les viles fortificades, temoroses davant les agressions externes.
Els segles moderns recullen tota aquesta herència i assumeixen nous reptes militars. Les noves necessitats defensives requereixen nous recintes, com els de Montjuïc o Figueres, del segle XVIII.
Entre els segles XIX i XX es restauren molts castells amb una llarga història.
-
EL GÒTIC
"Memòria de Catalunya" dedica el capítol al moviment gòtic, que es va iniciar entre els segles XII i XIII i que es va allargar fins al segle XVI. Aquest nou estil arquitectònic va arribar a palaus, castells, esglésies, catedrals, llotges i edificis civils.
El pas del segle XII al XIII el marca la recerca de noves solucions arquitectòniques i decoratives identificades amb l'esplendor política i econòmica baixmedieval. Apareix el gòtic, que ràpidament s'escampa per tota l'Europa occidental i que s'aplica a palaus, castells, esglésies, catedrals, monestirs i edificis civils.
Els nous corrents religiosos també s'apunten al gòtic, com els ordes cistercencs o els mendicants. El císter té a Catalunya tres importants mostres: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges.
Aquest nou estil va influenciar també els grans edificis catedralicis. A la seu de Tarragona, iniciada l'any 1171, destaquen les voltes d'ogives, els dos pisos de columnes i el llanternó. A la de Lleida, del 1203, es combina el romànic i el gòtic, que és ben present al claustre i al campanar.
El gòtic també es va aplicar als edificis del ordes mendicants: franciscans, dominics, carmelites, trinitaris, agustins i mercedaris. N'és una mostra el claustre de les clarisses de Tortosa.
Pel que fa al gòtic civil, en són una mostra l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, el castell palau de Verdú o l'ampliació de les Drassanes i la muralla de Barcelona.
Més endavant es van iniciar grans construccions, com la catedral gòtica de Barcelona, iniciada l'any 1298; l'església i el monestir de monges clarisses de Pedralbes; la seu de Manresa; l'església de Santa Maria del Mar, a Barcelona; la catedral, el palau episcopal i les muralles, a Girona; la catedral i el palau episcopal, a Tortosa, i l'església de Castelló d'Empúries, iniciada el 1310.
Durant els darrers anys del segle XIV i al llarg del segle XV es van dur a terme grans construccions urbanes, com el Palau de la Generalitat, iniciat l'any 1416; l'hospital de Santa Maria, a Lleida; el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, o la cartoixa de Montalegre, a Tiana.
L'escultura gòtica està representada per artistes com el mestre Bartomeu de Girona, autor del retaule major de la seu gironina, Jaume Cascalls o Jordi de Déu.
Pel que fa a la pintura, cal destacar Lluís Borrassà, Jaume Ferrer Bassa, els germans Serra, Bernat Martorell, Jaume Huguet o Lluís Dalmau.
-
EL BARROC
"Memòria de Catalunya" fa un repàs de les principals obres que pertanyen al barroc, un moviment artístic que es va iniciar al segle XVII i es va allargar fins a finals del segle XVIII.
L'art barroc va començar a omplir les ciutats a partir del segle XVII, amb mostres com la Casa de Convalescència de Barcelona o la pujada a l'església de Sant Martí Sacosta i la façana de la catedral, a Girona.
L'any 1715 es va construir la Ciutadella de Barcelona, per Reial Decret de Felip V, i el Palau del Governador.
En aquesta època es va impulsar la xarxa viària i de regadiu, es van dur a terme diversos plans urbanístics i es van crear noves poblacions, com Sant Carles de la Ràpita o Almacelles.
També es van construir edificis com el castell de Sant Ferran, a Figueres, i convents i esglésies, com el convent de Sant Rafael, a la Selva del Camp.
Cal destacar façanes barroques com les de Santa Maria de Calella, Sant Antolí d'Aitona, Sant Martí de Maldà, l'església de Poblet o els Josepets, l'església de Betlem, la de Sant Sever i la de Sant Felip Neri de Barcelona. També Santa Maria de Moià, la Santa Cova de Manresa o Santa Maria de Sant Celoni.
Així mateix cal esmentar santuaris de devoció mariana, com el de la Mare de Déu de la Gleva, a les Masies de Voltegrà. Altres construccions barroques són l'església de Sant Miquel del Port i el convent de Sant Agustí Nou, a Barcelona.
Pel que fa l'arquitectura civil, en són una mostra els palaus dels carrers Montcada i Portaferrissa, els palaus Moja i de la Virreina, la Llotja, la façana de la Generalitat i les millores a l'edifici de l'Ajuntament, a Barcelona; la Universitat de Cervera; el palau Bofarull, a Reus; els palaus episcopals de Solsona i Barcelona i l'Ajuntament de Cervera.
Un dels elements més característics del barroc són els retaules d'artistes com Agustí Pujol, els germans Josep i Llàtzer Tremulles, Bernat Vilà, Joan Roig (pare i fill), Carles Sales, Francesc Santacruz o els germans Antoni i Marià Riera. Cal destacar els retaules de les catedrals de Barcelona i Tarragona o les esglésies de Verdú, Mataró, Cadaqués, Igualada, Arenys de Mar, Santa Agnès de Malanyanes, Sant Llorenç de Morunys o el Santuari del Miracle, a Riner.
Pel que fa a la pintura, cal destacar Pere Pau Muntanya, Pau Priu i, sobretot, Antoni Viladomat, amb la seva obra a l'església de Santa Maria de Mataró.
-
EL ROMÀNIC
Aquest capítol del programa "Memòria de Catalunya" analitza les principals característiques de l'art romànic, des de la fase incipient preromànica fins a la fase de transició cap al gòtic.
El romànic a Catalunya va acompanyar una època molt intensa, marcada per la societat comtal i per la cohesió del país.
Entre els segles IX i X, les esglésies constaven, majoritàriament, d'una sola nau rectangular i d'un petit absis. Les parets eren de fang encofrat i l'arc, de ferradura. Aquests trets són presents a comunitats monacals com la del monestir de Sant Miquel de Cuixà, o a edificis singulars com les esglésies de Sant Miquel, Sant Pere i Santa Maria, a Terrassa.
Al segle X es desenvolupa el model arquitectònic del cenobi, amb l'església enllaçada a les dependències monacals mitjançant el claustre, com a Sant Pere de Rodes.
Entre els segles X i XI es construeixen monestirs com Sant Pere de Casserres i es completen esglésies anteriors, com la de Sant Quirze de Pedret, amb dues naus i dos absis.
El sistema de construcció canvia, s'abandona l'encofrat i cal més precisió en el tall de la pedra. Els murs són gruixuts i els interiors poc il·luminats. La decoració exterior és llombarda, la volta, de canó, i la planta, de creu llatina i, en algun cas, de creu grega, com a Sant Cugat del Racó. L'edifici es completa amb un campanar o amb una cúpula, com a Sant Miquel de Cruïlles.
La decoració té una finalitat didàctica, com la portalada de Santa Maria de Ripoll, del segle XII, que és un llibre obert de la història de la Salvació.
El romànic és l'estil d'una munió d'esglésies dels Pirineus i de les esglésies que acompanyen els castells termenats de la frontera. El romànic de frontera aporta solucions específiques, com la Torre de Rialb, els finestrals de Gàver, l'església de Collfred, el cenobi benedictí de Sant Celdoni de Cellers, el claustre de Sant Sebastià dels Gorgs o el temple circular de Sant Pere el Gros, a Cervera.
Les parets interiors es cobreixen d'expressives pintures, com els retrats del Pantocràtor. També hi ha imatges i decoració a la pedra, com, per exemple, als capitells.
A Girona es conserva el tapís de la Creació, brodat a finals del segle XI, un dels dos grans tapissos romànics existents a tot el món.
A començaments del segle XII, el romànic acompanya els afanys de reforma de l'església mitjançant la renovació del moviment canonical, amb focus significatius com Vilabertran i l'Estany. Les canòniques s'estableixen a les terres arrencades a la frontera, com Sant Pere de Ponts, Sant Miquel de Montmagastre o Sant Pere d'Àger.
Amb el pas del temps, el romànic guanya complexitat i espectacularitat: en són una mostra els claustres catedralicis i monacals. La pintura aconsegueix una major expressivitat, com el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll.
Al segle XII es construeixen monestirs com Sant Pere de Camprodon o Gerri de la Sal, i cenobis com Sant Pere de Galligants.
El romànic també comença a aplicar-se a les catedrals de les terres noves, com la de Tarragona, iniciada l'any 1171, amb un claustre romànic tardà que és un model de transició cap al gòtic.
Al segle XIII, Lleida refà la catedral a partir d'un romànic de tres naus amb creuer, però amb la cobertura dels pilars d'estil gòtic.
-
EL CÍSTER I LA COHESIÓ DEL PAÍS
"Memòria de Catalunya" dedica aquest capítol al naixement del Císter, amb exponents com ara el monestir de Poblet, Santes Creus o Vallbona de les Monges.
Al segle XII, els comtats catalans van iniciar la darrera etapa de la seva expansió territorial cap al sud. L'any 1148, Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, va arribar fins a l'Ebre i va conquerir definitivament Tortosa. L'any següent, amb la col·laboració del comte d'Urgell, es va apoderar de la ciutat de Lleida.
El casal de Barcelona funciona com a cohesionador, ja que Ramon Berenguer IV és el comte més poderós i, a més, ostenta el tractament de príncep d'Aragó, gràcies a la unió matrimonial amb Peronella, hereva del regne aragonès. El territori es comença a percebre de manera unitària i a rebre el nom de Catalunya.
A les terres centrals sorgeix un nou corrent de reforma de l'església: el Císter. Es tracta d'un nou orde religiós que recuperar la fidelitat a la regla benedictina. El seus principals exponents es troben a la Roca del Vallès, Valldaura, Santes Creus o Poblet. El Císter té un estil arquitectònic propi, de transició del romànic al gòtic.
De les impressionats instal·lacions del monestir de Poblet cal destacar l'església, el retaule renaixentista, el claustre amb un brollador central, la sala capitular i la biblioteca. Al monestir hi ha els sepulcres reials de Pere III, Jaume I, Joan I, Joan II i del príncep de Viana.
Pel que fa al monestir de Santes Creus, hi ha enterrats Pere el Gran, que va incorporar el regne de Sicília a la Corona d'Aragó; el seu col·laborador, l'almirall Roger de Llúria; Jaume II el Just i la seva primera muller, Blanca d'Anjou, i Margarida de Prades, segona esposa de Martí l'Humà.
La branca femenina de l'orde cistercenc està representada al monestir de Vallbona de les Monges, un conjunt impressionant on reposen les restes de la reina Violant d'Hongria, muller de Jaume I.
A més del Císter, les cartoixes van representar una altra manera de viure la religiositat. A Catalunya, els primers cartoixans, protegits per Alfons el Cast, es van instal·lar a Scala Dei. A la Conreria, a la cartoixa de Montalegre, encara hi queda una comunitat cartoixana en funcionament.
En aquesta època, també va penetrar a Catalunya l'orde dels canonges reformats de sant Norbet, amb una comunitat a Bellpuig de les Avellanes.
-
ELS MONJOS GUERRERS
El programa "Memòria de Catalunya" dedica aquest capítol als templers i a l'orde dels hospitalers. Aquests dos ordes religiosos i militars van participar en la conquesta de les terres meridionals de Catalunya i van aconseguir gran poder i riquesa.
A començament del segle XII, als ideals de reforma eclesiàstica es va unir la idea de la guerra justa contra l'islam i el desig de recuperar i venerar el llocs sants de Palestina. Aquest fet va afavorir l'aparició dels ordes militars, que combinaven la vocació assistencial i de defensa dels pelegrins que anaven a Terra Santa amb l'ús de les armes.
L'ordre del Temple va tenir el suport incondicional del Císter i com a valedor sant Bernat de Claravall. L'origen de l'orde dels hospitalers va ser un hospital per a pelegrins a la ciutat d'Amalfi, i a mitjan segle XII els seus membres van començar a fer servir les armes.
Aquesta va ser una etapa creixent, amb una revifalla de les conquestes i una expansió territorial encapçalada per Ramon Berenguer III el Gran. Es van conquerir de manera efímera les Balears i es va ampliar la relació de Barcelona amb les ciutats marineres italianes.
La mort prematura d'Alfons el Batallador, rei d'Aragó, va deixar el regne en mans dels ordes militars i religiosos. Aquest fet singular es va solucionar el 1137 amb la unió dinàstica entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Peronella, hereva aragonesa, i amb fortes compensacions en patrimoni als ordes.
L'any 1148, amb la caiguda de Tortosa, els hospitalers es van quedar el castell d'Amposta i els templers van rebre Ascó, Miravet i Horta de Sant Joan. L'any 1149, la conquesta de Lleida va donar als templers la fortalesa de Gardeny i als hospitalers propietats a la ciutat de Lleida i a Térmens.
La presència dels ordes va facilitar la repoblació de la Catalunya Nova. Els ordes es van convertir en grans senyors territorials i jurisdiccionals i van estructurar l'espai en comandes.
Els ordes militars van acompanyar les grans empreses catalanes, com la conquesta i repoblació de Mallorca i València.
Climent V, el primer papa d'Avinyó, va suprimir l'orde del Temple, i les seves possessions van passar a l'orde de l'Hospital.
Els hospitalers va acompanyar expedicions de la Corona d'Aragó, com ara la conquesta de Sardenya i la defensa dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Després de ser expulsats de l'illa de Rodes es van instal·lar a l'illa de Malta, per això l'orde de l'Hospital també s'anomena orde de Malta.
-
DE CASP A NÀPOLS
L'any 1412, Ferran I, de la dinastia dels Trastàmara, surt elegit rei gràcies als pactes del compromís de Casp. "Memòria de Catalunya" analitza el seu regnat i el del seu fill Alfons el Magnànim, que va conquerir Nàpols i hi va instal·lar la cort.
L'any 1410, el rei Martí l'Humà mor sense descendència reconeguda. L'oligarquia burgesa de Barcelona proposa que es reuneixi un parlament representatiu dels estaments de la Corona d'Aragó per triar-ne el successor. L'any 1412, es troben a Casp els representants d'Aragó, València i Catalunya per analitzar el drets dels candidats. Només dos, però, tenen possibilitats: el comte Jaume d'Urgell i Ferran de Tràstamara, nét de Pere el Cerimoniós.
La sentència va ser favorable a Ferran, que havia tingut el suport de Castella, del papa Benet XIII i del dominic Vicent Ferrer. El comte d'Urgell no la va acceptar i s'hi va revoltar. La presa de Balaguer va comportar la fi del comtat d'Urgell i del vescomtat d'Àger i l'empresonament del comte Jaume II d'Urgell al castell de Xàtiva, on va morir l'any 1433.
Ferran I va aconseguir mantenir l'herència de Martí l'Humà a Sicília i Sardenya i va pactar una treva amb Gènova. L'any 1415 va retirar l'obediència al papa Benet XIII, el papa d'Avinyó, que es va recloure a Peníscola, on va morir l'any 1422.
L'any 1416, mor Ferran I i el tron passa al seu fill Alfons el Magnànim. El nou rei va protagonitzar diverses victòries al sud d'Itàlia fins que, el 1442, va entrar a Nàpols, on va establir la cort. Sota la seva influència va ser elegit papa Calixt III, el primer de la família valenciana dels Borja.
A la cort de Nàpols es van potenciar totes les expressions artístiques. En pintura destaquen artistes com ara Borrassà, Martorell, Lluís Dalmau, Jacomart o Jaume Huguet i la influència de la pintura flamenca de Jan Van Eyck.
Alfons el Magnànim va esdevenir per a molts europeus l'esperança per a la recuperació de l'imperi Bizantí, sobretot després que el 1453 els turcs convertissin Constantinoble, hereva de l'imperi Romà, en la islàmica Istanbul.
Mentrestant, Barcelona es fragmenta en l'oligàrquica biga i la popular busca. La busca va assolir el poder l'any 1453.
L'any 1458 mor el rei Alfons a Nàpols. El seu germà Joan va heretar els regnes de la Corona d'Arago i el seu fill il·legítim Ferran, Nàpols.
-
CRÉIXER SOTA LA CRISI
"Memòria de Catalunya" dedica aquest capítol al segle XIV, un ètapa de gran plenitud, amb l'expansió marítima pel Mediterrani, que va posar fi a situacions de crisi social i econòmica i amb el compromís de Casp per solucionar els problemes successoris.
La Catalunya de començaments del segle XIV, amb el regnat de Jaume II el Just, és la de màxima expansió pel Mediterrani. El monarca català va regnar també a Sardenya i Còrsega i va recuperar la zona d'Alacant a Guardamar. La continuïtat sobre Sicília la va assegurar el seu germà, Frederic.
En aquesta etapa, després de la lluita dels almogàvers contra els turcs, es va produir un conflicte amb les autoritats gregues. L'assassinat del cabdill almogàver Roger de Flor va ser l'espurna de la revolta coneguda com "venjança catalana". Ramon Muntaner, protagonista i testimoni presencial, en va deixar testimoni a la seva "Crònica".
El regnat de Jaume II va comportar un reforçament de l'autoritat reial i la incorporació definitiva a la seva sobirania de la Vall d'Aran, l'any 1313. En l'àmbit cultural, l'any 1300 va crear la Universitat de Lleida, la primera de la Corona d'Aragó, i va donar suport a figures com ara el metge Arnau de Vilanova o l'escriptor Ramon Llull.
Després de la mort de Jaume II, el regne va passar a mans del seu fill Alfons el Benigne, després de la renúncia del primogènit, Jaume.
Durant el regnat de Pere el Cerimoniós, Catalunya va viure una davallada del seu pes polític, en benefici primer de València i, després, de Castella. L'any 1348, una gran epidèmia de pesta negra hi va tenir efectes devastadors. A més, a la crisi demogràfica i la falta d'aliments es van unir plagues i terratrèmols.
Un fet important d'aquesta etapa va ser la constitució de la Generalitat, l'any 1359, a les corts de Cervera. També va ser un època d'esplendor del gòtic, amb edificis singulars a Barcelona (Drassanes, Santa Maria del Mar, Consell de Cent, Palau Reial...) i a la resta de Catalunya.
A Pere el Cerimoniós el va substituir el seu fill Joan I el Caçador, que va protegir figures de lletres com Bernat Metge. En morir sense descendència, el regne va passar al seu germà Martí I l'Humà, que també va morir sense descendència l'any 1410. Després de dos anys d'interregne, el problema successori es resoldria amb el compromís de Casp. Aquesta va ser la fi de la dinastia de la casa de Barcelona, vigent des dels temps de Guifré el Pelós.
-
CATALUNYA DINS LA MONARQUIA HISPÀNICA
A partir del 1479, Catalunya passa a formar part de la monarquia hispànica, conservant, però, els trets institucionals propis. "Memòria de Catalunya" dedica el capítol als esdeveniments del segle XVI.
Al segle XVI, la Corona d'Aragó va passar a formar part de la monarquia hispànica sota el regnat dels Habsburg.
En aquesta etapa, el Mediterrani havia perdut pes i importància econòmica, sobretot per l'amenaça de l'expansió turca i per l'atracció que exercien les Índies Occidentals descobertes per Colom. Durant els regnats de Carles I i de Felip II, Catalunya va haver de viure d'esquena a la descoberta d'Amèrica i tampoc no va poder intervenir a Europa. Castella es va imposar com a poder hegemònic a la Península.
Tot i això, Catalunya va mantenir els seus privilegis, ja que el rei Carles I els va confirmar i va jurar mantenir la unitat dels territoris de la Corona catalanoaragonesa. Aquest va ser un període d'entesa i harmonia entre Catalunya i la monarquia hispànica regida per la Casa d'Àustria, afavorit per la bona relació de Carles I amb Barcelona.
Felip II, però, va ser més distant amb Catalunya, tot i que també en va mantenir els privilegis i llibertats.
Igual que sota el regnat de Carles I, les Drassanes de Barcelona van ser un element cabdal en la construcció de vaixells per a les necessitats de la monarquia. D'allà van sortir les galeres i la nau capitana de Joan d'Àustria que van lluitar contra els turcs a la batalla de Lepant, l'any 1571.
Pel que fa a la cultura, diversos humanistes van començar a fer servir la llengua castellana, que es va anar estenent entre les classes benestants. Quant a l'art, encara es mantenia el gust pel gòtic, però convivia amb la penetració dels models renaixentistes arribats, sobretot, d'Itàlia.
La prosperitat al camp català va coincidir amb l'augment de la inseguretat, ja que diverses colles de bandolers assaltaven monestirs, poblacions i viatgers.
Tot i que els catalans van tenir poca presència i incidència a les empreses imperials, alguns hi van ser a primera fila, com Galceran de Cardona, Joan Buscà o Lluís de Requesens.
Pel que fa a l'Església, es va haver d'adaptar als canvis promoguts per Felip II. L'episcopat català també va viure en aquesta època l'efervescència del concili de Trento. D'altra banda, Ignasi de Loiola va començar a gestar l'orde dels jesuïtes.
-
DE LA GUERRA AL REDREÇ
"Mèmòria de Catalunya" dedica el capítol als conflictes del segle XV, com les revoltes remences o la guerra civil catalana.
L'any 1458 mor el rei Alfons el Magnànim a Nàpols, després de vint-i-sis anys sense trepitjar els seus dominis a la Península ni veure la seva esposa Maria. El succeeix el seu germà, Joan II.
El rei Joan II i el seu primogènit, Carles d'Aragó, príncep de Viana, tenien una mala relació i posicions enfrontades. L'any 1460, el rei empresona el seu fill a Morella acusat de traïció. El Consell de Cent i la Generalitat es van oposar al monarca, que l'any 1461 va claudicar i acceptar la lloctinència del seu fill. Carles, però, va morir el mateix any i l'hereu va passar a ser el seu germanastre Ferran.
A la Catalunya Vella, la pagesia acumulava tensions a causa dels mals usos i el domini senyorial. L'any 1462 va esclatar la primera revolta remença i el rei Joan II va entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General. El Consell el va desposseir de la corona i va començar la guerra civil catalana.
Buscaires i remences van fer costat al rei Joan II, mentre s'hi oposaven l'oligarquia de les principals ciutats i viles, el clergat, els nobles i el Consell del Principat.
Mentre la guerra continuava, l'any 1463 el rei francès va ocupar i es va annexionar els comtats del Rosselló i la Cerdanya.
Joan II va casar l'hereu Ferran amb Isabel i va obtenir així el suport total de Castella per guanyar la guerra. L'any 1472, la capitulació de Pedralbes va posar fi a deu anys d'enfrontaments.
El rei Joan II va morir l'any 1479. Ferran, el seu fill i hereu, va viure a Castella. Va ser coronat com a Ferran V al costat de la seva esposa Isabel I. Ferran va materialitzar la unió dinàstica amb Castella.
L'any 1484 es van revifar les queixes dels pagesos, que van donar peu a una nova revolta remença. El conflicte es va resoldre l'any 1486 amb una sentència arbitral favorable a la pagesia.
A finals del segle XV, el monarca va imposar la presència de la Inquisició castellana i, el 1492, els jueus van ser expulsats de tots els dominis dels Reis Catòlics.
L'any 1493, el rei Carles VIII de França va retornar els comtats de Rosselló i Cerdanya. Aquest mateix any, l'almirall Colom va tornar del Nou Món i va visitar els reis a Sant Jeroni de la Murtra. L'obertura a l'Atlàntic va canviar totalment l'escenari.
Ferran II va morir l'any 1516. Aleshores, Catalunya s'integra a l'imperi de la monarquia hispànica.
-
POBLADORS I COLONITZADORS
Aquest capítol del programa "Memòria de Catalunya" recorre el país buscant les petjades dels primers éssers humans que hi van viure, del Paleolític fins a la creació de la ciutat grega d'Empúries.
Les terres de Catalunya van viure el procés d'hominització, en què l'ésser humà va evolucionar, es va adaptar als canvis climàtics, va desenvolupar la seva capacitat cranial, va aprendre a aprofitar els recursos naturals i va dominar el foc. D'aquesta època paleolítica queden coves i balmes i restes de pedra no polida.
Al Paleolític mitjà, l'home va millorar les seves eines i es van iniciar les creences religioses. Al Paleolític superior va incorporar materials nous, va crear objectes de guarniment personal i van sorgir manifestacions artístiques com ara pintures i mobles.
Al voltant de l'any 5.000 abans de Crist, l'home elabora instruments de pedra polida. Comença el Neolític, una etapa en què s'accentua el sedentarisme, gràcies a la domesticació dels animals i al conreu dels cereals. En aquesta època es treballa la ceràmica, la cistelleria i el tèxtil. Són d'aquesta època els monuments megalítics: megàlits, dòlmens i menhirs.
Cap al 2.500 abans de Crist, l'home domina un metall: el coure. Després aprèn a fer aliatges, com ara el bronze. Comença l'edat del Bronze, amb una major diversitat en la producció d'estris. Els difunts s'incineren i les cendres s'introdueixen en urnes.
Amb l'arribada dels fenicis procedents del Mediterrani oriental empesos per l'afany de comerç, també arriben productes sumptuaris. La combinació de la influència fenícia i grega amb el substrat autòcton fa néixer la cultura ibèrica.
Les ciutats iberes se situen en llocs elevats i tenen carrers enllosats, clavegueram, cisternes d'aigua, sitges per al gra i una estructura defensiva. En aquesta època es treballa l'armament, l'orfebreria i les joies.
Els grecs van establir una important colònia a Empúries, que reproduïa el model urbanístic de la metròpoli. Van difondre l'ús de la moneda i productes nous com l'oli i el vi.
-
RELIGIOSITAT URBANA
Aquest capítol del programa "Memòria de Catalunya" parla de l'aplicació de l'estil gòtic a les construccions religioses i a l'aparició i extensió dels ordes mendicants, com ara els franciscans o els dominics.
El segle XIII està marcat per l'adopció d'un nou llenguatge artístic: el gòtic. En són una bona mostra les catedrals de Tarragona i Lleida, començades sota les normes del romànic, però adaptades al gòtic. Elements d'aquest estil, com els llanternons, es poden trobar a la catedral de Tarragona, a Sant Cugat del Vallès, a Vallbona de les Monges, a Poblet o a Santes Creus.
L'esplendor de l'època anima la construcció de nous edificis religiosos, com la catedral de Barcelona, la Seu de Girona, la catedral de Vic o l'església de Santa Maria del Mar, concebuda el 1328. Les donacions dels habitants de moltes poblacions contribueixen a aixecar nous temples. És el cas de Cervera, Montblanc, Balaguer, Santa Coloma de Queralt, Horta de Sant Joan, Castelló d'Empúries, Manresa o Tortosa.
Pel que fa a l'escultura i la pintura, continua la recerca de l'expressivitat de les figures i Crist passa a adoptar actituds humanes.
L'increment de la riquesa accentua les desigualtats socials i hi apareixen institucions assistencials adreçades als pobres, com la Pia Almoina, amb exponents a Barcelona i Girona. També es creen petits hospitals, alguns dels quals estan especialitzats a cuidar leprosos.
Entre els anys 1401 i 1406 es va edificar a Barcelona l'Hospital de la Santa Creu, creat per unir sis diferents hospitals de la ciutat per guanyar eficàcia.
Al segle XIII apareixen nous ordes religiosos que defugen la feudalitat. Es tracta dels ordes mendicants, com ara els franciscans i els dominics, que no tenen propietats i viuen de la mendicitat.
També n'apareixen branques femenines, com la creada a Tortosa, l'any 1233, sota l'advocació de santa Clara, amb les seguidores de les doctrines de sant Francesc, que es va estendre per tot Catalunya. També hi ha les deixebles de sant Domènec, que van néixer l'any 1351 al convent de Montsió, a Barcelona.
L'any 1237, la reina Elisenda de Montcada va fundar el monestir de monges clarisses de Pedralbes, un dels monuments més bells del gòtic monàstic. Després d'enviudar, la reina s'hi va retirar fins a la seva mort, on reposen les seves despulles.
Altres ordes mendicants presents a Catalunya van ser els carmelites, que hi van arribar l'any 1275, els agustins, els trinitaris i els antonians.
A Catalunya va néixer l'orde de la Mercè, amb la participació de Ramon de Penyafort i Pere Nolasc i el suport del rei Jaume I. L'ordre va ser aprovat l'any 1235 i tenia com a objectiu rescatar captius.
En aquesta època també van aconseguir un gran ressò moralistes com ara Francesc Eiximenis o Vicent Ferrer.
-
CASTELLS DE FRONTERA
Al segle X, els comtats catalans ocupen amb castells termenats els terrenys de la frontera que els separa d'al-Andalus. "Memòria de Catalunya" parla en aquest capítol de l'avanç comtal i de la conquesta gradual de les ciutats islàmiques.
Al segle X, entre els comtats i els espais islàmics se situava una àmplia franja de frontera, una terra desorganitzada i pràcticament buida que ocupava el Penedès, l'Anoia, una part del Solsonès, el sud de l'Alt Urgell, el Pallars i la conca de Tremp.
La cohesió social havia donat vigor a les famílies vicarials i vescomtals i la jerarquia eclesiàstica va assolir un paper destacat. Aquesta puixança es va projectar sobre la terra fronterera, que s'anava incorporant als comtats sota la fórmula dels castells termenats. Al llarg del segle X, la franja fronterera es va convertir en un regne amb 193 castells termenats.
Els castells esguarden la frontera i protegeixen la població del perill islàmic, al mateix temps que controlen els pobladors i els incrementen la pressió impositiva. L'element principal del castell és la torre, que passa de ser quadrada a ser rodona.
Al segle XI esclaten les divisions a al-Andalus, que es fragmenta en regnes de taifes amb dues capitals fortes: Tortosa i Lleida. Els sobirans de les taifes gasten grans quantitats de diners en ostentació i defensa.
Mentrestant, als dominis comtals comença la fase bèl·lica de la dinàmica expansiva. El bisbe d'Urgell conquereix Guissona i Arnau Mir de Tost, Àger. Amb la pèrdua de punts estratègics, la línia de defensa a Lleida queda trencada.
El territori dels castells es divideix en quadres, algunes de les quals esdeven nuclis destacats, com Verdú, sorgit del castell de Tàrrega. Després de conquerir-los, molts castells islàmics són aprofitats i es creen parròquies al seu costat.
En aquesta època, l'art romànic conviu amb el preromànic de les esglésies que no han estat reconstruïdes amb el nou estil. Moltes comunitats religioses s'estableixen a les zones frontereres.
L'ofensiva bèl·lica continua i, l'any 1105, el comte d'Urgell conquereix la important ciutat islàmica de Balaguer. Al sud, l'ocupació del Camp de Tarragona acosta els comtats a Tortosa. Tarragona torna a ser seu metropolitana i adquireix una capitalitat religiosa que contribueix a cohesionar les terres catalanes.
L'any 1126, a la batalla de Corbins, la frontera s'estabilitza, però tot fa pensar que la fi del domini islàmic s'acosta.
-
BURGESOS , NOBLES I PAGESOS
"Memòria de Catalunya" dedica el capítol al segle XIII, una etapa caracteritzada per la cohesió interna, el desenvolupament institucional, la projecció a la Mediterrània i l'expansió territorial a Mallorca, València i Sicília.
L'any 1213, la derrota de Pere el Catòlic a la batalla de Muret va posar fi al projecte de consolidació del poder sobre Occitània.
En aquesta època, les viles i ciutats van créixer en problació, perímetre i activitat. Els centres urbans es confirmen com a capitals de les regions, conegudes com vegueries. S'organitzen governs municipals, com els de Lleida i Perpinyà. El govern local de Barcelona, però, s'erigeix com a referent més destacat gràcies als privilegis atorgats pel rei Jaume I.
Bona part de la noblesa s'enriqueix amb els tributs aplicats a la població del camp, i alguns nobles gosen enfrontar-se al rei Jaume I, que rep el suport dels juristes, amb les seves teories basades en el dret comú o romà difós per personatges com ara Ramon de Penyafort.
L'any 1228, els principals estaments del país, reunits en Corts Generals, donen suport a la conquesta del regne musulmà de Mallorca. L'any següent, Jaume I en conquesta la capital. L'any 1231, al Tractat de Capdepera s'acorda deixar Menorca en mans dels musulmans, però amb tributs a la corona catalanoaragonesa. Eivissa és conquerida l'any 1235.
L'any 1238, Jaume I conquereix la ciutat de València i atorga al territori la qualitat de regne, amb furs i corts particulars.
L'any 1276, amb la mor de Jaume I, es divideixen els seus dominis. El fill segon, Jaume, rep el regne de Mallorca, amb Montpeller i els comtats de Rosselló i Cerdanya, presidits per Perpinyà, la capital del conjunt.
El primogènit, el rei Pere el Gran, rep la resta de territori, i ha de fer front a la revolta dels nobles. L'any 1238 hi incorpora el regne de Sicília.
L'oposició liderada pel papa i per França, excomunica el rei Pere i promou la invasió francesa del 1285. La marina catalana, liderada per Marquet, Mallol i Roger de Llúria, guanya la batalla a la flota francesa davant les illes Formigues. A la seva mort, els dominis de Pere el Gran es divideixen entre els seus fills. Jaume passa a ser rei de Sicília. Catalunya, Aragó i València són per al primogènit, Alfons el Liberal.
L'afermament nobiliari i la puixança municipal empenyen la vida civil, que manté els castells i basteix cases municipals, llotges i palaus fent servir el gòtic civil, amb edificis espaiosos i arcades ogivals.
L'arc gòtic s'aplica també a les construccions religioses, com les catedrals de Tarragona i Lleida, i als edificis cistercencs, on descansen les despulles dels protagonistes del segle XIII. Pere el Gran és enterrat al presbiteri de Santes Creus, on també hi ha Roger de Llúria i el rei Jaume II. A Poblet hi ha la tomba de Jaume I, i la seva muller, Violant d'Hongria, descansa a Vallbona de les Monges.
-
DE LA GUERRA DEL FRANCÈS A LA RESTAURACIÓ
"Memòria de Catalunya" dedica el capítol al segle XIX, iniciat amb la guerra del Francès, marcat per un gran nombre de revolucions i contrarevolucions i per l'alternança de períodes absolutistes i liberals.
La guerra del Francès, també anomenada guerra de la Independència, va tenir lloc entre el 1808 i el 1814. Napoleó, amb un exèrcit més poderós, va aconseguir proclamar rei d'Espanya el seu germà, Josep I Bonaparte.
A Catalunya, la lluita contra els francesos va tenir episodis destacats, com el segte de Girona, on va morir gairebé la meitat de la població civil de la ciutat; el sacrifi dels anomenats màrtirs de Barcelona, o l'enfrontament amb les tropes franceses al Bruc, que es va mitificar i va passar a ser un dels referents històrics amb més ressò.
Durant la guerra es van constituir a Catalunya les Juntes de Defensa, agrupades més endavant en la Junta Superior de Catalunya, que va actuar com un govern autònom, organitzant-ne la defensa, cobrant impostos i encunyant moneda pròpia. La Junta va participar de la mà d'Antoni de Capmany i Ramon Llàtzer de Dou a les Corts Constituents que es van reunir a Cadis, l'any 1812, i van aprovar una constitució liberal.
L'any 1812, Catalunya va ser annexionada a França i el territori es va dividir en quatre departaments. L'ocupació francesa va acabar l'any 1814, després de la signatura d'un armistici. Tot seguit, el rei Ferran VII va anul·lar les tasques legislatives de les corts de Cadis, va derogar la Constitució i va restablir l'absolutisme.
Es van produir diversos aixecaments per restablir la Carta Magna del 1812, fins que, el 1820, l'aixecament militar de Rafael de Riego va obligar Ferran VII a jurar la Constitució.
Ferran VII, però, va restaurar la monarquia absoluta l'any 1823, gràcies a la intervenció de l'exèrcit francès.
El monarca va morir l'any 1833 i la seva dona, la reina regent Maria Cristina, es va haver d'enfrontar a les aspiracions del príncep Carles Maria Isidre, germà del rei, a ocupar el tron. Va sorgir el moviment carlí, anticonsticionalista i defensor de la religió i la tradició. A Catalunya va rebre el suport de la zona prelitoral i de l'interior. Les guerres carlines van marcar la història del segle XIX.
En aquesta època es van produir també diversos aldarulls, com l'atac a propietats religioses a Barcelona, l'any 1835, l'assassinat massiu de carlins o l'afusellament de la mare del general carlí Ramon Cabrera.
Els anys 1836 i 1855 es van dur a terme desamortizacions dels béns eclesiàstics conegudes amb el nom dels seus impulsors: Mendizábal i Madoz, respectivament.
Catalunya, que va ser dividida en quatre províncies, va viure un procés creixent d'industrialització. L'any 1847 va ser inaugurat a Barcelona el Gran Teatre del Liceu, símbol de la nova burgesia.
L'any 1842, el general Espartero va ordenar el bombardeig de Barcelona des de Monjuïc com a resposta a l'aixecament de la ciutat. Més endavant, Espartero va haver d'exiliar-se a causa dels moviments de protesta encapçalats pel general Joan Prim, però va reaparèixer al govern l'any 1854.
L'any 1868, Isabel II va ser destronada quan l'almirall Topete va iniciar una insurrecció coneguda com "la Gloriosa". El final de segle va viure altres fets com ara l'atemptat mortal contra el general Prim o la renúncia del nou rei d'Espanya, Amadeu de Savoia, l'any 1872.
L'any 1873 es va proclamar la Primera República Espanyola, una etapa de forta inestabilitat. En poc temps hi va haver quatre presidents, entre els quals els catalans Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall.
L'any següent, el general Pavia va dissoldre les Corts i el general Martínez Campos es va pronunciar a favor de la restauració monàrquica en la figura d'Alfons XII. Així, es va posar fi a la República i va començar la Restauració.
-
ENTRE LA DESFETA I LA RECUPERACIÓ
"Memòria de Catalunya" dedica el capítol a un dels fets cabdals del segle XVIII: la guerra de Successió i la pèrdua de les institucions pròpies de Catalunya. Pel que fa a l'art, comença a introduir-se el neoclassicisme.
La mort sense descendència de l'últim monarca de la casa d'Àustria, Carles II, va afectar tota l'Europa occidental, a causa de l'extensió dels dominis hispànics. Els candidats al tron amb més possibilitats eren l'arxiduc Carles d'Àustria i el duc Felip d'Anjou. En el seu testament, però, el rei Carles II es mostrava favorable al candidat francès, així que Felip V va ser proclamat rei. Així començava la disnastia dels Borbons.
A Catalunya, els recels contra el nou monarca van fer que el país s'adherís a l'aliança antiborbònica que defensava l'opció de Carles d'Àustria. L'arxiduc es va instal·lar a Barcelona i va ser proclamat rei amb el nom de Carles III. Aquest va ser el detonant d'una guerra que va acabar guanyant Felip V.
El 1707, la derrota a la batalla d'Almansa va ser l'inici de la desfeta. L'any 1713, les potències europees van signar el tractat d'Utrecht, sense tenir en compte els interessos catalans. Tot seguit, els exèrcits aliats van abandonar la Península i Carles d'Àustria els seus partidaris. Barcelona va caure l'11 de setembre de 1714, defensada per Rafael Casanova. L'últim reducte a caure va ser Cardona, amb algunes partides armades com la de Bac de Roda, que van resistir fins a l'últim moment.
La guerra va minvar la població, amb molta gent exiliada, condemnada i perseguida, com el general Moragues o Antoni de Villarroel.
Es va suprimir la Generalitat i les institucions municipals van ser uniformitzades segons el model de Castella. El decret de Nova Planta de 1716 va posar en mans dels buròcrates castellans l'administració del país i la llengua castellana es va imposar com a idioma oficial de l'administració.
Les ciutats van viure importants transformacions. Barcelona va perdre bona part del barri de la Ribera per fer-hi la Ciutadella. A Figueres es va aixecar el castell de Sant Ferran i, a Lleida, el turó de la Seu es va convertir en zona militar.
Van desaparèixer la Universitat de Lleida, fundada per Jaume II, i la resta d'universitats repartides pel territori. L'any 1717 se'n va crear una de nova i única: la Universitat de Cervera.
A poc a poc, Catalunya va anar superant la crisi, amb una important recuperació econòmica, gràcies al creixement demogràfic, a la millora de la producció agrícola i a la reactivació del comerç, que, a partir del 1778, amb un decret de lliure comerç, es va obrir a Amèrica. També va començar un procés d'industrialització, bàsicament del cotó.
La il·lustració es va traduir en la creació de noves fundacions, escoles i acadèmies. En aquesta època van destacar personatges com Baldiri Rexach o el baró de Maldà, que feien servir la llengua popular. Hi van aparèixer composicions com "El cant dels ocells" o "El desembre congelat".
Pel que fa a la pintura, artistes com Antoni Viladomat, Francesc Tramulles, Pere Pau Muntanya o Francesc Pla, el Vigatà, van començar a introduir-hi el neoclassicisme.
-
CALLS I MORERIES
Les conquestes del segle XII van deixar dins la societat cristiana importants bosses de població musulmana i hebrea. "Memòria de Catalunya" parla de la convivència dels cristians amb aquestes dues comunitats.
A la Catalunya medieval van conviure ètnies i religions diferents de la cristiana, més nombrosa i dominant. Dels diversos grups minoritaris, el més important era el dels jueus, per la rellevància numèrica i pel prestigi social i econòmic.
Els jueus ja eren presents en temps visigòtics a ciutats com Tarragona. En l'època carolíngia van tenir una importància notable a Girona i Barcelona. Els comtes barcelonis els van confiar l'encunyació de moneda, però els van reconèixer una situació jurídica inferior.
A més de Barcelona i Girona, la seva presència encara és evident als carrers de ciutats com Lleida, Besalú, Balaguer, Cervera, Santa Coloma de Queralt, Montblanc, Tortosa, Valls o Lleida.
Els jueus s'agrupaven en aljames, el nucli organitzatiu de la ciutat format pels caps, els jutges, els rabins, les sinagogues i els cementiris. Vivien als calls, uns barris especials closos. Els calls van ser assaltats en moltes ocasions, enmig d'un clima d'intolerància.
A partir del segle XIV, els jueus van patir una forta pressió social que es va traduir en emigracions i conversions al cristianisme. Les persecucions van culminar amb la seva expulsió, l'any 1492, del territori de la monarquia dels Reis Catòlics.
La minoria musulmana també va tenir presència en terres catalanes. Els musulmans hi van arribar entre els anys 712 i 720 i es van establir tant al camp com a les ciutats. La toponímia encara en recorda la presència: Aitona, Almatret, Almenar, Massalcoreig, Algerri...
El domini islàmic va aportar importants innovacions en el món rural, amb noves tècniques de reg i nous cultius. La seva presència en l'àmbit urbà va reforçar la vida decadent de les ciutats.
Les conquestes de Tortosa i Lleida per part de Ramon Berenguer IV van posar fi a la presència del poder polític i militar islàmic. Tot i això, molts musulmans van continuar vivint a Catalunya, els anomenats mudèjars. Habitaven una zona especial, la moreria, a ciutats com Lleida o Tortosa. Es dedicaven bàsicament al camp, però també a oficis com el de menescal, calderer, terrisser, picapedrer, fuster...
La seva tècnica artísitica, amb el predomini de les formes geomètriques, és visible en edificis de Lleida, Agramunt, Cubells o Verdú.
La població morisca va deixar Catalunya l'any 1609 amb l'edicte d'expulsió de Felip III.
-
CATALUNYA SOTA EL FRANQUISME
El programa "Memòria de Catalunya" repassa les diferents etapes viscudes a Catalunya des del final de la Guerra Civil fins als últims anys del franquisme.
Després de la Guerra Civil, i fins als anys 50, Espanya va viure aïllada de la comunitat internacional. La situació es va començar a trencar amb la celebració a Barcelona, l'any 1952, del Congrés Eucarístic Internacional i amb els acords Franco-Eisenhower del 1953. L'any 1951, Espanya va ingressar a l'Organització Mundial de la Salut; l'any 1953, a la UNESCO i a l'Organització Intercional del Treball, i, el 1955, a l'Organització de les Nacions Unides. La inversió estrangera va començar a animar l'economia i Catalunya va començar a créixer per sobre de la mitjana espanyola.
El règim franquista va perseguir des del primer moment els símbols i institucions catalanes. Es va suprimir la Generalitat i el Parlament i algunes institucions van canviar de nom. També es va abolir el decret d'autonomia.
La repressió franquista va ser ferotge i sagnant, amb empresonaments, afusellaments i exilis. El 15 d'octubre de 1940, després d'un judici sumaríssim, Lluís Companys va ser afusellat al Fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.
La lluita armada contra el franquisme la van protagonitzar els maquis, amb una invasió frustrada de la Vall d'Aran el 1944. Els més coneguts van ser Quico Sabaté, mort a Sant Celoni en un enfrontament amb la Guàrdia Civil l'any 1960, i Ramon Vila, anomenat Caracremada, mort a Balsareny l'any 1963.
L'any 1947, les celebracions per l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat es van convertir en una de les primeres manifestacions públiques del catalanisme de postguerra. Va ser possible gràcies a la feina de la Comissió Abat Oliba, integrada per figures com Josep Benet, Fèlix Millet, Alexandre Cirici, Anton Cañellas, Joan Reventós o Manuel Ibáñez Escofet.
L'any 1951, amb la vaga de tramvies, es va produir una altra mostra de rebuig al franquisme, provocada per l'augment del cost de la vida i l'increment del preu dels bitllets. Una altra manifestació d'aquest tipus va ser la campanya del 1959 contra el director de "La Vanguardia Española", Luis Martínez de Galinsoga, per la seva actitud anticatalanista.
El món cultural va ser molt actiu, amb la creació de noves editorials, publicacions o l'aparició de moviments artístics com Dau al Set.
Els estudiants universitaris van protagonitzar, l'any 1966, la Caputxinada, quan es van tancar al convent dels Caputxins de Sarrià per constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants i les autoritats els van aïllar.
L'església també es va enfrontar al franquisme, l'any 1966, amb la campanya "Volem bisbes catalans" i amb la manifestació de capellans contra les tortures policials.
Altres entitats que van lluitar contra la situació van ser els sindicats, com Comissions Obreres, fundat el 1964; entitats com Òmnium Cultural o Rosa Sensat, i moviments com la Nova Cançó o l'escoltisme.
Als darrers anys del franquisme es va intentar aplegar tots els esforços contra la dictadura en l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans, l'any 1971, i en l'Assemblea de Catalunya, l'any 1972. Aquesta assemblea era una plataforma d'acció conjunta que tenia com a objectiu recuperar les institucions pròpies, amb reivindicacions com la llibertat democràtica, l'amnistia general i l'estatut d'autonomia.
Pel que fa l'art, van ser fets importants les inauguracions del Museu Picasso de Barcelona, el Teatre Museu Dalí de Figueres i la Fundació Joan Miró de Barcelona, una construcció projectada per Josep Lluís Sert.
-
LA VALL DE BOÍ
La Vall de Boí té un excepcional conjunt d'esglésies romàniques construïdes durant els segles XI i XII, que han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
L'any 2000, la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat el conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí, construïdes entre els segles XI i XII, que són una mostra del més pur romànic català.
En aquest reportatge es fa un recorregut per les esglésies de Taüll, Boí, Erill la Vall, Barruera, Cardet i Durro.
També es mostra el frontal de l'altar de l'ermita de Sant Quirc de Durro, amb la representació del martiri de sant Quirze i santa Julita, o la fusta tallada del "Davallament", d'Erill la Vall.
Moltes de les obres d'aquestes esglésies s'exhibeixen actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).
-
LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA
"Memòria de Catalunya" dedica el capítol al desenvolupament de l'autogovern de Catalunya després de la mort del general Franco.
L'actitud intransigent del règim franquista es va mantenir fins al final dels seus dies, amb fets esfereïdors com l'execució de Salvador Puig Antich, l'any 1974. El setembre de 1975, el règim va condemnar a mort i va executar cinc activistes del FRAP i ETA, un dels quals, Txiqui, va ser afusellat a Barcelona.
Francisco Franco va morir el 20 de novembre de 1975 i el rei Joan Carles I va prendre possessió com a cap de l'Estat dos dies després.
Durant els primers anys de la transició democràtica es van produir importants mobilitzacions de masses, com les convocades per l'Assemblea de Catalunya. L'11 de setembre de 1976, Sant Boi va viure la celebració de la Diada i, l'any següent, més d'un milió de persones es van manifestar a Barcelona per reclamar l'Estatut d'Autonomia i el restabliment de la Generalitat.
El 23 d'abril de 1976 va aparèixer el diari en català "Avui" i l'any 1977 es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana.
El 15 de juny de 1977 es van convocar les primeres eleccions democràtiques des del 1936. Tot seguit, el president del govern espanyol, Adolofo Suárez, va negociar amb Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili, el restabliment de la Generalitat i el seu retorn. Tarradellas va pronunciar el popular "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí" el 23 d'octubre de 1977.
La Constitució espanyola, aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978, va crear l'Estat de les autonomies i va definir Espanya com un estat social de dret, va reconèixer les llibertats públiques i la divisió de poders.
Després de la campanya "Volem l'Estatut" es va començar a redactar l'Estatut d'Autonomia, conegut com Estatut de Sau. El text, aprovat en referèndum el 25 d'octubre de 1979, establia l'organització del govern català i reconeixia Catalunya com una nacionalitat i el català, com la llengua pròpia.
L'aprovació de l'Estatut va comportar la convocatòria d'eleccions al Parlament el 20 de març de 1980, eleccions que van donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol, de Convergència i Unió.
Aquest va ser l'inici de la recuperació de símbols col·lectius, el més important dels quals va ser la llengua. També es va crear una policia pròpia, es va fer una nova divisió del territori i es van crear institucions bàsiques per al desenvolupament autonòmic, com el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el Consell Consultiu o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
El procés, però, va viure alguns ensurts, com el cop d'estat del 23 de febrer de 1981. També hi va haver entrebancs per aplicar l'Estatut i van aparèixer grups com Terra Lliure, de caràcter armat; la Crida i el Moviment de Defensa de la Terra.
La crisi econòmica dels anys 70 va comportar un fort augment de les reivindicacions laborals. Les conseqüències de la crisi es van notar els primers anys de la dècada dels 80, amb una disminució de la producció, una elevada taxa d'atur, suspensions de pagaments i pèrdua de pes de l'economia catalana. Durant la segona meitat dels 80, però, es va començar a viure una certa recuperació.
L'octubre de 1986 va arribar un impuls de primer ordre amb la proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992, un fet que va comportar la creació de grans infraestructures a tot el territori.
-
CATALUNYA, UNA HISTÒRIA PRÒPIA
"Memòria de Catalunya" repassa, en aquest capítol, tota la història de Catalunya, des dels orígens prehistòrics fins a l'actualitat, com també els corrents artístics de cada època.
Fa més de 500.000 anys, l'ésser humà, nòmada i agrupat en comunitats petites, dedicades a la cacera i a la recol·lecció, va començar a recórrer les terres que actualment són Catalunya. Del paleolític es va passar al neolític, amb la ceràmica com un dels testimonis de la transició cap a una economia de producció agrícola i ramadera.
El segle VII abans de Crist es comercia amb els fenicis i, al segle següent, arriba la colonització grega, amb la fundació de Roses i Empúries.
L'any 218 abans de Crist arriben els romans a Empúries i s'hi imposa una renovació cultural, amb la llengua, el dret i les institucions. Als romans els substitueixen els visigots. Més endavant, l'any 711, comença la conquesta islàmica.
Tot seguit, el regne franc, sota la dinastia carolíngia, avança cap al sud per lluitar contra l'invasor musulmà. El 801 conquesta Barcelona i s'estableix una frontera amb el territori musulmà delimitada pels rius Llobregat i Cardener. Al nord d'aquesta línia hi ha la Catalunya Vella, una suma de comtats sota l'òrbita carolíngia. Al sud, la Catalunya Nova, sota domini islàmic fins al segle XII.
L'any 1137 es produeix la unió dinàstica amb Aragó, a partir del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella, l'hereva aragonesa. Apareix l'ordre del císter, que renova l'expressió religiosa i artística, amb el pas del romànic al gòtic incipient.
El segle XIII és una època vigorosa. Jaume I conquereix Mallorca i València, Catalunya esdevé una potència al Mediterrani, amb nombrosos consolats i la identitat enfortida mitjançant la llengua i les institucions.
El segle XIV està marcat per la pesta negra, la davallada demogràfica, la crisi econòmica, la pressió fiscal, les guerres i la violència contra els jueus, però també per les grans construccions gòtiques.
L'any 1410, la mort de Martí l'Humà sense descendència legítima i la sentència de Casp introdueixen a Catalunya la dinastia castellana dels Trastàmara. Aquesta és una època de tensions socials: la Biga contra la Busca a Barcelona, pagesos contra senyors a les guerres dels Remences i la Generalitat contra el rei a la guerra civil. El descobriment d'Amèrica, l'any 1492, pren el protagonisme al Mediterrani i afavoreix Castella.
L'any 1640, el projecte homogeneïtzador del comte duc d'Olivares dóna origen a una altra guerra. L'any 1659, amb el tractat dels Pirineus, Catalunya perd els territoris del nord dels Pirineus, que passen a França. És l'època del Renaixement i també de l'art barroc.
L'inici del segle XVIII està marcat pel pas dels Àustries als Borbons, la guerra de Successió, la desfeta del 1714 i la pèrdua de les institucions pròpies.
El segle XIX comença amb la guerra del Francès i les guerres carlines. S'inicia el procés d'industrialització, la Renaixença i el modernisme. L'Exposició Universal del 1888 dóna una forta empenta al país.
Al segle XX, Catalunya viu l'etapa de la Mancomunitat, el noucentisme, la Setmana Tràgica i l'art de Picasso, Miró i Dalí. També l'Exposició Universal del 1929, la dictadura de Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil, la postguerra, l'obertura dels anys 50, el turisme i l'arribada d'immigrants dels 60, les mobilitzacions obreres i estudiantils, la transició a la democràcia i els Jocs Olímpics del 92.
-
EL MODERNISME 1
"Memòria de Catalunya" dedica el capítol al modernisme, representat per artistes com Santiago Rusiñol, Ramon Casas o Isidre Nonell i per arquitectes com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch o Lluís Domènech i Montaner.
L'any 1892, Santiago Rusiñol va organitzar la primera festa modernista a Sitges. Va ser el tret de sortida del moviment modernista a Catalunya. En aquestes trobades es reunien intel·lectuals, artistes i representants del món cultural que giraven entorn de la revista "L'Avenç". Un altre punt de trobada era la cerveseria de Barcelona Els Quatre Gats, inaugurada l'any 1897.
El modernisme va coincidir en el temps amb la Restauració i amb la consolidació del catalanisme polític. L'any 1892, l'Assemblea de la Unió Catalanista va aprovar les Bases de Manresa, un document programàtic d'actuació política del catalanisme conservador. D'altra banda, el bisbe Josep Torras i Bages, amb la seva obra "La tradició catalana", enllaçava catalanisme i cristianisme.
Aquest període també coincideix amb la crisi originada, a partir del 1886, per la fil·loxera, que va matar la vinya a Catalunya. També va ser una etapa d'aparició de noves indústries, com les hidroelèctriques, amb la creació de la primera central a Cabdella, o les fàbriques d'automòbils, com la Hispano-Suiza.
Aquests anys es va viure també una crisi social i política provocada per l'incompliment de promeses de regeneració i descentralització del govern espanyol i per l'augment de la pressió fiscal. Aquest fet es va traduir en la negativa dels industrials i comerciants a col·laborar en les despeses de l'Estat: el Tancament de Caixes, el símbol del qual va ser el doctor Robert.
Altres fets destacables de l'època van ser la inaguració, l'any 1904, pel rei Alfons XIII, de l'Observatori Fabra, dirigit per Eduard Fontserè i Josep Comas Solà.
Pel que fa a la música, es va estendre el gust per Wagner i per les interpretacions del tenor Viñas. Personates populars van ser el músic Enric Morera i el musicòleg Felip Pedrell. El Palau de la Música va esdevenir un símbol de prestigi, amb Lluís Millet, Amadeu Vives i l'Orfeó Català.
Quant a l'arquitectura, es va buscar una nova estètica, amb línies corbes, ornamentacions detallistes inspirades en la natura i amb l'ús de materials com el vidre, el ferro forjat, la ceràmica, la fusta i la rajola catalana.
La figura més destacada del modernisme va ser Antoni Gaudí, amb obres com el col·legi de les Teresianes, l'església de la Colònia Güell, la Torre Güell, la Torre Bellesguard, la Casa Vicenç, la Casa Batlló, la Casa Milà (la Pedrera), el Parc Güell o la Sagrada Família.
Són obra de Josep Puig i Cadafalch la Casa Amatller, la Casa de les Punxes o la Casa del Baró de Quadres. De Lluís Domènech i Montaner destaquen obres com el Palau de la Música Catalana o l'Hospital de Sant Pau.
Altres arquitectes importants van ser Josep M. Jujol, Joan Rubió, Rafael Massó o Ruiz Casamitjana.
En escultura va destacar Josep Llimona i, en pintura, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir o Isidre Nonell.
-
EL MODERNISME 2
"Memòria de Catalunya" dedica el capítol a l'expressió artística del modernisme, que va donar gran importància a les arts decoratives i va tenir com a màxim representant l'arquitecte Antoni Gaudí.
El modernisme va ser una de les expressions més significatives de l'anomenada Belle Époque, i es va desenvolupar entre els anys 1890 i 1910.
La nova estètica estava marcada per la línia corba, l'asimetria i l'ornamentació detallista i inspirada en la natura. També cal destacar l'ús de materials com el ferro, la fusta, la ceràmica, la terra cuita i el vidre. Aquest llenguatge propi va integrar les arts menors i va revifar algunes de les tècniques dels oficis tradicionals.
La figura més destacada del modernisme va ser Antoni Gaudí. A iniciativa de l'industrial Eusebi Güell va concebre el parc Güell de Barcelona, que havia de ser una urbanització privada amb cases i jardins. L'any 1883 va assumir l'encàrrec de la Sagrada Família, en què va treballar durant més de trenta anys, fins a la seva mort, l'any 1926.
Altres obres destacades de Gaudí són: la Casa Milà (la Pedrera), la Casa Batlló, la Torre Güell i el Col·legi de les Teresianes, a Barcelona, i el celler Güell, al Garraf.
Josep Puig i Cadafalch va ser un altre representant del moviment modernista, amb obres com la remodelació de les caves Codorniu, la Casa de les Punxes, la Casa Amatller, la Casa Quadras, el Palau Macaya o la seva casa a Argentona.
Pel que fa a Lluís Domènech i Montaner, cal destacar el Palau de la Música Catalana, l'Hospital de Sant Pau, la Casa Fuster, la Casa Lamadrid i la Casa Thomas, a Barcelona, i l'Institut Pere Mata, la Casa Navàs i la Casa Fàbregas, a Reus.
El modernisme es va estendre ràpidament a tot Catalunya, amb mostres ben significatives a poblacions com la Garriga, Cadaqués, Cardedeu, Puigcerdà, Sort, Sant Joan Despí, Girona, Olot, Terrassa o Sabadell.
A banda de l'arquitectura, també van ser importants la decoració interior, el disseny de mobles i la joieria, amb artistes com els germans Josep i Francesc Masriera.
El màxim representant en l'àmbit de l'escultura va ser Josep Llimona, seguit de figures com Josep Reynés, Eusebi Arnau, Miquel Blai, Emili Fontbona o Enric Clarasó.
En pintura van destacar Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Isidre Nonell, Joaquim Mir, Joan Llimona, Modest Urgell, Joan Brull o Ricard Canals.
-
EL NOUCENTISME
"Memòria de Catalunya" repassa els esdeveniments del primer quart del segle XX, amb fets com l'aparició del noucentisme en l'àmbit cultural i la creació de la Mancomunitat de Catalunya, en el polític.
En començar el segle XX, un grup d'intel·lectuals i polítics va impulsar noves idees i projectes per millorar el país. Es tracta del moviment conegut com noucentisme. Aquest corrent es va començar a definir l'any 1906, amb l'inici de la publicació del "Glosari", d'Eugeni d'Ors, autor també de "La ben plantada", editada l'any 1911.
El noucentisme i el catalanisme polític van anar molt lligats. L'any 1906, Enric Prat de la Riba va publicar "La nacionalitat catalana". L'arribada de Prat de la Riba a la Diputació de Barcelona i la creació, el 1907, del Centre d'Estudis Catalans i de la seva Biblioteca de Catalunya van ser dos fets cabdals per al noucentisme.
En aquesta època, el moviment obrer va guanyar força i l'any 1907 es va constituir la Solidaritat Obrera.
L'any 1909 va esclatar una revolta, coneguda com la Setmana Tràgica, a causa de la insatisfacció de les classes populars, que va arribar al límit amb la crida dels reservistes per anar a la guerra del Marroc. El pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia va ser executat acusat d'instigar la revolta.
L'any 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba al capdavant. La Mancomunitat, amb el pressupost de les quatre diputacions, va dur a terme un gran nombre d'iniciatives, sobretot sota el mandat de Josep Puig i Cadafalch, escollit president després de la mort de Prat de la Riba, l'any 1917.
Es van crear noves infraestructures, com el cremallera de Núria, es van obrir més de 1.000 quilòmetres de carreteres, es va estendre la xarxa telefònica, el subministrament d'aigua, la producció d'energia elèctrica...
Un dels àmbits en què va incidir més la Mancomunitat va ser l'ensenyament. Es va crear el Consell de Pedagogia, amb la figura destacada d'Alexandre Galí; es va introduir el mètode Montesori; es van construir nous grups escolars; es va crear la Universitat Industrial. També es va fomentar l'ensenyament del català i es va estrendre l'ús de la llengua, ajudat per les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, publicades el 1913, i es va crear una Xarxa de Biblioteques Populars.
En aquesta època es va fomentar el cooperativisme agrari, del qual els cellers cooperatius de l'arquitecte Cèsar Martinell són una bona mostra.
Francesc Cambó va ser un dels màxims exponents d'una nova campanya autonomista. L'any 1923, però, la dictadura de Miguel Primo de Rivera va posar fi a les aspiracions d'autogovern. La dictadura va mostrar una actitud intolerant davant de qualsevol signe catalanista i, l'any 1925, va suprimir la Mancomunitat.
En literatura van destacar escriptors com Josep Carner, Jaume Bofill, Josep M. López Picó, Josep M. Folch i Torres o Carles Riba. En arquitectura, Rafael Massó i Josep Goday. En escultura, Aristides Maillol, Josep Clarà i Josep Llimona. I en pintura, Joaquim Torres García, Joaquim Sunyer o Josep Obiols.
En aquesta època, però, també van sorgir els primers signes avantguardistes, amb noves actituds culturals i estètiques. En són una mostra els primers treballs de Joan Miró i Salvador Dalí, les escultures de Pau Gargallo i Julio González, o les obres de Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit i Josep Vicent Foix.
-
CATALUNYA INDUSTRIALITZADA
Catalunya va experimentar, al segle XIX, un espectacular creixement econòmic, gràcies a un procés d'industrialització molt significatiu. Aquest és el tema central d'aquest capítol de "Memòria de Catalunya".
El procés d'industrialització a Catalunya té l'origen en el segle XVIII, amb els beneficis del comerç antillà i el notable augment del dinamisme interior. Així va sorgir una primera generació de grans industrials catalans, com els Güell o els Girona, i es va configurar un nou grup social, a cavall entre la indústria i el sector financer, dotat d'importants recursos econòmics. Aquest fet es va reflectir en la construcció de noves mansions, moltes amb aires colonials. Alguns d'aquests empresaris es van ennnoblir, com Antonio López, fundador de la Transatlàntica, que va rebre el títol de marquès de Comillas l'any 1878.
La industrialització va comportar avenços importants a Catalunya, com el primer tren que va circular a la Península. Va ser l'any 1848, entre Barcelona i Mataró, impulsat per Miquel Biada.
El tèxtil, i en especial el cotó, va ser el primer sector a viure la industrialització. Primer es va fer servir l'energia hidràulica i, més tard, la de vapor. Barcelona es va convertir en el principal centre industrial de Catalunya, i el Vallès Occidental va anar concentrant la major part de la indústria tèxtil. També a les conques dels rius Llobregat i Ter es van instal·lar colònies industrials.
L'aparició de la indústria metal·lúrgica va suposar una segona etapa del procés d'industrialització. Es van dur a terme grans projectes, com "La Maquinista Terrestre i Marítima", que va impulsar la consolidació del ferrocarril.
Altres sectors que es van desenvolupar van ser el gas, el fariner, el químic i l'elèctric.
Una mostra de tota aquesta activitat va ser l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1888, impulsada per l'alcalde Francesc Rius i Taulet. Coincidint amb aquest esdeveniment, es va urbanitzar l'antiga Ciutadella, es va inaugurar el monument a Cristòfol Colom i es van fan fer edificis amb els primers signes del modernisme, com el Castell dels tres Dragons, de Domènech i Montaner.
La industrialització, però, va comportar la deshumanització de les condicions de treball. Es va estendre la situació de misèria del proletariat, es va viure l'explotació de dones i nens i es van produir enfrontaments entre obrers i patrons. A finals del segle XIX va créixer entre les classes benestants la por dels obrers, sobretot després de l'atemptat al Liceu de l'any 1893, quan l'anarquista Jaume Salvador va llançar dues bombes Orsini a la platea del teatre.
A poc a poc, el moviment obrer va començar a consolidar-se. L'any 1870 va tenir lloc a Barcelona el primer congrés obrer espanyol, i l'any 1888, el primer congrés socialista, que va donar origen a la Unió General de Treballadors.
Altres repercussions de la industrialització van ser l'aparició de les caixes d'estalvis o els canvis urbanístics, el més significtius dels quals va ser l'aprovació, l'any 1859, del projecte de reforma i eixample de Barcelona, d'Ildefons Cerdà.
-
L'ART DEL SEGLE XX
Al llarg del segle XX, Catalunya ha fet importants aportacions en l'àmbit de l'art contemporani. Aquest capítol del programa "Memòria de Catalunya" fa un repàs de tots els moviments artístics del segle XX.
L'any 1897 es va inagurar a Barcelona la cerveseria Els Quatre Gats, lloc de reunió d'intel·lectuals i artistes com Rusiñol, Nonell, Casas, Canals, Mir, Utrillo o Picasso, que busquen noves perspectives en l'art pictòric.
Els escultors de l'època, com Josep Clarà, Josep Llimona, Enric Clarasó o Miquel Blai reflecteixen en la seva obra la influència de Rodin, amb figures nues de gran força expressiva.
Pablo Picasso està considerat l'artista més important del segle XX. Va arribar a Barcelona l'any 1895, any en què va pintar "La primera comunió". Dos anys després va pintar "Ciència i caritat". Durant força temps va treballar entre París i Catalunya, fins a establir-se definitivament a França.
El noucentisme s'intenta identificar amb la modernitat sobre la base del classicisme grec i la mediterraneïtat. Seguint aquesta línia, Joaquim Torres Garcia reintrodueix a Catalunya la pintura mural i, l'any 1911, comença a decorar el Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat.
Pel que fa a la pintura noucentista, cal parlar d'artistes com ara Nogués, Obiols, Sunyer o Mercadé. L'arquitectura de l'època està representada per Josep Goday, Nicolau Rubió i Tudurí o Cèsar Martinell.
Amb l'aparició de les avantguardes entren en crisi els corrents artístics anteriors. Joan Miró va ser un dels representants més actius de l'avantguarda, destacat per la seva aposta pel color, i va deixar obra pictòrica, escultòrica i ceràmica.
L'any 1927, Salvador Dalí va iniciar el seu camí surrealista. El Teatre Museu de Figueres, concebut per ell, o les instal·lacions de Púbol i Portlligat, permeten conèixer la seva vida personal i artística.
En escultura, personatges com Pau Gargallo o Juli González innoven en tècniques i materials.
L'any 1928 es funda la GATCPAC per difondre l'arquitectura funcionalista de la Bauhaus i de Le Corbusier, amb Josep Lluís Sert com a figura destacada, a més de Josep Torres Clavé, Sixt Illescas o Antoni Bonet.
Després de la Guerra Civil, el panorama és ben desigual, amb una arquitectura que és una mostra del monumentalisme acadèmic. Figures com el pintor Josep M. Sert conserven el seu prestigi. Sert ja havia decorat, l'any 1929, el Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona i, entre els anys 1939 i 1945, torna a pintar la catedral de Vic. En escultura, destaca el figurativisme representat per Frederic Marès o Josep Cañas.
Durant els anys 50 i 60, l'arquitectura recerca nous estils. És el cas de Josep Antoni Coderch i Oriol Bohigas, fundadors del "Grup R". També apareixen noves propostes, com les de Ricard Bofill. Un altre grup artístic és Dau al Set, amb figures com Antoni Tàpies.
L'any 1992, la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona va impulsar noves construccions d'arquitectes com Calatrava, Moneo, Foster, Isozaki, Rogers, Solà-Morales o Correa.
Durant els últims anys del segle XX es construeixen a Barcelona grans edificis culturals com l'Auditori, el Teatre Nacional, el CCCB, el MACBA o la nova seu del Teatre Lliure.
Altres construccions importants de finals de segle són, per exemple, l'Eix Macià de Sabadell o el World Trade Center de Barcelona.
En escultura, la figura més important de la segona meitat del segle XX és Josep M. Subirachs.
-
LA CATALUNYA BARROCA
Aquest capítol del programa "Memòria de Catalunya" repassa els esdeveniments del segle XVII, entre els quals destaquen la guerra dels Trenta Anys i la guerra dels Segadors, com també l'efervescència de l'art barroc.
La Catalunya del barroc coincideix amb el regnat dels tres darrers monarques de la casa d'Àustria. En aquest període es produeix una recuperació demogràfica molt significativa a diverses comarques. L'any 1610, l'expulsió dels moriscos d'arreu de la Península va incidir seriosament en la demografia i l'economia del País Valencià.
Al segle XVII, el bandolerisme encara era un problema sense resoldre i alguns bandolers van aconseguir una fama gairebé mítica. És el cas de Perot Rocaguinarda, exaltat pel rector de Vallfogona i per Cervantes, o de Joan de Serrallonga, que va merèixer l'atenció del poeta Joan Maragall.
La mort del rei Felip III va comportar un canvi de rumb, ja que amb la pujada al tron de Felip IV, l'any 1621, la relació amb Catalunya es va deteriorar. El comte duc d'Olivares va proposar la unió d'armes, és a dir, un exèrcit comú a tots els territoris de la monarquia hispànica, però les Corts Catalanes la van rebutjar.
L'any 1635, França va declarar la guerra a la monarquia hispànica. Catalunya es va convertir en zona de frontera i de guerra i la tensió es va accentuar. La presència de les tropes espanyoles va fer esclatar una revolta camperola a Santa Coloma de Farners, que es va estendre per diferents comarques i que va tenir com a culminació la jornada del 7 de juny de 1640 a Barcelona, coneguda com a Corpus de Sang. A la rebel·lió dels segadors li segueix la revolució de les institucions, que nomenen el rei de França, Lluís XIII, sobirà de Catalunya.
La mort d'un dels líders de la revolta, el president de la Generalitat, Pau Claris, va deixar la guerra sota el control militar francès. El conflicte va acabar amb la rendició de Barcelona, l'any 1652, i amb el tractat dels Pirineus, l'any 1659, segons el qual es cedia a França el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i part de la Cerdanya. Catalunya va perdre així la cinquena part del territori i Perpinyà, la segona ciutat del país.
El segle XVII es va tancar amb Carles III, el darrer monarca de la casa d'Àustria, amb un regnat que va del 1665 al 1700.
Pel que fa a l'art, el barroc va assolir la seva esplendor a la segona meitat de segle amb obres com el Palau Dalmases o la Casa de Convalescència de Barcelona, l'ajuntament de Cervera, la façana de la catedral de Solsona, la capella del Sant Crist d'Igualada, la capella de la Mare de Déu de la Cinta de Tortosa i un gran nombre de retaules amb daurats i policromats o d'esglésies, com la de Santa Maria del Miracle.
-
JAUME I EL CONQUERIDOR
En aquest capítol del programa "Història de Catalunya", en Dragui explica per què el rei Jaume I va rebre el sobrenom d'"el Conqueridor".
Al rei Jaume I se'l coneix com el Conqueridor per les conquestes que va fer de les terres que estaven sota el poder dels musulmans i perquè va iniciar l'expansió de Catalunya cap a la Mediterrània.
D'ell se'n saben moltes coses gràcies al "Llibre dels feyts del rei en Jaume". Va néixer a Montpeller l'any 1208, fill de Pere I el Catòlic i Maria de Montpeller.
Als tres anys, el seu pare, Pere I, el va donar com a ostatge al seu enemic, Simó de Montfort, per evitar una guerra que, finalment, es va acabar produint. El rei Pere I va morir a la batalla de Muret. Aleshores, Jaume tenia cinc anys i era a Carcassona, en poder de Simó de Montfort. Catalunya s'havia quedat sense rei.
L'any següent, Guillem de Montcada i Guillem de Cardona, que continuaven lluitant contra els francesos, es van voler quedar el nen. Ho van aconseguir gràcies a la intervenció del Papa i el van portar a Narbona. Jaume I va ser nomenat rei, però sota la regència del comte Sanç. Entre els set i els nou anys, Jaume I va viure al castell de Montsó, custodiat pels templers.
En aquella època es reunien les Corts Catalanes, formades per nobles i cavallers, representants eclesiàstics i pels ciutadans. Aquest sistema, una mena de democràcia medieval, es basava en l'establiment d'un pacte lliure entre els sobirans i els súbdits, fet que comportava uns drets i uns deures per a totes dues parts.
L'any 1229, Jaume I va iniciar la conquesta de Mallorca. De les platges de Salou, Cambrils i Tarragona van salpar 150 vaixells per expulsar els musulmans de l'illa. El desembarcament va tenir lloc a la platja de Santa Ponça. Un cop conquerida, Mallorca va ser dividida en dues parts.
Després de Mallorca, Jaume I es va llançar a la conquesta de València. L'any 1233 va prendre Borriana i, més endavant, Peníscola, Castelló i altres poblacions. Després de d'un setge de cinc mesos, la ciutat de València va capitular el 9 d'octubre de 1238.
El repoblament d'aquests territoris es va fer principalment amb gent de Lleida, Tortosa i Aragó.
Jaume I va arribar fins a Múrcia, però la va cedir al rei castellà Alfons X el Savi.
L'any 1258, amb el tractat de Corbeil, el rei de França, Lluís IX (sant Lluís), va reconèixer la independència de Catalunya, que ja era un fet des de l'època del comte Borrell II. Per la seva banda, Jaume I va renunciar a Occitània i la va cedir a França.
Als seixanta-vuit anys, Jaume I va abdicar. Al seu fill Pere li va donar Aragó, València i Catalunya. A l'altre fill, Jaume, li va cedir Mallorca, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller.
Jaume I va morir l'any 1276 a València.
-
JAUME I MEMÒRIES D'UN REI
El rei Jaume I el Conqueridor (1208-1276) és una figura cabdal de la història dels Països Catalans. Juntament amb el seu contemporani Ramon Llull són dos extraordinaris representants culturals del segle XIII català, autors de textos originals i irrepetibles que ens parlen des del cor, des del segle d'or de l'Edat Mitjana.
Jaume I és autor d'una crònica o Llibre dels fets del seu regnat, un text originalíssim dictat personalment pel mateix rei, cosa que el converteix en un llibre insòlit entre els textos de l'Europa del seu temps que se li podrien comparar. Són les autèntiques memòries autobiogràfiques d'un monarca medieval, les primeres en el seu gènere.
Al llarg del documental, els historiadors Josep M.Ainaud, Antoni Pladevall i Jaume Sobrequés ens acosten la figura imponent del rei Jaume I, en el context històric i cultural en què va viure, mentre que els medievalistes i filòlegs Lola Badia, Albert Hauf, Josep M.Pujol i Joan Veny ens ajuden a copsar els valors lingüístics i literaris del Llibre dels fets, obra cabdal per a la història de la llengua catalana.
-
PREHISTÒRIA A CATALUNYA
Paleolític. L'evolució del paisatge. L'ésser humà: coves i eines. La caça. Les pintures a les coves. Neolític. L'evolució del paisatge: el clima. Les pintures i les coves. Els metalls. Les tombes megalítiques. Les primeres cases.
-
CATALUNYA SOTA LES BOMBES
Durant la Guerra Civil espanyola, Catalunya va ser durament castigada per l'aviació feixista. Aquest vídeo mostra els esdeveniments ocurreguts a partir d'imatges dels desastres causats per les bombes i a través del testimoni de ciutadans que els van viure.
-
LA COLÒNIA ALEMANYA
El tercer capítol de "Boira negra" segueix el rastre dels alemanys que vivien a Flix i explica com hi va influir el nazisme. També conversa amb antics alumnes del Col·legi Alemany de Barcelona.
Al voltant de la fàbrica electroquímica de Flix, a la Ribera d'Ebre, s'hi estableixen les famílies dels treballadors i enginyers arribats de l'estranger. S'hi crea una colònia alemanya, que rep una important influència del nazisme.
Alguns dels nens de la colònia estudien al Col·legi Alemany de Barcelona. Allà comparteixen aules amb nens catalans, de famílies que admiren l'organització de l'estat alemany. Jordi Pujol i Esther Tusquets expliquen la seva experiència com a alumnes d'aquest col·legi.
Els alumnes de nacionalitat alemanya són cridats a files per defensar els exèrcits del Tercer Reich. Un d'ells és Werner Pfefferkorn, que relata les seves peripècies com a jove de Flix que és cridat a files i l'envien al front de l'est per lluitar contra els soviètics.
Dos jueus residents a Barcelona, el pare de Maurici Palomo (actualment Moshe Yanai) i l'avi del conegut publicista Lluís Bassat, van ser detinguts per la policia franquista amb l'única acusació de ser jueus i maçons. Un va ser empresonat a Miranda de Ebro i Nanclares de la Oca i, l'altre, al penal de Burgos.
Els germans Samuel i Joel Sequerra continuen la seva tasca a Barcelona per salvar refugiats jueus. La dona d'en Joel, la Simy, arriba de Lisboa per ajudar-los.
-
L'ENVIAT DE HITLER
"Boira Negra", és una sèrie documental que tracta la influència que va tenir a Catalunya el règim nacionalsocialista alemany i la seva política antisemita. Els anys 40, el franquisme té una relació estreta amb el règim nazi i l'horror de la Segona Guerra Mundial tindrà una rèplica en territori català i espanyol.
El juny de 1940, les tropes alemanyes entren a París. França es parteix en dues zones dividides per la línia de demarcació. Al nord, la França ocupada; al sud, la França lliure sota el règim col·laboracionista de Vichy. Milers de refugiats jueus, que fugen dels països centreeuropeus ocupats pels nazis, miren d'anar cap al sud.
Nina Mitrani, jueva d'origen polonès que actualment viu a Barcelona, en aquella època vivia a París. Va fugir cap al sud i va aconseguir travessar la línia de demarcació després de superar molts perills. Ja prop dels Pirineus, decideix passar la frontera entre Espanya i França amb l'ajut d'un guia. Un cop en territori català es queda sola a la muntanya i vaga tres dies i tres nits perduda enmig del bosc. Finalment, arribarà a una zona habitada: el poble de Rabós d'Empordà.
La família Papo també es veu obligada a marxar de França. El cònsol espanyol a París, el senyor Rolland, els aconsegueix papers per viatjar en tren. Travessen la frontera per Hendaia.
Per Hendaia és per on entra la comitiva de Heinrich Himmler a Espanya, l'any 1940. El líder de la temible SS visita diferents localitats i fa parada a Barcelona i el monestir de Montserrat. Els pares Alexandre Olivar i Gregori Estrada recorden la visita, que van viure quan eren molt joves. La historiadora Katrin Himmler, familiar del jerarca nazi, ens parla d'aquest polític alemany.
Werner Barasch, jueu alemany, marxa d'Alemanya amb l'auge del nazisme els anys 30. Comença un llarg periple que el porta a Itàlia, Suïssa i, finalment, a França, on el tanquen en diversos camps de presoners. Quan el traslladen a Argelers, aprofita per escapar-se i passa la frontera pels Pirineus. A Catalunya el detindran i acabarà pres a Figueres. Aquí començarà una època de trasllats per diferents presons del país.
La Joint, organització d'ajuda als refugiats jueus nascuda durant la Primera Guerra Mundial, envia els jueus portuguesos Joel i Samuel Sequerra a Barcelona per tenir cura dels jueus que es troben a Espanya en la seva fugida cap al sud. Les activitats clandestines d'aquests germans bessons són plenes de perills.
-
NEUS CATALÀ
El nom de Neus Català va lligat inexorablement a la lluita per la supervivència. En aquesta entrevista, l'única supervivent catalana dels camps de concentració nazis deixa clar que, darrere del seu fràgil aspecte i dels seus 93 anys, s'amaga una vida difícil, plena de moments molt dolorosos, però també d'esperança. L'esperança és el que li va fer jurar-se a si mateixa que mentre estigués viva no pararia de donar testimoni de l'horror que va viure als camps de concentració, on va veure morir de la manera menys humana imaginable centenars de dones, la majoria de les quals l'únic pecat que havien comès era pertànyer a una ètnia concreta o defensar uns ideals.
La Fundació Pere Ardiaca, el fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc, i l'escola pública de Darnius, últim refugi on la Neus va estar abans de fugir per la frontera amb cent vuitanta-dos nens orfes, serveixen de marcs per fer memòria de la seva estada als camps de concentració, la duresa d'una vida a l'exili i la lluita com a "leitmotiv".
Algunes de les opinions manifestades durant la conversa per la convidada són:
"No he volgut oblidar mai. Ho vam jurar a les nostres companyes, que mentre viuríem denunciaríem el que havia estat el feixisme."
"No teníem nom, érem un número, menys que una pedra, menys que un gos, menys que un cavall, menys que una bèstia: un número."
"En ser alliberada no vaig sentir res, res, res. Ni alegria ni tristesa, només una buidor enorme."
"Malgrat la barbàrie, també vaig riure molt, als camps de concentració. Potser per això em vaig salvar."
"Lluitar amb el maquis era lluitar contra els nazis, i també contra Franco."
"S'ha de lluitar sempre. La lluita és treball, la vida és lluita. És això el que et dóna tota la dignitat."
"El comunisme de veritat arribarà. Tardarà... però arribarà."
-
AMICAL MAUTHAUSEN
Aquesta associació va ser fundada per deportats de la República espanyola que van estar empresonats durant anys al camp d'extermini nazi de Mauthausen (Àustria) i en altres camps. Ara relaten aquella brutal experiència i ens alerten perquè mai més no torni a succeir.
-